Temps mínim de dedicació recomanat: El camp de l’avaluació i la intervenció social
PID_00249380
Els textos i imatges publicats en aquesta obra estan subjectes –llevat que s'indiqui
el contrari– a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada (BY-NC-ND)
v.3.0 Espanya de Creative Commons. Podeu copiar-los, distribuir-los i transmetre'ls
públicament sempre que en citeu l'autor i la font (FUOC. Fundació per a la Universitat
Oberta de Catalunya), no en feu un ús comercial i no en feu obra derivada. La llicència
completa es pot consultar a https://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/legalcode.ca
Índex
Introducció
En aquest mòdul partim de la definició d’intervenció social com a camp disciplinari
per a traçar un camí alternatiu que ens permeti conèixer: a) com la intervenció social s’ha anat construint històricament com a camp de saber
i d’acció; b) quina ha estat la seva relació amb les formes de gestió i govern de la qüestió social;
i c) quin ha estat el seu paper en relació amb l’ordre social en contextos concrets, tant
en els seus efectes en la reproducció i estabilització d’aquest ordre social com en
la seva transformació. A la primera part del mòdul -«La intervenció social: definició
i usos»-, lluny de preguntar-nos com el treball concret d’intervenció social s’adequa
més o menys a una definició prèvia, explorarem les formes que ha anat prenent la intervenció
social en cada context concret i com aquestes formes han anat definint què és intervenció
social.
Per a pensar des d’aquesta proposta, en aquest mòdul utilitzarem diverses claus que
ens proporciona el filòsof i historiador del pensament Michel Foucault, a més del
treball d’altres autors que han fet servir les perspectives foucaultianes en la investigació
social. Per a això, en la segona part del mòdul -«Genealogia de la intervenció social»-,
la genealogia com a forma d’investigació històrica no lineal ens permetrà conèixer quines van ser
les condicions perquè, en un moment i un context històric concrets, una forma singular
d’intervenció social emergís com a dominant, sense que això signifiqui que no hi hagi
altres maneres d’intervenir en els problemes socials.
La governamentalitat, com a forma de pensar l’exercici del poder més enllà de l’Estat i que explora com
el govern consisteix en el coneixement i la modulació de la conducta d’individus i
col·lectivitats, ens permetrà analitzar el paper que les relacions de poder han exercit
en el sorgiment i evolució de la intervenció social, amb la seva capacitat de penetració
en la societat i la seva construcció com a disciplina experta, com un dispositiu privilegiat
de govern de les poblacions. Des d’aquesta perspectiva, ens endinsarem en la història
crítica o genealogia de la intervenció social des del seu sorgiment a mitjan segle
XIX, i es parlarà de les crítiques que històricament han anat sorgint en el seu si.
Amb això, l’objectiu és traçar una explicació sobre l’evolució històrica i el sorgiment
de la intervenció social com a camp disciplinari, i proposa una perspectiva reflexiva i crítica. Per a això, en el tercer apartat es pretén posar en relleu que «allò social», els
«problemes socials» o determinades definicions de «subjectes d’intervenció» no poden
ser considerats com a categories neutrals i donades. I, en canvi, es proposa reflexionar
sobre les relacions de poder que es posen en joc en el marc de la intervenció social, a partir de les seves tècniques
de diagnòstic, avaluació i producció de coneixements experts, en la delimitació mateixa
d’aquests camps.
Per acabar, en la quarta part del mòdul analitzarem les perspectives crítiques i els
replantejaments de la intervenció social que sorgeixen a partir de les dècades de
1960-1970. Anant més enllà del plantejament dicotòmic que es pregunta si la intervenció
social és una eina per a la transformació social o és un dispositiu de control i govern,
explorarem els procediments mitjançant els quals la intervenció social com a disciplina
experta actua per a produir control social, però també els marges de possibilitats
que hi ha en el seu si per a transformar la nostra realitat darrere de la igualtat
i l’emancipació. Aquesta última concepció seria la que es planteja com a horitzó i
com a repte des de la visió que es proposa en el conjunt d’aquests materials.
Objectius
-
Conèixer la intervenció social com a camp disciplinari.
-
Aportar eines teòriques per a comprendre la intervenció social com a dispositiu de govern i reflexionar sobre les relacions de poder que es posen en joc en el marc de la intervenció.
-
Contextualitzar de manera sociohistòrica el sorgiment i l’evolució de la intervenció social, com també les contradiccions en les funcions resultants dels seus diferents usos.
-
Explorar les crítiques a la intervenció social hegemònica i les possibilitats que, des de la intervenció social, s’han donat i es donen per a la transformació social.
1.La intervenció social: definició i usos
En aquest apartat introduirem una definició general de la intervenció social i la
classificació de les seves actuacions segons el seu objecte, els tipus d’intervenció
i els actors que hi participen. Aquesta primera definició, de caràcter introductori
i que desplegarem amb més detall en els mòduls següents, ens servirà per a conèixer
el que s’entén, dins de la disciplina, per intervenció social. Per a això, partirem
de tres exemples de situacions d’intervenció social com els que es detallen en el
quadre de sota, que anirem recuperant per a l’anàlisi al llarg del mòdul.
Tres situacions d’intervenció social
1) Una família formada per una mare i els seus tres fills acudeix als serveis socials
del seu barri a demanar un ajut econòmic perquè ella ha perdut la feina com a empleada
domèstica fa uns mesos i no té ingressos. El pare, amb problemes d’alcoholisme i que
alguna vegada va exercir la violència contra ella, no passa pensió per aliments per
a la manutenció dels infants, de manera que no ha pogut pagar el lloguer (amb la conseqüent
amenaça de desnonament) i el més gran dels nens presenta, segons l’orientadora del
col·legi, conductes disruptives. El petit, per la seva banda, és molt tímid i pateix
les burles dels companys per anar sempre amb la mateixa roba a classe. Després de
tres entrevistes en què s’escolta com es desfoga la mare i es recull documentació,
la treballadora social gestiona una ajuda econòmica d’emergència i la renda mínima,
dona d’alta el servei d’un educador social per a treballar amb la mare els límits
de les conductes del fill gran, deriva la mare a un programa de recerca de feina i
inclou els nens en el programa d’oci per a menors en risc d’una associació del barri.
2) Tres doctores de capçalera, un psiquiatre i una psicòloga d’un centre de salut mental,
i el treballador social del centre d’atenció primària coincideixen en una reunió de
coordinació. En aquesta reunió assenyalen que des que va començar la crisi el 2008,
cada vegada tenen a les seves consultes més homes aturats o prejubilats en situació
de depressió, que expressen dificultats a l’hora de relacionar-se amb les cònjuges
i fills. Els professionals coincideixen que és convenient continuar els tractaments
individuals mitjançant les consultes individuals, recolzant-se en l’ús d’antidepressius.
Una de les professionals proposa ajuntar aquests homes en un grup terapèutic per tal
que surtin del seu aïllament, per mitjà de compartir el malestar emocional i crear
situacions d’ajuda mútua.
3) L’associació de veïns d’un dels barris de renda més baixa de la ciutat, format per
diferents promocions d’habitatge social entre les dècades de 1970 i 1990, i per veïns
procedents en la seva major part d’infrahabitatges, es reuneix amb els responsables
polítics del districte. Els problemes de brutícia, la creixent inseguretat ciutadana
i els problemes de convivència entre grups de diferents orígens ètnics (gitanos, paios,
immigrants magribins, llatinoamericans) formen, segons aquesta associació, una olla
a pressió que en qualsevol moment pot esclatar. Els responsables polítics i tècnics
del districte anuncien la posada en marxa d’un projecte de desenvolupament comunitari
dut a terme per una entitat del tercer sector i conviden a l’associació de veïns a
sumar-se al grup motor d’aquest projecte.
1.1.Definició d’intervenció social
Les tres situacions del quadre que acabem de llegir són corrents en ciutats i pobles
del nostre entorn. Es tracta de tres situacions que són catalogades com a problemàtiques
i que posen en marxa diferents formes d’intervenció social. En sentit ampli, totes
les persones fem intervenció social: el nostre pas pel món implica no només l’aprenentatge
i reproducció de pautes culturals de comportament, sinó també l’acció per a transformar
el món social en què vivim. Precisament, la idea d’intervenció social parteix de la
consciència d’aquesta capacitat d’acció per a transformar la societat tal com se’ns
presenta (idea primigènia del positivisme d’August Comte, fundador de la sociologia):
es parteix de l’anàlisi d’una situació social que es vol canviar i es passa a una
estratègia d’acció coherent amb aquesta anàlisi.
No obstant això, cal precisar el significat del concepte d’intervenció social a la llum dels usos que rep en l’actualitat. Fernando Fantova defineix la intervenció social com
«una activitat que es realitza de manera formal o organitzada, intentant respondre a necessitats socials i, específicament, incidir significativament en la interacció de les persones, aspirant a una legitimació pública o social» (Fantova, 2007, pàg. 186).
Si desglossem els elements d’aquesta definició, tenim que la intervenció social es caracteritza com a:
1) Una activitat que es realitza de manera formal o organitzada. Per tant, implica una distinció pel que fa a l’acció informal i espontània d’una
família, una colla d’amics o una comunitat. Mentre que aquesta acció informal sorgeix
de la mateixa dinàmica relacional, la intervenció social suggereix un cert grau d’anàlisi
(s’atura l’acció i s’efectua una mirada externa), i algun grau de planificació de
les accions d’acord amb uns objectius i els recursos disponibles.
2) Una activitat que pretén respondre a necessitats socials. Els éssers humans tenim necessitats biològiques (aliment), però a més cada grup
social defineix les seves necessitats en funció del context econòmic, polític o cultural
(com accedir a l’aliment, què, quant, on, quan i com menjar). Tot i que les necessitats
són viscudes i sentides per individus, en nom de la seva satisfacció, en societat
són definides com a tals per estàndards socials objectivats, i per la percepció subjectiva
i la demanda dels grups implicats. Fantova especifica que en un context capitalista
com el nostre, el mercat no cobreix les necessitats socials de tota la població (per
exemple, els aliments són accessibles només si es té capacitat de compra), per la
qual cosa es requereix una intervenció externa al mercat (per mitjà d’un ingrés mínim,
per exemple).
3) Una activitat que pretén incidir en la interacció de les persones. Implica l’ajust entre autonomia personal i integració comunitària, o el que és el
mateix, busca generar l’ambient que permeti a les persones evitar l’aïllament i vincular-se
amb el seu entorn, però sense que aquest vincle signifiqui la seva subordinació i
la pèrdua de llibertat. A diferència d’altres formes de protecció o acció social que
tracten d’incidir en aspectes macrosocials (per exemple, la seguretat social), en
la intervenció social es busca incidir sobretot en aspectes relacionals o microsocials
(per exemple, el tipus de vincle que la persona gran establirà amb la família o els
veïns, a partir de la intervenció que realitzen els professionals d’un centre de dia).
4) Una activitat que aspira a una legitimació pública o social, cosa que implica que els poders públics i alguns agents del cos social (com a entitats
del tercer sector i moviments socials) assumeixin la responsabilitat de la seva posada
en marxa, la seva regulació i el seu sosteniment.
1.2.Objecte de la intervenció
De la definició proporcionada per Fantova, deduïm que les necessitats socials i la
interacció social constitueixen el doble objecte de l’activitat organitzada que aspira
a la legitimació que és la intervenció social. No obstant això, l’objecte ha estat
definit de maneres molt diverses des del sorgiment de les disciplines d’«allò social»,
en funció de l’enfocament teòric i la visió que cada un d’aquests enfocaments té de
la societat (funcionalista o crítica, donant protagonisme als individus o a les col·lectivitats,
etc.).
Com a efecte d’aquesta diversitat a l’hora de definir l’objecte, algunes formes d’entendre
la intervenció social centren els seus objectius en l’adaptació de l’individu al medi, per tal de reduir el dany que pateix pel seu desajust. Altres s’orienten a les necessitats objectivades (i els recursos per a satisfer-les) i aplicades per les polítiques socials. Alguns enfocaments posen
l’accent en l’emancipació dels oprimits mitjançant la presa de consciència i l’autoorganització amb vista al
conflicte que lliuren amb les estructures de poder. Per la seva banda, altres formes
d’intervenció social emfatitzen els problemes socials, fruit del funcionament del sistema social. Finalment, algunes perspectives treballen
sobre el malestar psicosocial, produït per estructures socials alienants, i viscut subjectivament pels individus.
Cal notar que totes posen l’èmfasi en la relació problemàtica entre el subjecte i
el seu medi (pobresa, desigualtat, exclusió, marginació, malestar), i suggereixen
la necessitat d’intervenir per mitjà de l’ajuda (material o immaterial), l’educació
(socialització vertical o horitzontal), la cultura (portant-la o produint-la on no
n’hi ha) i les relacions (professionals, xarxes, organitzacions, etc.). En termes
generals, es planteja que la intervenció haurà d’anar encaminada a la incorporació
del subjecte a les xarxes socials del seu medi i la societat en el seu conjunt mitjançant
un procés de resocialització, però també a generar el desenvolupament sociocultural
d’aquest mateix mitjà.
1.3.Tipus d’intervenció
Encara que per la seva amplitud i diversitat és molt complex categoritzar la multiplicitat
de situacions d’intervenció social, ens podem orientar per mitjà d’un petit i tradicional
mapa que les divideix, segons la unitat d’intervenció (1) , en:
1) Individuals o familiars: es parteix del fet que els problemes que presenta una persona solen ser el símptoma
de problemes de funcionament i estructura familiar o la conseqüència de desajustos
en la interacció amb altres individus, amb la comunitat o amb la societat. La relació
d’ajuda pot basar-se en la identificació dels malestars i conflictes per tal que es
produeixi un alliberament subjectiu en explicitar-los (teràpia de família), en l’acompanyament
socioeducatiu per tal d’incidir en el funcionament social (educació de carrer), en
la informació i orientació en la consecució de recursos i l’exercici de drets (primera
atenció en els serveis socials), en l’abordatge de conflictes familiars i interpersonals
(mediació), etc.
2) Grupals: els problemes i malestars són compartits per individus de diferents famílies, de
manera que es generen situacions grupals per tal de millorar l’eficiència d’un servei
(grup informatiu sobre el PIRMI o renda mínima d’inserció), tractar un problema psicosocial
de manera terapèutica (grup d’autoestima amb víctimes d’assetjament escolar), generar
un procés d’aprenentatge aprofitant la influència del grup per a capacitar els seus
membres (grups mixtos de persones amb diversitat funcional prolongada en el temps
i persones nouvingudes a la situació), generar relacions d’ajuda mútua (grup d’exalcohòlics)
o potenciar l’apoderament per mitjà de l’autoconsciència interna enfocada a l’acció
cap a l’exterior (grup feminista de cuidadores).
3) Comunitàries: s’intervé en territoris locals (un barri) o en comunitats d’afectació (afectats
per la desocupació) partint del malestar o anhel comú, i del fet que l’acció sobre
i des d’allò col·lectiu tindrà efectes més consistents que les estratègies individuals
d’afrontament. Les intervencions busquen la presa de consciència crítica de la mateixa
realitat comunitària en relació amb si mateixa o amb les estructures de poder (mapatge
col·lectiu en un procés de desenvolupament comunitari en un barri empobrit), millorar
l’organització interna mitjançant la institució de formes de cooperació (creació d’espais
i canals d’organització i comunicació veïnal) i produir la mobilització col·lectiva
dels membres de la comunitat en l’abordatge dels seus problemes cap a dins (conflictes
comunitaris) o cap a fora (investigació-acció impulsada per una organització política
amb base local).
1.4.Actors en la intervenció
Com es pot observar, aquestes situacions d’intervenció social definides per la unitat
d’intervenció remeten als tres exemples del quadre que inicia aquest mòdul. Són situacions
en què apareixen diferents subjectes o actors, com poden ser l’Estat (els serveis socials, els serveis sanitaris, d’educació);
el tercer sector (petites associacions locals, ONG dedicades a temes específics, fundacions
privades o empreses de la intervenció social), o els moviments veïnals i socials (associacions
de veïns, moviments d’afectats per un problema social o grups de solidaritat amb afectats).
Al seu torn, generalment, les poblacions per a les quals es pensen les intervencions,
o que en són objecte, són construïdes per un discurs social (aliè o propi) que tendeix a produir identitats
i categories portadores del problema social en qüestió: víctimes de violència de gènere,
aturats de llarga durada, menors en/de risc, veïns d’un barri difícil, etc.
Fins aquí hem aportat una primera definició de la intervenció social que la caracteritza
respecte als seus objectius, la seva unitat o àmbit d’actuació, els actors o agents reconeguts que duen a terme aquestes intervencions i la seva forma de definir les poblacions que són objecte d’aquestes intervencions. Amb tot, l’argument que voldríem desenvolupar a la resta
del mòdul mostra que cal mantenir una perspectiva reflexiva que plantegi en quin sentit
aquestes categories i definicions de la intervenció social («agents experts», «subjectes
d’intervenció», «poblacions en risc», «problemes socials») no són de cap manera entitats donades, neutrals i preexistents, sinó que s’han anat construint històricament.
Per a això, l’objectiu de l’apartat següent és traçar una explicació sobre l’evolució
històrica i els orígens de la intervenció social com a camp disciplinari. Aquest recorregut
històric proposa una perspectiva crítica que qüestiona la idea que ens trobem davant
d’un camp de coneixement aproblemàtic, estable i compacte. Per contra, l’interès és
reflexionar sobre el paper que han tingut les relacions de poder en el sorgiment de
la intervenció social com a disciplina experta.
2.Genealogia de la intervenció social
Dèiem al principi d’aquest mòdul que la idea d’intervenció social parteix de la consciència
d’aquesta capacitat d’acció per a transformar la societat. No obstant això, per a
pensar en la intervenció social en la seva complexitat, cal relacionar aquest exercici
amb l’estudi de les formes en les quals s’ha anat construint el seu àmbit d’intervenció:
allò social. Com va emergir «allò social» com a unitat d’intervenció i quines han estat les formes que ha anat prenent? De què està fet el que identifiquem
com allò social d’una situació i com s’han construït els problemes socials en cadascuna d’aquestes formes?
Per a pensar en aquestes preguntes, utilitzarem la proposta d’investigació de Michel
Foucault, filòsof francès que va desenvolupar el seu treball d’història crítica del
pensament del 1950 fins a la seva mort, el 1984. La seva conceptualització de les
relacions entre poder, saber i govern ha estat molt productiva per a les anàlisis que des de diversos àmbits s’han fet
de la intervenció social com a camp de saber i acció que va emergir a mitjan segle
XIX, i que des de llavors ha tingut un paper important en l’organització de la vida social.
Michel Foucault va anar construint aquesta proposta d’investigació en els seus successius
estudis sobre la genealogia de la bogeria, la medicina clínica i la presó. Per a això
va analitzar com individus i grups socials es van convertir en subjectes situats a
l’extrem d’una divisió normativa pel que fa al comportament –categoritzats com a «normals»
i «anormals»– i alhora com a objectes de coneixement –com a «bojos», «pacients», «delinqüents»–
per mitjà de la pràctica de la psiquiatria, de la medicina i de les ciències socials
i jurídiques. Per exemple, Foucault estudia la història de les accions preses pel
que fa a la bogeria, i en particular analitza el sorgiment d’una forma específica
de plantejar la bogeria que la va constituir en termes de «malaltia mental», i que
va comportar la delimitació d’un nou camp d’experts i tècniques d’intervenció abocades
al seu tractament.
Sobre això, Foucault assenyala que, abans del 1656 (any de la fundació de l’Hospital
General de París), la bogeria havia estat relativament present en la vida quotidiana;
era associada de forma més o menys laxa amb altres «experiències límit» que eren rebutjades
per atemptar contra els límits de la raó o la moral religiosa. En aquest sentit, la
figura de la «nau dels bojos» serveix a Foucault per a exemplificar com durant el
Renaixement hi ha una mesura general d’expulsió mitjançant la qual els municipis es
desfan dels seus «bojos vagabunds». Aquesta pràctica, que consistia a expulsar els
bojos en vaixells que recorrien els rius d’Europa, situava la bogeria en un espai
de constant moviment als marges de les ciutats. L’època del Gran Tancament marca un
primer viratge: quan desapareix la lepra a Europa, les leproseries són reconvertides
en centres de reclusió i internament on es tanca indiscriminadament tot aquell que
no pugui justificar una manera de guanyar-se la vida. En aquell moment, l’Hospital
General no és encara una institució mèdica, sinó un espai jurídic i policial: les
accions preses pel que fa a la bogeria consisteixen en el càstig i el confinament
–a càrrec de la nació– dels bojos juntament amb vagabunds, aturats i pobres de tota
mena, i comporten el treball obligatori dins del mateix confinament. Cap a principis
del segle XIX es produeixen dues transformacions. D’una banda, sorgeix la psiquiatria com a disciplina
mèdica, que es presenta com una substitució del «tancament inhumà» pel «tractament
mèdic humanitari» i es planteja com una nova forma de coneixement objectivador de la bogeria, que per primera vegada serà definida en termes de «malaltia mental»
a partir d’una taxonomia que classifica diverses conductes humanes en funció de patologies
que distingeixen entre subjectes «normals i desviats». D’altra banda, es tanquen els
internaments en bona mesura sota criteris econòmics, atès que la reclusió d’un elevat
nombre de la població es revela costosa i es considera improcedent per a un sistema
emergent de producció capitalista que requereix una gran quantitat de mà d’obra. Aquells
que estan en situació de tancament són alliberats perquè es converteixin en treballadors
o mà d’obra en reserva i, al mateix temps, sorgeixen noves institucions a les quals s’assigna la potestat per a administrar aquests fenòmens: l’hospital
mèdic («per als que no poden treballar per motius físics») i l’hospital psiquiàtric
(«per als que no poden treballar per motius psicològics»), i amb això es delimiten
i avalen noves estratègies d’intervenció que institueixen el tancament com a teràpia. Es produeix, assenyala Foucault, un
nou viratge que actualitza una nova delimitació de subjecte problemàtic: del boig com a culpable de ser-ho, i de la bogeria com una part d’una pobresa i
una desocupació que atempten contra l’obligació de treballar per a sobreviure; es
reformula cap a una definició del boig com a responsable d’adequar el seu comportament a una norma homogènia, que es relaciona
amb l’obligatorietat moral de treballar per avançar pel bé de tota la societat.
Aquest exemple ens permet identificar algunes claus d’allò que la genealogia foucaultiana aporta a la nostra anàlisi. Per a donar compte de les tensions i les
relacions de poder que entren en joc en la definició dels problemes socials, Foucault
parteix d’una premissa clau: no podem considerar les nostres categories d’anàlisi
(per exemple, la bogeria o la malaltia mental, subjecte sa/malalt, normal/anormal)
com a entitats naturals i estables. Per contra, cal rastrejar les pràctiques, institucions,
sabers experts i formes de subjectivació per mitjà de les quals aquestes entitats
s’han constituït històricament en tant que objecte de coneixement, camp de plantejament
de problemes i punt d’intervenció. Alhora, aquest recorregut serveix per a posar en
relleu que la forma específica en què es defineixen els problemes socials (i els seus
«subjectes problemàtics») té efectes de poder a l’hora de determinar les intervencions
que es consideren pertinents i legítimes per a abordar aquestes situacions.
2.1.La invenció d’«allò social» i la construcció de problemes socials
D’acord amb els treballs de Michel Foucault, «allò social» no és una dada objectiva o un fet natural observable, sinó que s’ha anat construint de manera singular i compassada amb les formes d’organització
de les societats. Entendre com sorgeix la dimensió social –com a camp de preocupacions
i actuacions sobre la societat desigual resultant del mode de producció capitalista
resulta imprescindible per a comprendre un dels modes particulars d’actuació sobre
aquest camp: la intervenció social. Abans d’abordar la genealogia de la intervenció
social com a tal, en aquest apartat farem un recorregut previ que ens permetrà contextualitzar
històricament com sorgeix la seva «substància» fonamental, com sorgeix «allò social» en tant que àmbit d’intervenció.
Les formes d’intervenir en la qüestió social des de la seva «invenció» han anat variant
de manera compassada amb les formulacions que se n’han fet. Entorn a aquestes formulacions,
s’ha definit i delimitat quines situacions es constitueixen com a problemes socials i com s’haurien d’abordar aquests últims. El sociòleg del treball i la psiquiatria Robert Castel assenyala que, en les societats
preindustrials, els membres que no complien amb l’obligatorietat de treballar per
a sobreviure i no comptaven amb llaços de protecció propera (família, xarxes comunitàries)
no trobaven lloc en una societat que els sentia com un problema d’ordre públic i una
amenaça a la seguretat dels béns i les persones. És rellevant destacar com aquest
problema era definit en termes d’ordre públic i produïa simultàniament a) la seva pròpia definició de subjecte problemàtic que s’encarnava en la figura del
vagabund i b) que rebia un doble tracte, delimitant així com s’havia d’abordar aquesta qüestió:
caritat i repressió, que es concretava en l’internament d’obrers manuals i obrers agrícoles sense recursos,
molts d’ells estrangers, en els anomenats «dipòsits de mendicitat».
Com veiem en aquest primer exemple, en les societats preindustrials prevalia una visió
moral respecte al pauperisme (o pobresa), on «allò social» no era present encara ni
com a causa, ni com a punt d’actuació. Aquesta pobresa cíclica, en bona mesura relativa
a la qualitat de les collites i l’accés o denegació a les terres de cultiu, es manifestava
en la forma de la mendicitat i de la vagabunderia, i rebia un tractament policial
i disciplinari que estigmatitzava el vagabund com un «enemic intern» i improductiu
que rebutjava l’obligatorietat del treball. Des d’aquesta concepció, vinculada també
a la moral liberal vuitcentista que adjudicava a cadascú la responsabilitat del seu
destí, la pobresa s’interpretava com la conseqüència d’una conducta individual –«un
defecte de virtut»– sobre la qual no hi havia responsabilitat econòmica o social.
Aquesta concepció moral i liberal de la pobresa es va fer insostenible amb el desenvolupament
del sistema productiu industrial. En les primeres dècades del segle XIX es va accentuar un tipus de pobresa associat a les aglomeracions industrials urbanes.
En aquest cas, ja no resultava valedora l’estigmatització respecte als vagabunds com
a «força de treball no ocupada», en posar en relleu que els treballadors, tot i ser
empleats, patien la misèria que afectava la població de les ciutats. En aquest context,
el pauperisme va començar a reconèixer-se com una qüestió inherent a l’organització
industrial del treball, i amb això va aparèixer la idea d’una causalitat econòmica
i social de la pobresa.
Diversos autors han situat el naixement de «la qüestió social» justament en aquest pas de les societats preindustrials a les societats
industrials. D’acord amb aquesta perspectiva, la dimensió social com a camp d’actuació
va sorgir com una via per a canalitzar i modular una conflictivitat i descontentament
creixent respecte a la desigualtat produïda pel desenvolupament del capitalisme industrial.
Afí als treballs de Michel Foucault, l’historiador i sociòleg Jacques Donzelot assenyala
que al segle XIX, a França, la forma política republicana es va trobar amb un problema en instaurar
el sufragi o vot universal: grups de població, tot i tenir sobirania i possibilitat
de decisió política, vivien en la pobresa (en la qual es començaven a reconèixer causes
socials). La qüestió en aquest context va començar a plantejar-se en aquests termes:
com fer-ho per a donar drets socials als que ja tenien drets polítics sense, al mateix
temps, fer créixer desmesuradament la càrrega d’aquests subjectes sobre l’Estat?
Com a resposta a aquesta qüestió, des de mitjan segle XIX i principis del segle XX, els treballadors assalariats van començar a estar protegits per estatuts socials (d’assegurança d’atur, de cobertura sanitària, de pensió, etc.) i es va plantejar
la necessitat de sostenir qui n’havia quedat fora, ja que en fer-ho s’entenia que
se sostenia la societat. El que observem és que la qüestió social ara es plantejarà
en altres termes: com fer-ho perquè un subjecte subordinat i dependent pugui convertir-se
en un subjecte social ple? Així, des de les ciències socials es produeixen estudis
sobre grups de població amb més taxa d’atur i intermitència laboral (per exemple,
els joves, sobretot els que no tenen formació superior), i és de la mà d’aquestes
noves tècniques estadístiques que es constitueix una nova manera de definir el problema
social (desocupació juvenil), marcant l’objectiu de les intervencions per a abordar-ho: la integració social d’aquests joves a partir del treball.
Cal tenir en compte en quin sentit aquest recorregut ens situa davant d’una premissa
de partida important. A partir d’aquest nou règim de responsabilitat, les causes del
conflicte i del risc social, «van ser considerades ‘fets socials’ impersonals, resultants
d’un sistema productiu i una organització industrial [...] de la qual tota la societat
era beneficiària» (Velasco Arias, 2013, pàg. 271). D’acord amb Donzelot, la instauració
d’aquests estatuts o assegurances socials va marcar el sorgiment de la invenció d’«allò social» com una mesura reparatòria de la justícia, en substitució del reclam d’una justícia i equitat estructural. La qüestió social, diu Donzelot, es va constituir com «una invenció necessària per
a tornar governable una societat que havia optat pel règim democràtic» (Donzelot,
2007).
Fins aquí hem volgut ressaltar que la «dimensió d’allò que és social» com a àmbit
d’intervenció i regulació es va construir en un context determinat per a donar resposta
als desafiaments a l’ordre social que es van plantejar durant la primera industrialització.
La intervenció social no és sinó un dels modes d’afrontar els problemes socials: altres
formes de fer-ho es van basar, per exemple, en la producció de sistemes materials
de protecció social lligats al treball (pensions, sanitat, etc.). No obstant això,
si ens remetem a la definició proposada per Fantova (2007) explicitada a l’apartat
1.1, la característica genuïna de la intervenció social és la combinació de l’acció
sobre les condicions materials (recursos econòmics, estructures institucionals) i
immaterials (relacions personals, grupals i comunitàries).
Aquí cal tenir en compte que la intervenció social, com un fet social que és, no té
una figura fundadora, ni una data, ni un ritu de naixement, sinó que és el resultat
de múltiples factors (fins i tot contradictoris entre si) que conflueixen per generar
les condicions de possibilitat de la seva emergència i desenvolupament. En els apartats
següents farem un recorregut succint per aquestes condicions socials, per algunes
fites destacables i per alguns conceptes i figures rellevants en la història de la
intervenció social. El procediment que hem seguit per a construir aquest recorregut
s’aproxima a la genealogia, la proposta que hem introduït de Michel Foucault per a
entendre la història social: a més d’incloure els factors que van afavorir l’emergència
i el desenvolupament de la intervenció social i les seves formes dominants, també
donarem compte d’aquells que van dificultar aquesta emergència i que, si s’haguessin
connectat, podrien haver construït un altre tipus d’acció sobre la qüestió social.
Evitarem, en definitiva, traçar una història lineal del desenvolupament de la intervenció
social, entenent que en el seu sorgiment influeixen també atzars, connexions inesperades,
fets difusos, avenços i retrocessos.
2.2.Primers abordatges de la pobresa
La beneficència com a manera de proporcionar ajuda de l’Església als pobres desposseïts
pel procés de concentració de la riquesa que esdevé a Europa entre els segles XVI i XVIII va començar a veure’s al començament del segle XIX com un problema: els pobres s’acomodaven a l’ajuda i constituïen una despesa creixent,
a més d’un exemple de manca de virtut moral (vici). Legislacions com la Llei de pobres
anglesa del 1834, que reprimien la pobresa –i noves tècniques en el tractament de
pobres i malalts per mitjà de la valoració (distinció entre «pobres mereixedors» i
«no mereixedors»), la intervenció sobre l’educació dels fills, la condicionalitat
dels ajuts i el registre dels perceptors– van intentar controlar la situació.
L’objectiu consistia a impedir que aquests pobres es trobessin còmodes en la pobresa
com a via d’introducció de l’ètica del treball i la millora moral. Aquest enfocament,
que culpabilitzava els pobres de la seva situació, va ser el que van adoptar les organitzacions
de caritat, com les COS (social organization of charity). Les seves protagonistes, les «visitadores», eren fonamentalment dones de les classes
benestants que, amb els recursos de les organitzacions filantròpiques, van perseguir
educar en els hàbits considerats normals les famílies pobres. Però no només això,
aspiraven a crear una filantropia caritativa amb base científica i racional traslladant
el model d’intervenció mèdica-liberal a la societat.
En aquest abordatge, ens trobem davant una forma d’exercir el poder que s’acosta al
que Foucault va designar com a disciplina. La disciplina és una forma de govern que exerceix coerció sobre els individus, que
prescriu i prohibeix conductes i castiga les desviacions per mitjà d’un treball d’ordenament
del cos dels subjectes. Es tracta d’un exercici disciplinari del poder que s’implanta
a les institucions (la presó, l’escola, l’hospital) i que en travessa les parets per
a inserir-se en la gestió de les ciutats (mitjançant l’urbanisme i l’higienisme) i
en el funcionament quotidià de les famílies (la criança, els hàbits, les relacions
sexuals, etc.). Aquesta disciplina procedeix mitjançant la individualització del cos
social –construint l’individu i la seva responsabilitat separats de la seva comunitat–
i la subjecció dels individus d’acord amb un projecte civilitzador, el del capitalisme
industrial i la seva disciplina fabril (horaris, moviments, postures, etc.).
Aquesta forma de regulació social basada en la disciplina va trobar un desenvolupament
especial en el camp de la gestió de la pobresa. Igual que el naixement de la presó
moderna, produïda en aquest mateix moment històric, que havia de corregir les conductes
dels reus en un espai a part a partir de la submissió a la vigilància, de l’estricte
compliment de ritmes temporals i de la intervenció sobre el cos d’un mateix (postures,
moviments), també l’ajuda als pobres es va lligar a la modificació de la seva conducta
i la de la mateixa família d’acord amb una moral que actuava com a marc de normalitat.
Aquesta metodologia d’intervenció es va establir com la manera més eficient d’«ajudar»
els necessitats a adaptar-se a les noves necessitats del sistema productiu capitalista
(mà d’obra dòcil, sana i disponible).
Davant d’aquestes formes d’intervenció, en paral·lel i a partir de les primeres crítiques
al capitalisme i als efectes de la Revolució Industrial, sorgeixen projectes polítics
encaminats a transformar la societat, com el socialisme utòpic de Robert Owen, que
proposava reformar el medi de producció industrial per a crear «pobles cooperadors».
O les idees properes a l’anarquisme de Pierre-Joseph Proudhon, que va apostar pel
suport mutu (sindicats, cooperatives i mútues) per a instituir maneres d’autoorganització
obrera que abandonessin la individualització i la competència en què els sumia el
capitalisme.
2.3.Primeres iniciatives de treball social
Va ser fonamentalment en el camp del reformisme liberal i socialista en el qual es
van dissenyar les primeres iniciatives d’intervenció social, superant el caritativisme,
però sense qüestionar el lliure mercat. En ple segle XIX es van realitzar les primeres investigacions que buscaven aprofundir en el coneixement
de les condicions de vida dels pobres: davant del mite liberal de la meritocràcia,
el que trobaven és que els pobres ho eren sense ser ganduls i, fins i tot, treballant
dur. Aquesta perspectiva reformista, preocupada pel risc de fractura social en un
context de desigualtats creixents, qüestionava les versions més puristes del liberalisme,
aquelles que, defensades per sociòlegs com Herbert Spencer, postulaven que calia deixar
caure els «febles» en favor dels més forts, que propugnaven l’individualisme enfront
del comunitarisme i que emfatitzaven la competitivitat com a via per a la creació
de virtut i riquesa. Davant d’aquest darwinisme social, els reformistes propugnaven
que la pobresa no té causes individuals (vici), sinó socials.
Neix així, tal com hem vist en l’apartat previ a partir de les anàlisis de Donzelot
(2007), l’anomenada qüestió social, com un camp independent de l’economia i la política
que dona lloc tant al naixement dels dispositius de l’Estat interventor, com a la
seguretat social a Europa (que sorgeix a l’Alemanya de Bismarck com a remei a l’avanç
del moviment obrer). I neix també a la Gran Bretanya, però sobretot als Estats Units,
un camp de coneixement lligat a la Sociologia i el Treball Social que pren com a objecte
aquesta qüestió social. Va ser la Universitat de Chicago la més activa en la producció
d’investigació social encaminada a la intervenció: el creixement ràpid i desordenat
de la ciutat amb l’arribada de milers d’immigrants procedents d’Europa, el treball
infantil, el sorgiment de problemes socials com l’alcoholisme o la delinqüència juvenil
van començar a percebre’s com una conseqüència de l’organització social i urbana que
requeria solucions pragmàtiques (no revolucionàries) i preventives (no repressives).
Ens trobem davant d’una forma d’exercir el poder que és diferent a la disciplina:
la biopolítica, que va més enllà del modelatge individual dels cossos per mitjà de determinades
institucions per a penetrar en tots els racons del cos social i modular les conductes dels subjectes, i que funciona no per prescripció-càstig, sinó per mitjà de la llibertat (autoregulació)
dels subjectes dins d’un marc regulat, optimitzant els elements positius de la societat
i minimitzant els riscos per a obtenir efectes a escala de conjunt. Aquest conjunt
és el que anomenem població, que emergeix no com un conjunt d’individus sinó com un
«conjunt biològic» en si mateix, amb els seus propis problemes i dinàmiques internes
(naixement, mort, reproducció, malaltia). La biopolítica és, doncs, la forma d’organitzar
la població, incidint sobre els seus processos vitals (taxa de naixements i de mortalitat,
salut pública, etc.) per a provocar canvis socials (per exemple, mitjançant l’ús de
l’esport com a manera de canalitzar les energies, els interessos i els desitjos dels
joves cap a activitats innòcues per a l’ordre sociopolític).
Aquesta biopolítica no pot deslligar-se del context històric del liberalisme, com a marc de pensament que acompanya les revolucions polítiques de finals de segle
XVII (la francesa i la nord-americana); ni tampoc del sorgiment de les ciències socials i la seva preocupació especial pel desordre social que havien provocat aquestes revolucions.
Però, a més de la preocupació pels efectes no desitjats d’aquestes revolucions polítiques,
la incidència de la Revolució Industrial en les formes de vida dels pobles en molt
poc temps (aculturació, urbanització, canvis religiosos) i els efectes de les desigualtats socials creixents (pobresa, insalubritat) van constituir un camp de debat i intervencions
durant el segle XIX.
Tot i que el poder disciplinari, aquell que se centra en el cos dels individus, no
deixa d’exercir força durant els segles XIX i XX, les tècniques de poder que se centren en la població i en l’ambient en què es desenvolupa
van prenent preeminència. Amb l’entrada del segle XX s’obre un període en què es combina l’assistència als pobres amb la progressiva intervenció
de l’Estat per mitjà de reformes en el camp de la salut pública, el treball, l’educació
o la previsió social. En el camp de l’assistència social, es combinen les accions
centrades en el «cas» individual (adaptar l’individu a la societat mitjançant la intervenció
sobre la seva personalitat) amb altres, com el moviment dels Settlements, que van
buscar a la Gran Bretanya i els Estats Units la creació de centres socials i culturals
en què es produís contacte social entre veïns de barris empobrits i persones més ben
posicionades (estudiants universitaris), amb la finalitat de promoure l’educació i
el desenvolupament cultural dels pobres, la sensibilització de la resta de la societat
sobre les seves condicions de vida i la demanda de reformes socials, sanitàries i
laborals que atenuessin les seves condicions penoses. En aquests establiments s’ensenyava
anglès als immigrants, claus del comportament cívic del nou entorn, es realitzaven
actes culturals, es permetia la reunió d’organitzacions obreres, es formaven escoles
bressol, es feien grups d’oci i temps lliure, i es van crear els primers grups d’autoajuda.
2.4.Estat del benestar i consolidació de la intervenció social
La proliferació de sistemes de protecció social (assegurances d’atur, pensions, sanitat),
sobretot a partir del crac del 1929, va atorgar nous papers a la intervenció social:
com a articuladora de prestacions assistencials no cobertes pels sistemes universals
o bé com a interventora sobre els problemes socials encarnats per aquestes poblacions
per mitjà de l’acció professional sobre els comportaments i les relacions. Als Estats
Units, després d’un període gloriós (1900-1915), s’havia iniciat la decadència dels
Settlements i l’enfortiment de l’enfocament individual en el treball social sota la influència
de la psicoanàlisi. No obstant això, els Estats Units van ser un entorn molt destacat
en el desenvolupament del treball comunitari. Les ciutats formades per migrants d’orígens
múltiples, a més de les fortes desigualtats socials sota una cultura hiperindividualista
i una intervenció de l’Estat menor que a Europa, van crear les condicions perquè s’entengués
el treball comunitari com una necessitat compensatòria d’aquestes deficiències. Es
van crear els Consells de Benestar amb el propòsit doble de coordinar l’acció de les
diferents agències assistencials i d’acció social, i realitzar un treball intergrupal
que afavorís la integració entre subjectes d’orígens diferents. En el context de les
polítiques de l’estat del benestar (welfaristes), conceptes centrats en la gestió racional de recursos de dalt a baix, com el de
«canvi planificat» (organització de l’ajut a partir del coneixement de la comunitat
destinatària per a evitar duplicitats i perseguir l’eficàcia) es combinaven amb altres
basats en l’autogestió cooperativa, com el d’«organització de la comunitat» (treball
consistent a ajudar les comunitats a millorar la seva comunicació interna i externa,
i a produir mecanismes de cooperació).
La implantació de les polítiques socials redistributives de caràcter universal (welfare o de l’estat del benestar), que buscaven l’increment de la demanda mitjançant l’elevació
del salari directe (treball) i indirecte (sanitat, educació), van trastocar l’objecte
de la intervenció per passar a centrar-se en els subjectes pobres i marginals, d’una
banda, i en les comunitats «no desenvolupades», de l’altra, amb la idea optimista
que la integració social d’aquestes poblacions s’acabaria produint. Es tractava d’un
model funcionalista que buscava reduir el risc de desordre social. Aquest és l’origen, per exemple, de
l’Educació Social després de la Segona Guerra Mundial a França i Alemanya, centrada
en la intervenció amb joves marginats i delinqüents de les barriades perifèriques
(Chamseddine, 2013). No obstant això, els límits integradors del mateix sistema welfarista o de l’estat del benestar van acabar per generar significats estigmatitzants sobre
aquestes poblacions que «no aprofitaven l’oportunitat» que els brindaven (Sales, 2014).
Aquest fet va acabar essent pres per les crítiques neoliberals de les dècades de 1970
i 1980, que interpel·laven el contribuent i assenyalaven la despesa enorme que representava
mantenir gent «acomodada» en aquests ajuts (Bauman, 2003). Un discurs que va ser un
punt de suport per a la reorientació de l’assistència cap a una visió que posa més
èmfasi en el control de la pobresa que en la generació d’igualtat.
Just en el moment en què als països més enriquits es qüestionaven els dispositius
de l’estat del benestar, com els serveis socials, l’Estat espanyol s’incorpora en
plena Transició a l’estructura institucional welfarista, si bé d’una manera molt insuficient, amb un segell marcadament assistencial i familista,
i ja contaminat pels corrents neoliberals (sobre aquesta qüestió, vegeu el requadre
sobre la noció d’«igualtat d’oportunitats»). L’assistencialisme eclesiàstic propi
del franquisme, que promovia formes moralistes de control social per la via femenina
de les assistentes socials, va anar donant pas al desenvolupament comunitari i, sobretot,
al muntatge de l’estructura de serveis socials públics. Un sistema d’atenció individualitzada
basat en el binomi necessitats/recursos (i que va desplaçar lògiques de control moral
a l’interior de les institucions) es va anar consolidant al mateix temps que es produïa
un boom de les professions del camp social amb la creació de noves carreres universitàries
(Treball Social, Educació Social), la reorientació d’altres disciplines cap a la intervenció
(Psicologia, Sociologia, Dret), l’aparició de fornades de milers de professionals
i el sorgiment dels col·legis professionals. Alhora, els problemes de burocratització
que comporta el model de necessitats/recursos van ser la causa de l’aflorament en
el camp tècnic dels discursos centrats en la recuperació de la «relació professional»
(que advoquen per una intervenció més centrada en l’escolta i la interacció directa,
de caràcter terapèutic, mediador o educatiu, i en què tingueren menys pes la gestió
burocràtica i els recursos materials), procés molt semblant al que havia tingut lloc
a França una dècada abans, i que donava compte de la forta penetració dels corrents
psicologistes en la intervenció social (Dubet, 2006).
Aquesta forma de definir els problemes socials i determinar com s’haurien d’abordar,
ancorada en el paradigma welfarista, ha conegut importants transformacions en les últimes dècades en el marc d’una reformulació
neoliberal. Com veurem amb més detall en el mòdul 4, a finals de la dècada de 1960
i la dècada de 1970 creix la desocupació i la precarització del treball en el qual
es basaven les proteccions de l’estat social o del benestar. A més, sorgeixen les
crítiques des de diferents fronts a aquest tipus d’organització social i es denuncia
que no ha estat capaç de reduir les desigualtats, que ha desplegat la seva capacitat
per a asfixiar les singularitats i controlar, corregir i normalitzar conductes i formes
de vida (adaptant-les al motlle de la família nuclear petitburgesa) i que ha contribuït
a individualitzar els problemes socials.
En l’actualitat, la crisi i la crítica a l’estat social s’ha resolt en dos moviments
compassats: la invalidació d’alguns grups socials i la implicació de cada individu a trobar solucions a la seva pròpia situació. El primer d’aquests
moviments, la invalidació, consisteix en la desafiliació respecte a sectors de la
població que són constituïts en tant que «inocupables», com els membres d’algunes
minories ètniques o les persones sense llar. Enfront de les formes d’intervenció que
hem abordat a l’inici d’aquest apartat, que marcaven com a objectiu la integració
social a partir de l’obligatorietat de la feina, observem un viratge. Respecte a això,
la qüestió social es pregunta ara ja no per la integració, sinó pel llindar de tolerància de les societats pel que fa al seu nombre d’invalidats.
Però, al mateix temps, i en relació amb el segon moviment que apel·la a la implicació,
es considera els individus responsables i agents actius en la resolució dels seus
problemes socials. És en aquest moment que comencen a aparèixer les tècniques d’inserció social, aquelles que categoritzen grups de persones amb problemes (aturats de llarga durada,
minories ètniques) i proposen tractaments especials i discriminacions positives lligades
a una implicació dels individus en la seva inserció: per exemple, les ajudes econòmiques
als desocupats que van lligades a un projecte individual de recerca de feina que depenen
de l’avaluació periòdica.
Amb el camí traçat al llarg d’aquest apartat, hem volgut posar en relleu que el sorgiment
de «la qüestió social» s’ha d’analitzar en el marc d’una organització econòmica i
productiva que tendeix a la generació de desigualtats. I per tant, una perspectiva
crítica i reflexiva de la intervenció social ha de tenir en compte aquest camp en
tensió a l’hora d’analitzar com es defineixen els problemes socials. Alhora, hem volgut
emfatitzar que «allò social», en tant que unitat d’actuació, no pot ser considerat
com una realitat donada, sinó que emergeix, es constitueix i s’actualitza constantment
com un dispositiu de saber i govern en el qual una sèrie de coneixements experts i
actors –psicòlegs, psiquiatres, educadors i treballadors socials– tenen un paper central.
Quins efectes comporta aquesta centralitat de la intervenció social en tant que disciplina
experta a l’hora de determinar com es defineix el que constitueix un problema social
i les formes d’intervenir-hi? Aprofundirem en aquesta qüestió en l’apartat següent.
3.Entendre la intervenció social com a disciplina experta
Fins aquí, hem transitat per aquesta genealogia de la intervenció social que ens ha
portat a submergir-nos en el procés de construcció i govern dels «problemes socials»,
i també en el desenvolupament històric de la intervenció social que fa front a aquests
«problemes». Abans de donar continuïtat a aquest repàs, voldríem fer una parada. La
proposem perquè necessitem alguns punts de suport, fonamentals per a entendre aquest
procés complex que ens permetrà pensar, no sense problemes i tensions, l’encast de
la intervenció social amb els dispositius de govern de l’àmbit social en els nostres
dies. Per a això, utilitzarem novament alguns conceptes clau que prenem de Michel
Foucault.
3.1.Governamentalitat
La primera clau que prenem de Foucault per a entendre com la intervenció social pot pensar-se com un dispositiu de poder és el concepte de governamentalitat. Per a Foucault, el govern no són les institucions que ostenten el poder polític
(l’Estat); el govern és una activitat que penetra en el camp social i modula les conductes d’individus i grups per a aconseguir
un efecte de conjunt. Així, per exemple, l’exercici de govern no el fa només un president
o un alcalde, sinó que també el porta a terme una mare o un pare (amb l’hora d’arribar
a casa que imposa als fills), un professional (amb l’enfocament que dona al problema
de conducta d’un adolescent), un veí (reprimendes i consells que fixen «el que ha
de ser» normal al barri) o un adolescent amb si mateix (amb l’adaptació estètica del
seu cos). L’Estat, doncs, no és l’únic que governa ni l’únic que té poder: és un actor,
entre d’altres, d’un art de governar que emergeix en una relació de forces específica entre formes de saber i poder.
La intervenció social com a actuació que, quan sorgeix, es recolza en el saber de
les ciències socials, pot pensar-se com a dispositiu de govern, ja que justament s’ocupa de conèixer les conductes dels individus, grups i comunitats,
i d’actuar en el seu si i en les relacions entre ells i amb les coses. Però com? Segons
una racionalitat, una forma d’acord en la qual s’estructura el camp d’acció possible
i es modulen conductes. Els subjectes formen part d’un camp d’acció, una constel·lació
formada per actors molt diversos i per les relacions amb ells mateixos, amb els altres
i amb les coses. Aquesta constel·lació no existeix a priori, sinó que es construeix a partir de formes de govern concretes que delimiten el que
els subjectes poden fer o no, les accions que són possibles i les que surten del camp.
Per exemple, en el camp migratori, les persones que no tenen recursos suficients no
es poden moure amb seguretat ni obtenir documents en el seu lloc de destí, perquè
això és el que les formes de govern estableixen com a propi del camp migratori.
Foucault va anomenar la raó de govern basada en la definició dels camps d’acció possibles
governamentalitat. Aquest autor es va dedicar a traçar una història de les seves transformacions de
gran utilitat per a l’estudi del govern del camp social. Perquè cada governamentalitat
conté el seu llinatge específic de connexions entre saber/poder, la seva relació específica
entre Estat, mercat, societat i individu, i les seves tècniques específiques de gestió
de l’àmbit social. La intervenció social, com a disciplina capaç d’intervenir en la
definició i gestió d’un camp concret, el camp social, per a modular les conductes
dels subjectes funciona, no sense tensions, com una tècnica fonamental de la governabilitat.
I és que, com dèiem al principi d’aquest mòdul, un dels mecanismes que connecten la
intervenció social amb el poder i les formes de govern és la seva configuració com
un camp de coneixement expert per a codificar i intervenir sobre un problema social.
Dit en el llenguatge que ens proposa Michel Foucault, el procés de construcció d’una disciplina experta fa que aquesta funcioni com un saber capaç de produir determinades veritats que defineixen
el món que ens envolta, excloent-hi altres possibles lectures. A la vegada, es legitima
com l’únic coneixement vàlid a l’hora de determinar quan hi ha un problema dins del
seu camp d’intervenció i quines són les tècniques que cal aplicar per a resoldre-ho
(de nou, excloent altres possibles sabers i formes de fer). I això, a l’hora de pensar
en la forma i efectes de la intervenció social sobre els territoris de vida en què
s’inscriu, té els seus efectes. Vegem-ho per parts.
3.2.Règims de veritat
«No és en cap mapa. Els llocs veritables mai no hi són», va escriure Herman Melville
a Moby Dick. I, no obstant això, afirmem sense cap dubte que Àfrica és sota Europa, descentrada,
amb aquella banya tan característica. El mapa pren el lloc de la realitat. I ens la
mostra com una clara veritat.
Una veritat és allò que se’ns revela com a segur, evident, inqüestionable. Mitjançant unes senzilles
operacions descartem la falsedat per oposició de la veritat i obtenim el criteri per
mitjà del qual aprehendre el món que ens envolta: la guia a partir de la qual ens
expliquem el que coneixem i construïm les nostres certeses. La seguretat que produeix
la veritat és tal, que costa poc associar-la amb la realitat. No obstant això, no
hi ha res més problemàtic que aquesta unió: la veritat no és més que una representació de la realitat, de la mateixa manera que un mapa representa un territori, l’ordena,
però no és el territori. Com a tal representació, pren el lloc de la realitat, però no com un
mer mirall seu, sinó com el resultat (sempre en contínua tensió) d’un conjunt d’interessos
i relacions de poder que produeixen i mantenen el que ha de ser definit com a veritable.
Diu Foucault que tot moment històric, tota organització social, té el seu règim de veritat: és a dir, un conjunt de procediments encarregats de la producció, sanció, posada
en circulació dels enunciats que es fan funcionar com a veritables. I aquests procediments
sempre estan subordinats als sistemes de poder.
D’aquesta manera, podem dir que tota lògica de govern posseeix el seu propi règim de veritat: ens ofereix una veritat que imposa un camp d’interpretacions possibles d’allò que
ens passa, com un mapa que ens orienta les passes i delimita el terreny d’allò pensable.
Com assenyala Foucault en el seu llibre L’ordre del discurs (1970, pàg. 12), aquestes veritats, per ser eficaces, s’han de confondre amb la realitat,
i han de fer-ho de la manera més invisible possible davant els nostres ulls, «ja que
el discurs que es diu veritable no pot reconèixer la voluntat de veritat que el travessa».
Per això, el més problemàtic dels règims de poder no són les seves mentides, les seves
censures o les seves prohibicions, sinó les seves veritats: si una veritat revela
les seves intencions perd la seva eficàcia, perquè mostra que, en realitat, la veritat
no és més que una sola veritat entre totes les possibles.
Així doncs, les veritats de què ens servim per a llegir el món tenen una història,
es produeixen històricament vinculades a lògiques de govern. I com vèiem en l’apartat anterior, la definició
de la qüestió social i de les maneres d’intervenció sobre ella és una d’aquestes veritats
(de fet, una de les veritats més importants): el camp d’allò social s’ha anat construint
de forma singular i compassada amb les formes de govern, dèiem. I així, per exemple,
al segle XIX, els règims de veritat d’un poder disciplinari ens dirien que un home que vaga sol
pels carrers, sense feina i amb dificultats de relació és un boig que ha de ser tancat
–en un psiquiàtric o una presó– per a normalitzar-ne i disciplinar-ne el comportament.
Avui dia, en les societats de seguretat neoliberals, el nostre mapa diu a les doctores
i psicòlogues del centre de salut que aquest home no està boig ni necessita un psiquiàtric,
sinó que està malalt: li receptaran antidepressius i molta força de voluntat. Si les
professionals són crítiques, com les de l’exemple número 2 de la caixa de situacions
amb què iniciàvem aquest mòdul, també pensaran en les causes socials d’aquesta malaltia
anomenada depressió, i li proposaran participar en un grup terapèutic. Estem, doncs,
davant diferents formes de govern amb diferents veritats, de les quals es deriven i se sustenten com a legítimes diferents formes d’intervenció.
Per tant, per a pensar en la intervenció social, i fer-ho d’una manera crítica que
no assumeixi sense més com «la realitat-objectiu» tots aquells discursos, imatges
i pràctiques que produeixen els règims de poder, cal qüestionar-se les certeses, apuntar
als pilars més profunds que defineixen la pràctica de la intervenció social i traspassar
la frontera que delimita el camp del pensable i l’impensable. Produir, en suma, les
condicions de possibilitat que trastoquen les veritats existents, perquè n’apareguin altres amb major potència de transformació. I aquesta
tasca no és senzilla.
3.3.Les disciplines com a pilar d’un regim de veritat
Dins de la proposta d’anàlisi que Michel Foucault ens planteja, un dels pilars fonamentals
que sustenten un règim de veritat està format, precisament, per les disciplines de
coneixement i intervenció. Aquestes funcionen com una matriu de coneixement encarregada
de produir certes veritats, de fer-les semblar reals. I al seu torn, es construeixen
com les autoritzades per a mesurar, en funció del règim de veritat, la legitimitat
de qualsevol nou enunciat o proposta i l’adequació o no de qualsevol intervenció.
De nou, cada moment històric construeix les seves pròpies disciplines, els seus propis sabers. Durant l’edat mitjana, la religió va ser, sens dubte, el gran saber que tot ho abastava
i tot ho explicava. De mica en mica, la ciència la va desplaçar com a mètode d’explicació
i veridicció del món. Avui dia, encara que ambdues continuen ocupant el seu lloc,
són els sabers experts o tècnics els que ens atorguen les evidències des de les quals aprehenem el que ens envolta.
Garant d’una suposada «objectivitat tècnica» –que ofereix xifres, diagnòstics, criteris
professionals, càlculs de costos i beneficis i mesures eficients i, sobretot, eficaces–,
«l’expert» es presenta en els nostres temps com tot el contrari de la injuriada subjectivitat
dels ideals polítics. En aquest sentit, sembla que no hi ha res més real que les dades
quantitatives, res més inqüestionable que el saber del professional, res més adequat
i veritable que el que dictamina un expert.
De tots aquests sabers tècnics n’hi ha un, l’econòmic, que irromp amb més força com
a principi d’intel·ligibilitat en les nostres societats. La disciplina econòmica s’imposa
com a vara de mesurar el valor de qualsevol actuació i com a explicació última i incontestable
de qualsevol política. Però l’economista no és l’únic expert que acompanya les nostres
vides: coachers, experts en salut, terapeutes de tota mena, psicòlegs, publicistes, educadors, influenciadors,
politòlegs, i, naturalment, experts en intervenció social s’arroguen la capacitat
de diagnòstic i decisió sobre les nostres pròpies vides. La treballadora social sabrà
millor que ningú el tipus d’ajuda que la mare del nostre primer exemple necessita.
No dubtarà a codificar els seus fills com a «menors en risc». Les seves conductes
seran «normalitzades» gràcies al saber fer dels educadors socials, mentre que la mare
orientarà la seva «ocupabilitat» en funció dels consells dels orientadors. Consells
molt més profunds i íntims reconduiran la vida dels homes aturats o prejubilats dins
el grup terapèutic. En paral·lel, els tècnics del districte dissenyaran un projecte
de desenvolupament comunitari al barri, atenent les necessitats que les seves metodologies
i criteris d’objectivació han assenyalat. Tot plegat dins de les veritats que funcionen
com a brúixola en els nostres temps. Tot plegat legitimat per les disciplines que
les sustenten.
Com qüestionar les veritats associades a l’exercici del poder quan els criteris tècnics
de què ens dotem, els llenguatges experts que aprenem, les metodologies professionals
que orienten les pràctiques i l’objectivitat de l’expertesa que ens empara no són
sinó formes de poder? És més, per què diem que cal fer-ho? Quins efectes té la construcció de disciplines expertes sobre els processos d’intervenció
social?
3.4.Escissió entre subjectes de coneixement i objectes d’intervenció
L’efecte de poder principal i més problemàtic que podem assenyalar és l’escissió que
introdueix entre els subjectes de coneixement i els objectes d’intervenció. Aquesta fractura amaga un procés de jerarquització en el saber, que determina qui pot produir saber/enunciació qualificada i qui no. Es genera així
una dualitat permanent entre, d’una banda, els experts (els que tenen el saber i tenen
l’obligació de recollir els fets i les experiències fragmentàries i sistematitzar-les
per dissenyar una intervenció) i, d’altra banda, els objectes d’aquesta intervenció
(els que no saben més que de manera fragmentària sobre la seva experiència i tenen
la necessitat de delegar les respostes a aquells que en saben). El resultat, doncs,
és una jerarquització d’intel·ligències que poc té d’interessant si el que es busca
és construir una intervenció sobre la base de la reciprocitat i la igualtat, amb la
potència que només pot tenir un procés quan aquest ha estat compartit. Els experts,
els «tècnics», acaben per ser considerats els únics en condicions de definir els problemes
de la població amb la qual intervenen: en tant que «tècnics de l’àmbit social» reben
la prerrogativa de determinar quan hi ha un problema dins del seu camp de intervenció
i quines són les tècniques que cal aplicar per a resoldre-ho.
La irrupció dels «experts» ha servit molt sovint per a desallotjar altres sabers (els
sabers comunitaris, experiencials, biogràfics, subalterns que creixen al compàs de
la vida i dels codis d’un determinat territori) dels seus àmbits tradicionals, menysvalorant-los
i arraconant-ne la legitimitat. Bruno Latour (2004) defineix l’«expert» com una figura
híbrida entre el jutge i el científic, però que addicionalment no està sotmesa a les
obligacions de cap d’aquestes figures. Del segon –la figura del científic– pren la
capacitat de qüestionament de la realitat. Però lluny de fer d’aquest qüestionament
continu una manera de treball, la figura de l’expert pren certes qualitats del jutge
(la distància, una suposada imparcialitat i la capacitat de judici) per tancar la
discussió i reflexió en un moment determinat, no en virtut del poder d’una llei, sinó
del que estableix la seva pròpia condició d’expert.
Aquesta jerarquització situa d’una banda els usuaris (la mateixa paraula usuari ho deixa clar: no participa, només usa, una clara asimetria), que «informen», comuniquen l’«experiència». I d’altra banda,
els experts, que ordenen aquesta informació, aporten l’anàlisi per a emmarcar allò
experiencial, dinamitzen i regulen la intervenció, defineixen els ritmes, els objectius
i els formats. Això acaba generant, entre els definits com a «objectes» d’intervenció,
sentiments d’invasió i inferiorització, quan no d’instrumentalització, curtcircuitant les possibilitats d’apoderament i igualtat de moltes de les intervencions.
L’alternativa passa per desmuntar les rigideses professionals, desfer-se dels ancoratges,
dels hàbits incorporats i nedar al compàs que marquen les ones del camp social en
moviment. Però no és una tasca senzilla, i menys si es tenen en compte les condicions
estructurals i les axiomàtiques de poder subjacents a la intervenció social. Per això,
la seva anàlisi constitueix el punt de partida per a dilucidar si hi ha estratègies
possibles que abandonin aquestes dinàmiques i il·luminin mons millors. A aquesta tasca
dedicarem l’apartat següent.
4.Replantejaments crítics en la intervenció social en les dècades de 1960 i 1970
La intervenció social va ser a partir de la dècada de 1960 objecte d’intenses crítiques
que la situaven en un paper de control social. Aquestes crítiques es relacionen amb
les que vam veure en l’apartat 2.4 («Estat del benestar i consolidació de la intervenció
social») referides a la gestió de l’àmbit social en el si de l’estat del benestar.
El paradigma funcionalista que postulava l’adaptació de l’individu i les comunitats
al sistema social va engendrar, almenys, tres reaccions que ho impugnaven.
4.1.Contrapoders i suport mutu
La primera reacció cal situar-la allà on el paradigma es va imposar i des d’on va
irradiar la seva ideologia a escala global, als Estats Units. Es tracta de les pràctiques
crítiques de treball comunitari que van postular de manera pragmàtica i experimental
un nou enfocament basat en la defensa dels grups oprimits i en l’acció social enfront
dels poders establerts. La manera activista d’entendre l’organització comunitària
de Saul Alinsky (2013) va plantejar la necessitat de contrapoders pragmàtics (lluny de l’idealisme que inundava bona part de les crítiques al capitalisme a Europa
i Llatinoamèrica). Davant la repressió que patien les comunitats pobres o negres quan
intentaven autoorganitzar-se o quan reivindicaven drets, les tàctiques que postulava
Alinsky eren sempre imaginatives, i tractaven de jugar amb l’enginy (la innovació
fa imprevisibles els que la fan servir), amb la comunicació (si les relacions són
comunicatives, els significats són el camp de joc) i amb l’humor (abans que l’insult).
La producció d’aquestes tàctiques havia de partir sempre del marc experiencial de
les comunitats. En aquest tipus d’intervenció comunitària orientada a la mobilització
es partia d’un element comú (un territori, per exemple) i s’establien demandes concretes:
era en el mateix procés d’organització amb vista a aquestes metes que s’havia de produir
l’apoderament (tant si s’aconsegueixen o no aquestes demandes).
Una altra de les experiències d’intervenció crítica en el medi urbà nord-americà el
van protagonitzar els militants dels Panteres Negres. Derivat del moviment pels drets
civils –moviment negre contra la segregació racial als Estats Units–, els Panteres
Negres van radicalitzar el discurs i la pràctica. A més de dur a terme accions polítiques
i armades, van crear sistemes comunitaris de suport mutu i autogestió als guetos de les grans ciutats nord-americanes. Va ser per mitjà d’aquesta
autoorganització com es va dur a terme un procés d’apoderament de la població negra
en general, i de les comunitats en particular.
4.2.Presa de consciència i apoderament
El segon dels replantejaments crítics es va dur a terme des d’una òptica marxista
a Llatinoamèrica, entre les dècades de 1960 i 1970. L’empenta dels moviments populars
en cada nació del continent, juntament amb l’eclosió de les teories de la dependència
i el sorgiment de la teologia de l’alliberament, van donar lloc a l’emergència d’una
sèrie de pràctiques d’intervenció socioeducativa encaminades a la «presa de consciència» de les condicions d’opressió. La pedagogia conscienciadora de Paulo Freire, el teatre
social d’Augusto Boal, el Moviment de Reconceptualització en Treball Social, la Psicologia
Comunitària o la Investigació Acció Participativa són diferents expressions d’aquest
malestar crític en la intervenció i la recerca de subjectes actius capaços de transformar
les estructures socials.
L’èmfasi en la intervenció comunitària va sorgir com el contrapunt a les metodologies
individualistes i familistes del model funcional-adaptatiu: el sentit de pertinença
en els col·lectius i l’anàlisi causal del mateix patiment social s’entenien com l’avantsala
de l’apoderament (Montero, 2004). Centrat en la combinació d’un poder personal per mitjà de la presa
de consciència («poder de»), un poder col·lectiu mitjançant l’organització amb altres
afectats («poder amb») i un poder polític per a remoure estructures socials («poder
sobre»), aquest tipus d’intervenció crítica basada en el concepte d’apoderament es
va estendre tant en el treball social i la psicologia comunitària com en les pràctiques
i discursos dels moviments socials, al món rural i indígena, i a les perifèries urbanes
(Bacqué i Biewener, 2016). Tot i que la reacció de les dictadures militars va ser
d’una repressió brutal contra aquestes formes d’intervenció, les seves influències
es deixen notar encara avui: no només a Llatinoamèrica, sinó també als Estats Units
i a Europa, on els plantejaments crítics centrats en la classe social també van ser
traslladats a altres eixos de poder, com el gènere, l’ètnia o la raça.
Han estat moltes les feministes que han posat en el punt de mira les tasques capil·lars
de control social per mitjà de la intervenció amb les dones com a detentores de les
claus de la reproducció social, i la necessitat d’una intervenció alliberadora mitjançant, per exemple, grups d’autoconsciència feminista. De la mateixa manera, la intervenció social antiracista, de potenciació i defensa
de col·lectius oprimits (negres als Estats Units, indígenes a Llatinoamèrica) parteix
de la teoria de la indefensió apresa per construir processos d’apoderament col·lectiu.
En aquesta línia d’intervenció, en la dècada de 1970, els cristians de base van animar
un treball comunitari d’aliança amb els pobres en la reivindicació de drets des de
les perifèries de les grans ciutats espanyoles. Capellans, intel·lectuals i estudiants
d’esquerres van decidir anar-se’n a viure als barris per tal de conèixer-ne la realitat
i acompanyar aquests grups socials amb vista a la reivindicació dels seus drets. Com
a conseqüència de la seva acció, sumat al creixement de l’autoorganització obrera,
sorgeix el moviment veïnal i la cerca del «dret a la ciutat». L’animació sociocultural
a les zones deprimides va posar en marxa les eines alfabetitzadores i pedagògiques
de Paulo Freire amb la idea que aquesta dinamització aconseguiria la presa de consciència
de classe i enriquiria culturalment l’entorn.
4.3.Desinstitucionalització
El tercer i últim corrent d’intervenció crítica –internament heterogènia–, molt lligat
al replantejament cultural que va significar la mobilització del Maig del 1968, la
componen els moviments antiinstitucionals als Estats Units, però fonamentalment a
Europa. L’anàlisi de les interaccions a les institucions totals (la presó, l’hospital psiquiàtric i altres institucions d’internament) efectuat per
Erving Goffman (1972), la genealogia duta a terme per Michel Foucault (2002) sobre
el sorgiment de les presons, la disciplina i la construcció de l’anormalitat, el moviment
italià de l’antipsiquiatria encapçalat per Franco Basaglia (2005), o l’anàlisi institucional
de René Lourau (1970) i Félix Guattari (1976) van comportar el viratge de l’atenció
cap a les relacions de poder que es donen en la intervenció en salut mental i en altres àmbits de la intervenció social. Partint que el poder
expert construeix el malalt, el pres, l’usuari, etc., l’objecte fonamental de les
intervencions basades en aquesta crítica consisteix en la democratització de les relacions institucionals per mitjà del reordenament dels rols.
Després de deixar la seva empremta en la intervenció social, aquestes tres crítiques
van anar perdent la capacitat per donar compte de la realitat i es van resituar en
un marc amb menor potència de transformació social i política (via tecnificació).
En la dècada de 1980 es va generar un nou context socioeconòmic marcat per la globalització,
el debilitament del moviment obrer, la precarització del treball, l’acceleració dels
processos d’individualització, la modernització i «liberalització» cultural com a
superació de les tradicions i la vella moral, i l’avanç creixent de les lògiques de
mercat sobre aspectes de la vida, com les atencions. A Espanya, coincidint amb l’entrada
a la Comunitat Econòmica Europea (CEE, posteriorment Unió Europea, UE) i la crisi
internacional de l’estat del benestar just en el moment en què estava penetrant al
país, la intervenció social es va anar inserint de mica en mica en una nova lògica
que podríem anomenar neoliberal i que és la que va sortir victoriosa després de la
crisi econòmica que va començar el 1973.
En les últimes dècades hem pogut observar com allò que la reacció antiinstitucionalista
va dinamitar, el saber expert, ha anat donant forma a la intervenció social com a
disciplina, i ha pres un paper fonamental en la forma dominant actual, lligada a la
lògica neoliberal. En aquest viratge neoliberal de la gestió social apareix una nova
relació entre govern, saber expert i subjectes de govern. En ell, els individus són
cridats a convertir-se en «experts de si mateixos», havent d’establir «una relació d’autocura, que es basa en la preparació i la informació,
amb els seus cossos, ments, formes de conducta» (Rose, 1997, pàg. 38), per mitjà de
tècniques d’autoinspecció, autoplantejament i automonitoratge (algunes d’elles provinents
del camp de la psicoteràpia, el discurs de l’autoajuda i el management). En aquest marc, eines crítiques com les plantejades des de la presa de consciència,
l’autoconsciència o l’apoderament han passat a ocupar noves i problemàtiques funcions
en les formes neoliberals actuals de la intervenció social (introduint noves formes de govern i exclusió). En aquest sentit cal tenir en compte
que el neoliberalisme requereix una producció de subjectivitat que no funciona per
repressió o disciplina, sinó que opera com una forma de govern que produeix subjectes
lliures i responsables de si mateixos. En aquest viratge, han aparegut formes d’intervenció
que promouen la implicació i activació de cada individu. Aquest és el cas de les «polítiques
d’activació» en l’àmbit de la inserció laboral i dels discursos que promouen la inversió
en un mateix, l’esforç i el mèrit personal o l’activació individual a la millora del
mateix capital humà; amb això s’imposa una responsabilitat personal en els subjectes
en la consecució o el fracàs de les seves condicions de benestar, alhora que es desmantellen
les institucions públiques a l’interior de les quals el govern del welfare havia circumscrit i gestionat els problemes socials (sobre tots aquests aspectes
tornarem amb detall en el mòdul 4).
En resum, en aquest mòdul hem volgut donar compte de com, a partir de les aportacions
crítiques referides a l’efecte de control social que produeixen determinades intervencions,
s’han obert múltiples línies de discussió sobre què es fa quan s’emprenen processos
d’intervenció social. És per això que, arran d’aquestes crítiques i qüestionaments,
han sorgit propostes que promulguen altres formes d’intervenció social des de les
quals resoldre o evitar els qüestionaments que s’han realitzat. Això, al seu torn,
ens obliga a preguntar-nos, en casos específics de processos d’intervenció, què ha
de ser intervingut i què no, cap a on s’han de dirigir les intervencions socials,
qui és definit com a «persones intervingudes» i «equips interventors», i les metodologies
amb què es treballa. Com hem comprovat, totes aquestes preguntes generen un espai
de controvèrsia que defineix les maneres d’intervenció concretes, la qual cosa veurem
en els propers mòduls.
Bibliografia
Alayón, N. (coord.) (2005). Trabajo Social latinoamericano. A 40 años de la Reconceptualización. Buenos Aires: Espacio.
Alinsky, S. (2013). Tratado para radicales. Manual para revolucionarios pragmáticos. Madrid: Traficantes de Sueños.
Álvarez Uría, F. (1995). «En torno a la crisis de los modelos de intervención social». En: F. Álvarez-Uría;
L. Alonso; B. Fernández. Desigualdad y pobreza hoy (pàgs. 5-39). Madrid: Talasa.
Álvarez Uría, F.; Parra, P. (2014). «The Bitter Cry: materiales para una genealogía de la identidad profesional
de las
pioneras del Trabajo Social en Inglaterra y los Estados Unidos». Cuadernos de Trabajo Social (vol. 1, núm. 27, pàgs. 93-102).
Bacque, M. H.; Biewener, C. (2016). El empoderamiento. Una acción progresiva que ha revolucionado la política y la sociedad. Barcelona: Gedisa.
Banda, T. (2009). «El nacimiento de una nueva profesión: el Trabajo Social». En: T. Fernández
García
(coord.).Fundamentos del Trabajo Social (pàgs. 15-108). Madrid: Alianza.
Barbero, J. M. (2002). El trabajo social en España. Saragossa: Mira.
Barbero, J. M.; Cortés, F. (2013). Trabajo Comunitario, organización y desarrollo social. Barcelona: Alianza.
Basaglia, F. (2005). L’utopia della realtà. Torí: Einaudi.
Bauman, Z. (2003). Trabajo, consumismo y nuevos pobres. Barcelona: Gedisa.
Castel, R. (1997). La metamorfosis de la cuestión social. Una crónica del salariado. Buenos Aires: Paidós.
Castel, R. (2004). La inseguridad social: ¿Qué es estar protegido? Buenos Aires: Manantial.
Colectivo IOE (1990). «Ideologías de la intervención social en la España de los 90». Documentación Social (núm. 81, pàgs. 53-64).
Chamseddine, M. (2013). «Aproximación histórica a una de las profesiones sociales: la educación social».
Revista de Educación Social (núm. 17). <https://www.eduso.net/res/pdf/17/aprox_res_%2017.pdf>
Dominelli, L.; MacLeod, E. (1999). Trabajo social feminista. Madrid: Cátedra.
Donzelot, J. (1998). La policía de las familias. València: Pre-Textos.
Donzelot, J. (2007). La invención de lo social. Ensayos sobre la declinación de las pasiones políticas. Buenos Aires: Nueva Visión.
Dubet, F. (2006). El declive de la institución. Barcelona: Gedisa.
Durkheim, É. (1987). La División del Trabajo Social. Madrid: Akal.
Erenreich, B.; English, D. (2011). Por tu propio bien. 150 años de consejos expertos a mujeres. Madrid: Capitan Swing.
Fantova, F. (2007). «Repensando la intervención social». Documentación social (núm. 147, pàgs. 183-198).
Feixa, C. (2016). Antropología criminal. Delincuentes y marginados. Barcelona: Editorial UOC.
Foucault, M. (1970). El orden del discurso. Barcelona: Tusquets.
Foucault. M. (1983). «Prefacio: Una introducción a la vida no fascista». En: G. Deleuze; F. Guattari.
Anti-Edipo. Capitalismo y Esquizofrenia (pàgs. 4-11). Mineápolis: University of Minessota Press. (Trad. cast. en Revista Perspectivas Metodológicas, vol. 5, núm. I, 2005). <https://revistas.unla.edu.ar/epistemologia/issue/view/42>
Foucault, M. (1992). Microfísica del poder. Madrid: La Piqueta.
Foucault, M. (1993). Nietzsche, la genealogía, la historia. València: Pre-Textos.
Foucault, M. (1995). «¿Qué es la crítica? (Crítica y Aufklärung)». Daimon Revista de Filosofía (núm. 11, pàgs. 5-25).
Foucault, M. (1997). Las palabras y las cosas. Una arqueología de las ciencias humanas, Madrid: Siglo XXI.
Foucault, M. (1999). «¿Qué es la Ilustración?». En: M. Foucault. Ética, Estética y Hermenéutica. Obras Esenciales. Volumen III (pàgs. 335-352). Barcelona: Paidós.
Foucault, M. (1999). Ética, Estética y Hermenéutica. Obras esenciales. Volumen III. Barcelona: Paidós.
Foucault, M. (2002). Vigilar y castigar. Nacimiento de la prisión. Buenos Aires: Siglo XXI.
Foucault, M. (2003a). El nacimiento de la clínica. Una arqueología de la mirada médica. Buenos Aires: Siglo XXI.
Foucault, M. (2003b). Hay que defender la Sociedad. Curso del Collège de France, 1975-1976. Madrid: Akal.
Foucault, M. (2005). Historia de la sexualidad. Vols. 1-2-3. Madrid: Siglo XXI.
Foucault, M. (2006). Historia de la locura en la época clásica. Vols. 1-2-3-4. Madrid: Fondo de Cultura Económica.
Foucault, M. (2008). Seguridad, territorio, población. Curso del Collège de France, 1976-1977. Madrid: Akal.
Foucault, M. (2008b). Nacimiento de la biopolítica. Curso del Collège de France, 1977-1978. Mèxic D. F.: Fondo de Cultura Económica.
Garland, D. (2012). La cultura del control. Crimen y orden social en la sociedad contemporánea. Barcelona: Gedisa.
Goffman, E. (1972). Internados. Ensayos sobre la situación social de los enfermos mentales. Buenos Aires: Amorrortu.
Grassi, E. (1989). La mujer y la profesión de asistente social. El control de la vida cotidiana. Buenos Aires: Hvmanitas.
Latour, B. (2004). «Scientific Objects and Legal Objectivity». En: A. Pottage; M. Mundy. Law, Anthropology, and the Constitution of the Social: Making Persons and Things (pàgs. 73-114). Cambridge: Cambridge University Press.
Laval, C.; Dardot, P. (2015). Común. Ensayo sobre la revolución en el siglo XXI. Barcelona: Gedisa.
Montero, M. (2004). Introducción a la psicología comunitaria. Desarrollo, conceptos y procesos. Buenos Aires: Paidós.
Navarro, V. (2006). El subdesarrollo social de España. Barcelona: Anagrama.
Payne, M. (1995). Teorías contemporáneas del trabajo social. Una introducción crítica. Buenos Aires: Paidós.
Rancière, J. (2003). El maestro ignorante. Cinco lecciones sobre la emancipación intelectual. Barcelona: Laertes.
Richmond, M. E. (1996). El caso social individual. Madrid: Talasa.
Rosell, T. (1998). «Trabajo social de grupo: grupos socioterapéuticos y socioeducativos». Cuadernos de Trabajo Social (núm. 11, pàgs. 103-122).
Sales, A. (2014). El delito de ser pobre. Una gestión neoliberal de la marginalidad. Barcelona: Icaria.
Velasco, G. (2013). «¿Son los derechos temporales concesiones temporales? Ensayo de genealogía».
Bajo palabra. Revista de filosofía (vol. 8, núm. 2, pàgs. 259-273).
Zamanillo, T.; Gaitán, T. (1991). Para comprender el Trabajo Social. Estella: El Verbo Divino.
Zamanillo, T. (1999). «Apuntes sobre el objeto en Trabajo Social». Cuadernos de Trabajo Social (núm. 12, pàgs. 13-32).