|
|||||
Consulta de les dades generals Descripció L'assignatura en el conjunt del pla d'estudis Objectius i competències Continguts Consulta dels recursos d'aprenentatge de la UOC per a l'assignatura Informació addicional sobre els recursos d'aprenentatge i eines de suport Metodologia Informació sobre l'avaluació a la UOC Consulta del model d'avaluació | |||||
Aquest és el pla docent de l'assignatura per al segon semestre del curs 2023-2024. Podeu consultar si l'assignatura s'ofereix aquest semestre a l'espai del campus Més UOC / La universitat / Plans d'estudis). Un cop comenci la docència, heu de consultar-lo a l'aula. El pla docent pot estar subjecte a canvis. | |||||
El mateix títol de l'assignatura és alhora una declaració de principis i un resum exacte del que es vol donar a conèixer a l'alumnat sobre el tema de les Guerres i de les Paus. Els éssers humans han perseguit al llarg de la Història la tranquil·litat, tant individual com col·lectiva. O almenys així s'ha manifestat des dels punts de vista del políticament correcte durant la contemporaneïtat. La Guerra ha estat denigrada i condemnada de totes les formes hagudes i per haver, però, paradoxalment, ha estat en nombrosíssimes ocasions el recurs imprescindible per a obtenir la pau, o així s'ha cregut o se li ha volgut fer creure a l'opinió pública. |
|||||
Aquesta és una assignatura optativa que complementa la matèria anomenada Història Política: La Promesa Moderna. Pel seu caràcter netament contemporani, alguns dels recursos docents s'ofereixen en anglès, encara que lògicament l'alumnat ha de lliurar els seus exercicis no en anglès sinó en la llengua docent de l'aula. |
|||||
Objectius:
|
|||||
Repte 1: Introducció Els éssers humans han estat obsedits en totes les èpoques de la humanitat pel seu benestar. La supervivència individual o grupal ha posat de manifest la necessitat de construir ordres o sistemes de relació entre les persones. En el seu sentit més positiu, això s'ha traduït en xarxes de solidaritat, mentre que la dificultat per dissenyar aquestes han facilitat l'esclat de conflictes armats. Perquè si bé l'ésser humà és capaç de ser solidari, també té la facultat de ser extraordinàriament destructiu. Aristòtil afirmava que l'home era sociable per naturalesa i que el seu marc natural de relació era la ciutat, en la qual es dotà dels mecanismes i institucions necessaris per a organitzar-se. Plató, un xic més gran en edat, també establí, a la seva obra La República, que l'organització bàsica dels homes es trobava a ciutat. Era lògic que ambdós pensessin d'aquesta manera, doncs la Grècia dels segles V-IV a. C. cal entendre-la com un sistema de ciutats independents que, en diferents moments i de diferents maneres, podien crear aliances comercials, polítiques, però també militars. De fet, Plató, en el seu disseny de la ciutat ideal no s'oblidà d'un factor fonamental: la defensa d'aquesta. I entenia que havia d'existir un grup de privilegiats, filòsofs i militars alhora, els Guardians, que portessin a terme una missió que Plató considerava summament complexa. Per això, el Guardià no només havia de ser algú hàbil físicament en el combat, sinó que també havia de ser intel·ligent. Plató parlava de defensa, no d'agressió. I aquest matís es bàsic per a començar a treballar aquesta matèria. L'ésser humà, al llarg de la seva Història, ha transitat amb moltes dificultats entre la voluntat i necessitat de viure en pau amb ell mateix i els seus congèneres, però, alhora, s'ha vist abocat, per raons de supervivència o d'egoisme suprem, a fer-ne us de la Guerra. Al final del segle XVII, el filòsof anglès John Locke escrigué un llibre fonamental en la història del pensament polític titulat Assaig sobre el govern civil, on afirmava que l'home era lliure per naturalesa. Que ni tan sols devia sotmetre's a l'autoritat del pare. Tanmateix, com la naturalesa de l'home era voluble, les societats podien patir greus trasbalsaments com, per exemple, l'agressió d'un enemic exterior. En aquest cas, Locke afirmava que els homes, de mutu acord, podien facilitar la construcció d'una societat entre iguals jurídicament amb la finalitat de defensar-se. Dit d'una altra manera, Locke assenyalava que si els homes i les societats es veien abocats a una guerra aquesta només era justificable si era de defensa. Locke estava posant les bases intel·lectuals de les societats liberals de la contemporaneïtat. De fet, les tesis lockeanes serviren a l'Entente Cordiale per a presentar-se com els estàndards de la pau, donat que intervenien en la Gran Guerra en defensa de les petites nacions que, com Bèlgica i Sèrbia, havien estat agredides pel militarisme prussià. Però de la mateixa manera que Locke reflexionà sobre la Pau i la Guerra, Immanuel Kant, filòsof il·lustrat alemany del segle XVIII, introduí el concepte de solidaritat internacional apostant per crear una gran federació d'estats i nacions unides en defensa de la Pau. De fet, Kant també estava posant les bases d'un eslògan que prendria molta força al llarg de la segona meitat del segle XIX i fins els nostres dies, que és ni més ni menys que el de "Guerra a la Guerra". Totes aquestes consideracions del món dels filòsofs eren netament polítiques i contribuïren al fet de construir sistemes i ordres internacionals que posessin sentit comú a les desfetes provocades per les guerres creant els mecanismes necessaris per a mantenir una pau difícilment aconseguida. Se sol assenyalar la Pau de Westfalia (1648) com el punt de partença de la idea de construir sistemes i ordres de relacions internacionals. Fou en un moment que se sortia de la llarga i complexa Guerra dels Trenta Anys (1618-1648). Tanmateix, l'ordre polític sorgit de la Pau de Westfalia no degué ser el suficientment perfecte en la mesura que, com s'ha assenyalat, Locke el 1689 i Kant a la segona meitat del XVIII hagueren de fer extenses reflexions sobre com podia mantenir-se perpètuament la pau. I així fins el present. De fet, el sistema westfalià tampoc sorgí del no res. Només cal pensar com al món cristià de l'Edat Mitjana s'estengueren les anomenades Assemblees de la Pau i de la Treva de Déu dissenyades, entre d'altres motius, per a establir les normes i regles que devien regir entre sobirans i vassalls, entre sobirans i el Papat i entre els diferents ordres socials que conformaven les societats feudals. Així, en aquesta introducció, es trobaran tota una sèrie de lectures que expliquen el sentit de les relacions internacionals i les seves diferents formes com a mecanismes de conquesta de la pau i, si no d'evitar la guerra, almenys de minimitzar els seus efectes destructius. Repte 2: 1900-1945: Guerres Mundials i Paus Armades i Il·lusòries El període que ocupa la primera meitat del segle XX està marcat per les rivalitats imperialistes forjades al llarg del segle XIX, i, especialment, durant la seva segona meitat. Tanmateix, aquestes rivalitats imperials no es poden explicar sense dos fenòmens capitals de la vida política i econòmica d'Europa i Amèrica: la construcció dels estats liberals-nacionals i l'impacte del capitalisme comercial i industrial que, arran del model de modernització econòmica anglès (la seva famosa industrialització), es va estendre pel conjunt d'Europa i Amèrica amb major o menor èxit. Aquets models de construcció nacional i econòmica d'essència estrictament occidental foren copiats d'una manera molt particular per aquells estats orientals que, desitjosos de canviar les seves estructures tradicionals de poder, veieren en la modernitat occidental una via òptima per introduir-se en el joc de rivalitats imperials protagonitzades per les potències europees. De fet, les regles del joc imperialista foren dissenyades d'una manera oficial en la Conferència de Berlín del 1884-1885. Fou un repartiment territorial en tota regla que tenia per objectiu evitar un permanent estat de guerra entre les suposades grans potències del moment. Era un repartiment del mercat, d'àrees d'influència política i militar de patronatge estrictament europeu, però del qual no es volien quedar al marge ni els EE.UU ni l'Imperi Meiji del Japó. De fet, nord-americans i nipons construïren les seves pròpies àrees d'influència: els primers al conjunt d'Amèrica (rivalitzant amb els anglesos) i els segons a l'Extrem Orient i sud-est asiàtic. No tothom dels participants i no participants a la Conferència de Berlín restà satisfet amb el joc imperial dissenyat. Per aquesta raó, les tensions lluny de quedar apaivagades i somortes, més aviat es mantingueren en permanent estat d'alarma: crisi de Fashoda, les Guerres Boers o la rebel·lió dels Boxers, les crisis marroquines i les guerres balcàniques foren senyals en el camí que apuntaven, segons els més pessimistes, cap a una possible conflagració bèl·lica mundial. Totes aquestes crisis es desenvoluparen sota un sistema d'aliances internacionals que, els politòlegs del moment, definiren com el sistema bismarckià (en referència al canceller de ferro alemanya, Otto von Bismarck). Certament, a l'estiu del 1914, el disseny d'expansió imperialista definit a Berlín el 1884-1885 i el sistema bismarckià d'aliances foren causes directes de l'esclat de la que en un primer moment s'anomenà Guerra Europea, i que, donada la seva mundialització i extensa participació humana, fou coneguda com Gran Guerra per, a posteriori, ser definida com Primera Guerra Mundial. La importància de la Primera Guerra Mundial fou tal que molts dels seus protagonistes la definiren com una revolució que hauria de canviar el mapa del món. I, sens dubte, la implicació dels EE.UU en el conflicte de la ma del president Woodrow Wilson, implicà la introducció en el joc del sistema d'estats internacional dels conceptes de "nacionalisme" i "dret de les nacions a decidir per elles mateixes". Les dues revolucions russes del 1917 i el posterior Tractat de Brest-Litovsk de març del 1918 es fonamentaren en aquest plantejament. Tant aquest com els posteriors tractats de Versalles, Sevres i Neully (1919-1921) elevaren a la categoria de dret i justícia universal la dissolució dels Imperis per donar par a la construcció de nombrosos i nous petits estats nacionals. Per a ratificar aquesta idea es creà la Societat de Nacions sota inspiració del demòcrata sureny Woodrow Wilson. La idea era protegir les sobiranies nacionals i el dret de les minories en els estats plurinacionals, així com posar límits a les ambicions imperialistes. Però aquestes bones intencions (que es definiren com a wilsonianes) entraren en crisi de forma immediata. El país del promotor de la SDN, els EE.UU, votà en contra de la incorporació a la nova institució de caràcter supranacional. Això deixava la SDN com un instrument de poder dels interessos de França i Gran Bretanya. O, almenys, així es va entendre en el concert de les nacions o en l'ordre internacional sorgit a la postguerra. El nou món dels estats-nacionals, suposadament democràtic i igualitari, es pervertí davant d'una interpretació racial i ètnica dels pressupostos ideològics wilsonians: bona part de les delegacions que confeccionaren el mapa d'Europa i del món de la postguerra identificaren l'estat-nacional com a ètnicament homogeni. Fou el cas de Pal Teleki, primer ministre d'Hongria en diferents moments al llarg dels anys vint i trenta, que exigia un estat magyar pur on calia magyaritzar eslovacs i altres minories nacionals ubicades en el seu territori nacional. La qüestió racial i ètnica dissenyà la major part dels moviments nacionalistes del període d'entreguerres, essent el cas més paradigmàtic i conegut el del nacional-socialisme alemany. Tot i que aquestes conjectures també foren pròpies dels espais d'esquerres: així, a llocs tan allunyats geogràficament entre sí com Polònia o l'Argentina, convivien el Partit Socialista Polonès o l'Argentí amb els corresponents Unió General de Treballadors Jueus de Lituània, Polònia i Rússia (conegut per BUND) o el Partit Sionista Socialista de l'Argentina. En definitiva, el període d'entreguerres es convulsionà davant de la multiplicitat de conflictes nacionals i interracials que s'estengueren arreu del món i que, davant de la seva més que difícil solució, acabaren jugant un paper determinant en l'esclat de la Segona Guerra Mundial. D'una banda, les pretensions de reunificació nacional de la política governamental del nacional-socialisme alemany conduïren a una política d'expansió territorial d'Alemanya per Centre-Europa i l'Europa de l'est. I de l'altra banda, el Japó potencià una política d'expansió imperialista pel continent asiàtic que, paradoxalment, es justificà a partir d'una retòrica antiimperialista de suport als pobles colonitzats per les grans potències europees occidentals, i que mostrava a França i Gran Bretanya, principalment, com els grans enemics imperialistes a abatre. La Segona Guerra Mundial posà de manifest el fracàs de la Pau signada als traçats de Versalles, Sevres i Neully. També constatà a una bona part de l'opinió pública mundial la incapacitat de la SDN per a gestionar la pau al món. Una incapacitat que tenia un defecte d'origen: la Societat de Nacions no fou interpretada com una Societat de totes les Nacions, on els derrotats militars (com Alemanya) i simbòlics (com Itàlia, el Japó o la URSS) de la Gran Guerra donaren l'esquena a la SDN en diferents moments del període d'entreguerres. En rigor, les lectures que acompanyen aquesta presentació incideixen i ajuden a entendren les dificultats de substituir els sistemes bismarckians i les rivalitats colonials i imperials en un sistema tendent a consolidar la pau mundial. Repte 3: 1945-1990: La Pau Incerta de la Guerra Freda Hi ha qui defineix la Guerra Freda com un model de relacions internacionals. Tanmateix, aquest llarg període que va seguir a la fi de la Segona Guerra Mundial fou molt més complex. D'entrada, cal afirmar que la Segona Guerra Mundial fou una conjuntura en la qual es van intentar dissenyar i imposar diversos models d'ordre internacional. D'una banda, aquell que girà a l'entorn de les potències de l'Eix i les seves aliades; i de l'altra, la que es va anar configurant a partir del que es va conèixer com el bàndol dels Aliats. Tant l'Alemanya nacional-socialista com l'Imperi japonès fonamentaren la seva política d'expansió militar i territorial amb un discurs dual el qual justificava les diferents conquestes militars com accions d'alliberament nacional: la rendició de França, el juny del 1940, conduí a la creació de l'"État Français", conegut popularment com el Règim de Vichy; la caiguda de Txecoslovàquia comportà l'establiment de l'Slovenská republika o República Eslovaca; o la Nezavisna Dr¿ava Hrvatska (NDH) o Estat Independent de Croàcia. Tots ells aliats, òbviament, de l'Alemanya Hitleriana. Així, pel que respecta a l'Imperi Japonès, aquest va explicitar la seva estratègia imperialista de conquesta d'Àsia a partir d'una retòrica, paradoxalment, antiimperialista. Cridaren a diferents moviments anticolonialistes a sollevar-se contra els amos europeus occidentals: França, Gran Bretanya, Portugal i Països Baixos. Moviments con l'indonesi acceptaren els càntics de sirena dels nipons i posaren la llavor del procés de descolonització que, des del final de la Segona Guerra Mundial, descomposà els diferents imperis occidentals a Àsia: Indonèsia (1945-1949), Índia-Pakistan (1947-1948), Birmània (1948) o Indoxina (1954) entre d'altres. La derrota de l'Eix, per tant, desmuntà una temptativa d'ordre internacional o mundial de tall autoritari, ultranacionalista i etnicista. Cal tenir present que els japonesos, malgrat la seva retòrica antiimperialista, mantingueren un dur racisme enfront de xinesos, coreans i altres pobles del sud-est asiàtic als quals definien com a inferiors. Així, si bé, a Àsia, els japonesos posaren la llavor de la descolonització de les dècades del 1940 a 1972, la Guerra contra el III Reich al Vell Continent posà la llavor, sota el patronatge de la URSS, de l'alliberament anti-capitalista i nacional obrerista de l'Europa de l'Est, mentre que a l'Europa Occidental, britànics i nord-americans s'esforçaren en reeditar el vell eslògan wilsonià de construir un món de democràcies. En rigor, la victòria Aliada arreu del món no fou políticament homogènia. I més complicat: no suposà un tornar al ja existent abans de la Guerra. Al Regne Unit, tot i la victòria, l'electorat castigà al Partit Conservador de Churchill i donà el govern de l'Imperi als laboristes. A França, els partits de la preguerra es descomposaren a excepció dels socialistes i els comunistes, però tots hagueren de ballar al so marcat per l'heroi del moment: el General Charles de Gaulle. Però ni els ni els altres pogueren mantenir els seus imperis. Ni la Commonwealth ni la Unió Francesa, creada el 1947, aconseguiren dissimular sota un vernís de federalisme el que eren realment: uns imperis colonials. L'enfonsament progressiu de Gran Bretanya i França com a àrbitres de la política mundial fou paral·lel a l'aparició i consolidació de dos nous Imperis, que foren els que al cap i a la fi havien derrotat de veritat a l'Eix: l'Imperi Nord-americà i l'Imperi Soviètic. Aquesta nova rivalitat concretà el que és el tema bàsic d'aquesta unitat: la Guerra Freda. Però en el moment d'iniciar-se (1947-1949) la Guerra Feda, els guanyadors de la Segona Guerra Mundial ja havien posat en funcionament un nou marc de relacions internacionals que tenia per objectiu resoldre els conflictes entre estats a través del diàleg i la raó, i per a aquest motiu constituïren l'Organització de les Nacions Unides (ONU) el 1945. El concepte Nacions Unides fou plantejat, el 1942, pel president dels EE.UU. Franklin Delano Roosevelt per tal de definir el conjunt de països que s'havien aliat per lluitar contra els estats de l'Eix. Tanmateix, la trajectòria de l'ONU fou difícil i complexa, perquè els guanyadors de la Segona Guerra Mundial ràpidament posaren en evidència les seves diferències polítiques i estratègiques. La Guerra Freda semblava un conflicte entre capitalistes i comunistes, en el que era un reduccionisme notori d'una realitat molt més complexa: Ni Gran Bretanya, i ni molt menys França acceptaren completament el lideratge nord-americà. I en el bloc comunista, Iugoslàvia i la Xina posaren de manifest que la suposada comunió ideològica impliqués compartir els mateixos objectius polítics. Així, Xina i Iugoslàvia competiren per liderar el que coneixem com Moviment dels Països No-Alineats, que, a la seva manera, intentà construir un sistema internacional alternatiu al dels dos blocs hegemònics. La descolonització, per tant, jugà un paper capital en la Guerra Freda, però els actors que intervingueren no actuaren amb la total lleialtat que el binomi capitalisme-comunisme podia comportar: EE.UU substituí neo-colonialment a França a Indoxina. La Sudàfrica de l'Apartheid va estar anatematitzada per la Gran Bretanya, però les conviccions marxistes del Congrés Nacional Africà (CNA) conduïren als EE.UU a tolerar l'anticomunista règim Afrikaner, que recordava la realitat dels estats del sud dels EE.UU. Per acabar, ressaltar que tot aquest context de rivalitats imperials o neoimperialistes estava condicionat per una realitat bèl·lica angoixant: les bombes atòmiques d'Hiroshima i Nagasaki, llençades pels EE.UU a l'agost del 1945, i que facilitaren la fi de la Guerra al Pacífic, iniciaren el que s'anomenà l'Era Nuclear. Però també condicionà el sentit de la guerra: aquesta ja no s'anava a lliurar exclusivament entre exèrcits regulars o entre exèrcits irregulars com les guerrilles anticolonialistes. Ara, l'amenaça de la Bomba havia de condicionar la política de blocs i l'ordre mundial concretat a l'ONU. I aquesta amenaça donà pas a dos organitzacions militars de caire internacional: l'OTAN i el Pacte de Varsòvia. En definitiva, la Guerra Freda va potenciar i modernitzar l'espionatge, les curses espacial i armamentista (amb la col·laboració i utilització, tant per part de soviètics com de nord-americans, d'enginyers i científics de passat nazi. Així, malgrat la forta càrrega ideològica del conflicte, la raó d'estat es mantingué per sobre de qualsevol raonament polític: els EE.UU acabaren per establir relacions amb la República Popular de la Xina, donat que compartien un enemic comú: la URSS. La guerra freda es va acabar l'any 1991 amb el desmembrament de l'URSS i la caiguda dels règims comunistes de l'Europa de l'Est arran d'un fet simbòlic de primera magnitud: la caiguda del Mur de Berlín el 1989. Les lectures que acompanyen aquest Repte/Activitat descriuen i analitzen l'ordre i els sistemes de relacions internacionals que dominaren el context de la Guerra Freda i que ajuden a elaborar la PAC corresponent a aquesta unitat. Repte 4: 1990-2022: El ¿desordre? de l'ordre. Regionalització o multiplicitat de centralitats El fort contingut ideològic de la Guerra Freda va permetre delimitar de forma clara i òbvia l'existència de dos bàndols: el comunista i el capitalista amb els seus pertinents aliats. Fins i tot, el Moviment dels Països No alineats permeté veure dins d'un mateix sac aquells països que no volien comprometre's amb les dues gran potències armamentístiques i nuclears del període. La claredat d'aquest conflicte binari de "bons " i "dolents" que va suposar la Guerra Freda, és el que va fer i ha fet que el Nou Ordre Mundial sorgit d'aquesta hagi estat contemplat com un període de conflictes de tothom contra tothom i on els enemics d'un dia són els amics del següent i així contínuament. El cert fou que els intel·lectuals conservadors del món occidental van creure que la fi de la Guerra Freda havia suposat la Fi de la Història: des d'un punt de vista nord-americà era el triomf de la democràcia, el liberalisme econòmic i de l'hegemonia mundial sense discussions dels EE.UU. Per tant, aquests van creure que el nou ordre mundial giraria al seu voltant, tant pel que respecte a les grans institucions de caire internacional, com l'ONU, l'FMI, l'OTAN i tantes altres, com pel que suposava en el terreny polític: de cop i volta, es creia que els enemics havien desaparegut, perquè el gran enemic havia estat la URSS, i, a partir d'aquell moment, la seva hereva, Rússia, s'havia plegat als designis nord-americans, o almenys això es va creure en els anys que la Federació Russa va estar presidida per Boris Ieltsin. L'ascens d'un polític que havia format part de la funció pública soviètica (perquè els serveis secrets en formaven part de l'Estat òbviament), Vladimir Putin, donà un gir a la situació d'unipolaritat que els EE.UU havien volgut imposar arran de la caiguda de la URSS. Tanmateix, no fou només Rússia qui començà a qüestionar la unipolaritat nord-americana. La República Popular Xina portà a terme un procés de vertiginosa industrialització des dels anys setanta del segle XX que, a l'actualitat, ha estat capaç de bandejar el Japó, del qual es creia, almenys durant els anys noranta, que seria l'etern dominador econòmic del continent asiàtic i que marcaria les pautes econòmiques i digitals al món occidental. La consolidació dels dragons asiàtics, com Corea del Sud entre els més destacats, posà de manifest que la força econòmica mundial estava oscil·lant cap el Llunyà Orient. El que estaven evidenciant aquests moviments econòmics era, precisament, que l'economia estava guanyant la partida a la ideologia. Ja no hi havia comunistes i capitalistes (tot i l'existència nominativa de repúbliques Socialistes com Cuba, Corea del Nord o la pròpia Xina), sinó que el joc econòmic es jugava en el terreny de joc del capitalisme global més ultraliberal i agressiu. I això feia més difícil crear una dinàmica política basada en l'existència d'uns "bons" democràtics i uns "dolents" agressius i sanguinaris. En aquest sentit, tant EE.UU, com la Rússia de Vladimir Putin trobaren en el món arabo-islàmic la tabla de salvament ideològica: L'Irak de Sadam Hussein (1991 i 2003-2011), l'Afganistan dels Talibans (2001-2021) o l'Al Qaeda d'Usama Bin Laden pels nord-americans, o els rebels txetxens (1999-2009) per a Rússia foren l'enèmic òptim per reconstruir els respectius discursos nacionals. Nacionalisme i cristianisme (protestant els uns i ortodox els altres) foren els elements discursius que substituïren la vella retòrica de la Guerra Freda. Tant EE.UU, com Rússia, però també els integrants de la Unió Europea, patiren els efectes de l'eclosió dels fonamentalismes islàmics armats. La confrontació Occident-Orient ja no era la dels blocs Occidental capitalista i Oriental comunista. Ara Occident també era Rússia i l'Orient "dolent" era l'Islam. Tanmateix, les primaveres àrabs (2010-2012) demostraren que l'enemic d'"Orient" no representava a tot l'Orient Pròxim i Mitjà. Les societats àrabs i islàmiques eren molt més complexes. D'entrada, existia una rivalitat de caire religiós que contraposava a xiïtes i sunnites, que, en certa forma es traduí en una Guerra Freda entre l'Iran i l'Aràbia Saudita. I, curiosament, aquesta Guerra Freda tornà a redefinir, ben entrat el segle XXI, el posicionament en bàndols diferents d'EE.UU i Rússia. Els primers propers a la monarquia saudita i els segons a l'Iran (però més aviat pel seu suport a la Síria de Bashir el Assad en la guerra civil siriana on els EE.UU recolzaven els rivals del cap d'estat sirià). De sobte, l'ordre mundial tornava a redefinir-se en un espai breu de temps. Però ara ja marcat per un fenomen de caire mundial: la imposició de la tecnologia i les xarxes digitals com a via bàsica de les relacions socials i econòmiques. Però també extraordinàriament útils en l'àmbit de l'espionatge i de la guerra. És més, les guerres d'Àfrica (sovint oblidades pels mitjans de comunicació occidentals) tenen per objectiu controlar els centres de recursos minerals que permeten el bon funcionament dels aparells i les tecnologies digitals. L'epidèmia mundial del còvid-19 que ha transformat completament el món dels negocis i del treball, donant pas a una onada de salvatge ultraliberalisme econòmic que ha descomposat les tradicionals ideologies hegemòniques del segle XX com la democràcia-cristiana, el socialisme o el comunisme, i que ha reconvertit el feixisme estatalista i intervencionista en ultranacionalisme neoliberal capaç de recollir el malestar dels sectors obrers del món occidental. Un discurs alternatiu que ha sabut i sap competir amb la retòrica ecologista antineoliberal. Les següents lectures recullen de forma acurada i extensa cadascun dels aspectes exposats i analitzen amb aprofundiment les dificultats de crear un ordre mundial ordenat que superi el "tots contra tots" que dominen les relacions internacionals i que la Guerra Russo-Ucraïnesa (2022) sembla que ha ajudat a definir. |
|||||
|
|||||
Repte 1: Introducció Referències bàsiques: Lawson, George. "The rise of modern international order". En: John Baylis et al.. The Globalization of World Politics. Oxford University Press, 2020. p. 39-53. ISBN 9780198825548 Kissinger, H. "Europa. El orden internacional pluralista". En: Kissinger, H. Orden Mundial. Barcelona : Debate, 2016. p. 23-58. ISBN 9788499925714 Kissinger, Henry. "El sistema europeo de equilibrio de poder y su fin". En: Kissinger, Henry. Orden Mundial. Barcelona : Debate, 2016. p. 59-103. ISBN 9788499925714 Barbé, Esther. "Hechos e ideas: los paradigmas o mapas mentales del teórico". En: Barbé, Esther. Relaciones Internacionales. Madrid: Tecnos, 2020. p. 56-72. ISBN 9788430945535
Repte 2: 1900-1945: Guerres Mundials i Paus Armades i Il·lusòries Referències bàsiques: Antony Best et alli. "Cap 7. The path to european war, 1930-39". En: Antony Best et alli. International History of the Twentieth Century and Beyond. Oxon ; New York : Routledge, 2015. p. 165-196. ISBN 9780415656429
Antony Best et alli. "Cap 1. Great power rivalry and the world war, 1900-17". En: Antony Best et alli. International History of the Twentieth Century and Beyond. Oxon ; New York: Routledge, 2015. p. 6-32. ISBN 9780415656429
Antony Best et alli. "Cap 2. The search for european stability, 1917-29". En: Antony Best et alli. International History of the Twentieth Century and Beyond . Oxon ; New York : Routledge, 2015. p. 35-59. ISBN 9780415656429 Watson, Adam. "The European systems becomes worldwide". En: Watson, Adam. The Evolution of International Society: A Comparative Historical Analysis. New York : Routledge, 2009. p. 265-276. ISBN 9780415452106
Kegley, Charles W.; Blanton, Shannon Lindsey. "Cap 3. Great Powers Rivalries and Relations". En: Kegley, Charles W.; Blanton, Shannon Lindsey. World Politics. Trend and Transformation . Boston, MA : Cengage Learning, 2011. p. 64-99. ISBN 9780495906551
José Luís Neila Hernández. "La paz de París y la configuración del nuevo sistema internacional (1919-1923)". En: Juan Carlos Pereira Castañares. Historia de las Relaciones Internacionales Contemporáneas. Barcelona: Ariel, 2009. p. 319-347. ISBN 9788434418356 Martínez Lillo, Pedro Antonio. "La Paz Ilusoria: La seguridad colectiva en los años veinte, 1923-1933". En: Pereira Castañares, Juan Carlos. Historia de las Relaciones Internacionales Contemporáneas. Barcelona: Ariel, 2009. p. 349-366. ISBN 9788434418356
Repte 3: 1945-1990: La Pau Incerta de la Guerra Freda Referències bàsiques: Keylor, William R. "Cap 9. Coexistence and Confrontation, 1953-1962". En: Keylor, William R. The Twentieth-Century World and Beyond. New York : Oxford University Press, 2006. p. 262-294. ISBN 9780195168433 Keylor, William R. "Cap 10. Detente and Multipolarity, 1962-1975". En: Keylor, William R. The Twentieth-century world and beyond : an international history since 1900. New York : Oxford University Press, 2006. p. 295-322. ISBN 9780195168433
Watson, Adam. "Cap 24. The age of the superpowers and decolonization". En: Watson, Adam. The Evolution of International Society. A Comparative Historical Analysis . New York : Routledge, 2009. p. 288-298. ISBN 9780415452106 Sanz Díaz, Carlos. "El nuevo orden internacional. La Organización de Naciones Unidas". En: Pereira Castañares, Juan Carlos. Historia de las Relaciones Internacionales Contemporáneas . Barcelona: Ariel, 2009. p. 471-498. ISBN 9788434418356 Algora Weber, Mª Dolores. "Cap 27. La descolonización y el Tercer Mundo". En: Pereira Castañares, Juan Carlos. Historia de las Relaciones Internacionales Contemporáneas. Barcelona: Ariel, 2009. p. 607-634. ISBN 9788434418356 Mazower, Mark. "Cap 9. El segundo mundo... y el tercero". En: Mazower, Mark. Gobernar el mundo: historia de una idea desde 1815. Valencia: Barlin Libros, 2018. p. 319-352. ISBN 9788494668364
Repte 4: 1990-2022: El ¿desordre? de l'ordre. Regionalització o multiplicitat de centralitats Referències bàsiques Antony Best et al. "Cap 20. The End of The Cold War and The "New Old Order", 1980-2000". En: Antony Best et al. International History of the Twentieth Century and Beyond. Oxon ; New York : Routledge, 2015. p. 533-554. ISBN 9780415656429 Hurrell, Andrew. "Cap 5. Rising powers and the emerging global order ". En: John Baylis et al.. The Globalization of World Politics. Oxford University Press, 2020. p. 84-99. ISBN 9780198825548 John W. Young & John Kent. "Cap. 27 Threats to Existing Global Order: Inestability in the West". En: John W. Young & John Kent. International Relations since 1945. Oxford, United Kingdom ; New York, NY : Oxford University Press, 2020. p. 670-686. ISBN 9780198807612 John W. Young & John Kent. "Cap 28. Threats to the Existing Global Order: Challenges from the East". En: John W. Young & John Kent. International Relations since 1945. Oxford, United Kingdom ; New York, NY : Oxford University Press, 2020. p. 687-708. ISBN 9780198807612 Michael Cox. "Cap 4. From the end of the cold war to a new world dis-order?". En: John Baylis et al.. The Globalization of world politics : an introduction to international relations. Oxford University Press, 2020. p. 70-83. ISBN 9780198825548 Mazower, Mark. "Cap 13. La ley de la humanidad". En: Mazower, Mark. Gobernar el mundo: historia de una idea desde 1815. Valencia: Barlin Libros, 2018. p. 477-508. ISBN 9788494668364 William R. Keylor. "Epilogue: A World of Nations in a Gobalization Era". En: Keylor, William R. A World of Nations: the international order since 1945. New York : Oxford University Press, 2009. p. 449-459. ISBN 9780195337570 |
|||||
EINES Les diferents eines de treball amb què comptem dins del Campus Virtual i que utilitzarem són:
Temporalització Cada estudiant és lliure de distribuir-se el temps com més li convingui, en funció de la seva disponibilitat i/o ritme d'aprenentatge. Ara bé, és imprescindible que cada estudiant s'organitzi d'una manera idònia que li permeti llegir els materials de manera activa i preparar els exercicis amb prou antelació. És altament recomanable seguir la planificació establerta pel curs. Observacions sobre l'accés, ús i participació al Campus Virtual Es recorda que s'ha de fer un bon ús del Campus Virtual en tant que àmbit acadèmic amb el respecte mutu entre usuaris. Els usuaris del Campus Virtual i les seves eines han d'observar una actitud i un llenguatge respectuosos en les comunicacions amb els altres usuaris, tant en espais públics com privats, i a no transmetre o difondre opinions o continguts il·legals, difamatoris, ofensius o que atemptin contra els valors i la dignitat de les persones.
AVALUACIÓ Aquesta assignatura només es pot superar a partir de l'avaluació contínua (AC). Aquesta es conforma amb la mitjana de les qualificacions obtingudes a cadascuna de les tres activitats en què està dividida l'assignatura. Mitjana que només es pot obtenir si s'han superat totes tres activitats. La nota final d'avaluació contínua esdevé la nota final de l'assignatura. La fórmula d'acreditació de l'assignatura és la següent: AC. Criteris de valoració de les PAC Les PAC seran avaluades segons els següents criteris:
També es tindrà en compte la qualitat i originalitat de les intervencions al debat, així com el grau d'interacció amb les opinions dels companys durant el debat. Plagi i còpia El plagi acadèmic es dona de dues maneres bàsiques:
Des de la nostra titulació, treballem per prevenir aquesta pràctica fraudulenta de dues maneres:
|
|||||
El procés d'avaluació es fonamenta en el treball personal de l'estudiant i pressuposa l'autenticitat de l'autoria i l'originalitat dels exercicis realitzats. La manca d'autenticitat en l'autoria o d'originalitat de les proves d'avaluació; la còpia o el plagi; l'intent fraudulent d'obtenir un resultat acadèmic millor; la col·laboració, l'encobriment o l'afavoriment de la còpia, o la utilització de material o dispositius no autoritzats durant l'avaluació, entre d'altres, són conductes irregulars que poden tenir conseqüències acadèmiques i disciplinàries greus. D'una banda, si es detecta alguna d'aquestes conductes irregulars, pot comportar el suspens (D/0) en les activitats avaluables que es defineixin en el pla docent - incloses les proves finals - o en la qualificació final de l'assignatura, sigui perquè s'han utilitzat materials o dispositius no autoritzats durant les proves, com ara xarxes socials o cercadors d'informació a internet, perquè s'han copiat fragments de text d'una font externa (internet, apunts, llibres, articles, treballs o proves d'altres estudiants, etc.) sense la citació corresponent, o perquè s'ha practicat qualsevol altra conducta irregular. De l'altra, i d'acord amb les normatives acadèmiques, les conductes irregulars en l'avaluació, a més de comportar el suspens de l'assignatura, poden donar lloc a la incoació d'un procediment disciplinari i a l'aplicació, si escau, de la sanció que correspongui. La UOC es reserva la potestat de sol·licitar a l'estudiant que s'identifiqui o que acrediti l'autoria del seu treball al llarg de tot el procés d'avaluació pels mitjans que estableixi la Universitat (síncrons o asíncrons). A aquests efectes, la UOC pot exigir a l'estudiant l'ús d'un micròfon, una càmera o altres eines durant l'avaluació i que s'asseguri que funcionen correctament. La verificació dels coneixements per garantir l'autoria de la prova no implicarà en cap cas una segona avaluació. |
|||||
Ponderació de les qualificacions
Opció per superar l'assignatura: AC
Nota final d'assignatura: AC |