Annex

Breu història de les comunicacions i les xarxes

  • Ramon Musach Pi

    Ramon Musach Pi

    Llicenciat en Ciències Matemàtiques i Enginyer Superior en Informàtica per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Desenvolupa la seva activitat entre aquestes dues disciplines, des del vessant docent i d'investigació. Autor de diversos materials didàctics multimèdia, de formació i de suport a la tasca docent.

PID_00221226
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit del titular dels drets.

1.Breu història de les comunicacions i les xarxes

Per arribar a disposar d’una bona perspectiva de les tecnologies associades a les telecomunicacions i a les xarxes, cal conèixer la seva evolució històrica, amb les fites més rellevants.
El 1878, Alexander Graham Bell, patenta el telèfon, amb el qual es pot mantenir una conversa a distància entre dos aparells units per un fil elèctric. Amb el telèfon, neix la idea de xarxa de comunicacions. Tenint en compte que el model d’interconnexió de “tots amb tots” era inviable, van aparèixer les companyies telefòniques que oferien serveis de commutació: cada telèfon quedava connectat per cable a una central de commutació. En els inicis, a les centrals de commutació, les operadores connectaven els cables dels telèfons que es volien comunicar. Posteriorment aquests processos es van anar substituint per centraletes més automatitzades.
Les xarxes telefòniques constitueixen una xarxa de commutació de circuits en la que, per a portar a terme una comunicació, calia establir un circuit entre els dos extrems mitjançant la xarxa. Mentre la comunicació s’està produint, hi ha uns recursos que s’estan utilitzant de forma exclusiva, tot i que no hi hagi un flux constant d’intercanvi d’informació. En la commutació de circuits es donen tres fases: establiment de la trucada, comunicació i alliberament dels recursos. Amb aquesta tecnologia, l’ocupació del canal és exclusiva mentre dura la connexió. Presenta l’inconvenient que per a l’ús real que se’n feia (no tot el temps de connexió s’estava transmetent), les factures eren molt elevades.
A partir de mitjans del segle XX, la història de les telecomunicacions va lligada a la història de la informàtica.
A mitjans dels anys seixanta, els grans fabricants informàtics de la època com IBM, Univac, Honeywell van començar a desenvolupar els primers sistemes de comunicació entre ordinadors. Uns anys en els que cada empresa dissenyava els seus processadors, el seu programari i, per tant, la seva pròpia arquitectura de comunicacions, fent pràcticament impossible la interconnexió d’equips de fabricants diferents. Inicialment la topologia emprada era la d’estrella, amb estructura centralitzada. Un ordinador central era el que gestionava la interconnexió de la resta d’ordinadors o terminals de pantalla i/o impressió amb ell; supervisant també la connexió directa entre aquests ordinadors.
En aquesta dècada dels seixanta, aquests primers ordinadors comercials eren cars i, comparats amb els actuals, poc potents. Només grans empreses, organismes oficials o universitats podien adquirir-los. Eren ordinadors amb sistemes operatius multitasca i multiusuari i l’accés a aquests ordinadors es feia mitjançant terminals sense capacitat de processament. La necessitat de connectar-s’hi de forma remota va sortir aviat, i originàriament els enginyers van optar per emprar la xarxa telefònica existent, ja que s’estalviaven arribar a estendre noves infraestructures. El dispositiu o aparell que adapta els bits a la xarxa és el mòdem. Mòdem és un acrònim de modulador-demodulador que es refereix a la seva funció de modular i demodular, és a dir generar senyals segons els valors dels bits i generar bits a partir dels senyals que es rebin. Els primers mòdems eren de 300 bps i generaven dos tons diferents, un per l’1 i l’altre pel 0. Els de major velocitat eren de 56.000 bps, que és el màxim que permetia la xarxa telefònica convencional. Els mòdems permetien interconnectar els terminals amb l’ordinador central i ordinadors entre si.
Figura 1
Mòdem USRobotics de 56.000 Kbps i les seves connexions posteriors (a la línia telefònica, al telèfon, a l’ordinador i al corrent elèctric).
Mòdem USRobotics de 56.000 Kbps i les seves connexions posteriors (a la línia telefònica, al telèfon, a l’ordinador i al corrent elèctric).
Atenent l’elevat cost d’aquestes comunicacions emprant les línies telefòniques, atenent que les tarificacions són per temps, les grans empreses pressionen a les companyies telefòniques per tal que desenvolupin xarxes pensades per a transportar dades, amb velocitats de transmissió més elevades. Estem en els orígens de les anomenades xarxes de commutació de paquets, enfront de les tecnologies de commutació de circuits desenvolupades originalment per a les comunicacions telefòniques.
Les xarxes de commutació de paquets es caracteritzen per empaquetar els bits que s'han de transmetre i s’envien a la central més propera que estigui disponible perquè els enviï quan pugui a la següent, i així successivament fins que arribin a la destinació.
Les companyies telefòniques van desenvolupar xarxes d’aquest tipus i el CCITT va emetre un estàndard, el X.25, l’any 1969.
A la dècada dels 70, tenim tres esdeveniments claus per a les comunicacions: es proposa el protocol Ethernet per a les xarxes locals, apareix el sistema operatiu UNIX, compatible amb totes les plataformes de maquinari existents en aquell moment i neixen els protocols TCP/IP. Per tant, podem afirmar que és quan comencen a ser públics els protocols i apareixen els primers sistemes oberts, de manera que es deslliga fabricant de maquinari amb proveïdor de programari.
Tan bon punt va ser més habitual disposar de més d’un ordinador en una instal·lació, surt la necessitat d’interconnecta’ls per a compartir recursos com impressores, discs durs,… El disseny de les xarxes locals (LAN) va seguir un camí diferent del de les xarxes de gran abast (WAN), ja que la tecnologia més adequada és la de difusió amb un medi compartit, amb un medi comú que les estacions comparteixen. Així l’estació emet paquets que arriben a la resta d’estacions i aquestes els accepten o ignoren depenent de si són les destinatàries. Es parla de difusió, perquè els paquets es difonen per totes les estacions, i medi compartit ja que aquesta difusió és fa sobre un medi que totes les estacions comparteixen.
Les xarxes de commutació de paquets tenen l’avantatge que només s’ocupen els recursos que realment s’utilitzen. Com a contrapartida, es poden arribar a produir retards variables en l’arribada dels paquets al destí, els paquets es poden perdre,...per tant, cal mecanismes que evitin aquestes pèrdues i regulin el flux d’informació entre els diferents nodes de commutació. Pel que fa al tema econòmic, en les xarxes de dades es paga per bits transmesos.
A Espanya, la primera xarxa de dades s’anomenava Iberpac. Fins fa pocs anys, per a comunicacions de dades s’utilitzava Frame Relay, com a evolució natural del X.25, substituint-se cada vegada més per ATM, atenent la creixent expansió de la fibra òptica. Però actualment, tot i que tots aquests sistemes estan convivint, MPLS (Multiprotocol Label Switching) està reemplaçant a frame Relay i ATM com a tecnologia per a transmetre dades d’alta velocitat i veu digital en una única connexió, ja que proporciona una gran fiabilitat i un major rendiment.
Frame Relay
És un protocol de commutació de paquets per a xarxes WAN, que presenta un mínim control d’errors. És una versió actualitzada de X.25 però enlloc d’arribar al nivell de xarxa, només arriba al nivell d’enllaç, incorporant funcions de recuperació i control.
La xarxa delega a les estacions el control, detecció i correcció dels errors de transmissió. Aquest fet li permet oferir velocitats de transmissió de 2 Mbps.
Ofereix una comunicació orientada a connexió. No és del tot fiable, pel fet d’haver-se simplificat la tecnologia, però garanteix un mínim d’amplada de banda o sigui un mínim de qualitat a l’usuari final.
ATM
Mode de Transferència Asíncrona (AsynchronousTransfer Mode) és una tecnologia de telecomunicació desenvolupada per a fer front a la gran demanda de capacitat de transmissió per a serveis i aplicacions. Va ser l'aposta de la indústria tradicional de les telecomunicacions per a les comunicacions de banda ampla, basada en la commutació de paquets.
És un estàndard de la UIT-T, nascut en l’àmbit de la XDSI de banda ampla (XDSI-BA). Inicialment, aquesta tecnologia es va concebre per a la transmissió de veu, dades i vídeo per les xarxes telefòniques públiques, tot i que aviat el seu ús es va estendre també en xarxes privades.
ATM segueix un model orientat a connexió, transmetent la informació en petits paquets de dades de mida fixa, anomenats cel·les ATM, cadascuna d’elles amb una mida de 53 bytes, 48 per a la informació d'usuari i 5 per a la capçalera amb la informació de control.
Amb una mida fixa d’aquests paquets o cel·les, s’aconsegueix un flux continu en la retransmissió d’aquests paquets.
Permet velocitats de l’ordre de Gbps, per tant, necessita medis de transmissió que suportin aquestes velocitats com la fibra òptica.
MPLS
MPLS (Multiprotocol Label Switching) és un mecanisme de transport de dades estàndard creat per la IETF i definit en el RFC 3031. Opera entre la capa d’enllaç de dades i la capa de xarxa del model OSI. Va ser dissenyat per a unificar el servei de transport de dades per a les xarxes basades en circuits i en les basades en paquets. Pot ser emprat per a transportar diferents tipus de trànsit, incloent veu i paquets IP.
A partir de l’any 1977, la Organització Internacional d’estandardització (ISO) va començar a treballar per a unificar els sistemes i les arquitectures de diferents fabricants.
L’any 1983, Day i Zimmermann, desenvolupen l’anomenat model de referència OSI (Interconnexió de Sistemes Oberts) de la ISO (Organització Internacional de Normes), com a primer pas per a la normalització de diferents protocols.
Reprenent la història de les comunicacions i de les xarxes, ens centrarem en una de les seves fites més importants: Internet, des dels seus orígens fins a l’actualitat.
Internet és, en els seus orígens, a l’igual que ha succeït amb moltes altres tecnologies, un invent militar. Va néixer els anys 60 a l’exèrcit nord-americà amb la finalitat de descentralitzar la informació, per tal d’aconseguir comunicacions fiables.
Podem establir quatre períodes claus en la història d’Internet:

  • Primer període: 1957 - 1970. Naixement d'Internet.

  • Segon període: 1970 - 1990. De l'exèrcit a la universitat.

  • Tercer període: 1990 - 1995. Expansió fora dels àmbits militars i universitaris.

  • Quart període: 1996 - fins a l’actualitat. Multimèdia i centenars de milions d'usuaris.

A principis dels anys 60, des de la vesant militar, es desenvolupa un sistema de comunicacions amb una topologia més segura que la d’estrella, ja que en aquesta si es destrueix l’ordinador central, el sistema de comunicacions queda del tot inoperatiu. ARPA (Advanced Research Projects Agency), Agència de Projectes Avançats d’Investigació del Departament de Defensa dels Estats Units, es proposa dissenyar un sistema d’interconnexió d’ordinadors en xarxa sense cap ordinador central. I d’aquesta idea neix el 1969 la primera xarxa de recerca amb aquesta filosofia, ARPANET, origen de l’actual Internet.
La primera comunicació entre dues computadores es produeix el 20 d’octubre de 1969 entre UCLA (Universitat de Califòrnia a Los Angeles) i SRI (Institut d’Investigacions a Stanford a San Francisco), que juntament amb l’UCSB (Universitat de Califòrnia a Santa Barbara, Los Ángeles) i la Universitat de Utah conformaven els quatre nodes que conformaven ARPANET. L’autor d’aquest enviament va ser Charles Kline d’UCLA.
Pel que fa al tema de protocols, inicialment ARPANET utilitza NCP (Network Communication Protocol, protocol de comunicació entre xarxes) com a protocol base per al seu funcionament.
El protocol TCP/IP en el que es fonamenta Internet neix com a encàrrec de l’agència militar nord-americana DARPA (Defense Advanced Research Project Agency) a científics nord-americans, per a poder disposar d’una xarxa d’abast mundial fàcilment reconfigurable en el cas que s’arribés a destruir algun node o algun enllaç. En concret a l’any 1973, l’informàtic estadounidenc Vinton Cerf desenvolupa, en el marc d’un projecte de l’agència DARPA, els anomenats Protocols d’internet (IP, Internet Protocol) i el Protocol de transmissió (TCP acrònim de Transmission Control Protocol). Són les bases més importants de l’actual Internet.
Però no serà fins l’any 1989 quan Tim Berners-Lee va desenvolupar el World Wide Web, un sistema basat en l’ús de l’hipertext que permet cercar informació a Internet, accedir-hi i visualitzar-la. Per aquells anys, Internet era una xarxa d’ordinadors on grups d’investigadors i departaments governamentals compartien text i dades. Aquest va ser un punt d’inflexió per a popularitzar la Xarxa.
En aquests anys es comencen a editar els primers RFC (Request For Comments) que són documents que normalitzen el funcionament de les xarxes de computadors basades en TCP/IP i els seus protocols associats. El primer RFC el va editar Steve Crocker d’ARPA amb el títol: “Host Software” (Programari de servidors).
En aquest mateix any, la conjunció de diverses xarxes informàtiques treballant amb el mateix protocol TCP/IP: ARPANET, MILNET de l’àmbit militar, CSNET de la recerca informàtica va acabar creant Internet, l’anomenada “xarxa de xarxes”.
A partir d’aquí la xarxa Internet no ha parat de créixer, juntament amb noves aplicacions nascudes al voltant d’internet, entre les que destacarem: el correu electrònic, la World Wide Web i els programes P2P.
El correu electrònic va ser creat per Ken Tomlinson l’any 1972. La World Wide Web (WWW) va ser creada al CERN de Ginebra per Tim Berners-Lee l’any 1989, lligant ambdues tecnologies, Internet i l’hipertext. Pel que fa a la història de les aplicacions P2P, podem situar els seus inicis amb Napster l’any 1999, creat per Shawn Fanning.
L’any 1992 neix la Internet Society, com a lloc per a pactar protocols dins de la Xarxa. La major part dels Request for Comments (RFC) s’elaboren dins del marc d’aquesta organització.
En el 1993 surt el primer navegador que s’arriba a popularitzar, Mosaic, l’antecessor de Netscape i, per tant, l’idea inicial de Berners-Lee va prenent forma, ja que usuaris de tot el món van poder començar a “navegar” dins la Xarxa, tot formant-se els primers grups de discussió (newsgroups), com a llocs d’intercanvi d’opinions. Tot i així, en aquests inicis, per a poder publicar a la Xarxa calia disposar de bons coneixements de llenguatge HTML i de protocols de comunicació.
En aquest mateix any, en concret el setembre de 1993, es publica el primer servidor web d’Espanya, de la Universitat Jaume I de Castelló, amb 10 nodes i 15.000 màquines sota el domini .es
A l’any 1994 dos estudiants creenYahoo! Lycos com a directori de recursos dins la Xarxa.
Durant l’any 1995, l’empresa Sun crea Java, Microsoft llança Windows 95, Digital crea el cercador Alta Vista i neixen la llibreria Amazon.com i el lloc de subhastes eBay.
L’origen de les xarxes socials el podem situar a l’any 1995, quan Randy Conrads crea el lloc web www.classmates.com amb la finalitat de contactar amb antics companys/es de l’escola, institut, universitat, etc.
En aquest mateix any,Ward Cunningham crea el primer wiki anomenat WikiWikiWeb. El nom prové del "wiki wiki bus", l'autobús llançadora de l'aeroport de Honolulu. Wiki wiki vol dir "ràpid" en hawaià. Un wiki és un sistema que permet crear documents, pàgines wiki interconnectades de forma ràpida i col·laborativa, utilitzant un navegador web i un llenguatge de marques simple. La Viquipèdia és el millor exemple de wiki.
Actualment ens trobem en el que hem anomenat el quart període d’Internet. En aquesta etapa, Internet està provocant importants canvis en la majoria de sectors econòmics, apareixent nous models de negoci enfront dels models tradicionals.
Destaquem alguns dels seus esdeveniments clau:
A l’any 1996, Netscape és el navegador emprat en un 98%. És en aquest punt que Microsoft llença el seu navegador Explorer. En aquests moments, algunes grans empreses, comencen a adonar-se de la importància que pot arribar a tenir la publicitat en línia. Les web comencen a incorporar continguts multimèdia.
Pel que fa a la missatgeria instantània, s’atribueixen els seus orígens a Mirabilis, una companyia que el 1996 van llençar ICQ, sense oblidar que els sistemes UNIX disposen, des de 1983, d’una aplicació anomenada talk que permet establir una conversa entre dos usuaris, via telnet o rlogin.
En el 1998, Microsoft aconsegueix situar-se en el 80% d’ús entre el total de navegadors emprats i comença a veure’s demandat per abús de posició dominant. És també l’any del naixement de Google.
L’any 1999, surt Napster, el que serà el primer programa d’intercanvi de fitxers P2P (peer to peer) i el format de fitxers de so MP3 comença a desestabilitzar el mercat musical.
Arribant a l’any 2000, hi ha una certa preocupació sobre els efectes que pot tenir en els sistemes de computació aquest canvi de dígits. Però atenent la previsió de les companyies, aquests efectes van ser mitigats. Els operadors de cable comencen a donar servei de banda ampla a les llars espanyoles.
Al 2001, Napster tanca arran de ser acusada de pirateria per part de les empreses discogràfiques, tot i que més endavant torna a sortir com a servei de pagament.
Aquest mateix any es produeix una fita empresarial que marcarà la futura evolució dels nous mitjans en línia: America Online compra Time Warner, el grup mediàtic més gran del món.
En el 2002, es va fent evident la fallida d’algunes empreses de les anomenades “puntcom”. Comença a créixer el fenomen dels blocs. I també apareixen llocs web que promocionen les xarxes de cercles d’amics a Internet com Myspace o Xing.
En el 2003, Apple presenta la seva botiga de música iTunes, associada al seu reproductor en aquell moment, l’iPod. Les xarxes sense fils prenen WiFi com a estàndard. Surt al mercat LinkedIn, una xarxa social especialitzada en networking per a professionals, fundada per Reid Hoffman. Aquesta xarxa experimenta un espectacular creixement al llarg dels propers anys, convertint-se en la principal xarxa social d’aquest tipus.
L’any 2004 és l’any en el que surt a la borsa Google, llençant el seu correu web d’1 Gb, anomenat Gmail. S’inicien les disputes entre cercadors per aconseguir la predominança dins el mercat, com Yahoo, Google, MSN Search (el cercador de Microsoft). En aquest mateix any, Tim O’Reilly popularitza el terme Web 2.0 en una conferència. Un lloc web 2.0 permet als usuaris interactuar i col·laborar com a creadors de continguts, a diferencia dels llocs web estàtics on els usuaris es limiten a ser simples observadors d’aquests continguts.
És interessant la lectura de l’article, publicat el 2005 per O’Reilly: What Is Web 2.0 Design Patterns and Business Models for the Next Generation of Software per a entendre el concepte de web 2.0. A més a més, cinc anys després, el 2009, Tim O’Reilly i John Battelle fan una interessant valoració de l’evolució del web 2.0 en aquest altre article: Web Squared: Web 2.0 Five Years On.
Exemples de la web 2.0 són: wikis, blogs, xarxes socials, aplicacions web, marcadors socials,etc.
Un lloc web 2.0 permet als usuaris interactuar i col·laborar entre si com a creadors de continguts generats per usuaris en una comunitat virtual, a diferència dels llocs web estàtics on els usuaris es limiten a observar els continguts de forma passiva. Exemples de la web 2.0 són les comunitats web, els serveis web, les xarxes socials, els serveis d’allotjament de vídeos, les wikis, blogs, mashups,...
El navegador Firefox comença a fer-se un petit forat entre els cercadors, amb la seva primera versió 1.0.
Noves empreses van entrant en el mercat de la música de pagament, com Wal-Mart, Sony, Virgin, eBay i Microsoft, mentre iTunes té el 70% del mercat.
En el 2005, la Xarxa segueix creixent a bon ritme, pel que fa a servidors, dominis, pàgines web, navegants,... Espanya ocupa la 22a posició pel que fa a accessos de banda ampla (amb uns 2,5 milions) i la 12ª per total de navegants (14 milions), tot i que està per sota de la mitjana europea en quan a població total que utilitza la Xarxa.
El mercat de la publicitat en línia comença a activar-se. A finals d'aquest any 2005, neix Youtube.
Arribant a l’any 2006, ens trobem amb les primeres aplicacions responsables de l’anomenada revolució del Web 2.0: Facebook i Google Earth.
Surt el terme cloud computing i noves tendències pel que fa a la computació distribuïda.
Neix el microblogging com a confluència entre les xarxes socials i els blocs, per la necessitat de difondre opinions, continguts, de forma molt ràpida i senzilla, sovint amb missatges de menys de 200 caràcters. Aquest fet permet augmentar la freqüència de contacte amb els anomenats “seguidors” (lectors). Arran d’aquestes necessitats sorgeix Twitter com a servei de microblogging. Permet enviar missatges de text amb una longitud màxima de 140 caràcters (anomenats tweets, tuits, o piulades) mitjançant el mateix web de Twitter, per SMS, o bé per aplicacions externes com Facebook.
Twitter, té els seus orígens el març del 2006 (amb el nom original del producte: twttr), amb el primer tweet emès per Jack Dorsey: just setting up my twttr (només muntant el meu twttr). Inicialment utilitzat com a eina de comunicació interna de l’empresa. A finals del 2006 es fa públic i ràpidament es popularitza, convertint-se actualment en la xarxa de microblogging millor posicionada. Posteriorment han anat sortint serveis similars, tot i que no han arribat a popularitzar-se: Pownce, Jaiku o Hatena Haiku, amb funcionalitats addicionals com transmissió de fitxers o notificació d’esdeveniments.
Durant l’any 2006, en concret en un article de Jeffrey Zeldman, especialista en estàndards web, surt el terme Web 3.0, crític amb l’anomenada Web 2.0 i associat a noves tecnologies emergents. Les tecnologies associades a aquest terme van des de la intel·ligència artificial, l’anomenada web semàntica, la web geoespaial o la web 3D. Està centrat en la idea que programes Intel·ligents utilitzen dades semàntiques per aconseguir una manipulació més eficient de les dades. Per tant, està basat en un Internet Intel·ligent on els usuaris podran realitzar cerques cada vegada més pròximes al llenguatge natural i més contextualitzades. Una web que entén i relaciona el que l’usuari busca i s’adapta a les seves necessitats.
En el 2007, neix Android, el sistema operatiu per a mòbils. Google posa a l’abast de tot els usuaris Gmail i presenta Google Docs com a eina de tractament de textos en el núvol, partint de l’adquisició de Writely l’any anterior.
L’any 2008 es pot considerar l’any en el que es comença a estendre massivament l’accés a Internet mitjançant dispositius mòbils. A més, correspon a l’any en el que es celebra els 50 anys de la Xarxa.
En el 2009, es fa evident la generalització del cloud computing i cada vegada van apareixent més serveis a la Xarxa. Aquest mateix any neix WhatsApp, lligat a l'èxit dels telèfons intel·ligents (smartphones) i les plataformes mòbils. Es considera que és l'aplicació que desterra els missatges SMS.
El 2010, Facebook aconsegueix superar Google com a servei web més emprat pels internautes dels Estats Units d'Amèrica. Apple llança el primer iPad aprofitant tot el desenvolupament dut a terme amb l'iPhone.
Durant el 2011 neix Google+, la nova xarxa social de Google.
Pel que fa a alguns dels esdeveniments més rellevants relacionats amb la telefonia mòbil i les comunicacions sense fils tenim:
Fins a l’any 1983, no es comercialitza el primer telèfon mòbil, tot i que s’estaven fent proves des de l’any 1947.
L’origen de les WLAN, xarxes locals sense fils, el tenim a l’any 1979 quan es van publicar per part de l’IEEE uns primers resultats d’un experiment realitzat per enginyers d’IBM a Suïssa, els quals van crear una xarxa local amb infrarrojos en una fàbrica.
A principis de la dècada dels 90, un consorci d’empreses (en concret, IBM, Intel, Toshiba, Ericsson i Nokia) van crear la tecnologia Bluetooth, que posteriorment es va incorporar al gruix d’estàndards de l’IEEE, amb l’estàndard 802.15.1.
Pel que fa als orígens dels smartphones o telèfons intel·ligents, els podem situar a l’any 1994 quan IBM comercialitza el seu model “Simon” amb pantalla tàctil i algunes funcions pròpies dels ordinadors.
Però el terme "smartphone” no va aparèixer fins el 1997 quan la companyia Ericsson va descriure el seu prototip GS 88 "Penelope”.
Un telèfon intel·ligent (en anglès smartphone) és un telèfon mòbil amb capacitats semblants a les d’un ordinador portàtil, amb un sistema operatiu que permet instal·lar fàcilment aplicacions (anomenades “apps”).
Una de les característiques més rellevants dels smartphone és la possibilitat d’instal·lar ràpidament aplicacions (apps) creades pels fabricants o per tercers.
El terme app és l’abreujat de la paraula en anglès application. Una app és un programa, però amb unes característiques especials: són fàcilment instal·lables, són petits programes, són específics…
Figura 3
Model Simon d’IBM (1994).
Model Simon d’IBM (1994).
Figura 4
Model GS 88 "Penelope” (1997).
Model GS 88 "Penelope” (1997).
És a l’any 1994 que apareix el primer esborrany de la norma que regeix les comunicacions sense fils, l’IEEE 802.11.
Dins l’any 1995, dues operadores: Movistar i Airtel comencen a operar amb tecnologia GSM a Espanya. Tres anys més tard s’incorpora Amena.
Amb la sortida al mercat de la PalmPilot, comença una cursa de desenvolupadors centrada en la mobilitat dels dispositius. Dispositius petits, mòbils, amb aplicacions senzilles d’executar. A l’any 2000, la majoria d’aquests dispositius disposen del sistema operatiu Palm OS.
A l’any 2001, es dona servei sobre GPRS a Europa i, a l’any 2002, es fa el primer llançament comercial de 3G (UMTS) en la majoria de països europeus. A partir de 2005, les xarxes UMTS evolucionen a partir de les tecnologies HSPA amb l’objectiu d’augmentar la velocitat en les transmissions de dades.
A l’any 2006 surt el primer esborrany de 802.11n, que permet velocitats properes als 600 Mbps.
En aquest gràfic podem veure el creixement dels sistemes operatius per a mòbils entre els anys 2012 i 2014 entre els usuaris d’smartphones a EEUU, evidenciant dos clars competidors: Android de Google i iOS d’Apple.
Figura 5
Usuaris d’smartphones a EEUU (en milions), segon sistema operatiu emprat (2012 i 2014). Font: eMarketer.
Usuaris d’smartphones a EEUU (en milions), segon sistema operatiu emprat (2012 i 2014). Font: eMarketer.
El 2012 comença a popularitzar-se una forma de pagament que previsiblement s'estendrà en anys vinents: la que utilitza la tecnologia de comunicació de camp proper (NFC, near field communication). Una tecnologia de comunicació sense fil, de curt abast i alta freqüència que permet l'intercanvi de dades entre dispositius.
En aquest mateix any es comencen a fer les primeres proves sobre 4G, tecnologia que veurà la seva expansió a partir de 2015.