Temps mínim de dedicació recomanat: La intervenció social avui: tensions i possibilitats
PID_00249381
Els textos i imatges publicats en aquesta obra estan subjectes –llevat que s'indiqui
el contrari– a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada (BY-NC-ND)
v.3.0 Espanya de Creative Commons. Podeu copiar-los, distribuir-los i transmetre'ls
públicament sempre que en citeu l'autor i la font (FUOC. Fundació per a la Universitat
Oberta de Catalunya), no en feu un ús comercial i no en feu obra derivada. La llicència
completa es pot consultar a https://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/legalcode.ca
Índex
- Introducció
- Objectius
- 1.La intervenció social avui: perspectives crítiques
- 1.1.De la governamentalitat liberal a la neoliberal
- 1.2.Organitzar el camp social a la manera del mercat
- 1.3.Vigilar, controlar i subjectar la disfuncionalitat: calculant riscos
- 1.4.La intervenció social en la vigilància i subjecció del risc
- 1.5.Zones d’abandonament
- 1.6.Redirecció de les crítiques i capitalització de la diferència
- 2.Tensions que travessa la intervenció social
- 2.1.Tensions derivades de la mercantilització de la intervenció social
- 2.2.Tensions derivades de les funcions de control, contenció i subjecció a la intervenció social
- 2.3.Tensions derivades de la precarietat i la necessitat de flexibilitat
- 2.4.Tensions derivades de l’arbitratge en la concessió de recursos
- 2.5.Tensions derivades de la professionalització de la intervenció social
- 2.6.Pràctiques crítiques i espais de transformació en la intervenció social
- Bibliografia
Introducció
Aquest últim mòdul vol tancar un recorregut per la intervenció social que va partir
de la seva conceptualització i genealogia, es va endinsar en les perspectives tradicionals
i va trobar una sortida en l’obertura a la participació. És precisament aquest aflorament
de perspectives alternatives a la intervenció social el punt de partida que ens permet
pensar de forma crítica en el que ha esdevingut en la disciplina en les últimes tres dècades.
Com veureu, l’anàlisi que traçarem en aquest mòdul dona compte d’un cert efecte de
«captura» que ha tingut lloc en èpoques recents respecte a alguns elements de la potència
crítica aportada per les perspectives participatives. El nostre objectiu en plantejar
aquesta anàlisi no cerca tant posar en qüestió aquestes eines d’intervenció com recordar
que tot coneixement i tota perspectiva, en el marc de la intervenció, lluny d’aportar
marcs universals i absoluts a tall de receptes, s’ha d’analitzar, en canvi, en el
camp de forces i tensions que la vinculen a un context sociohistòric i econòmic polític
específic. En aquest sentit, vol tornar a cridar l’atenció sobre una de les dimensions
que considerem fonamental en tota pràctica d’intervenció social. És a dir, la necessitat
d’un exercici constant, crític i autoreflexiu que ens permeti analitzar, per a cada
context i cada situació, què possibiliten –o què deshabiliten (limiten, modulen, controlen)–
determinades formes d’acció social, quin paper tenen i com es veuen travessades determinades
formes d’intervenció social en el marc d’una sèrie de tensions i desigualtats socioeconòmiques
específiques, com també quins són els efectes de les nostres pràctiques i marcs teòrics.
Per a això, en aquest mòdul proposem analitzar el paper i el funcionament de la intervenció
social en l’actualitat en els nostres contextos més pròxims, partint de la hipòtesi
que la intervenció s’insereix avui, no sense resistències, en una forma de govern
neoliberal que gestiona diversos camps socials sota una lògica econòmica, intervenint-hi
per sincronitzar-los amb el mercat. Com a efecte d’aquesta lògica de gestió del camp
social i de les funcions que dins seu pugui tenir la intervenció social, un propòsit
central del mòdul és posar en relleu les múltiples tensions que travessen aquest marc
de la intervenció, alhora que són germen de camps de possibilitat per a la transformació
social.
Objectius
-
Realitzar una breu introducció a les lògiques de govern de la qüestió social en el neoliberalisme actual.
-
Analitzar, en consonància, les formes i funcions que cobra la intervenció social en el context de la societat neoliberal.
-
Explicitar les tensions resultants de les lògiques contradictòries de la intervenció social en aquest context i explorar les possibilitats que, des de la intervenció social, s’han donat i es donen per a la transformació social.
1.La intervenció social avui: perspectives crítiques
Com hem vist en mòduls anteriors, de les crítiques a les perspectives tradicionals
de la intervenció social van sorgir diverses formes de construir processos emancipadors
de grups que buscaven reconeixement social i drets per mitjà de l’enfortiment de la
solidaritat i de l’encreuament de sabers. En aquest apartat volem plantejar que, al
mateix temps, la política social neoliberal actual parteix precisament d’aquestes
crítiques, però no per negar-les, sinó per reconduir-les cap a un ideal de societat basat en la competència. Mentre aquesta gestió social continua desplegant discursos i pràctiques que disciplinen
i criminalitzen els pobres, l’especificitat de la governamentalitat neoliberal sobre
la qüestió social és aquesta redirecció de les crítiques que es van fer al model liberal
i l’estat del benestar, encaminant-se cap a actuacions funcionals al mercat (Wacquant,
2010). Vegem primerament com es dona aquest passatge de la governamentalitat liberal
a la governamentalitat neoliberal, i després entrarem de ple a explorar la forma que
pren la intervenció social en aquesta última, i les tensions que produeix en el si
del treball social.
1.1.De la governamentalitat liberal a la neoliberal
Si recordem el que hem introduït en el mòdul 1, ja en l’inici de les polítiques socials
de l’estat del benestar, o welfare, es gestava una nova transformació de la racionalitat de govern, que a poc a poc
va abandonar els principis que havien caracteritzat el liberalisme del segle XIX i començament del XX, per consolidar-se en el que avui coneixem com a neoliberalisme, essent aquest últim
la forma de govern que va prendre primacia en la dècada de 1970.
La racionalitat de govern (o governamentalitat) liberal té com a objectiu el progrés de la societat en el seu conjunt. Però, per a aconseguir
aquest benestar general, parteix de la necessitat de conèixer les relacions entre
la població que cal governar, el territori i la riquesa (per definició escassa), per
a poder reduir la imprevisibilitat d’aquestes relacions: no es tracta de modificar
o condicionar aquestes relacions des del govern, sinó de fer que siguin segures per
a poder obtenir-ne el màxim benefici (Foucault, 2008). Igual que succeeix en el mercat,
aquestes relacions han d’autoregular-se, de manera que el govern hi intervindrà el
menys possible, i només en els casos en què sigui necessari garantir aquest marc segur.
Per a aquesta anàlisi torna a ser-nos útil Michel Foucault i el seu exemple del preu
del gra: en el liberalisme, l’Estat ha de conèixer el mecanisme del preu que estableix
el mercat per si mateix, i respectar-lo. Només així el preu no es descontrolarà i
es podrà mantenir la fam (com un problema de la població en relació amb l’encariment
del preu del gra) dins d’uns límits tolerables. Des d’aquesta racionalitat, el mercat
és el que revela a l’Estat el límit del seu govern, on ha d’actuar per a reparar els
mals de la població i on no (és el que Foucault va anomenar la «governamentalització
de l’Estat»). Per això, l’economia política és el saber de la governamentalitat liberal
i l’estadística, la seva tecnologia privilegiada: perquè permeten conèixer la població
i els seus diversos subconjunts en relació amb els seus problemes biològics. El mercat,
però, podia produir mals a la societat (com l’atur), que se sumaven a altres mals,
com les malalties infeccioses o els problemes de salut pública a les ciutats. Aquí
és on l’Estat va estar obligat a tenir un paper actiu, per a fer-se càrrec de la reparació
d’aquests mals, en allò que coneixem com a sorgiment de l’estat del benestar.
La raó del govern liberal és, per tant, la que pren el mercat com a lloc de producció d’una veritat que estableix el límit de l’acció
de l’Estat. Una forma de govern que cerca el progrés de tota la societat en el seu conjunt,
i confia que les regles del mercat penetraran i regularan la conducta dels grups socials
per adequar-los i conduir-los a la normalitat del conjunt de la població. Però, és
una manera de govern que, tanmateix, no va acabar del tot amb la pluralitat de les
formes de conduir-se dels subjectes en les diferents esferes de la seva existència
(Laval i Dardot, 2013). Per exemple, es podia mantenir adequada la conducta a la normalitat
a la feina, però no en altres àmbits (com la sexualitat o la família).
Per la seva banda, la governamentalitat neoliberal emergeix de la crítica que, des de molts fronts diversos, es va fer a la manera de
govern de la democràcia liberal i també a l’estat social. Les primeres formulacions
de la teoria neoliberal es remunten als anys trenta del segle XX, quan la doctrina liberal estava més desacreditada que mai, pel gran crac del 1929
amb la caiguda del mercat de valors als Estats Units i el declivi econòmic generalitzat
als països industrialitzats, els conflictes bèl·lics mundials, l’èxit de la Revolució
Russa i l’auge del moviment obrer. No obstant això, caldrà esperar fins la dècada
de 1980 perquè el neoliberalisme es decanti com a forma de govern hegemònica. Només
llavors es passarà de la simple teoria a una lògica de govern dominant que organitza,
de facto, segments cada vegada més amplis de la vida a escala global.
Aquesta governamentalitat neoliberal és la raó de govern que estableix com a principi
bàsic ja no la confiança en l’autoregulació de la societat per mitjà de la mà invisible
del mercat, sinó la producció activa de relacions de competència com a norma i principi regulador del camp social. Així, a diferència del liberalisme,
el neoliberalisme no pren el mercat com a límit de l’acció de l’Estat, sinó que introdueix
el principi del mercat –la competència– en la forma de governar i governar-se de tots
els actors, inclòs l’Estat i la seva política social. I produeix una subjectivitat
concreta, la de l’individu que es condueix d’acord amb la forma empresa i la competència
en totes les esferes de la seva vida (la feina, la sexualitat, la família). En els
apartats que segueixen, tractarem amb més detall aquestes transformacions i ens preguntarem
a cada pas quin és el paper que compleix la intervenció social en la nova lògica de
govern neoliberal.
1.2.Organitzar el camp social a la manera del mercat
Malgrat el lloc comú segons el qual el neoliberalisme consisteix a deixar fer al mercat
i que, per tant, és contrari a les polítiques socials, aquí volem mostrar com aquesta
governamentalitat neoliberal, de facto, té una gestió de la qüestió social pròpia i específica per al govern de les poblacions,
basada a fer funcionar el camp social pel mercat i per al mercat, a la manera del mercat. Quina seria aquesta lògica, aquesta forma d’organitzar la
societat a la manera del mercat? La que és conforme amb el principi de la competència: es concep la realitat com un mitjà natural de llibertat que tendeix a autoregular-se
en funció d’aquest principi de la competència.
Dins dels models que ofereix el mercat, la política social neoliberal veu en la «forma empresa» la millor manera d’organitzar la intervenció social: es
parteix del principi que si es fomenta en totes les esferes de la societat la rivalitat
i la comparació per la via de la competència (com funcionen les empreses), aquesta
actuarà com a palanca de desig, com a motor per al progrés. Les desigualtats i les
discriminacions socials són naturalitzades com a fenòmens inevitables de la realitat:
no es corregeixen, sinó que es modulen per convertir-les en estímul per a competir.
La desigualtat, per tant, no és una cosa que cal eliminar (ja que fomenta la competència), sinó que cal gestionar.
Si tota relació econòmica, per a realitzar-se, pressuposa una modelització i un control
de la subjectivitat, el neoliberalisme és la manera de govern que més necessita la
producció de subjectivitat individual i grupal perquè no funciona amb disciplina (subjecte
passiu del fordisme), sinó amb seducció (promou i produeix subjectes desitjants).
En aquest sentit, la competència i la inversió en un mateix per a ascendir socialment
es viu i es pensa com una cosa desitjada, no imposada. No obstant això, quan aquesta
seducció no produeix els efectes desitjats, la gestió neoliberal recorre també a tècniques
de subjecció (submissió).
La subjectivació com a construcció del subjecte és un procés sempre obert, inestable,
en marxa: en francès, assujettissement assenyala que el subjecte està lligat a subjecció, submissió (estar subjecte a un
lloc, a una identitat, mitjançant el control i la dependència), però també a fer-se
subjecte com a procés actiu d’autoconsciència i singularització. És aquest procés
actiu el que pot excedir la subjectivació neoliberal d’acord amb la forma de l’empresa,
també en el si de la intervenció social.
Per la seva capacitat de penetració en el cos de la societat, la intervenció social
s’ha convertit en una eina privilegiada d’aquesta gestió, tant per produir subjectivitat
enllaçada en la competència com per subjectar la disfuncionalitat derivada de la desigualtat
social, com també de les subjectivitats rebels. A continuació, analitzarem alguns
elements que ens permeten plantejar aquesta transformació en l’àmbit de la intervenció
social.
1.2.1.Producció i subjecció d’«empresaris de si mateixos»
Per tal de traslladar la lògica de la competència a l’àmbit de la intervenció social,
la gestió neoliberal renúncia a programes socials universalistes i redistributius,
i aposta pels que demanen l’activació i la rivalitat dels subjectes davant la inseguretat dels ajuts (Lorey, 2016). Si les crítiques a l’estat social assenyalaven com a efecte d’aquests
programes l’asfíxia o normalització de les singularitats, la gestió neoliberal, per
la seva banda, ha construït un altre argument que també cal qüestionar sobre els suposats
efectes de l’universalisme: que aquests programes redistributius contribueixen a l’endormiscament
de l’esperit i de l’esforç que cada individu fa per a sobreviure i gaudir de certa
mobilitat social ascendent. Per a evitar-ho, allò que és propi d’aquesta gestió neoliberal
és l’activació (dins d’uns límits) del desig de l’individu en la recerca del seu propi
interès, que redundarà en l’interès col·lectiu de la població. La forma d’organització
del camp social es planteja així una reformulació a la manera d’unitats empresarials,
«empresaris de si mateixos». Això s’imposa no com una coerció exterior als subjectes, sinó com desitjos-aspiracions
legítimes lliurement decidides des de l’autonomia individual que cadascú de nosaltres
podem i hem d’assolir mitjançant la comparació i competència amb altres i amb nosaltres mateixos
al llarg del temps. Des d’aquesta concepció, l’imperatiu planteja que cada individu
ha de millorar el seu propi capital humà; el llenguatge utilitzat és el de l’esforç, el mèrit, l’empenta personal i la inversió
en un mateix.
És fàcil observar com la intervenció social que es desenvolupa en l’actualitat opera
moltes vegades dins d’aquesta lògica. D’una banda, individualitza els problemes socials,
obviant tot el que tenen de col·lectiu i estructural, per a convertir-los en casos
particulars per a incentivar, mitjançant programes d’activació i emprenedoria, la recerca del benestar individual, evitant així una suposada «cronificació» en
el sistema de prestacions socials. Tot i que els dispositius disciplinaris propis
de l’estat del benestar subsisteixen, i de vegades els treballadors socials són transmissors
de l’adequació dels individus d’acord amb el binomi normalitat/anormalitat dins del
cos social, cal tenir en compte que en la gestió neoliberal es va més enllà: es produeix
un subjecte lliure i responsable de si mateix, capaç d’invertir en un mateix per a augmentar el seu capital humà i competir en
millors condicions en el mercat de les ajudes socials. Es tracta de les polítiques
d’activació (recerca activa d’ocupació, renda activa d’inserció, envelliment actiu)
i els programes sobre la base d’«itineraris personals», centrats en aspectes positius
(talent, resiliència, innovació).
A la vegada, aquesta activació pot desplegar operacions de subjecció. Això es deu
al fet que aquestes polítiques, lluny de concebre’s com un dret universal, s’enuncien com a donadores d’un dret subordinat a la implicació de la subjectivitat i el comportament, i es concreten en programes
d’inversió en un projecte personal concret. És a dir, passen a concebre’s com un dret
subordinat a l’avaluació (altament relativa i parcial) que el treballador social realitza
respecte al nivell de compromís i esforç que des de la seva percepció manifesta la
persona que sol·licita aquests ajuts (en tant que «subjectes mereixedors» o «no mereixedors»
de l’ajuda). Amb això, s’opera un canvi de rols altament problemàtic: del treballador
social com un «gestor de drets» a un «donador» dels mateixos drets; i respecte a les
persones, de la seva concepció com a «receptores de drets» a la seva delimitació en
tant que «deutores».
És el que el sociòleg i filòsof Maurizio Lazzarato (2006) anomena sistemes de deutes, aquells en què la subjecció social passa per la fabricació de la memòria de deute,
no a la manera del deute de la societat amb el subjecte (com un dret social), sinó
a tall de crèdit, amb un valor determinable que les institucions estenen i que s’ha
de pagar amb un esforç, també quantificable. Aquesta quantificació del deute expressa
l’altre costat de la responsabilització: el de la culpa moral, que esdevé culpabilització
i criminalització dels pobres (s’assumeix que no poder seguir en el joc és un fracàs
personal, i no un efecte de processos d’injustícia social). A continuació, introduïm
sintèticament un apunt per a exemplificar aquesta qüestió.
A l’hora d’afrontar una situació complexa, per a una treballadora de l’àmbit social,
l’abordatge individualitzat fa més senzill i eficaç el seu maneig, encara que aquesta
individualització de fet pot produir efectes adversos pel que fa a la millora de les
condicions socials de les persones concernides. Per exemple, pot succeir que una mare
amb tres fills acudeixi als serveis socials a demanar un ajut econòmic per estar en
situació d’atur, no tenir ingressos, haver estat víctima de violència de gènere, estar
en risc de desnonament i estar preocupada pels problemes que els fills tenen a l’escola.
La valoració subjectiva que la treballadora social faci respecte a l’esforç i la valentia
de la mare pot ser determinant perquè aquesta dona aconsegueixi –o no– una determinada
ajuda. Dins d’aquest tipus d’intervenció social, l’acció col·lectiva no té cabuda:
és més, es pot produir l’efecte contrari, de manera que s’aprofundeix en la desvinculació
dels problemes d’aquesta família amb el seu entorn social. I pot contribuir a instal·lar
la idea que l’única responsabilitat és de la mare, idea apuntalada per la temporalitat
i la condicionalitat de les ajudes, per exemple si aquestes estan lligades a un projecte
de recerca de feina. No obstant això, hi podria haver altres formes més emancipadores
d’abordar aquesta qüestió: aquesta família (fins i tot a suggeriment de la treballadora
social) pot acudir a les reunions d’un grup antidesnonaments del seu barri i abordar-hi
la seva situació no des de la responsabilitat i culpabilitat individual, sinó des
de la pràctica col·lectiva sustentada per xarxes socials de suport mutu en el territori.
Aquest grup fins i tot pot intentar establir processos de col·laboració i transformació
de dispositius públics d’intervenció social.
1.2.2.Producció de desigualtat i diferències que competeixen
A més d’una subjectivitat individual a la manera de l’empresa, hi ha una altra producció
de subjectivitat que és grupal: comporta l’adscripció de l’individu a una etiqueta
social. Una categorització que facilita i simplifica la gestió del camp social i en
permet l’organització diferencial en nom de la competència. Així, al mateix temps
que s’introjecta en els subjectes la càrrega de «la inversió en un mateix», la població
es governa des de la catalogació de la diferència en camps o categories tancades: «dones víctimes de violència masclista», «migrants
emprenedors», «joves en situació de risc», «aturats de llarga durada». Aquesta catalogació
és la base a partir de la qual els professionals de la intervenció social orienten
judicis (a l’hora, per exemple, d’atendre una usuària), dissenyen dispositius (que
es concreten en recursos, programes i centres orquestrats només per a un segment de
població concret) i justifiquen intervencions (en tant que necessitats, riscos o condicions
grupals que obliden les particularitats individuals).
El desplegament d’aquestes diferències, i no la seva reducció o acomodament al binomi
de la normalitat/anormalitat, és la matèria primera de la gestió neoliberal que entén
la competència com a motor principal del camp social (sense diferència no hi ha competència).
Aquestes diferències s’estandarditzen en categories manejables, monitoritzables i estudiables estadísticament («immigrants»,
«menors», «persones grans», «dependents») i solidifiquen les desigualtats per mitjà de la posada en marxa d’una infinitat d’estratègies, regulacions, normatives
i iniciatives particulars, en virtut de les quals es genera un accés diferencial als
drets i la riquesa.
Com opera aquesta inclusió diferencial? A partir de la categoria de pertinença a un grup social construït (els immigrants,
per exemple) i segons les capacitats de l’individu de navegar per un enrevessat sistema
de protecció social, de comprensió inaccessible per a aquells que no estan habituats
a la terminologia i els procediments burocràtics. Aquests últims s’han de dur a terme,
per exemple, en centres de serveis socials situats al mateix edifici que la comissaria
de policia, mitjançant instàncies redactades en un únic idioma o accedint-hi exclusivament
per internet, cosa difícil per a les persones que no poden disposar de connexió des
de casa, amb un ordinador propi, o que no saben navegar bé per la xarxa. Aquest sistema
d’inclusió diferencial, en basar-se en l’atzar i la discrecionalitat –i no en la universalitat–,
deixa espai a l’aleatorietat i l’arbitrarietat en els processos de sol·licitud, avaluació
i concessió/denegació d’una prestació social. Per a això podem plantejar novament
un exemple.
Tal com explica en la seva tesi doctoral l’antropòleg Daniel Parajuá (2015), en la
consecució d’ajudes socials és fonamental saber navegar pels tràmits burocràtics necessaris
per a la concessió d’aquests ajuts. Tràmits que, lluny de ser freds i objectius, poden
estar travessats per relacions complexes entre raonament i sentiment, entre norma
i interpretació quotidiana d’aquesta norma. Per exemple, assenyala Parajuá, les famílies
poden considerar la bona relació que mantenen amb els educadors i treballadors socials
com una part més dels requisits que han de complir per a obtenir i mantenir la renda
mínima d’inserció (RMI), la transferència de renda que es dona a persones «en risc
d’exclusió social» que ja són objecte d’una intervenció social i que compleixen tot
un seguit de requisits burocràtics d’ingressos, situació familiar i residència. Per
la seva banda, els treballadors poden interpretar de forma concreta i singular quines
parts de la conducta de les famílies contribueixen a mostrar esforç per a reduir el
risc d’exclusió o augmentar-lo (dur o no els nens a l’escola cada dia, siguin quines
siguin les dificultats per a poder fer-ho, millorar les seves relacions amb els serveis
socials, etc.). Aquests ajuts impliquen explícitament un compromís de seguiment o
assistència a alguna activitat o la realització d’alguna tasca. Finalment, la segmentació
creixent de les ajudes –per exemple, per a un grup definit per edat, gènere, nivell
d’ingressos, procedència, lloc i estat de la situació d’habitatge, estat de salut,
situació familiar i situació laboral– fa créixer la por de perdre aquests ajuts així
que es produeixi un lleuger canvi en les condicions que van permetre obtenir-les.
Per exemple, la renda activa d’inserció (RAI) està destinada a persones que porten
molt temps en situació d’atur, a emigrants retornats, a víctimes de violència de gènere
i a persones amb diversitat funcional (o discapacitat), com un ingrés que els permeti
tenir una base des de la qual retornar al mercat laboral al més aviat possible. Quan
es troba una feina de poques hores o poc temps, l’ajuda es redueix o s’atura, i no
hi ha garanties clares que es pugui tornar a recuperar una vegada que aquesta petita
feina s’acaba.
Així, en lloc d’operar una segmentació social binària (exclosos/inclosos), la inclusió
diferencial pròpia de la gestió neoliberal de la intervenció social produeix una hiperestratificació social, un espectre de gradacions contínues de posicions socials que es diferencia de l’estratificació
pròpia de les societats de semblants en el fet que aquí, alhora que els estrats proliferen
fins a la individualització (un per a cada individu), desapareixen les proteccions
assignades a cada un d’ells (estatut). Són, en paraules de Robert Castel (2004), les
societats d’inseguretat social, en què les posicions socials són molt inestables: progressiva temporalitat en l’ocupació,
augment de casos d’irregularitat sobrevinguda en l’estatus administratiu de persones
migrants, possibilitat freqüent de perdre un ajut o una prestació si no es compleix
amb el projecte vital que la justifica.
De nou, la intervenció social no roman aliena a aquests processos de desigualtat mòbil
i competència. Un exemple d’això són les ajudes específiques per a determinats grups
socials que deixen fora altres i aixequen la rivalitat d’aquells que, convivint al
mateix territori, per exemple al mateix barri, han quedat exclosos (i que reafirma
aquesta desigualtat i competència a partir de discursos estigmatitzants, «donen tots
els ajuts als immigrants»). El discurs de l’escassetat d’ajudes, exacerbat en el govern
de la crisi, redunda en la desocialització i la ruptura de vincles. Amb això s’instaura
el subjecte en una precarietat i en una contínua experiència vital que està feta de
por i esperança: la por de caure (recordada pels que té sota) i l’esperança d’ascendir
(simbolitzada pels que té sobre). Des d’aquest doble reclam, la inclusió diferencial
esdevé rivalitat i competència en posar a jugar les diferències (individuals i grupals),
fetes desigualtat inestable, les unes contra les altres.
1.3.Vigilar, controlar i subjectar la disfuncionalitat: calculant riscos
En termes socials, les conseqüències de les formes de governamentalitat exposades
anteriorment impliquen uns costos elevats si es pensen en relació amb l’estabilitat
social. La confiança en la capacitat d’autoregulació «natural» del camp social, la
multiplicació de les desigualtats socials, juntament amb la instauració de la inestabilitat
i la competència com a eixos gravitatoris de la producció de benestar i progrés, traslladen
a l’àmbit social tots els avantatges del model empresarial, però també els seus riscos.
Així com els moments actuals que vivim han demostrat que les sacsejades econòmiques
poden cobrar una magnitud gens menyspreable, l’àmbit social també torna l’amenaça
constant de crisi en els seus moviments: els alçaments i moviments de resistències
contra el racisme i l’exclusió de les banlieues franceses i d’altres perifèries urbanes a ciutats europees són exemples dels efectes
de la inestabilitat d’aquesta gestió neoliberal de la desigualtat.
El govern de la qüestió social ha de ser capaç, doncs, de detectar i contenir els «punts d’inestabilitat» que podrien desembocar en fenòmens disruptius i potencialment perillosos per al bon
funcionament (competitiu, productiu) de la població. En aquesta tasca de localització
de la inestabilitat social, per acotar-la, evitar-ne la proliferació i mantenir-la
dins de determinats límits de «tolerabilitat», cobra especial rellevància la noció
de risc. Com concep el risc la gestió neoliberal d’allò social?
Per a explicar-ho, ens servim del desplaçament que assenyala Robert Castel de la perillositat al risc: si bé el perill l’encarna una situació concreta que se suposa un atac o desafiament a la resta del conjunt social, el risc no necessita
aquest pòsit de concreció per a assentar-se. La idea de risc no remet a un subjecte
o a un fet concret, sinó a un conjunt de factors abstractes que són susceptibles de produir un risc. Des del punt de vista de la governabilitat,
aquest desplaçament té una gran transcendència: per a afrontar un problema, no cal
una actuació directa sobre ell, quan ja ha donat la cara en forma de perill. Per contra,
es pot prevenir actuant sobre aquells factors que comporten el risc de desencadenar
aquest problema. Sobre la base d’aquesta noció de risc i la seva forma de govern,
es duen a terme actuacions concretes no per allò que un individu ha fet efectivament, sinó per allò que com a membre d’un determinat conjunt de població es pensa que
potencialment pot fer (per exemple, quan un professorat preveu que un noi immigrant fracassarà
a l’escola pel simple fet de ser-ho). També és una concepció del risc que pot activar
processos de criminalització de determinades categories de subjectes resultants allò
que condiciona el tipus d’intervenció social que es fa, i adquireix un caràcter marcadament
preventiu-repressiu i estigmatitzant
1.4.La intervenció social en la vigilància i subjecció del risc
La intervenció social en la gestió neoliberal té com una de les seves tasques quotidianes
l’aplicació de barems i indicadors quantitatius (sobre individus, barris, franges
de població). Aquesta tasca és funcional a l’objectiu de la gestió de riscos: procurar
limitar les diferències, les desviacions i antagonismes dins d’uns marges acceptables
(en comptes d’imposar una llei que els prohibeixi), mantenint una política de tolerància
cap a individus i pràctiques minoritàries, sempre que aquestes no desbordin l’ordre
establert. Si això passa i es traspassen aquests marges, els mecanismes de gestió
social han de ser capaços d’orquestrar una sèrie d’actuacions que posin fre a l’amenaça
de contagi; i fer-ho d’una manera que sigui productiva i funcional en termes econòmics.
Perquè, en la gestió neoliberal de l’àmbit social, encara que es reprodueixin les
retallades en temps de crisi, els ressorts de l’estat del benestar no desapareixen:
se’n reconverteixen les funcions, la qual cosa representa un major pes específic de
la intervenció social.
Així, la gestió neoliberal posa la intervenció social al centre, però li assigna noves
funcions: detecció i acotació dels punts d’inestabilitat (monitoratge), activació
d’aquests últims per al maneig de la societat com a mercat (actuacions en el primer
llindar de risc) i subjecció dels estrats socials que, en viure en condicions més
dures, poden resultar potencialment més disruptius (actuacions en el segon llindar
de risc).
1.4.1.Monitoratge
La mateixa detecció dels punts d’inestabilitat és en part possible gràcies a un monitoratge
constant del context social per mitjà de dispositius encarregats d’extreure informació
estadística, observatoris, enquestes regionals, sistemes d’antenes, serveis de vigilància,
a més d’informes, fitxes, qüestionaris i el desplegament d’una miríada d’agents de
l’àmbit social com a part dels nous programes sorgits en els últims anys, l’actuació
dels quals està íntimament lligada a la presència de treballadors i interventors socials
en espais públics (carrers i places) i institucionals.
Hi ha dos elements d’aquesta pràctica de monitoratge constant que participen en la
construcció de subjectivitats i en els processos de subjecció a la intervenció social
neoliberal. D’una banda, aquesta documentació sistemàtica dels «casos», tasca a la
qual els treballadors socials dediquen una part creixent del seu temps, comporta l’obligació
dels sol·licitants de l’ajuda de narrar la seva història un cop rere l’altre. És el
que Nikolas Rose (1997) anomena el passatge de l’individu, amb la seva experiència
pròpia, a l’«expert en si mateix».
D’altra banda, aquesta tasca de documentació està íntimament lligada amb l’(auto)avaluació
dels professionals, eina que permet l’objectivació de la competència, i la subjectivació
i subjecció al voltant d’ella. Aquesta objectivació i traducció quantitativa constant
de les accions de la intervenció social es vincula, com veurem més endavant, en la
seva avaluació en termes econòmics de productivitat, eficàcia i rendiment, i comporta
una progressiva mercantilització de la intervenció social que resulta altament problemàtica.
Com a pràctica pròpia de les cultures d’auditoria de les lògiques empresarials, el
registre continu de dades no necessàriament es tradueix en la resolució de les situacions:
no és la resolució el que s’avalua, sinó el registre detallat de les intervencions
(del nombre d’atencions, del tipus de derivació que s’ha fet, de les característiques
que cataloguen els usuaris i els assignen a una categoria social, etc.).
1.4.2.Gestió del risc per al maneig de la societat com a mercat
La mateixa idea de contenció del risc implica un canvi en la lògica de gestió, en
la qual es renuncia a promocionar d’una manera oberta i activa un moviment ascendent
de la població. La regulació en el marc de la intervenció social no passa per la correcció
de les situacions de desigualtat, sinó per pal·liar les situacions més extremes que,
en cas d’estendre’s, podrien alterar l’equilibri social. Així, no s’ha de permetre
una base per sota de la qual hi hagi risc que els individus no puguin esdevenir empresa:
cal proporcionar les condicions mínimes (que no còmodes) perquè el subjecte es responsabilitzi
individualment i, en cas de caiguda, es culpabilitzi.
Els problemes socials, definits des del saber tècnic de l’enumeració i el càlcul,
s’aborden amb actuacions particulars i parcel·lades: els professionals no treballen
amb drets col·lectius o problemàtiques socials, sinó que atenen casos particulars,
i escindeixen allò que cada situació particular té de comú amb altres situacions.
L’exemple de les ajudes econòmiques lligades a les rendes mínimes és aclaridor: socorren
els que cauen fora del joc de la competència només fins al punt de tornar-los a aquest
joc de la competència per l’accés a determinats recursos, i no com a mode de redistribució
de riquesa. Les contraprestacions per a cobrar les rendes mínimes s’enfoquen, fonamentalment,
a recobrar la capacitat dels individus per a competir per una feina, un habitatge,
etc., o almenys per a infondre la creença que es pot sortir de la situació.
1.4.3.Gestió del risc per al manteniment de la pau social
Des d’aquesta lògica de vigilància i gestió del risc, quan la intensitat de les disfuncionalitats
i la possibilitat de conflicte sembla estar més enllà dels límits normals, es despleguen
mecanismes d’intervenció perquè el «curs natural» dels esdeveniments no desemboqui
en situacions de risc per al conjunt de la societat. Les actuacions encaminades en
aquest sentit combinen elements més purament repressius i disciplinaris amb mecanismes
més sofisticats i menys explícits en termes del seu caràcter coercitiu, entre els
quals hi ha la intervenció social.
La forma de contenció de la intervenció social és preventiva: es construeixen determinats
subjectes com a «subjectes en risc» (que necessiten protecció, per trobar-se «en risc d’exclusió»; se simplifica d’aquesta
manera que el risc es troba «en els subjectes» i no en les situacions de desigualtat
que, de fet, els posen en risc) o «subjectes de risc» (dels quals la societat necessita protegir-se: subjectes les conductes dels quals
–sovint estigmatitzades– s’atribueix que poden representar un risc per a la societat),
i la frontera entre els uns i els altres és d’una gran mobilitat.
Els factors de risc es calculen en funció de variables estadístiques: s’estableix
una norma estadística i el risc és tot allò que es desvia d’aquesta norma. Aquest
càlcul és al mateix temps una operació de diferenciació: hi ha franges de població,
o barris, o subjectes en risc i de risc, que mostren més probabilitats de desviació.
Es defineixen factors de perillositat i es delimiten les franges de població que resulten
més vulnerables o en les quals hi ha més probabilitat de desviació de la norma estadística
establerta per tal d’aïllar aquesta amenaça i actuar, en cas necessari, per a evitar
que el mal s’encomani a la resta.
Treballadors socials, psicòlegs, orientadors, educadors i altres professionals de
l’àmbit social compliran aquesta funció: conèixer la població, donar-se a conèixer,
teixir xarxes, generar aliances, prendre el pols al context social i, sobretot, ser
el primer agent que detecta qualsevol esdeveniment o moviment de risc i ser també,
per què no, el primer que actua per a posar-hi fre. Per exemple, barris sencers són
categoritzats com de/en risc, i són sotmesos a seguiments exhaustius i tractaments
específics que, però, poden córrer en paral·lel i entrar en tensió amb iniciatives
comunitàries de debat i acció col·lectiva. Prenguem com a cas un exemple.
Una associació de veïns d’un barri empobrit es reuneix amb els responsables polítics
del districte per tal d’abordar els problemes de convivència entre diferents grups
ètnics i d’edat. De la reunió sorgeix un projecte de desenvolupament comunitari dut
a terme per una entitat del tercer sector amb la participació de la mateixa associació
de veïns. L’abordatge comunitari dels problemes del barri posa al centre la recomposició
(o construcció) de vincles socials entre grups categoritzats que rivalitzen entre
si, amb l’objecte de promoure la cooperació (que no la competència) al barri. No obstant
això, com veurem a continuació, aquest procés es pot tensar amb un altre: la categorització
del mateix barri, pels responsables polítics i tècnics i l’entitat del tercer sector,
com un barri de/en risc. La intervenció comunitària al barri del nostre exemple disposa
d’aquesta entitat del tercer sector, que és la que rebrà fons per a desenvolupar-lo
en la seva qualitat d’agent expert. Això pot distorsionar el diagnòstic de la situació
i del procés, ja que l’entitat i els seus empleats depenen justament d’aquesta avaluació
en tant que «risc» per justificar la seva acció i continuar treballant al barri. A
més, pot incidir en el valor que es dona a les anàlisis i les propostes que vinguin
des de l’associació de veïns, en el si de la qual hi podrà haver més diversitat d’opinions
i diferents alineacions
(afinitats o discrepàncies) amb l’entitat del tercer sector. Per acabar, el barri
sencer pot ser declarat com de/en risc, i imposar una categoria estigmatitzant i asseguradora,
precisament, com a punt de partida per a la intervenció social i com a manera d’esquivar
les causes estructurals (desigualtats, pobresa) que afecten el barri en qüestió.
Com a complement a la intervenció preventiva sobre els factors superficials de risc
(i no sobre les qüestions estructurals de desigualtat socioeconòmica), addicionalment,
trobem que bona part de les energies i els recursos disposats pels dispositius d’intervenció
social se centren en la contenció de les problemàtiques categoritzades com a emergències
socials (un desnonament, un incendi d’un habitatge, una situació de violència domèstica,
etc.). L’emergència es declara quan la prevenció no ha estat capaç d’evitar el desbordament
dels riscos, i, ja que aquestes situacions revelen els problemes de la mateixa estructura
social, mereixen una intervenció forta, ràpida i eficaç, semblant a la de la policia
en funcions reactives. La mateixa emergència pot obrir la porta a nous riscos, ja
que s’hi suspèn l’ordre social, de manera que les ajudes econòmiques d’emergència
dels serveis socials, les unitats mòbils de carrer o els protocols d’actuació ràpida
que s’activen davant aquests fenòmens han de produir com a resultat la reconducció
de la situació cap a espais de menor visibilitat (en allotjaments d’emergència, per
exemple) i la reducció de les tensions i temors socials disparats davant l’esdeveniment.
1.5.Zones d’abandonament
La intervenció social avui participa, de manera tensa, ambigua i contradictòria, d’una
gestió neoliberal del camp social que no tracta d’eliminar per complet els punts d’inestabilitat,
sinó d’identificar-los a temps i mantenir-los a ratlla; no tant per resoldre els problemes
socials com per localitzar-los, acotar-los, evitar-ne la proliferació i mantenir-los
dins determinats límits de «tolerabilitat». Aquí cal recordar com Robert Castel (1997)
enuncia la qüestió social del moment històric que succeeix el welfare: es refereix al llindar de tolerància d’una societat pel que fa al seu nombre de
desafiliats, i assenyala que l’efecte de les polítiques que emanen d’aquesta qüestió
social és atenuar la presència dels grups d’invalidats, fins al punt d’expulsar-los
del camp del visible.
Aquests límits del que és tolerable són mòbils i, de vegades, se situen tan avall
que creen zones d’abandonament en posicions de l’espectre social en què individus, grups socials o espais sencers
no disposen d’allò bàsic per a sostenir les seves vides i estan desproveïts de relacions
socials i de protecció social. Exemples d’aquestes zones poden ser els llocs situats
a les perifèries d’algunes ciutats del Brasil, on persones sense xarxa familiar o
social, amb problemes de salut o de consum de drogues, veuen passar el temps al marge
de tota vida social (Biehl i Eskerod, 2013); o els camps de detenció de migrants,
en el cas de l’Estat espanyol, que no saben quant de temps passarà fins que en puguin
sortir. Aquestes zones no estan exemptes de contacte amb la intervenció social o amb
l’assistència i la beneficència (bancs d’aliments). De fet, poden caracteritzar-se
per una successió d’intervencions que, però, no afecten ni aconsegueixen incidir en
la situació d’abandó. Estenent el concepte de zones d’abandonament als fenòmens socials,
mentre que certs aspectes seus es poden construir, com hem vist, com a problemes socials,
altres poden romandre en la foscor. Per exemple, els investigadors David Stuckler
i Sanjay Basu (2013) han cridat l’atenció sobre la relació que hi ha entre les polítiques
de retallades i l’augment de suïcidis als països del sud d’Europa des de la declaració
de crisi el 2008. Aquest és un estudi que, com ells mateixos assenyalen, ha tingut
moltes dificultats per a fer-se visible i ser tingut en compte en el disseny de polítiques
socials a la Unió Europea. Amb tot, és possible pensar en formes alternatives d’intervenció
que plantegin el problema i facin front a la invisibilització de determinades problemàtiques
socials, com mostra l’exemple següent.
En la confluència de rivalitat, competència i inestabilitat de posicions socials sorgeix
la por o, millor, la «por-ambient», com una sensació subjectiva que recorre tot l’espectre
social. Com a espai on compartir col·lectivament aquesta por, i com a pas per a curtcircuitar-lo,
es pot crear un grup de suport, per exemple, d’homes que davant la seva situació d’atur
de llarga durada van al centre de salut amb malestars indeterminats i expliquen a
la seva metgessa que senten confusió sobre el paper que tenen a la seva família i
al seu entorn social. Tant els professionals com els homes que participen en el grup
poden inventar, amb les eines de què disposen, una intervenció social que vagi més
enllà del que feien fins ara, que es basava en la relació «metge-prescriptor» amb
«pacient individual en depressió». I és que en el grup terapèutic operen almenys dos
tipus de sabers: el dels professionals (a priori, legítims i, entre ells, jerarquitzats) i el dels homes (a priori, sabers subalterns i no reconeguts com a tals). L’ús del poder que atresoren els
sabers experts marcarà el tipus de relacions que s’estableixin (de més o menys dependència,
de més o menys emancipació). Una intervenció amb efecte emancipador seria capaç de
transformar l’abandonament de cadascú a la seva sort (la seva individualització i
la seva invisibilització) en potència col·lectiva que es fa càrrec i visibilitza un
problema comú, alhora que procuraria un reacomodament de les relacions en què l’heterogeneïtat
de sabers tingui cabuda i siguin aquests els que guiïn els sentits i les dinàmiques
de l’espai d’intervenció.
1.6.Redirecció de les crítiques i capitalització de la diferència
Una altra de les maneres en què la raó del govern neoliberal s’ha anat instal·lant
en la intervenció social ha estat per mitjà d’un procés de redirecció de conceptes i pràctiques que van sorgir en el si dels corrents crítics de la intervenció social que hem vist
en mòduls anteriors. Aquest procés de capitalització d’allò que diferia de la norma
i que proposava una altra manera de fer no ha estat, però, total i complet, ja que
sempre hi ha alguna cosa que excedeix, com hem anat recordant al llarg d’aquest mòdul.
Amb tot, cal tenir en compte que algunes nocions, que, en un primer moment van sorgir
com a eines crítiques, en èpoques recents han estat incorporades a les formes de gestió
neoliberal del camp social, amb efectes altament problemàtics sobre els quals cal
reflexionar, com veurem a continuació.
1) El concepte i la pràctica de l’apoderament es relaciona amb la concepció del poder de Foucault: «El poder no es té, s’exerceix».
I es pot exercir per a activar un procés subjectiu en grups de minories i amb escàs
poder, que es produeix relacionalment i en cooperació: des d’aquesta lògica, l’avanç
en el mateix poder no implica la disminució del poder dels iguals. El procés d’apoderament
designa una presa de consciència del mateix grup, que es creu amb la capacitat d’organitzar-se
autònomament i mobilitzar-se per transformar les relacions, estructures i institucions
que perpetuen la subordinació.
El concepte, però, ha atret posteriorment usos ambigus i contradictoris entre si, ha abandonat de vegades la seva potencialitat transformadora i radical, i s’ha inscrit
en els programes socioliberals i neoliberals d’institucions com les Nacions Unides
i el Banc Mundial (Bacqué i Biewener, 2016). La seva introducció en els programes
de gènere de la cooperació al desenvolupament a Àsia, a la dècada de 1980, ja va significar
un primer desviament respecte del sentit original (apoderament com a inserció de les
dones en llocs públics i empresarials). Aquesta deriva problemàtica en els usos del
terme pot observar-se també en algunes polítiques públiques (que han entès l’apoderament
de certes zones urbanes com «l’atracció d’inversions»), com també en les accions d’ONG
i d’institucions internacionals (que l’han fet servir com una manera de produir «subjectes
econòmics racionals»). S’hi resignifiquen l’agencialitat i la capacitat d’autonomia
a les quals anava lligada la noció d’apoderament, per reduir-les a l’«activació» del subjecte en el marc de la competència. En aquesta nova i problemàtica concepció, s’assumeix que el subjecte és responsable
dels seus propis èxits i fracassos, que depenen de la seva voluntat per a emprendre
de manera competitiva nous projectes encaminats al seu benestar individual. Aquesta
visió passa per alt les condicions de possibilitat (vinculades a qüestions com posició
social, gènere, edat o procedència) que sostenen i fan possible –o que limiten i fan
molt difícils– aquestes iniciatives.
Aquest ús instrumental de la noció d’apoderament, entès de forma reduccionista com
l’activació del subjecte individual, s’utilitza avui dia en la intervenció social
per a la inserció del subjecte en les estructures dominants però sense qüestionar-les
(«apoderament de les dones per mitjà de l’emprenedoria»), per adornar intervencions
directives i assistencials («apoderar l’altre») o per donar-li un ús individualista
i economicista, passant de la definició dels problemes socials vinculats a factors
de desigualtat i dominació estructural cap a una definició reduccionista que situa
les causes dels problemes socials en subjectes individuals –«baixa autoestima»– i
actua a partir del conseqüent reforç de l’«autoconfiança, la decisió pròpia, la llibertat,
les capacitats personals» i el «capital social». És per això que en els usos d’aquesta
noció, és fonamental mantenir una posició constantment autoreflexiva i crítica que
ens convidi a analitzar, per a cada cas i en tot moment, si efectivament les intervencions
realitzades des d’aquest paradigma contribueixen a l’enfortiment, a la generació d’unes
condicions d’igualtat més grans, autonomia i potenciació de les comunitats en què
s’insereixen.
2) Les crítiques a les institucions totals (la presó, la clínica, el manicomi, però també polítiques i programes socials) considerades
pròpies del període disciplinari i poc coherents amb la màxima neoliberal d’intervenir
només condicionant el mitjà perquè els subjectes es condueixin lliurement al voltant
dels principis de la competència, han donat lloc, no a una desinstitucionalització,
sinó a una reinstitucionalització en forma d’organismes més oberts i amb major poder de penetració en la vida quotidiana.
És a dir, l’acció de govern ja no «tanca» ni «cancel·la» la inestabilitat social (ja
que, recordem, la desigualtat social funciona com a esperó de la competència), sinó
que se situa en el centre de la vida social; parteix del monitoratge constant d’aquestes
pràctiques socials per a obtenir una radiografia de la realitat el més precisa possible,
que permeti la contenció d’elements disruptius, allà on hi hagi possibilitat de contagi
per al conjunt de la societat i mantenir-los, d’aquesta manera, dins d’uns límits
tolerables i en espais acotats.
Per exemple, els projectes que proposen desplegar als barris «antenes socials» (figures
socialment rellevants als districtes que puguin anar informant a l’Administració de
l’estat de la convivència als carrers) són un intent d’endinsar-se en la complexitat
social per captar amb precisió tots els seus moviments. Però, a més, el monitoratge
és possible gràcies a l’extensió del carrer com a lloc predilecte de la intervenció
social (presència de treballadors «de carrer» als barris) i als procediments quotidians
que han de seguir els treballadors socials mitjançant l’ús de noves tecnologies, que
inclouen la documentació sistemàtica no només del desenvolupament de les activitats
sinó d’una infinitat de variables vitals dels subjectes implicats (s’exigeix als
treballadors fer informes, omplir fitxes, completar qüestionaris, etc., cosa que proporciona
a l’Administració una radiografia de l’àmbit social). Encara que a primera vista aquestes
intervencions no presenten les formes més explícites de vigilància de les institucions
de tancament, s’han d’entendre també com a noves i sofisticades formes de control
i modulació social.
3) Els qüestionaments a la burocratització de la intervenció social han donat lloc a l’extensió de multitud de pràctiques d’innovació social. Entesa com un conjunt d’activitats noves que tracten de donar resposta a una necessitat
social d’organitzacions socials, els projectes d’innovació social s’apropien de les
noves tecnologies i de les pràctiques crítiques dels moviments socials per proporcionar
respostes que l’Estat, i la seva esclerosi burocràtica, és incapaç de donar. O que
el mercat, fins al moment, no ha vist rendibles (des d’horts urbans a aplicacions
informàtiques de suport social, passant per prototips arquitectònics per a millorar
un espai comunitari). Des del paradigma de la innovació social, es busca fer compatible
la idea d’emprenedoria amb l’àmbit social, però de vegades el resultat s’assembla
massa a la translació de les lògiques de l’empresarialitat a la vida social.
4) El treball amb comunitats recobra força com a resposta a la ineficiència de les intervencions
individualistes i també a les retallades, encara que amb una idea que apel·la la comunitat com a substitutiva de les polítiques públiques i els drets socials. Alguns discursos institucionals, com el de la Big Society a la Gran Bretanya o el
de la «societat participativa» a Holanda, han posat en relleu la necessitat de descarregar
obligacions de l’Estat, per exemple, en la cura de la gent gran, i han traspassat
aquestes obligacions sobre la família i en la comunitat amb l’argument que d’aquesta
manera es responsabilitza tota la societat i s’activa, en lloc d’acomodar-se i esperar
l’assistència de l’estat paternalista. Les crítiques a aquesta reformulació –que planteja
la comunitat com a substitut de la responsabilitat de l’Estat– assenyalen com aquesta
estratègia redueix la redistribució de recursos de l’Estat d’arrel welfarista, i externalitza els costos (per exemple, traslladant les atencions als nens, la gent
gran, els malalts i dependents) al cos social (en la seva expressió familiar i comunitària).
The Big Society va ser una iniciativa política i ideològica posada en marxa pel Partit Conservador
britànic, principalment sota la figura de David Cameron al començament de la segona
dècada del segle XXI. La idea central d’aquesta proposta planteja una integració del lliure mercat amb
una teoria de la solidaritat social basada en la jerarquia i el voluntarisme. Sobre
la base d’un principi que van batejar com de «devolució» del poder des del centre
als governs locals, aquests, recolzats per una xarxa institucional de caràcter estatal
que distribuiria fons i difondria idees, encoratjarien el voluntarisme de la comunitat,
organitzada en empreses socials, associacions de beneficència i cooperatives, per
a proveir de serveis el seu territori. Per exemple, la mateixa comunitat podria organitzar
i posar en funcionament escoles de primària gratuïtes, rebent fons de l’Estat però
també d’altres fonts privades. Encara que el terme big society va caure en desús, la iniciativa privada comunitària ja forma part de la tradició
que modela la intervenció social pública al Regne Unit.
Però, a més d’aquesta externalització de costos, en concordança amb la noció de governança
(gestió d’allò públic que elimina el monopoli de l’Estat i promou la participació
de les empreses i la societat civil), algunes intervencions comunitàries promocionades
per institucions internacionals, com el Banc Mundial i algunes ONG, busquen reforçar
el paper actiu de la comunitat en la gestió de l’assistència social, atorgant rols
de control a certs subjectes clau d’aquesta comunitat en el cobrament de prestacions.
Alhora, partint dels objectius del desenvolupament comunitari, moltes intervencions
en comunitats empobrides i excloses dels circuits de generació de capital treballen
des de la idea de la inserció acrítica en aquests circuits (convertint, per exemple,
joves de bandes en guies turístics en barris d’infrahabitatges, cosa que genera un
efecte d’exotització de la pobresa, que no qüestiona ni incideix en les seves causes
estructurals).
5) Les crítiques a les perspectives de tall més tradicional que partien d’una divisió binària i normativa (sans/malalts, normals/anormals) s’han
reformulat de manera també problemàtica; s’ha assumit la diversitat social, però com
a valor per a inserir-se en el mercat. En aquest marc, les singularitats i la diversitat
social es despleguen, però en un procés de capitalització d’aquesta diversitat que l’estandarditza i la posa a produir benefici capitalista: mitjançant l’especialització
del saber per al mercat (proliferació de cursos, màsters, beques, títols d’experts
en intervenció social); mitjançant la seva conversió en marca (de barri, per exemple);
o en nínxols de mercat (comerços ètnics, projectes de reconversió de comunitats indígenes
a productors d’artesania o guies turístics, etc.). El desplegament de les singularitats
té, però, un límit: que no generi riscos per a l’ordre social. A més del control policial,
sorgeixen intervencions socials complementàries encaminades a desplaçar tant aquestes
poblacions singulars com els seus comportaments a altres zones de menor visibilitat,
a altres barris o altres espais menys exposats.
I és que la política social neoliberal té, en la reflexivitat, una de les seves característiques
privilegiades: sempre reinventant-se per mitjà de la pràctica de l’assaig i l’error,
és un conjunt d’actuacions múltiples, ambivalents i inestables. No té un pla general
de redistribució, sinó que es tracta d’una gestió sempre oberta al moviment «natural»
del camp social, flexible i omnipresent, capaç de penetrar en tots i cadascun dels
racons de les poblacions. D’aquí la seva capacitat per a apropiar-se i resignificar
conceptes, pràctiques i idees que sorgeixen en els racons de la societat (fins i tot
en els racons subversius de la societat) i fer-los funcionar, com acabem de veure,
dins de la seva lògica de govern. És important, per tant, preguntar-se: quines operacions
posa en marxa per a mantenir aquesta flexibilitat i com en treu partit?
L’externalització de la gestió dels dispositius, recursos i prestacions socials sorgeix com una eina en auge, en
part fruit de les necessitats de flexibilització que la gestió neoliberal imposa,
i també fruit de la penetració de les lògiques de mercat en les estructures de l’estat
del benestar. Això significa arbitrar mecanismes per a reduir costos, guanyar en eficàcia i assegurar certa rendibilitat i benefici en les prestacions concedides. L’externalització és la denominació que
les mateixes administracions han donat a una forma de gestionar els serveis públics
que va començar en diversos àmbits (educació, sanitat, serveis socials) ja en la dècada
de 1990. El servei manté la seva titularitat i el seu finançament públic, però la
gestió (que inclou decisions sobre formes de contractació, objectius, programes) s’encarrega
a una empresa externa. Aquest procés s’ha compassat amb el de la institucionalització
i professionalització de la intervenció social i amb l’explosió del tercer sector
(ONG, consultores, cooperatives d’intervenció social, etc.). Així, l’externalització
no només ha tingut com a conseqüència el fet de flexibilitzar al màxim la intervenció
social; alhora, ha produït una xarxa de clients al voltant de les administracions
públiques, que fa que les organitzacions socials i empresarials que hi participen
en depenguin, al mateix temps que les posa en competència entre si.
Aquesta flexibilitat i la capacitat d’adaptació i permuta –lligades a la capacitat
de la lògica neoliberal per a sostreure del cos social la seva potència i fer-la funcionar,
resignificada, dins de la seva pròpia lògica de govern– introdueixen en el seu conjunt
un caràcter ambivalent en moltes de les situacions d’intervenció social. Nocions com
apoderament, comunitat o innovació es converteixen en un terreny relliscós en què,
de vegades, costa orientar-se al voltant del seu veritable sentit. No són, però, les
úniques situacions ambigües amb què s’ha d’enfrontar la intervenció social. Fruit
de la seva inserció en la lògica de govern neoliberal, l’ambivalència, en forma de
tensions, travessa tota la intervenció social, i la condiciona en molts sentits. Vegem-ho
a continuació.
2.Tensions que travessa la intervenció social
Per acabar aquest mòdul, ens replantegem la pregunta que des de la seva aparició ha
rondat, a tall de sospita, al voltant de la intervenció social: és la intervenció social un dispositiu de control o una eina de transformació social? Aquesta pregunta, que és útil com a disparador per a començar a plantejar-se reflexivament
el paper de la intervenció, mostra els seus límits cognoscitius des del moment en
què la plantegem com una dicotomia. La intervenció social és un camp de conflicte
complex, i com a tal, s’hi donen tant tendències contradictòries com ambivalents (per
exemple, tensions entre lògiques de transformació social i lògiques de reproducció
de l’ordre social establert, o que de forma ambivalent incorporen al mateix temps
les dues lògiques). Aquesta conflictivitat es juga en cadascuna de les relacions que
es donen quotidianament en el camp: entre els professionals i els polítics, caps o
empresaris que els dirigeixen; entre uns professionals amb altres; entre professionals
i subjectes amb els quals s’intervé, i a l’interior de les subjectivitats dels mateixos
professionals.
Repassarem algunes de les tensions que es dedueixen del context actual, que hem definit
com a neoliberal, i la seva manifestació a l’Estat espanyol, per acabar donant compte
de les línies de fuga que des de la pròpia intervenció social poden obrir camins emancipadors.
2.1.Tensions derivades de la mercantilització de la intervenció social
Qualsevol acció o activitat de la intervenció social es pressuposa dirigida a prevenir,
pal·liar o corregir processos d’exclusió social (integrar els exclosos). Aquesta és
la filosofia que protagonitza la intervenció social. I, no obstant això, és precisament
l’existència d’aquesta exclusió una de les condicions necessàries per a la supervivència
del tercer sector, i també per a donar feina a un gran nombre de professionals.
L’avaluació, com hem vist, es converteix en una eina que transforma la mateixa intervenció
que s’avalua. Hem observat com la neoliberalització dels serveis socials representa
la seva organització segons el model de l’empresa, i això n’implica no només la flexibilització
i externalització, sinó també una valoració de les actuacions realitzades d’acord
amb els criteris de l’eficiència i l’eficàcia: més per menys. D’acord amb aquests
criteris, l’avaluació sempre es fa en termes quantitatius suposadament objectius:
més atencions, més projectes, més intervencions, sempre amb el cost més baix que sigui
possible. Això provoca que el contingut sigui secundari respecte dels productes visibles.
Alhora, aquesta lògica mercantil va en detriment de les condicions laborals dels treballadors
de l’àmbit social, que estaran obligats a fer més per menys salari i amb menys recursos
i, inevitablement, d’una manera més precipitada i irreflexiva. Per acabar, són les
persones destinatàries de la intervenció qui, sota aquesta lògica, rebran un tracte
instrumental independentment de les seves necessitats i problemes.
Però, si l’avaluació té un paper molt important en un context neoliberal és perquè
permet objectivar la competència. La mateixa aparició i consolidació de la complexa
xarxa d’associacions, organitzacions i actors que fan de l’univers de la intervenció
social el marc de la seva activitat professional/laboral comporta el problema del
finançament del qual aquest sector depèn (contractes, subvencions i ajudes). En estar
obligades a entrar en competència per uns recursos escassos, el resultat serà la minva
de les condicions materials en què es fa el treball: al capdavall, dins d’una lògica
de mercat, el pressupost més baix és el que tindrà més possibilitats d’aconseguir
la concessió. El resultat són unes condicions precaritzades amb volums de treball
(atencions, intervencions) molt elevats, la qual cosa reverteix en forma d’insuficiència
i insatisfacció en les persones usuàries o destinatàries.
2.2.Tensions derivades de les funcions de control, contenció i subjecció a la intervenció social
Bona part dels agents en el camp de la intervenció manifesta que fan tasques de «canvi
social», entès com la transformació de les causes que donen lloc a les desigualtats
i injustícies socials. De la tensió en relació amb la funció que compleix o hauria
de complir la intervenció social, se’n deriven bona part dels múltiples dilemes ètics
i contradiccions que viuen els treballadors de l’àmbit social en l’exercici de la
seva professió. Una de les qüestions més problemàtiques és la de la noció de risc. Com ja s’ha explicat, la reconversió neoliberal de l’estat del benestar implica
una reassignació de les seves funcions que substitueix tot intent de redistribució
de poder i recursos en pro del desenvolupament de noves prioritats relacionades amb
la prevenció, la contenció i la subjecció dels punts d’inestabilitat a la societat
que podrien desembocar en fenòmens disruptius i potencialment perillosos per al bon
funcionament (competitiu i productiu) de la població. D’aquesta manera, es compleix
la missió de supervisar la realitat per a prevenir riscos, però la prevenció no consisteix,
com en els paradigmes crítics, a acudir a les causes dels problemes, sinó a intervenir
sobre les situacions concretes en què apareixen les seves conseqüències (prevenció
situacional): es tracta de dur a terme tasques de control. Tant és així que aquesta
lògica policial en la intervenció social crea les condicions perquè es produeixi el
moviment invers: cada vegada són més els policies que, dins de les seves funcions,
tenen tasques pròpies de la intervenció social (agents tutors, agents mediadors, consells
participatius comunitaris de seguretat, etc.).
2.3.Tensions derivades de la precarietat i la necessitat de flexibilitat
Davant de les rigideses burocràtiques i institucionals, molts professionals advoquen
per la flexibilització de la intervenció per adequar-la a les necessitats, els codis
i els ritmes dels professionals i, sobretot, de les poblacions amb què treballen.
La flexibilitat es posa en marxa, però en realitat funciona sota altres paràmetres:
per a adaptar-se a situacions i necessitats conjunturals marcades per la fluïdesa
natural dels processos socials, la gestió neoliberal ha de ser capaç de detectar els
elements de risc allà on es produeixin, i penetrar i intervenir en els àmbits més
micro de la societat. Aquesta flexibilització no reverteix en un acostament entre
subjectes i objectes de la intervenció, sinó que redunda en l’exterioritat i la verticalitat:
els recursos apareixen i desapareixen en funció de necessitats conjunturals i massa
sovint els professionals arriben i se’n van abans de poder assabentar-se del que passa,
de crear relacions de confiança o de convertir-se d’alguna manera en punt de referència
per a algú.
2.4.Tensions derivades de l’arbitratge en la concessió de recursos
En el punt de partida de la intervenció social hi ha l’imaginari de la recerca d’igualtat
social. I no obstant això, en la gestió neoliberal hi ha molt poques prestacions universals
(i les que hi ha, queden tot just com a reducte amenaçat d’extinció). El que substitueix
la universalitat són ajudes i prestacions diferencials en funció de situacions concretes dels subjectes i de l’existència o no de pressupostos.
Davant una determinada quota de persones que compleixen amb els requisits necessaris
per a accedir a una prestació determinada, el personal tècnic està en la complicada
posició de decidir a qui es destinarà finalment l’ajuda, en la majoria dels casos
sense uns criteris objectius als quals agafar-se. La decisió es mou en el terreny
de les intuïcions, les percepcions subjectives, els estereotips, les complicitats
creades o «les influències» amb la persona potencialment receptora, si no és en el
terreny de la urgència mediàticament construïda.
Alhora, la persona sol·licitant sap que rebrà alguna cosa depenent del que exhibeixi.
El treballador social es converteix així en jutge, controlador i vigilant de la vida
de l’altre, cosa que impedeix la creació de relacions horitzontals entre els uns i
els altres. I més si es té en compte que les dinàmiques de control instaurades en
la intervenció social obliguen «l’altre» a desplegar tot un seguit d’estratègies per
a defensar els seus interessos, i el conviden a construir-se un relat de si mateix
ad hoc per a mantenir-se connectat a la filosa de les prestacions socials específiques.
Hi podem veure la reactualització del model caritatiu-assistencial del primer liberalisme,
si bé aquesta administració de recursos escassos té un paper més important que mai
en generar en el si de les poblacions pobres i excloses competència per aquests recursos
escassos (per exemple, en discursos xenòfobs i racistes), i impossibilitat de lluites
i aliances solidàries.
2.5.Tensions derivades de la professionalització de la intervenció social
Una de les principals virtuts dels subjectes de la intervenció, el saber tècnic, definit
com la capacitat d’escolta i codificació d’un problema social en forma d’acció transformadora
que supera els mers judicis morals, obre un nou conflicte. Quan la definició i la
solució dels problemes que té un determinat cos social depenen d’un tècnic, es produeix
una situació d’expropiació a la població de la possibilitat de definir els seus propis
problemes i ser ella mateixa la protagonista de les seves pròpies solucions. Quan
el camp social s’ha convertit en objecte de govern, els experts i els tècnics, passen
a ser considerats els únics en condicions de definir els problemes d’aquesta abstracció
que es diu «allò social» i de realitzar sobre aquest objecte les intervencions necessàries
que els resolguin, corregint-ne les desviacions del funcionament natural.
Els veïns dels barris són inundats per programes que no han demanat, que moltes vegades
no entenen (o desconeixen) i que desapareixeran en un lapse de temps curt per a ser
substituïts per una nova riuada intervencionista quan el context canviï. A conseqüència
de tot això, per més que es «dinamitzi» la població, sigui convidada a «participar»
i donar la seva «opinió», en la mesura que no té possibilitat de decidir qui, com,
quan, la gestió i distribució dels recursos econòmics, ni, sobretot, el sentit d’aquesta
«activació» que se li proposa, acaba establint una relació de consum/delegació amb
els dispositius, serveis i dinàmiques que se li ofereixen.
2.6.Pràctiques crítiques i espais de transformació en la intervenció social
Les lògiques reproductives dominants en la intervenció social han estat moltes vegades
objecte de subversió i reversió de les poblacions a les quals es dirigeixen, de qui
se solidaritza amb elles o dels professionals que les executen. Les microresistències dels usuaris poden manifestar-se de forma més passiva (per exemple, amb la no motivació
o falta de participació davant la proposta d’una treballadora social d’acudir a un
grup de recerca activa d’ocupació), o de forma més activa (des de l’hostilitat cap
a la decisió de denegació d’un ajut o en les pràctiques d’autoorganització dels afectats
per la medicalització dels problemes de salut mental).
Aprenent d’aquestes microresistències i fruit de les tensions que s’han descrit en
els apartats anteriors, algunes iniciatives d’intervenció han buscat construir noves
pràctiques alliberadores. Les més bàsiques consisteixen en la construcció d’aliances
i complicitats en la relació amb les poblacions destinatàries malgrat o per sota del
radar de control de la institució o dels caps que dirigeixen la intervenció. Aquest
«treball negatiu» construeix un vincle i una aliança entre els dos costats de la frontera professional
i, de vegades, desestabilitza les posicions de partida. El concepte de treballador negatiu va ser desenvolupat per René Lourau, sociòleg del moviment de l’anàlisi institucional,
el qual implica fer gestos simbòlics dins d’institucions tradicionals per a exposar
o subvertir les seves «veritables» funcions de control social. Tal com els va definir
l’antropòloga Nancy Scheper-Hughes, es tracta de psicòlegs, metges, professors, advocats,
treballadors socials o gerents
«que s’alien amb els que no tenen poder per a maquinar en contra dels interessos de les institucions burgeses. Em refereixo, per exemple, a les infermeres o psiquiatres de l’hospital que es col·loquen al costat dels seus pacients rebels o ‘no complaents’, els professors d’escoles primàries que s’alineen amb els seus estudiants ‘hiperactius’, els carcellers que fan el mateix amb els seus petits delinqüents, els gerents de magatzem amb els seus consumidors rondinaires, els treballadors socials amb els seus "estafadors" de l’estat del benestar, i així successivament. Un vegada vaig conèixer la infermera psiquiàtrica que, a partir de les seves atentes lectures de Franco Basaglia, assumia el paper de la treballadora negativa a la seva sala. Ella ‘perdia’ o es desfeia de les dosis massives de tranquil·litzants que diversos dels seus pacients ‘esquizofrènics’ estaven normalment obligats a empassar-se» (Shepper-Hughes, 1997, pàg. 517).
Altres maneres de desafiament a les lògiques de govern dominants consisteixen en la
reapropiació, per les poblacions destinatàries de la intervenció, de les decisions i les metodologies
en el marc d’aquests processos. Més enllà de les tècniques participatives (que de
per si no sempre són garantia d’una participació real), al·ludim a les pràctiques
d’investigació militant i d’intervenció social no professional per fer aflorar sabers
subalterns o per dinamitzar políticament els mateixos entorns de vida. Ens referim
a exemples com les iniciatives de suport mutu de les comunitats d’afectats en salut mental, com la Xarxa GAM, una xarxa de persones que, en el marc de la superació
de les separacions entre expert i pacient, comparteixen críticament les seves experiències
amb la psiquiatria i tenen com a objecte construir una forma política de cuidar-se
en col·lectiu. També en aquest camp, Ràdio Nikosia és una intervenció autogestionada
pels que generalment són objecte d’intervenció: les persones que han estat diagnosticades
amb problemes de salut mental. La seva base és la producció de programes de ràdio
creats i gestionats per la mateixa comunitat com a mitjà d’expressió, intervenció
i visibilització social, que alhora explora altres vies com l’art, la poesia i la
literatura per narrar i donar veu a la bogeria, des de l’experiència i amb veu en
primera persona. El seu objectiu és trencar l’estigma associat a aquest tipus de diagnòstics,
alhora que construeix un espai de socialització i d’activació de l’individu en el
col·lectiu.
Pel que fa a la intervenció en espais urbans, cal tenir en compte iniciatives al voltant
de les maneres d’investigar i actuar sobre un barri a partir de la definició mateixa dels problemes socials que es viuen com a més apressants, al mateix temps que es creen els llenguatges i
els codis més adequats per a expressar-los i posar aquesta reflexió col·lectiva al
servei de la transformació social. Aquesta és l’experiència, al barri madrileny de
Carabanchel, de la xarxa d’investigació Carabancheleando.
Algunes experiències d’organització de comunitats de persones afectades
Hi ha algunes experiències d’autoorganització de comunitats de persones afectades
que promouen la generació de sabers i formes d’investigació i intervenció propis,
que en alguns casos es combinen amb relacions horitzontals amb professionals, i en
altres casos funcionen a partir de la generació d’espais d’autogestió. Per exemple:
la xarxa de grups de suport mutu de persones psiquiatritzades Xarxa GAM (https://xarxagam.org); el col·lectiu actiu de persones amb experiència en trastorns de salut mental ActivaMent
(https://www.activament.org); Ràdio Nikosia, comunitat d’acció política i participació social per a persones,
des de persones i amb persones amb diagnòstic de salut mental per mitjà d’eines comunicatives
(https://radionikosia.org). Un altre exemple és Carabancheleando, una plataforma d’investigació i acció col·lectiva
formada per persones i col·lectius del barri madrileny de Carabanchel (https://carabancheleando.net). Per la seva banda, Hearing Voices és un moviment conformat per persones «escoltadores
de veus», familiars i professionals que busca anar més enllà de la patologització
i medicalització del que, tradicionalment, s’ha definit com a «al·lucinacions auditives»;
a partir del congrés del mateix nom s’han format diversos col·lectius, com Flipas
GAM Activismo y grups de suport mutu en salut mental (https://www.hearing-voices.org, https://entrevoces.org/es_ES).
Per acabar, una fórmula mixta entre les dues anteriors és la que, gràcies a una correlació
de forces favorable dins de la institució (com a conseqüència d’un procés de politització
entre els professionals i d’un canvi de govern, més obert a escoltar les seves propostes),
opta per produir des de dins de la institució mateixa una feina aquest cop «positiva» en què s’intenten dissoldre les fronteres entre subjecte/objecte de la intervenció
i s’intenta produir un espai transversal i comú que distribueixi les possibilitats
de decisió i incidència.
Una experiència suggerent per a il·lustrar el que s’ha dit la trobem en una sèrie
de transformacions en l’àmbit de les institucions psiquiàtriques en el context italià
de la segona meitat del segle XX. A la Itàlia de la dècada de 1960, el psiquiatre Franco Basaglia va començar a organitzar
un moviment que tenia entre els seus objectius el tancament dels manicomis i que es
va acabar fusionant amb el moviment de Psiquiatria Democràtica. Un antecedent d’aquest
moviment és la pràctica de la clínica La Borde (França) on, a partir d’un profund
desbaratament del funcionament i els rols tradicionals de la institució, els malalts
participaven de manera activa en l’organització de la vida de l’establiment. El 1962,
sota governs de centre-esquerra, a Itàlia, es va animar l’impuls per a transformar
els asils en hospitals psiquiàtrics on es poguessin curar i no només tancar els malalts
mentals. Al seu torn, es van introduir canvis en la formació del personal i tècniques
psicoterapèutiques, cosa que va portar a provar nous mètodes de socialització i psicoteràpia
de grup. L’empenta dels professionals, però també d’associacions d’afectats i familiars
en la denúncia contra la violència a les institucions, va culminar el 1968 amb l’ocupació
d’un grup d’estudiants a la casa de bojos de Colorno en la qual eren voluntaris. Entre
les propostes de la seva assemblea hi havia l’obertura de portes de la institució,
eliminar les reixes, la gestió assembleària amb la participació dels interns o l’obtenció
de permisos de sortida i el consum de cigarrets.
Franco Basaglia va ser nomenat director del manicomi de Gorizia, al nord d’Itàlia,
el 1961 per passar, a finals del 1969, a ser director dels serveis psiquiàtrics a
Parma i, el 1971, arribar a Trieste, on, juntament amb molts companys professionals,
va aconseguir tancar el manicomi de San Giovanni, el 1977, i va impulsar l’aprovació,
el 1978, de la Llei 180 italiana que abolia el manicomi i eliminava el perill com
a raó per a l’internament. Aquest és potser el millor exemple d’un corrent que busca
des de dins del món professional i de les institucions la transformació de l’atenció
cap a models que cerquen desallotjar poder de la figura experta per a redistribuir-lo
entre els «usuaris» i «intervinguts».
Com hem vist en els exemples anteriors, aquests moviments i posicions alternatives
permeten fer llum a altres interpretacions possibles dels fenòmens socials; en els
casos exposats, canviar el focus de les persones amb mancances a les mancances de
l’entorn en el qual les persones es desenvolupen, i possibilitar formes d’intervenció
que puguin incidir en el context social on emergeixen certes qüestions problemàtiques.
Això, al seu torn, dona peu a preguntar-se sobre les maneres que s’entenen, des de
contextos concrets d’intervenció social, els problemes a què cal referir-se i, en
conseqüència, les maneres d’abordar-los.
El desenvolupament d’aquestes discussions ha mantingut oberta la pregunta sobre els
efectes de control que poden tenir les actuacions dutes a terme des de la intervenció
social, i assenyala la necessitat de promoure actuacions encaminades a qüestionar
l’ordre existent, i reflexions i accions per a la seva transformació. Alhora, aquestes
discussions permeten assolir un dels objectius transversals als continguts desenvolupats
al llarg d’aquests materials, que consisteix a situar al centre la necessitat d’un
exercici constantment crític, ètic i reflexiu al voltant de les pràctiques i eines
analítiques que sustenten el marc de la intervenció social.
Bibliografia
Agudo Sanchiz, A. (2009). «Conocimiento, lenguaje, poder e intermediación. Perspectivas contemporáneas
en la
antropología de las políticas públicas». Estudios Sociológicos (vol. 79, núm. XXVII, pàgs. 63-110).
Ávila, D.; García, S. (coord.); Observatorio Metropolitano de Madrid (2015). Enclaves de riesgo: gobierno neoliberal, desigualdad y control social. Madrid: Traficantes de Sueños.
Ávila, D.; García, S. (2013). «Solicitar, subsanar, denegar... La burocracia de los de abajo». En: P. Oliver
(coord).
Burorrepresión: sanción administrativa y control social (pàgs. 119-150). Madrid: Bomarzo.
Bacque, M. H.; Biewener, C. (2016). El empoderamiento. Una acción progresiva que ha revolucionado la política y la sociedad. Barcelona: Gedisa.
Bentancor, M. V. (2011). «Empoderamiento: ¿una alternativa emancipatoria?». Margen (núm. 61, pàgs. 1-14).
Biehl, J.; Eskerod, T. (2013). Vita. Life in a Zone of Social Abandonment. Berkeley: University of California Press.
Castel, R. (1986). «De la peligrosidad al riesgo». En: VV. AA. Materiales de Sociología Crítica (pàgs. 219-243). Madrid: La Piqueta.
Castel, R. (2004). La inseguridad social: ¿Qué es estar protegido? Buenos Aires: Manantial.
Dubet, F. (2006). El declive de la institución. Barcelona: Gedisa.
Foucault, M. (2007). El nacimiento de la biopolítica. Buenos Aires: Fondo de Cultura Económica.
Foucault, M. (2008). Seguridad, Territorio, Población. Madrid: Akal.
Hacking, I. (1999). The Social Construction of What? Cambridge: Harvard University Press.
Laval, C.; Dardot, P. (2013). La nueva razón del mundo. Ensayo sobre la sociedad neoliberal. Barcelona: Gedisa.
Lazzarato, M. (2006). Por una política menor. Acontecimiento y política en las sociedades de control. Madrid: Traficantes de Sueños.
Lorey, I. (2016). Estado de inseguridad. Gobernar la precariedad. Madrid: Traficantes de Sueños.
Murguialday, C.; Pérez de Armiño, K.; Eizagirre, M. (2000). «Empoderamiento». En: K. Pérez de Armiño (dir.). Diccionario de Acción Humanitaria y Cooperación al Desarrollo. Barcelona: Icaria y Hegoa.
Parajuá, D. (2015). Estar con la gente y estar en la institución. La construcción de los usuarios de los
Servicios Sociales en el marco de las políticas sociales neoliberales. Tesi doctoral presentada a la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia, Departament
d’Antropologia Social, Universitat Complutense de Madrid.
Rose, N. (1997). «El gobierno en las democracias liberales ‘avanzadas’: del liberalismo al
neoliberalismo».
Julia Varela (trad.). Archipiélago. Cuadernos de Crítica de la Cultura (núm. 29, pàgs. 25-40).
Rowlands, J. (2001). «El empoderamiento a examen». <https://acmcb.es/files/425-8232-DOCUMENT/comunidadvirtual.pdf>
Scheper-Hughes, N. (1997). La muerte sin llanto: violencia y vida cotidiana en Brasil. Buenos Aires: Ariel.
Strathern, M. (ed.) (2000). Audit Cultures. Anthropological Studies in accountability, ethics and the academy. Londres: Routledge.
Stuckler, D.; Basu, S. (2013). Por qué la austeridad mata. El coste humano de las políticas de recorte. Madrid: Taurus.
Wacquant, L. (2010). Castigar a los pobres. El gobierno neoliberal de la inseguridad social. Barcelona: Gedisa.