| Escriure els passats | Codi: M5.072 : 5 |
La història s'ha manifestat tradicionalment en forma d'assaig, però no de manera exclusiva. El sorgiment de noves narratives, sumades a les noves mirades sobre el passat, s'ha concretat en noves aproximacions al coneixement històric des de la literatura (de ficció i no-ficció), el còmic o l'audiovisual. Al mateix temps, les noves tecnologies estan modificant els usos i els relats històrics, amb la incorporació del big data o la intel·ligència artificial. Finalment, la història s'ha encarnat en productes de consum massiu (de sèries de televisió i canals de documentals a videojocs i jocs en línia), noves concrecions que han permès donar veu a col·lectius silenciats, resignificant els seus usos i obrint-se a una democratització de la producció i del coneixement.
"Escriure els passats" proposa la reflexió entorn a tres problemes historiogràfics clau com son la subjectivitat, l'arxiu i el llenguatge, a partir de tres eixos temàtics específics que poden anar variant en les diferents edicions de l'assignatura. En aquesta edició treballarem el problema de la subjectivitat en la codificació històrica de l'esclavitud, el tractament de l'arxiu en les representacions de l'extermini i els usos del llenguatge en les representacions ficcionals i no ficcionals de la guerra. Per a cadascun d'aquests tres eixos de reflexió (subjectivitat-esclavitud, arxiu-extermini, llenguatge-guerra), l'assignatura proposa un corpus ampli de lectures per tal que l'estudiant es familiaritzi amb les múltiples i variades formes d'escriure el passat. Aquest corpus d'obres contemporànies inclou l'assaig històric, la narrativa de ficció i de no-ficció, el teatre, el cinema, el còmic i l'animació, amb autors de procedències, línies de pensament i estètiques tan diferents com William Faulkner, Nawal El Saadawi, Peter Kolchin, W. G. Sebald, Svetlana Aleksiévitx, Rebecca J. Scott, Mia Couto, Horacio Castellanos Moya, Joe Sacco, Rithy Panh, Wajdi Mouawad, Steve McQueen, Joshua Oppenheimer o Barbara Yelin.
"Escriure els passats" és una assignatura optativa que configura, juntament amb "Historiografia: les veus de la història" i "Institucions i polítiques de la història", la matèria anomenada Historiografia. S'aconsella cursar-la després de l'assignatura obligatòria del bloc, "Historiografia: les veus de la història", on es proporcionen les bases teòriques i comprensives de la matèria.
Tema 1. L'escriptura de la història Plantejament: La història no es redueix a la disciplina. La literatura o el cinema també escriuen la història, cadascun amb els llenguatges que li són propis. Els mètodes de la història han arribat al segle XXI transformats i preparats per a nous reptes metodològics, nodrits pels corrents que havien donat importància a una història des de baix, a la cultura com a part de la història, a la narració i al paper de les idees en l'estudi de la història. Dins de la historiografia, el debat sobre l'escriptura de la història ha establert ponts i relacions amb l'escriptura literària des de ben bé finals del segle XVIII. Tant per als estudis històrics, com per a la literatura i per al cinema avui, la narració i el text esdevenen elements imprescindibles per escriure els passats. Centrades en qüestions clau com la subjectivitat, la documentació, el relat, la ideologia, o el règim de veritat, les relacions entre aquestes dues disciplines han estat sovint molt tenses. Ho foren en molts moments, un dels més debatuts entre la dècada de 1970 i 1980 amb l'aparició dels anomenats "gir lingüístic" i "gir narratiu", discussió que ha donat fruits fins avui. En aquesta, autors com Roland Barthes, Michel Foucault, Paul Ricoeur, Jacques Derrida o Hayden White posaven l'atenció en el discurs i proposaven de veure la història com un conjunt de relats, de vegades observat amb una gran sospita i escepticisme. Aquests plantejaments van ser fortament debatuts per part d'historiadors com Lawrence Stone, que acabaren advertint dels "perills" de centrar el debat en el relat. Superada la discussió sobre veritat o ficció, diverses historiadores i historiadors com Elizabeth Clark o Gabrielle Spiegel i crítics com Dorrit Cohn o Lubomir Dolezel han restablert avui un diàleg entre història i literatura en una reflexió que comparteix els elements fonamentals del discurs i la narració amb què es troben tant la historiografia com la literatura i el cinema a l'hora d'escriure i representar el passat.
Tema 2. Subjectivitat Plantejament: La història explica i interpreta els fets i la seva relació amb els individus. La subjectivitat és al cor de la història en dos grans aspectes: els individus que participen en la història i els individus que expliquen i interpreten la història. Aquest repte aborda el problema de la subjectivitat en l'escriptura del passat des d'aquest doble vessant. En primer lloc, especialment des de la dècada de 1970, els estudis històrics s'han anat acostant a altres formes de relatar la història en altres disciplines, com la literatura i el cinema, perquè han posat més atenció als individus agents i pacients dels fets històrics. Els plantejaments de la història marxista d'un Christopher Hill, un Eric Hobsbawm o un E.P. Thompson, i la influència de l'antropologia i d'uns nous estudis colonials crítics amb l'imperialisme, i centrats en col·lectius com els obrers o els esclaus, fins al moment no centrals en els estudis històrics, van dirigir l'interès de la història cap a les veus dels individus anònims de la història i les veus silenciades o alternes. A partir d'aquesta "història des de baix" va sorgir l'interès per les veus dels subjectes, fins i tot més enllà del seu caràcter testimonial, com podem veure per exemple en les contribucions de l'historiador americà Dominick LaCapra. Amb la voluntat de posar en relleu les vides dels individus com a font de relat i d'interpretació històrica, algunes historiadores i historiadors, com Natalie Zemon Davis, Carlo Ginzburg o Rebecca Scott han modificat la perspectiva historiogràfica, en el que s'ha anomenat la "microhistòria". La microhistòria difereix de l'anomenada macrohistòria perquè s'aproxima i interpreta els fets històrics centrant-se en un o uns pocs individus, en lloc de fer plantejaments més generalistes que parteixen de grans estructures, sistemes econòmics, institucions o períodes històrics. Encara en un pas més enllà, alguns historiadors esdevenen narradors explícits, o fins i tot personatges de la història que expliquen. Per la seva banda, la literatura i el cinema estan desenvolupant amb força la hibridació de gèneres, esborrant les línies entre ficció i no ficció i cap a formes més documentals. A causa d'aquest moviment cap a formes discursives més subjectives, avui les formes d'aquestes noves historiografies s'apropen a les narracions històriques de la literatura i el cinema i comparteixen de manera ben viva el problema de la subjectivitat, on les preguntes "qui parla?" i qui "mira?" són altament significatives.
Tema 3. Arxiu Plantejament: La disponibilitat de l'arxiu i els seus usos constitueixen un problema ineludible en qualsevol relat històric. Quines dades tenim? De quina naturalesa: documents, història oral, imatges, dades estadístiques? Com les emprem? Què volem amb cadascun dels nostres relats i com organitzem aquesta informació per aproximar-nos al màxim al nostre objectiu? Històricament l'arxiu s'ha tractat com a evidència objectiva, com a dades que permeten elaborar un relat positivista dels fets històrics. El gir postmodern i narratiu també afectà tant la història com la literatura i el cinema en tant que va entendre l'arxiu com a problema. Estudis com Mal de archivo. Una impresión freudiana (1995), de Jacques Derrida, indicaven que en l'escriptura de la història l'arxiu implicava, sempre, una selecció i una mirada que es reproduïa en el relat. Com expliquen historiadors com Michel-Rolph Trouillout, la consciència que el relat de la història depèn d'una documentació i unes dades que l'avalen i el justifiquen ha portat a règims sencers a decidir com es tractava la informació que es produia per tal que aquesta pogués oferir el relat que es volia dels fets. Això és especialment patent en règims totalitaris i opressors, les accions criminals dels quals es volen amagar. Emprat d'una o altra manera, l'arxiu és constructor de discursos ideològics, com per exemple discursos que discriminen per diferències racials o de gènere. La literatura i el cinema s'han mostrat tradicionalment sensibles als usos de l'arxiu, que han portat a recursos molt habituals com la troballa d'un manuscrit, des d'obres clàssiques del segle XVII, com El Quijote fins a obres contemporànies com Nombre Falso de Ricardo Piglia, passant per tota la literatura de viatges i d'aventures britànica del segle XIX, que era plena de notes documentals a peu de pàgina per "educar" la població sobre les noves conquestes. De manera molt experimental en els darrers anys, la literatura i el cinema posen sobre la taula la discussió sobre l'excés de material d'arxiu i la manca de material d'arxiu. Aquesta literatura i cinema sol ser de caràcter investigatiu i treballa en els límits entre la ficció i la no ficció, posant a prova l'arxiu. El repte de cineastes com Patricio Guzman, Rithy Pahn o Joshua Oppenheimer o d'escriptors com Svetlana Alexiévich o W. G. Sebald és recuperar les històries alternatives amb tècniques imaginatives, fent un fort ús de la història oral o observant les imatges oficials des d'un altre lloc. Amb aquests mecanismes, el relat de la història troba alternatives als arxius no disponibles.
Tema 4. Llenguatge Plantejament: La literatura i el cinema estan avesats a un ús molt reflexiu del llenguatge, al voltant del qual gira el caràcter artístic que els és propi. Si bé també present en les consideracions historiogràfiques, l'estudi de la història ha establert uns llenguatges que són més limitats per motius disciplinaris, raó per la qual la reflexió sobre els usos del llenguatge és menys aprofundida. Són pocs els historiadors com Hyden White a Metahistoria (1973) que s'aproximaren a l'estudi de la història detectant alguns dels elements narratius, com el conegut "emplotment" o disposició dels fets en una seqüència narrativa, que pot anar d'acord, per exemple, amb convencions genèriques. Els diversos llenguatges i les diverses tècniques narratives permeten expressar-nos de maneres diverses i aconseguir que el relat tingui uns efectes o uns altres. El llenguatge visual estàtic a partir de fotografies o il·lustracions, o l'audiovisual a partir de la combinació d'imatge en moviment i so, i el llenguatge textual en un conjunt d'usos lingüístics diversos, ens ofereixen eines per confegir els relats de la història. En aquest sentit, en constant renovació des de la dècada de 1980, la teoria narrativa i la teoria del discurs fílmic esdevenen un punt d'entrada molt interessant per comprendre les maneres en les quals la literatura i el cinema elaboren els llenguatges i utilitzen diverses tècniques formals per tal d'aconseguir els efectes volguts en el relat. L'adequació de les tècniques literàries i fílmiques als objectius del relat dels fets històrics és clau per aconseguir-ne l'eficiència. Una anàlisi de textos literaris i fílmics innovadors en els usos del llenguatge i de gèneres diversos, des de la narració, el teatre, la novel·la gràfica, la pel·lícula de ficció o la pel·lícula documental, ens porten a una reflexió creativa que ens dona l'oportunitat de plantejar-nos a fons les preguntes següents: En quins llenguatges expliquem la història? Quines són les possibilitats del llenguatge i de les tècniques narratives i fílmiques? Fins on pot arribar a expressar? El llenguatge és, també, un problema historiogràfic, com ho és la subjectivitat o l'arxiu. A la vegada, és un problema que té un enorme potencial encara per descobrir dins l'estudi de la història. Un espai com aquest ens convida a descobrir-lo.
Tema 1. L'escriptura de la història
Aurell, J. (2017). El giro narrativo. A La escritura de la memoria. 2a edició revisada i ampliada (pp. 135-152). PUV. 312p.
White, H. (1992). Introducción: La poética de la historia. A White, H. Metahistoria: La imaginación histórica en la historia del siglo XIX (pp.9-46). Fondo de Cultura Económica. 432 p.
Stone, L. (1991). Note. Past and Present , (131), 217-218.
Joyce, P. (1991). History and Postmodernism: I. Past and Present, (133), 204-209.
Kelly, C. (1991). History and Postmodernism: II. Past and Present, (133), 209-213.
Stone, L. (1992). History and Postmodernism: III. Past and Present, (135), 189-194.
Spiegel, G. M. (1992). History and Postmodernism: III. Past and Present, (135), 194-208.
Bolaños de Miguel, A. i González de Oleaga, M. (2008). Teoría y práctica en la historiografía posmoderna. Revista de libros, Segunda época, (136), 1-4.
Stone, L. (1981). El retorno de la narrativa. Reflexiones acerca de una nueva y vieja historia. A Stone, L. El pasado y el presente [pp. 95-120]. Fondo de Cultura Económica.
Tema 2. Subjectivitat
Recurs audiovisual sobre la qüestió de la subjectivitat com a problema historiogràfic en què es presenten el marc teòric i els conceptes clau de la discussió.
Kolchin, P. (1993). [Fragment]. A Kolchin, P. American Slavery 1619-1877 (pp. 93-111). Penguin.
Scott, R. (2009). Reinventar la esclavitud, garantizar la libertad: de Saint-Domingue a Santiago a Nueva Orléans, 1803-1809. Caminos, (52), 2-13.
Faulkner, W. (2015). El sol del atardecer. A Faulkner, W. Cuentos reunidos (pp. 262-279). De bolsillo.
McQueen, S. (Director) (2013). 12 años de esclavitud [Film]. New Regency Productions, River Road Entertainment, Plan B Entert.
Fradera, J. M. (2015). [Fragment] La nación imperial (1750-1918) (pp. 301-46). Edhasa.
Traverso, E. (2021). Passats singulars. El «jo» en l'escriptura de la història. Afers Editorial.
Tema 3. Arxiu
Recurs audiovisual sobre la qüestió de l'arxiu com a problema historiogràfic en què es presenten el marc teòric i els conceptes clau de la discussió.
Sebald, W. G. (2006). Max Ferber. A Sebald, W. G. Los emigrados (pp. 167-267). Anagrama.
Saadawi, N. E. (2017). Dona al punt zero. Angle Editorial.
Castellanos Moya, H. (2005). Insensatez. Tusquets.
Pahn, R. (Director) (2013). L'image manquante [La imagen perdida] [Pel·lícula].Catherine Dussart Productions (CDP), Arte, Bophana Production.
Guzmán, P. (Director) (2010). Nostalgia de la luz [Pel·lícula]. Atacama Productions, Blinker Filmproduktion, Westdeutscher Rundfunk (WDR), Cronomedia.
Oppenheimer, J. (Director) (2012). The Act of Killing [Pel·lícula]. Final cut for real, et alii. Brown, V. (2012). Jamaican Slave Revolt, 1760-1761. https://revolt.axismaps.com/.
Tema 4. Llenguatge
Recurs audiovisual sobre el llenguatge com a problema historiogràfic en què es presenten el marc teòric i els conceptes clau de la discussió.
Méndez, A. (2004). Los girasoles ciegos. Anagrama.
Couto, M. (2008). Terra somnàmbula. Periscopi.
Mouawad, W. (2017). Incendis. A Mouawad, W. La sang de les promeses [pp. 133-237]. Periscopi.
Sacco, J. (2016). Historias de Bosnia. Planeta Cómic.
Yelin, B. (2019).Irmina. Astiberri Ediciones.
Aleksiévitx, S. (2018). La guerra no té rostre de dona. Raig Verd.
Folman, A. (Director) (2008). Vals con Bashir [Pel·lícula]. Bridgit Folman Film Gang, Les Films d'Ici, Razor Film Produktion GmbH.
Martel, L. (Director) (2017). Zama [Pel·lícula]. Rei Cine, Bananeira Films.
El procés d'avaluació es fonamenta en el treball personal de l'estudiant i pressuposa l'autenticitat de l'autoria i l'originalitat dels exercicis realitzats.
La manca d'autenticitat en l'autoria o d'originalitat de les proves d'avaluació; la còpia o el plagi; l'intent fraudulent d'obtenir un resultat acadèmic millor; la col·laboració, l'encobriment o l'afavoriment de la còpia, o la utilització de material, programari o dispositius no autoritzats durant l'avaluació, entre altres, són conductes irregulars en l'avaluació que poden tenir conseqüències acadèmiques i disciplinàries greus.
Aquestes conductes irregulars poden comportar el suspens (D/0) en les activitats avaluables que es defineixin en el pla docent -incloses les proves finals- o en la qualificació final de l'assignatura, sigui perquè s'han utilitzat materials, programari o dispositius no autoritzats durant les proves, com ara xarxes socials o cercadors d'informació a internet, perquè s'han copiat fragments de text d'una font externa (internet, apunts, llibres, articles, treballs o proves d'altres estudiants, etc.) sense la citació corresponent, o perquè s'ha dut a terme qualsevol altra conducta irregular.
Així mateix, i d'acord amb la normativa acadèmica, les conductes irregulars en l'avaluació també poden donar lloc a la incoació d'un procediment disciplinari i a l'aplicació, si escau, de la sanció que correspongui, de conformitat amb l'establert a la normativa de convivència de la UOC.
En el marc del procés d'avaluació, la UOC es reserva la potestat de:
- Sol·licitar a l'estudiant que acrediti la seva identitat segons l'establert a la normativa acadèmica.
- Sol·licitar a l'estudiant que acrediti l'autoria del seu treball al llarg de tot el procés d'avaluació, tant avaluació contínua com avaluació final, per mitjà d'una prova oral o els mitjans síncrons o asíncrons que estableixi la Universitat. Aquests mitjans tindran per objecte verificar els coneixements i les competències que garanteixin l'autoria; en cap cas no implicaran una segona avaluació. Si no és possible garantir l'autoria de l'estudiant, la prova serà qualificada amb D, en el cas de l'avaluació contínua, o amb un Suspens, en el cas de l'avaluació final.
A aquests efectes, la UOC pot exigir a l'estudiant l'ús d'un micròfon, una càmera o altres eines durant l'avaluació; és responsabilitat de l'estudiant assegurar que aquests dispositius funcionen correctament.
|
L'assignatura només es pot aprovar amb el seguiment i la superació de l'avaluació contínua (AC). La qualificació final de l'assignatura és la nota obtinguda a l'AC. |