Conseqüències jurídiques del delicte

  • Marc Salat Paisal

    Investigador postdoctoral de la Universitat de Lleida.

  • Carolina Villacampa Estiarte

    Catedràtica acreditada de Dret penal de la Universitat de Lleida.

PID_00225860
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit del titular dels drets.
Passats tres anys des de la data de publicació de la primera edició d'aquest material, es considerarà publicat sota llicència Creative Commons (https://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/4.0/deed.ca).
logo copyrights
logo UOC

Índex

Introducció

En els mòduls precedents s'han estudiat els elements que conformen el concepte de delicte i, per tant, el pressupòsit de la responsabilitat criminal. Aquesta estructura, integrada en les tipicitats concretes de la part especial del Codi, permet determinar si s'ha produït un supòsit de fet mereixedor, en principi, de pena.
Però el supòsit de fet no és res més que una part de la norma penal. Per al cas que hi concorri, la norma secundària preveu una conseqüència jurídica. En aquest mòdul n'estudiarem la segona part: les conseqüències jurídiques relacionades amb el delicte i les penes, o simplement les conseqüències relacionades amb la comissió d'un injust típic i revelador de perillositat, és a dir, les mesures de seguretat.
Per a això, el mòdul s'inicia amb el desenvolupament del problema de la unitat o pluralitat de delictes, ja que el concurs de delictes rep un tractament penològic diferent segons la seva naturalesa (concurs real, ideal, delicte continuat). D'acord amb aquesta idea elemental, veurem els principis d'acumulació material, acumulació jurídica, absorció amb agreujament, exasperació, com a criteris penològics en aquest àmbit, i la solució que adopta el CP espanyol.
Seguidament entrarem en l'estudi de les classes de penes que preveu el Codi, d'acord amb la seva naturalesa i gravetat, i caracteritzarem breument cada una, també les que, a partir del 2010, són aplicables a les persones jurídiques. Veurem que el Codi parteix d'una classificació tripartida en funció de la gravetat (penes greus, menys greus i lleus) i s'articula entorn de tres grans classes de penes segons la seva naturalesa: penes privatives de llibertat, penes privatives de dret i multes. El seu contingut fonamental s'esbossarà de manera singularitzada en aquest mòdul.
El procés de determinació legal i judicial de la pena també centrarà la nostra atenció. Analitzarem les fases per les quals, a partir d'un marc penal abstracte, s'arriba a la pena concreta imposada en una sentència: determinació qualitativa, quantitativa (amb el paper que hi exerceixen les circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal) i finalment individualització judicial, que posa fi al procés de concreció.
El mòdul també dedica una part substancial a l'estudi de les mesures de seguretat. Veurem que el dret penal espanyol assumeix un sistema dualista flexible, que propugna una utilització articulada tant de penes com de mesures al servei d'un objectiu pròxim: la rehabilitació de l'autor. Analitzarem els pressupòsits d'imposició de les mesures, les garanties que n'envolten l'execució i les diferents classes de mesures disponibles. La nova mesura de llibertat vigilada, introduïda per la LO 5/2010, rebrà una atenció preferent.
Finalment, el mòdul conclou amb una referència somera a la punibilitat o penalitat, en la qual cal situar diferents elements en què l'Estat renuncia, per raons de política criminal alienes a l'injust culpable del fet, a la imposició d'una pena.

Objectius

  1. Conceptuar el concurs de delictes, identificar els diferents tipus de concurs i conèixer-ne el tractament legal.

  2. Conèixer els diferents tipus de sancions penals, els seus propis pressupòsits d'aplicació i el seu règim de concurrència.

  3. Identificar les classes de penes i aprehendre'n la configuració.

  4. Estudiar la individualització legal i judicial de la pena.

  5. Identificar les circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal.

  6. Diferenciar les circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal de les eximents incompletes.

  7. Conèixer les regles per a determinar la pena.

  8. Identificar les penes privatives de llibertat i les alteratives al seu compliment.

  9. Definir les penes privatives de drets.

  10. Aprehendre el concepte de multa i les seves classes.

  11. Singularitzar les classes de mesures de seguretat que es poden imposar d'acord amb el Codi penal.

  12. Exposar el concepte i conèixer els tipus de condicions objectives de punibilitat.

1.Concurs de delictes

A continuació veurem què passa quan un subjecte és condemnat per diversos delictes. Aquesta situació planteja tres ordres de problemes. El primer, establir quan, realment, estem en presència d'una pluralitat de delictes i no davant una sola infracció malgrat les aparences. En segon lloc, establir com es relaciona, en l'aspecte fàctic, aquesta pluralitat delictiva, que remet al problema de la distinció entre concurs ideal o medial, concurs real i fins i tot delicte continuat. En tercer lloc, quines han de ser les conseqüències jurídiques en cada cas.

1.1.Introducció. El concurs de delictes com a fenomen de pluralitat delictiva

El problema dels concursos de delictes és un problema de comptar delictes (quants n'ha comès el subjecte, si només un o diversos). Hi ha concurs de delictes quan el subjecte ha comès diversos delictes, tots han estat enjudiciats en un sol procediment i, en conseqüència, ha correspost condemna per a tots ells.
En definitiva, concurs de delictes equival a pluralitat delictiva.
A partir d'aquesta pluralitat de delictes, el legislador distingeix diversos supòsits en funció del caràcter únic o plural del substrat fàctic que és a la base de les diferents infraccions. En funció, doncs, de com es relacionen les valoracions amb els fets que les han originat. Quan malgrat la pluralitat de delictes, el subjecte ha comès un sol fet, hi haurà concurs ideal. Quan siguin diversos els fets comesos que, en conseqüència, donen lloc a diversos delictes, parlarem de concurs real.

1.2.Concurs real

El cas més comú és aquell en què el subjecte ha realitzat diversos fets independents que donen lloc a diversos delictes. El concurs real està regulat en l'article 73 del Codi penal:
Al responsable de dos o més delictes o a faltes se li han d'imposar totes les penes corresponents a les diverses infraccions perquè les compleixi simultàniament, si fos possible, per la naturalesa i efectes d'aquestes.
Amb caràcter previ, és imprescindible distingir el concurs real autèntic dels supòsits de concurs real aparent, en què la pluralitat d'actes o fets només es pot veure des d'un prisma naturalístic o prejurídic, però que conformen realment un sol fet injust –un sol delicte– des d'una òptica normativa. Així, el torrent de paraules injurioses, o la successió de cops, quan es produeixen contra una sola víctima i en un context espaciotemporal estret, no donen lloc a un concurs real –homogeni– d'injúries o lesions, sinó a un sol delicte d'injúries o lesions, respectivament.
El criteri bàsic és que els actes impliquin una mera intensificació de la mateixa lesió o posada en perill del bé jurídic –mer increment quantitatiu de l'injust.
Aquests casos d'aparent –i per tant d'inexistent– concurs real la doctrina antiga els denominava supòsits d'unitat natural d'acció.
Una vegada afirmada l'existència del concurs real, la solució penològica que adopta el Codi espanyol és la de l'acumulació material. És a dir, s'imposen totes les penes corresponents als delictes comesos (quot delicta, tot poenae, d'acord amb el brocardus romà: tants delictes, tantes penes). Penes que es podran complir de manera simultània si són de diferent naturalesa (per exemple, una pena de presó i una inhabilitació especial), però que s'hauran de complir de manera successiva, per ordre de la seva respectiva gravetat, si són homogènies (diverses penes de presó).
Però, sobre l'adopció del principi d'acumulació material de penes, el legislador espanyol ha establert uns límits temporals a l'acumulació. Límits que tracten d'evitar l'exasperació punitiva a què podria conduir la suma de múltiples penes, el compliment de les quals està sotmès lògicament a límits. Sens dubte, el biològic –la vida d'una persona dóna de si el que dóna de si–, però també límits axiològics, com el principi de dignitat de la persona i la proscripció de tractes inhumans i degradants. I una pena de durada excessiva –i més encara, perpètua– sense possibilitat de revisió seria probablement contrària a l'article 15 de la CE. Justament per això l'article 76 del Codi penal estableix límits al compliment efectiu de la condemna imposada. Aquesta limitació al principi d'acumulació material és el que es coneix com a sistema o principi d'acumulació jurídica.
Aquests límits són de dues classes:

  • D'una banda, la suma de les penes no pot excedir, amb caràcter general, el triple del temps de durada de la pena més greu imposada. Es tracta, com es veu, d'un límit relatiu.

  • Però, a més, aquest límit no pot sobrepassar tampoc determinats màxims. Amb caràcter general, el temps de compliment no pot excedir els 20 anys, encara que, excepcionalment, atesa la gravetat dels delictes, el límit es pot situar en 25, 30 i fins a 40 anys, en els casos previstos en el mateix article 76.1 CP. Es tracta ara de límits absoluts.

Article 76
1. No obstant el que disposa l'article anterior, el temps màxim de compliment efectiu de la condemna del culpable no pot excedir el triple del temps pel qual s'imposi la pena més greu d'aquelles en les quals hagi incorregut, i s'han de declarar extingides les que escaiguin des que les imposades cobreixin el màxim, que no pot excedir els 20 anys. Excepcionalment, aquest límit màxim és:
a) De 25 anys, quan el subjecte hagi estat condemnat per dos delictes o més i algun d'aquests estigui castigat per la llei amb una pena de presó de fins a 20 anys.
b) De 30 anys, quan el subjecte hagi estat condemnat per dos delictes o més i algun d'ells estigui castigat per la llei amb una pena de presó superior a 20 anys.
c) De 40 anys, quan el subjecte hagi estat condemnat per dos delictes o més i, almenys, dos d'aquests estiguin castigats per la llei amb una pena de presó superior a 20 anys.
d) De 40 anys, quan el subjecte hagi estat condemnat per dos delictes o més referents a organitzacions i grups terroristes i delictes de terrorisme del capítol VII del títol XXII del llibre II d'aquest Codi i algun d'aquests estigui castigat per la llei amb una pena de presó superior a 20 anys.
e) Quan el subjecte hagi estat condemnat per dos o més delictes i, almenys, un d'ells estigui castigat per la llei amb pena de presó permanent revisable, s'està en allò que es disposa als articles 92 i 78 bis.
2. La limitació s'aplica encara que les penes s'hagin imposat en diferents processos si ho han estat per fets comesos abans de la data en què van ser jutjats els que, essent objecte d'acumulació, ho van ser en primer lloc.
El sistema d'acumulació jurídica és el que explica les diferències de vegades incompreses socialment entre la durada nominal de la pena i el seu compliment efectiu. Diferència agreujada en el CP de 1973, que, com que no tenia regla ad hoc, s'estimava que els límits derivats de l'acumulació jurídica implicaven en realitat una nova pena sobre el màxim de la qual s'havien de calcular tots els beneficis penitenciaris (així, el compliment de les tres quartes parts per a accedir a la llibertat condicional, per exemple). Aquesta interpretació ha estat rebutjada posteriorment pel Tribunal Suprem arran de la coneguda com a doctrina Parot, que interpreta ara els límits de l'acumulació (del Codi de 1973) com a límits de compliment efectiu i no de condemna nominal, i els còmputs s'han de referir a la suma global de les penes imposades. Doctrina que ha estat derogada després de la Sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans, assumpte Del Río Prada contra Espanya, de 21 d'octubre de 2013. Sens dubte, amb aquesta doctrina a la mà el legislador de 1995 ni s'hauria plantejat l'actual article 78 CP, que tracta justament de temperar, en casos extrems, els resultats de l'entesa tradicional dels límits derivats de l'acumulació (com a límits, també, de la condemna).
En efecte, l'article 78 disposa que, si a conseqüència d'aquests límits, la pena que s'ha de complir és inferior a la meitat de la suma total de les imposades, el jutge o tribunal pot acordar que els beneficis penitenciaris, els permisos de sortida, la classificació en tercer grau i el còmput de temps per a la llibertat condicional es refereixin a la totalitat de les penes imposades en les sentències.
Un subjecte condemnat a cinc penes de deu anys cada una, per aplicació de l'article 76, no pot complir més de vint anys. Com que aquest límit és inferior a la meitat de la suma de les imposades (25 anys), llavors el jutge pot acordar que els càlculs es facin sobre els 50 anys. Així, per exemple, haurà complert el període de seguretat, per a poder ser classificat en tercer grau, als 25 anys. Com que als 20 ja haurà complert, el sistema garanteix en alguns casos el compliment efectiu i íntegre de la condemna en règim ordinari.
Aquest sistema és facultatiu (el jutge el pot acordar o no) i reversible (el jutge de vigilància el pot revocar i acordar el règim normal de compliment, atès el pronòstic favorable de reinserció social del penat).
No obstant això, fins a l'entrada en vigor de la reforma del CP operada per la LO 1/2015, el jutge, preceptivament i sense possibilitat de revertir-se, havia d'acordar que els càlculs s'efectuessin sobre el total de les penes imposades en els casos en què un dels delictes estigués castigat amb pena de fins a 20 anys.
A més, per a evitar que en aquests casos els intents resocialitzadors del penat siguin perfectament inútils, en infracció de l'article 25.2 CE, l'article 78 preveu un règim especial: poden accedir al tercer grau o a la llibertat condicional quan quedi una cinquena part del límit màxim per complir o una vuitena part, respectivament.
Article 78 en casos de límit de 40 anys
A la pràctica, a qui li hagi estat aplicat l'article 78 en casos de límit de quaranta anys, haurà d'afrontar trenta-dos anys de compliment en règim ordinari, i trenta-sis fins a poder accedir a la llibertat condicional, sense cap possibilitat de remissió. Un règim sens dubte més sever que la «nominal» condemna a perpetuïtat, que en la majoria de països europeus és de revisió obligada transcorreguts quinze o vint anys.

1.3.El concurs ideal de delictes i medial de delictes

1) El concurs ideal
Existeix concurs ideal quan un sol fet constitueix dos o més delictes.
El concurs ideal és, doncs, un supòsit de pluralitat delictiva, només que comesa mitjançant un mateix substrat fàctic. L'aplicació dels diversos delictes és necessària per a captar completament el desvalor jurídic de la conducta –principi de valoració íntegra del fet– i això s'efectua sense minva del principi de prohibició de doble valoració –non bis in idem–, per tal com que el fonament de totes dues infraccions és diferent.
Les lesions greus a un agent de l'autoritat constitueixen, d'una banda, un delicte de lesions (per exemple, art. 150 CP), i, de l'altra, un delicte d'atemptat (art. 550 CP). La sola aplicació de les lesions deixaria sense preveure l'injust específic que representa l'atemptat, mentre que l'atemptat sol prescindiria de la lesió concreta contra la integritat física.
El principal problema que susciten la interpretació i l'aplicació del concurs ideal és determinar-ne el pressupòsit: la unitat de fet.
Per a alguns, per unitat de fet n'hi ha prou amb la unitat d'acció, és a dir, el moviment corporal que resulta d'una única decisió de la voluntat –per exemple, posar una bomba que causa diverses morts; concurs ideal (homogeni) de tants assassinats com morts. Qui identifica la unitat de fet amb la unitat d'acció atorga un camp d'actuació més gran al concurs ideal.
Per a un altre sector doctrinal, la unitat de fet reclama la unitat no solament de l'acció, sinó també la causal i resultativa (identitat total del substrat fàctic subjacent). A la pràctica, aquesta segona opció, malgrat que s'adapta millor a la literalitat de l'article 77 CP, limita extraordinàriament l'aplicació de l'institut –al marge de l'exemple assenyalat d'atemptat i lesions, gairebé no es podrien localitzar més supòsits.
Altres autors sostenen que n'hi ha prou amb la identitat parcial del substrat fàctic subjacent a tots dos tipus. Els tipus actuen com plantilles que retallen un sector de la realitat. Quan tots dos tipus retallen un sector comú, llavors existeix concurs ideal. A la pràctica, aquest criteri pot patir restriccions normatives, com de fet fa el Tribunal Suprem espanyol quan, tractant-se de delictes dolosos, nega el concurs ideal en cas de diverses morts.
Així el terrorista que posa una bomba respondria per concurs real, no ideal, d'assassinats. L'argument normatiu és obvi: no s'hauria de premiar l'«estalvi» calculat d'energia criminal. Exemple: un pare disposat a matar els seus bessons llança el cotxet on estan tots dos al riu (concurs ideal?). Variant: primer en treu un del cotxet i el llança al riu. Treu després el segon i el llança (concurs real?). Per a solucionar el disbarat es proposa que en cas de dol directe o fins i tot eventual, l'acció tingui una significació plural en dirigir-se a la pluralitat de resultats volguts.
2) El concurs medial
Hi ha concurs medial quan una infracció és el mitjà necessari per a cometre l'altra.
D'acord amb la doctrina majoritària, el concurs medial és, materialment, una classe de concurs real –ja que pressuposa una pluralitat d'accions– que s'assimila penològicament al concurs ideal.
Per a perpetrar un robatori en una joieria, els lladres practiquen un «allunatge» i provoquen uns danys a l'aparador de vidre reforçat de milers d'euros. Concurs medial de robatori amb força i danys. La importància dels danys causats no en permet aquí la subsumpció, sense més ni més, en el concepte de fractura exterior del robatori amb força, ja que excedeixen el que és normal. Altrament –danys de poca importància–, seríem davant un concurs aparent de normes per consumpció –actes simultanis copenats.
La relació d'instrumentalitat o necessitat s'ha d'establir en concret, plantejada ex ante i en consideració al pla de l'autor, no en abstracte. Atès que en abstracte una infracció és sempre necessària per a cometre'n una altra, llavors entre totes dues infraccions només hi pot haver una relació de concurs aparent de normes penals –concurs de lleis– sigui per especialitat lògica o per consumpció.
Així, per exemple, la coacció sempre és necessària per a cometre el robatori amb violència o intimidació, i per això existeix un sol delicte, el robatori, altrament s'infringiria el non bis in idem en valorar per partida doble la compulsió en la voluntat de la víctima.
Concretant encara més, el delicte instrumental està en relació de necessitat quan constitueix una possible manifestació d'un element genèric del delicte-fi.
Així, per exemple, l'estafa comesa mitjançant la falsificació d'un document públic.
El delicte de falsedat és una de les formes de manifestar-se, en concret, d'un element típic de l'estafa: l'engany. Justament és per això que s'ha volgut veure en el tractament del concurs medial el reflex del principi de prohibició de doble valoració: per a compensar el fet de gravar per partida doble un mateix element típic, una vegada en la seva genericitat (l'engany) i una altra en la seva concreció (la falsedat), s'adopta la pena del delicte més greu en la seva meitat superior.
3) Tractament penològic
Tant el concurs ideal com el medial escapen a la disciplina de l'acumulació material i jurídica.
El concurs ideal es tracta d'acord amb el principi d'absorció amb agreujament. És a dir, s'imposa la pena del delicte més greu –marc absorbent– en la seva meitat superior –agreujament. Si es tracta d'un concurs ideal homogeni, qualsevol dels marcs en joc, lògicament.
En el cas del concurs medial, el legislador de 2015 ha pretès sotmetre la disciplina del concurs medial a un tractament més sever que el que regeix per al concurs ideal. Ha abandonat el principi d'absorció amb agreujament i l'ha substituït pel principi de simple exasperació. En concret, s'ha d'imposar una pena superior a la que hauria correspost, en el cas concret, per la infracció més greu. Una solució que contrasta amb el manteniment de la regla de l'absorció –a resguard de l'exasperació facultativa del delicte continuat, que finalment no ha estat reformat tot i que se'n preveia la modificació al Projecte elevat a les Corts.
D'acord amb la nova regla, per al concurs medial de delictes regeix el següent. En primer lloc, per a la determinació del marc legal abstracte d'aquest complex concursal s'ha de partir de la pena concreta de la infracció penada amb més gravetat. Per a la determinació de la pena concreta, el jutge o tribunal, en primer lloc, ha de determinar el marc penal abstracte de la infracció, que s'estableix tenint en compte si escau la concurrència de tipus qualificats i/o agreujants específics previstos a la part especial del Codi.
Sobre aquest marc ha d'articular les regles que regeixen en matèria d'iter criminis, en primer lloc, i autoria i participació, en segon lloc. D'aquí sorgeix el marc penal abstracte sobre el qual s'ha d'operar per a obtenir el marc penal concret, que resulta de l'aplicació de les regles contingudes als articles 66 i següents del Codi penal. Aquest marc penal concret resultant ha de ser, després, concretat tenint en compte els principis que assenyala l'article 66.7 –gravetat del fet i personalitat de l'autor–. D'aquí sorgeix la pena concreta a què es refereix el precepte, a la qual simplement s'ha de sumar un dia de presó, un dia multa, o un dia de privació de dret, depenent de la naturalesa de la pena, per a l'obtenció del límit mínim. El límit màxim és la suma de les penes concretes de tots i cadascun dels delictes comesos que conformen el concurs medial. Finalment, un cop determinat el nou marc penal, s'ha d'anar novament a les regles de l'article 66 CP per a individualitzar la pena a imposar (1) .
Imaginem un concurs medial entre falsedat de document mercantil i estafa per valor de 40.000 euros. Imaginem a més que hi concorre una circumstància atenuant de reparació del dany. El jutge, en primer lloc, ha de concretar la pena del delicte de falsedat. D'acord amb l'art. 392 CP en relació amb l'art. 390.1 correspon un marc penal de presó de sis mesos a tres anys. L'atenuant és aplicable, ja que la circumstància 21.5 només exigeix reparar el dany ocasionat, i és obvi que el dany patrimonial també ha estat conseqüència de la falsedat. En aplicació de la regla continguda a l'art. 66.1 CP, el marc penal concret que en resulta és el següent: pena de sis mesos a un any i nou mesos que addicionalment cal concretar, adoptant els criteris que assenyala l'art. 66.6 CP, per la qual cosa el jutge decideix imposar la pena en el seu grau mínim –sis mesos–. Després ha de concretar també la pena del delicte d'estafa. D'acord amb l'art. 248 –com que no concorre cap tipus qualificat de l'art. 250 CP– la pena que en resulta és també pena de sis mesos a tres anys, i en resulta un marc penal concret de sis mesos a un any i nou mesos (per la concurrència de l'atenuant) i, d'acord amb la gravetat del fet, ha de decidir que, com que la quantia s'apropa a l'establerta a la circumstància 5a de l'art. 250 CP, imposa una pena de nou mesos. Així, tenim, d'una banda, el límit mínim: pena de nou mesos i un dia (pena superior a la que hauria correspost per la infracció més greu). D'altra banda, el límit màxim: pena d'un any i tres mesos (la suma de les penes concretes: 9 + 6 mesos). Aquest marc penal hauria de ser concretat de nou. Per tant, en concórrer-hi un atenuant –per molt que ja hagi estat utilitzat– s'ha de tornar a tenir en compte per a imposar la pena en la seva meitat inferior: de nou mesos a un any (2) .
(2) Vegeu la pena resultant de l'aplicació de la regla del concurs medial fins a la reforma de 2015. En aquest mateix supòsit, d'1 any i 9 mesos a 2 anys, 4 mesos i 15 dies, com que és superior a la seva suma per separat s'hauria d'aplicar la regla del concurs real.
Només, doncs, en aquells casos en què la fixació de la pena concreta s'apropa al límit màxim del marc penal en abstracte, la nova regla té efectes perjudicials. Fins a l'entrada en vigor de la LO 1/2015, aquest marc era el límit infranquejable (absorció amb agreujament del marc penal abstracte). Com més amplitud tingui el marc penal abstracte i més s'allunyi del límit màxim la pena imposada al delicte més greu, més possibilitats que la nova regla sigui beneficiosa per al reu. Aquesta distribució desigual dels efectes agreujants del concurs medial no té cap fonament, en conseqüència, des del punt de vista axiològic, ja que es fa dependre de dues circumstàncies, una de les quals és absolutament erràtica: l'amplitud del marc penal abstracte disposat pel legislador.
En tots dos casos, tant en el concurs ideal com el medial, quan la pena calculada d'acord amb les regles establertes excedeixi la que hauria de resultar de la suma de les penes concretes imposades –acumulació material–, llavors s'han de sancionar les dues infraccions separadament. En definitiva, no es pot convertir el que se suposa que ha de ser un benefici en quelcom més costós per a l'infractor.

1.4.Delicte continuat i delicte massa

Una excepció al principi d'acumulació jurídica que regeix el concurs real de delictes el constitueix el delicte continuat, que regula l'article 74 del CP. Aquesta figura deu l'origen històric a la praxi jurisprudencial medieval, que considerava que en cas de reiteració de petits furts se'n podia en realitat apreciar un de sol en determinades circumstàncies, per a evitar així la pena capital lligada al tercer furt.
Parteix, doncs, de la ficció jurídica de considerar un sol delicte el que no és res més que una pluralitat d'infraccions homogènies realitzades, o bé en consideració a un pla conjunt (dol conjunt), o bé per aprofitament d'idèntica ocasió.
Els requisits per a apreciar continuïtat delictiva són els següents:

  • En primer lloc, que es tracti de la comissió d'infraccions de naturalesa homogènia –és a dir, que lesionin o posin en perill el mateix bé jurídic. L'article 74 concreta aquesta exigència en el fet que «infringeixin el mateix precepte penal o preceptes d'una naturalesa igual o semblant».

  • No és necessari que aquestes infraccions es cometin en un context espaciotemporal concret.

  • Se n'exclou la continuïtat quan les infraccions ofenguin béns jurídics personalíssims, amb la sola excepció d'honor i llibertat i indemnitat sexual que afectin el mateix subjecte; aquí dependrà de les circumstàncies del fet per apreciar o no delicte continuat. Així, no és possible un delicte continuat de lesions, o d'homicidi, o de robatori amb violència i intimidació. Sí que és possible un delicte continuat d'abús sexual de prevalença amb la mateixa víctima, i no ho és un delicte continuat d'agressió sexual amb violència.

  • Des del punt de vista subjectiu, es necessita la presència d'un sol conjunt o designi criminal comú, o alternativament, un dol d'aprofitament d'idèntica ocasió.

Si es tracta d'infraccions patrimonials (primer incís de l'article 74.2 CP), la pena del delicte continuat s'imposa tenint en compte el perjudici total causat, la qual cosa determinarà el salt de delicte a falta si la suma total de les diferents sostraccions o defraudacions excedeix els 400 euros (delicte de furt o estafa continuats). En aquests casos, de conformitat amb la jurisprudència del Tribunal Suprem, no és possible agreujar la pena del delicte continuat resultant, si aquest s'ha conformat per l'addició singular de faltes, ja que això comportaria valorar per partida doble aquests elements singulars (non bis in ide.), una vegada per a fer «el salt» al delicte, i l'altra, per a agreujar-lo.
Si en la primera versió del Codi el delicte continuat rebia la imposició de la pena de la infracció més greu en la seva meitat superior (sistema d'absorció amb agreujament), després de la reforma efectuada per la LO 15/2003, és possible aplicar-hi la pena superior en grau, concretament es pot arribar fins a la meitat inferior de la pena superior en grau (sistema d'exasperació de la pena).
El denominat delicte massa constitueix realment una modalitat agreujada de delicte continuat patrimonial, per raó de la gravetat notòria del perjudici causat i el fet d'haver irrogat perjudici a una generalitat de persones. Així, per exemple, les grans estafes immobiliàries. En aquests casos, el jutge o tribunal pot imposar motivadament la pena superior en un o dos graus, en l'extensió que consideri convenient (3) .

2.Sistema de sancions penals: aspectes generals

2.1.Monisme i dualisme

Penes i mesures de seguretat han constituït, tradicionalment, les dues formes que pot tenir la reacció juridicopenal. Si la primera es lliga a la culpabilitat de l'autor per la realització del fet antijurídic, la segona tracta de neutralitzar la perillositat criminal de l'autor manifestada en el mateix fet. Es diu, doncs, que la pena, sigui privativa de llibertat, de drets o de contingut patrimonial, té naturalesa retrospectiva. Mira, doncs, el passat i pretén, entre altres coses, retribuint l'autor pel delicte o falta comès (la pena és inflicció d'un mal), prevenir comportaments futurs i confirmar la validesa de la norma infringida. La mesura de seguretat té naturalesa prospectiva, tracta fonamentalment d'evitar que la perillositat de l'autor –potencialitat– es resolgui en la comissió d'un delicte.
Al marge d'altres categories de conseqüències jurídiques que ara no vénen al cas, es pot dir que el legislador ha administrat tots dos instruments històricament de manera desigual. Parlem així de monisme per a referir-nos a la utilització, en exclusiva, d'una conseqüència o altra. Així, mentre que per a les legislacions liberals del segle XIX no escau més recurs que la pena, essencialment la pena de presó, per a retribuir la culpabilitat de l'autor, des dels postulats de l'Scuola Positiva italiana es va pretendre substituir totalment les penes per mesures de seguretat, ja que s'entenia que només la neutralització del delinqüent tenia l'aval científic en la lluita contra la criminalitat. A la pràctica, en la major part de països europeus es va estendre el dualisme –penes i mesures–, que combinava totes dues conseqüències. En el cas espanyol es va arribar fins i tot a parlar de dualisme extrem, arran del sistema instaurat al nostre país en el Codi penal de 1928; sistema que adquireix plena presència en la Ley de vagos y maleantes de 1933 i que es perpetua amb la Llei de perillositat i rehabilitació social de 1970, fins i tot després de la seva reforma de 1978. Un sistema dualista que es caracteritzava, entre altres coses, per la divergència radical en el fonament d'una reacció i altra, la qual cosa cristal·litza històricament en un concepte de perillositat no necessàriament lligat a la comissió prèvia d'un delicte –perillositat predelictual– i l'objecte del qual, a més, no es contreu exclusivament a la probable futura comissió de delictes, sinó que inclou qualsevol conducta disfuncional al sistema social: perillositat social, concepte genèric que inclou, encara que no l'esgota, la perillositat criminal en sentit estricte. Un sistema basat, a més, en el funcionament independent i acumulatiu de tots dos tipus de reaccions, que els imposaven òrgans judicials diferents.
Aquest sistema va ser derogat de facto per la jurisprudència del Tribunal Constitucional, recaiguda en recursos d'empara (STC 14 febrer 1986 [RTC 1986, 22] i 19 febrer 1987 [RTC 1987, 21]), que va deixar només intactes les mesures previstes per a inimputables i semiinimputables, en declarar la il·legitimitat de les mesures de seguretat que no subseguissin la condemna penal prèvia per la comissió d'un fet tipificat com a delicte (mesures predelictuals), com la seva imposició posterior afegida a una pena privativa de llibertat (non bis in idem).
El Codi penal de 1995 deroga la Llei de perillositat social i limita les mesures de seguretat a inimputables i semiinimputables per la comissió prèvia d'un delicte, úniques mesures previstes a partir d'ara en la nostra legislació.
Al seu torn, l'elenc de garanties de què s'envolta la imposició de les mesures d'acord amb el nou només és comprensible des d'una consideració d'aquestes com a reaccions en què, per molt que el seu contingut definidor graviti sobre la finalitat terapèutica i rehabilitadora, no es deixa de donar un contingut aflictiu i limitador de drets. En definitiva, conseqüències que pel seu contingut material s'integren en la previsió del núm. 1 de l'article 25 de la CE. Segons això, el Tribunal Constitucional ha considerat com a condemna la imposició d'una mesura de seguretat, la qual cosa exigiria la comissió prèvia d'un fet tipificat com a delicte. Aquesta interpretació tanca l'admissibilitat constitucional de la perillositat predelictual i es consagra als articles 6 i 95.1 del Codi penal, ja que requereix la comissió prèvia d'un «fet previst com a delicte» com a única exteriorització admissible de la perillositat criminal que legitima la imposició de la mesura.
Al seu torn, la imposició de les mesures de seguretat s'envolta d'una sèrie de garanties pròpies de la pena: només escau una mesura de seguretat privativa de llibertat quan el delicte comès està comminat amb una pena de la mateixa classe i la mesura de seguretat no pot tenir una durada superior a la pena «abstractament aplicable al fet comès», ni «excedir el límit del que és necessari per prevenir la perillositat de l'autor» (art. 6).
Aquestes garanties només són comprensibles des d'un denominat dualisme flexible o nou monisme teoritzat per un sector de la doctrina espanyola. Aquest procés s'inicia amb el notable acostament de continguts entre pena i mesura de seguretat, tendents totes dues a la reeducació i reinserció social; es desenvolupa amb un sistema de relació entre totes dues que exclogui l'acumulació –alternativitat i/o principi vicarial– i culmina, en el Codi penal de 1995, amb l'extensió a les mesures de seguretat de les garanties que tradicionalment han envoltat la imposició de les penes.
Les reflexions anteriors són predicables del sistema de mesures actualment vigent, a excepció, com veurem, del «cos estrany» que representa la introducció, després de la LO 5/2010, de 22 de juny, de la mesura de seguretat denominada llibertat vigilada, el pressupòsit d'aplicació de la qual s'estén també a subjectes plenament imputables, i el compliment de la qual és acumulatiu i sobrevingut al compliment de la pena de presó.

2.2.Classes de penes

El conjunt de penes que estableix el Codi penal ha estat tradicionalment classificat, no solament a efectes didàctics, sinó també per a aclarir qüestions de tanta transcendència com el termini de prescripció, el tribunal competent per a conèixer la comissió del delicte al qual s'imposa la corresponent pena o la possibilitat que les penes siguin susceptibles de complir-se simultàniament.
Tradicionalment les penes s'han classificat, segons la naturalesa, en penes privatives de llibertat, penes privatives d'altres drets i pena de multa. A aquest criteri classificatori s'ha afegit el relatiu a la gravetat de les penes, i també el referit a la circumstància de si s'imposen com a principals o constitueixen penes que acompanyen aquestes. Després de l'última de les modificacions efectuades en el Codi penal de 1995, l'articulada mitjançant la LO 5/2010, de 22 de juny, que incorpora la responsabilitat penal de les persones jurídiques, a les classificacions històriques esmentades s'hauria d'afegir la relativa a si les penes són imposables a les persones físiques o a les jurídiques.
2.2.1.Classes de penes segons la seva naturalesa
Atenent la naturalesa, les penes es classifiquen (4) en penes privatives de llibertat, penes privatives de drets i pena de multa.
El criteri seguit per aquesta norma pren en consideració l'interès o bé jurídic del mateix penat, que es veu compromès tant en el disseny com en la imposició i l'execució de la pena corresponent. Així, les penes privatives de llibertat són les que impliquen la privació de la llibertat ambulatòria, i les de multa, aquelles la finalitat de les quals se centra a produir una disminució patrimonial del penat. La resta de penes es classifiquen d'acord amb un concepte que representa un calaix de sastre, atès que s'empra la referència a penes privatives d'altres drets –o penes privatives de drets– per mera contraposició a les penes privatives de llibertat.
Són penes privatives de llibertat la presó permanent revisable, la presó, la localització permanent i la responsabilitat personal subsidiària en cas d'impagament de la pena de multa, segons l'art. 35 CP.
Són penes privatives de drets, segons l'art. 39 CP:
a) La d'inhabilitació absoluta.
b) Les d'inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic, professió, ofici, indústria o comerç, o altres activitats determinades en aquest Codi, o dels drets de la pàtria potestat, tutela, guarda o curatela, tinença d'animals, dret de sufragi passiu o qualsevol altre dret.
c) La suspensió de feina o càrrec públic.
d) La privació del dret a conduir vehicles de motor o ciclomotors.
e) La privació del dret a tenir i portar armes.
f) La privació del dret a residir en determinats llocs o anar-hi.
g) La prohibició d'aproximar-se a la víctima o a aquells dels seus familiars o altres persones que determini el jutge o tribunal.
h) La prohibició de comunicar-se amb la víctima o amb aquells dels seus familiars o altres persones que determini el jutge o tribunal.
i) Els treballs en benefici de la comunitat.
j) La privació de la pàtria potestat.
De conformitat amb l'art. 50 CP, la pena de multa és una sanció pecuniària que s'imposa, per regla general, d'acord amb el sistema de dies multa.
2.2.2.Classes de penes segons la gravetat
Segons la seva gravetat, les penes es classifiquen (5) en greus, menys greus i lleus, en funció de la naturalesa i la durada. Les penes greus són les que s'imposen als delictes greus. Les penes menys greus són les que s'imposen als delictes menys greus. Finalment, les penes lleus són les que s'imposen als delictes lleus (les faltes fins a la reforma del Codi penal de 2015).
La classificació esmentada té importància per a determinar els terminis de prescripció tant del delicte com de la sanció corresponent. Així mateix és operativa per a establir la competència dels tribunals penals, en què la de l'Audiència Provincial es correspon, si més no parcialment en l'actualitat, amb el coneixement dels delictes a la comissió dels quals correspon la imposició d'una pena greu.
Les penes que tenen la consideració de greus són per regla general les que tenen una durada superior als cinc anys, inclosa la pena de presó.
Excepcions a aquesta regla general les constitueixen algunes penes privatives de drets, com la pena d'inhabilitació absoluta i la pena de privació de la pàtria potestat, que sempre són penes greus. En els mateixos termes, totes les penes imposables a les persones jurídiques, amb independència de la durada, tenen la consideració de penes greus (art. 33.7 CP). La pena de multa és menys greu o lleu segons la durada, llevat de la proporcional, que sempre és una pena menys greu.
Són penes greus:
a) La presó permanent revisable.
b) La presó superior a cinc anys.
c) La inhabilitació absoluta.
d) Les inhabilitacions especials per un temps superior a cinc anys.
e) La suspensió de feina o càrrec públic per un temps superior a cinc anys.
f) La privació del dret a conduir vehicles de motor i ciclomotors per un temps superior a vuit anys.
g) La privació del dret a tenir i portar armes per un temps superior a vuit anys.
h) La privació del dret a residir en determinats llocs o anar-hi, per un temps superior a cinc anys.
i) La prohibició d'aproximar-se a la víctima o a aquells dels seus familiars o altres persones que determini el jutge o tribunal, per un temps superior a cinc anys.
j) La prohibició de comunicar-se amb la víctima o amb aquells dels seus familiars o altres persones que determini el jutge o tribunal, per un temps superior a cinc anys.
k) La privació de la pàtria potestat.
2.2.3.Penes principals i accessòries
Les penes principals són les que s'apliquen de manera autònoma, que apareixen com a penes imposables als delictes i les faltes en els preceptes corresponents del llibre II CP. Per contra, les penes accessòries són les penes d'inhabilitació que acompanyen la pena principal. Es tracta de penes acompanyants que, partint del seu caràcter fonamentalment infamant, originàriament acompanyaven de manera automàtica la imposició de determinades penes de presó, i no s'imposaven pel delicte comès, sinó per la pena principal imposada. En l'actualitat, la seva imposició no és automàtica en tots els casos, però continuen tenint la durada que correspon a la pena principal.
Les penes accessòries a la pena de presó es preveuen en els articles 55 i 56 CP, i varien en funció que la pena de presó assoleixi o no els deu anys de durada.
L'art. 57 CP (6) estableix un règim d'accessorietat sui generis per a les penes d'allunyament.
2.2.4.Penes imposables a les persones jurídiques (i conseqüències accessòries)
Les penes imposables a les persones físiques són les que s'han enumerat quan ens hem referit a les classes de penes segons la naturalesa. Juntament amb aquestes, en el precepte que determina la classificació de les penes per la gravetat, el Codi penal (7) , després de la reforma de 2010, indica quines penes són imposables a les persones jurídiques.
Es preveu la possibilitat, per a ens amb personalitat jurídica, de les penes següents:
a) Multa per quotes o proporcional.
b) Dissolució de la persona jurídica. La dissolució produeix la pèrdua definitiva de la personalitat jurídica, així com la de la capacitat d'actuar de qualsevol manera en el tràfic jurídic, o dur a terme qualsevol classe d'activitat, encara que sigui lícita.
c) Suspensió de les activitats per un termini que no pot excedir els cinc anys.
d) Clausura dels locals i establiments per un termini que no pot excedir els cinc anys.
e) Prohibició de dur a terme en el futur les activitats en l'exercici de les quals s'hagi comès, afavorit o encobert el delicte. Aquesta prohibició pot ser temporal o definitiva. Si és temporal, el termini no pot excedir els quinze anys.
f) Inhabilitació per a obtenir subvencions i ajuts públics, per a contractar amb el sector públic i per a gaudir de beneficis i incentius fiscals o de la Seguretat Social, per un termini que no pot excedir els quinze anys.
g) Intervenció judicial per salvaguardar els drets dels treballadors o dels creditors pel temps que s'estimi necessari, que no pot excedir els cinc anys.
Al marge de la pena de multa i de la d'inhabilitació per a obtenir subvencions i ajuts públics, i per a contractar amb el sector públic i per a gaudir de beneficis o incentius fiscals, la resta de sancions previstes ara com a penes ja eren imposables com a conseqüències accessòries a les persones jurídiques abans que s'articulés un sistema de responsabilitat penal d'aquests ens. De fet, la major part d'aquestes penes –llevat de la de multa i la dissolució– encara són imposables com a conseqüències accessòries (8) als ens sense personalitat jurídica.

2.3.La determinació de la pena

En la part especial del dret penal, les penes previstes per a cada delicte o falta no consisteixen en una sanció de quàntum absolutament determinat, sinó en un marc penal sobre el qual s'han d'efectuar diverses operacions per tal de determinar la sanció. Aquest procés requereix, en primer terme, la determinació del marc penal abstracte; seguidament, es concreta el marc penal legal, i, finalment, es procedeix a la individualització judicial de la pena, que constitueix l'última de les fases, de la qual resulta la pena concreta.
2.3.1.Regles per a determinar la pena
Al llarg del procés de determinació de la pena, en alguna de les seves fases, pot ser necessari determinar la pena inferior o superior en grau a una pena determinada, o la determinació de la pena en la meitat inferior o superior en una pena determinada. Totes dues són operacions identificades, en el primer cas, amb la determinació qualitativa de la pena, i en el segon, amb la quantitativa.
La determinació qualitativa de la pena implica la formació d'un marc penal diferent d'aquell del qual es parteix. En contraposició, la determinació quantitativa implica que el marc de partida no es modifica i es duen a terme les operacions de mesura sense modificar la xifra màxima o mínima del marc penal sobre el qual s'actua.
Les penes superior i inferior en grau (9) a un marc penal donat es conformen com s'indica a continuació:
1) La pena superior en grau es forma partint de la xifra màxima assenyalada per la llei per al delicte corresponent i augmentant-li la meitat de la seva quantia. El resultat d'aquesta suma constitueix el màxim del nou marc punitiu. El mínim es determina pel màxim del marc penal de què es partia incrementat en un dia o en un dia multa.
2) La pena inferior en grau es calcula fent el procés invers que hem descrit abans, és a dir, partint de la xifra mínima de la pena de partida, deduint d'aquesta la meitat de la seva quantia. El resultat de l'esmentada operació (10) De resta constitueix el límit mínim de la pena inferior en grau. El seu màxim és constituït pel mínim de la pena de què es partia, reduït en un dia o en un dia multa. En el cas de la presó permanent revisable la pena inferior en grau és la presó de 20 a 30 anys.
La determinació de la meitat inferior o superior de la pena, o la seva determinació quantitativa, es produeix usualment en reflectir l'efecte que en la responsabilitat penal tenen les circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal ordinàries, de conformitat amb les regles de determinació de la pena de l'article 66 CP. El procés de càlcul de la meitat inferior i superior de la pena no apareix exposat en el Codi penal, perquè és obvi. Consisteix a dividir el marc penal abstracte en dues porcions exactament de la mateixa durada, de manera que la meitat inferior serà el marc penal comprès entre el mínim de la pena i la meitat de la durada d'aquesta, i la meitat superior, el marc comprès entre aquest moment i el que es correspon amb el màxim de la pena.
No obstant això, aquest procés no és possible en el cas de la pena de presó permanent revisable. Aquesta situació és, d'una banda, lògica, perquè com que aquesta té una durada indeterminada no es pot determinar la meitat del marc penal en abstracte. Tanmateix, d'altra banda, fa que no es puguin reflectir, si és el cas, la concurrència d'atenuants a la pena concreta a imposar.
Partim de la pena del delicte d'homicidi: presó de deu a quinze anys.

  • Pena superior en grau a la del delicte d'homicidi: de quinze anys i un dia a vint-i-dos anys i sis mesos (15 anys +7 anys i sis mesos –que és la meitat de 15 anys–).

  • Pena inferior en grau a la del delicte d'homicidi: de cinc anys (10 anys menys 5 anys –que és la meitat de deu anys–) a deu anys menys un dia.

  • Pena del delicte d'homicidi en la meitat inferior: de deu anys a dotze anys i sis mesos.

  • Pena del delicte d'homicidi en la meitat superior: de dotze anys i sis mesos a quinze anys.

2.3.2.Determinació qualitativa i quantitativa de la pena
Partint de la pena abstracta, que és la que estableix la llei per a cada delicte, la determinació del marc legal de pena es produeix tenint en compte les regles relatives a l'iter criminis, a la participació delictiva, als concursos i a les circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal.
Amb caràcter general, les penes imposades en la part especial del Codi penal s'imposen a l'autor dels delictes consumats. No es contemplen per a cada delicte les penes que corresponen als diferents partícips ni a les fases d'execució anteriors a la consumació. Per aquest motiu, enfront d'un delicte intentat o per determinar la responsabilitat penal del còmplice, deguem, partint de la pena abstracta fixada en la llei per al corresponent delicte, operar amb les regles de determinació qualitativa de la pena amb l'objecte de fixar el marc legal de la mateixa, en els següents supòsits:
1) A les temptatives de delicte els correspon la imposició d'una pena inferior en un o dos graus a l'assenyalada per la llei per al delicte consumat, en l'extensió que s'estimi adequada, atenent el perill inherent a l'intent i al grau d'execució assolit, excepte en els casos en què la temptativa estigui especialment penada per la llei (11) .
2) Si bé als partícips en el delicte que integren el concepte legal d'autor els correspon la mateixa pena que a l'autor, als còmplices se'ls ha d'imposar la pena inferior en grau a la fixada per la llei per als autors d'aquest delicte, excepte en els casos en què la complicitat estigui especialment penada per la llei (12) .
3) Després de les previsions relatives al grau de realització del delicte i a la participació, és procedent aplicar-hi les regles concretes per als supòsits de concurs de delictes (13) .
Com que som davant supòsits de determinació legal del marc penal, la qual cosa deixa fora del supòsit els casos de concurs real de delictes, fonamentalment es tracta d'aplicar-hi les regles penològiques que conté l'article 74. 1 i 2 per al delicte continuat i l'article 77 CP per al concurs ideal i medial de delictes.
4) Finalment, és procedent aplicar-hi les regles de determinació que corresponen a la concurrència de circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal. Aquest tipus de regles impliquen la determinació qualitativa de la pena quan del que es tracta és de determinar la pena que correspon imposar en supòsits d'eximents incompletes; en alguns d'aquells en què concorrin diverses circumstàncies agreujants o l'agreujant de multireincidència, i també quan concorrin diverses circumstàncies atenuants o un fonament qualificat d'atenuació. Però, usualment, impliquen exemples de determinació qualitativa de la pena en els altres supòsits.
Una vegada determinada qualitativament la pena, es planteja la qüestió de si en la seva determinació quantitativa, els jutges estan vinculats per les regles que conté l'article 66 CP. Les opinions de la doctrina són en aquest cas divergents. Tanmateix, hi ha supòsits en què la mateixa llei sembla prendre partit en el sentit que l'operador jurídic pot recórrer la pena en tota la seva extensió (14) una vegada determinada qualitativament.
Determinació qualitativa

  • Si hi concorre una eximent incompleta, l'article 68 CP disposa l'aplicació d'una pena inferior en un o dos graus a l'assenyalada per la llei, atesos el nombre i l'entitat dels requisits que faltin o que hi concorrin, i les circumstàncies personals del seu autor, sense perjudici que s'hi apliquin les regles de l'article 66 CP.

  • Si hi concorren dues o més circumstàncies atenuants, o una o diverses de molt qualificades, i no en concorre cap d'agreujant, s'hi ha d'aplicar la pena inferior en un o dos graus a la que estableix la llei, tenint en compte el nombre i l'entitat de les circumstàncies atenuants esmentades (art. 66.1.2a. CP).

  • Si hi concorren més de dues circumstàncies agreujants i no hi concorre cap d'atenuant, es pot aplicar la pena superior en grau a la que estableix la llei, en la seva meitat inferior (art. 66.1.4a. CP).

  • Si hi concorre la circumstància agreujant de reincidència amb la qualificació que el culpable, en delinquir, hagués estat condemnat executòriament, almenys, per tres delictes dels compresos en el mateix títol d'aquest Codi, sempre que siguin de la mateixa naturalesa (multireincidència), s'hi pot aplicar la pena superior en grau a la que preveu la llei per al delicte de què es tracti, tenint en compte les condemnes precedents i la gravetat del nou delicte comès (art. 66.1.5a.).

  • Si hi concorren circumstàncies atenuants i agreujants, els jutges les han de valorar i compensar racionalment per a la individualització de la pena. Tanmateix, en cas que persisteixi un fonament qualificat d'atenuació, han d'aplicar la pena inferior en grau (art. 66.1.7a.).

Determinació quantitativa

  • Si hi concorre només una circumstància atenuant, s'ha d'imposar la pena en la meitat inferior (art. 66.1.1a.).

  • Si hi concorren una o més circumstàncies agreujants, s'ha d'imposar la pena en la meitat superior (art. 66.1.3a.).

  • Concurrència de circumstàncies de divers signe persistint un fonament qualificat d'agreujament (art. 66.1.7a.).

  • Quan no es consideri adequada l'aplicació de la regla 5a. de l'article 66.1 per a la multireincidència, la pena s'ha d'aplicar en la meitat superior (art. 66.1.3a.), com quan concorrin tres o més circumstàncies agreujants sense atenuants i no es consideri pertinent aplicar-hi la pena superior en grau.

En els casos en què no concorrin circumstàncies atenuants ni agreujants, el jutge té un ampli marge de discrecionalitat per a determinar quantitativament la pena. En aquests casos pot imposar la pena que consideri adequada atenent les circumstàncies personals del delinqüent i la major o menor gravetat del fet (15) .
2.3.3.Les circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal i la determinació de la pena
Atès que, com es dedueix de l'apartat anterior, l'apreciació de les circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal constitueix un element capital per a la determinació qualitativa i essencialment quantitativa de la pena, aquest constitueix el lloc adequat per a abordar aquesta temàtica.
1) Aspectes generals de la teoria general de les circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal
Les circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal constitueixen elements accidentals que, sense afectar l'essència del delicte, concorren en la seva execució o posteriorment i, o bé incideixen en la modulació dels seus elements integrants –l'injust i la culpabilitat–, o bé constitueixen la positivació de criteris politicocriminals que poden tenir un efecte atenuant o agreujant.
Quant a les classes, es distingeixen, pels seus efectes, les circumstàncies atenuants (art. 21 CP), les circumstàncies agreujants (art. 22 CP) i la circumstància mixta (art. 23 CP), que, segons els casos, pot atenuar o agreujar la responsabilitat criminal.
Amb referència a la seva comunicabilitat, és a dir, a si s'apliquen a tots els intervinents en un fet delictiu o únicament a les persones en què concorrin, l'article 65 CP estableix el règim de comunicabilitat. En virtut d'aquest precepte, les circumstàncies de caràcter material o objectives, és a dir, les que consisteixin en l'execució material del fet o en els mitjans emprats per dur-la a terme són comunicables, per tal com agreugen o atenuen la responsabilitat dels que n'hagin tingut coneixement en el moment de l'acció o de la seva cooperació per al delicte. Per contra, les personals, és a dir, les que consisteixin en qualsevol causa de naturalesa personal, no es comuniquen, ja que atenuen o agreugen la responsabilitat penal només d'aquells en què concorrin.
Entre les circumstàncies objectives s'inclouen, per exemple, la traïdoria, l'acarnissament, la disfressa o l'aprofitament de circumstàncies de temps i lloc. Es considera que són circumstàncies personals l'arravatament, el preu, recompensa o promesa, l'abús de confiança, el parentiu, l'addicció a substàncies tòxiques, la reincidència o la prevalença de caràcter públic, entre altres.
Juntament amb la comunicabilitat de les circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal, l'article 65.3 CP estableix una regla ad hoc per a determinar la responsabilitat penal dels partícips extraneus en delictes especials, i disposa la possibilitat d'imposar una pena inferior en grau a la dels autors.

L'article 65.3 disposa: «Quan en l'inductor o en el cooperador necessari no concorrin les condicions, qualitats o relacions personals que fonamenten la culpabilitat de l'autor, els jutges o tribunals poden imposar la pena inferior en grau a la que assenyala la llei per a la infracció de què es tracti».

Juntament amb els aspectes esmentats, un altre aspecte al qual s'ha de fer referència, en una breu introducció a la teoria general de les causes de justificació, és el principi d'inherència, que constitueix una manifestació concreta del principi non bis in idem. La possibilitat que aquest principi pugui ser vulnerat en apreciar una circumstància modificativa de la responsabilitat criminal genèrica coincident amb l'específica prevista en un tipus delictiu està vetada per l'article 67 CP. En virtut d'aquest precepte, les regles de determinació de la pena de l'article 66 CP no s'apliquen a les circumstàncies agreujants o atenuants que la llei hagi tingut en compte en descriure o sancionar una infracció, ni a les que siguin de tal manera inherents al delicte, que sense la seva concurrència no es podria cometre, en referència tant a la inherència tàcita com a l'expressa.
La inherència expressa es produeix quan la circumstància genèrica està específicament prevista com a circumstància qualificadora específica. Així, la circumstància agreujant genèrica de traïdoria és específicament prevista com a circumstància que qualifica l'homicidi i el converteix en assassinat en l'article 139 CP. La inherència tàcita es produeix en els supòsits en què la circumstància modificativa no es troba específicament continguda com a tal en la descripció del corresponent tipus delictiu, però és de tal manera consubstancial al delicte que si no hi concorre no es podria cometre. Habitualment es considera que la circumstància agreujant d'abús de confiança (art. 22.6a.) és inherent al delicte d'apropiació indeguda (art. 252 CP).
Les circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal són d'apreciació obligatòria quan concorrin els supòsits de fet que s'hi preveuen, estan legalment determinades –a excepció del marge que a l'apreciació judicial atorga la previsió de la circumstància atenuant analògica– i tenen efectes taxats (els que disposa l'article 66 CP).
2) Eximents incompletes i circumstàncies atenuants
Constitueixen circumstàncies atenuants les que estableix l'article 21 CP. Tanmateix, no totes les circumstàncies que preveu aquest precepte integren aquesta categoria conceptual, ja que el núm. 1 del precepte es refereix al que es coneix com a eximents incompletes.

L'article 21.1 CP disposa que són causes atenuants les «1a. Les causes expressades en el capítol anterior, quan no hi concorrin tots els requisits necessaris per a eximir de responsabilitat en els casos respectius».

Qualsevol de les causes eximents a què es refereix l'article 20 CP pot constituir una eximent incompleta quan falta la concurrència d'algun o d'alguns dels elements considerats accidentals. L'absència d'un dels elements essencials conduiria a l'absència d'apreciació de l'eximent, (16) tant en la seva versió completa com en la incompleta.
Les eximents incompletes, tot i que estan previstes en l'article 21.1 CP, tenen una naturalesa diferent de les circumstàncies atenuants, perquè els correspon la mateixa naturalesa que la predicada de la corresponent eximent en relació amb la qual representen una versió incompleta. Impliquen, doncs, una disminució efectiva de l'injust o de la culpabilitat. Impliquen sempre una rebaixa preceptiva de la pena; incideixen sempre, doncs, en la mateixa determinació qualitativa de la pena, i la seva concurrència no es pot veure compensada amb la de circumstàncies agreujants, a diferència del que passa amb les circumstàncies atenuants ordinàries.
En relació amb les circumstàncies atenuants, són les previstes des de la 2a fins a la 6a de l'article 21 CP. Se n'estableixen les següents:

  • Que el culpable actuï a causa de la seva greu addicció a begudes alcohòliques, drogues tòxiques, estupefaents, substàncies psicotròpiques o altres que produeixin efectes anàlegs (art. 21.2a. CP).

  • La d'actuar per causes o estímuls tan poderosos que hagin produït arravatament, obcecació o un altre estat passional d'entitat semblant (art. 21.3a. CP).

  • Confessió de la infracció a les autoritats: que el culpable, abans de conèixer que el procediment judicial es dirigeix contra ell, hagi confessat la infracció a les autoritats (art. 21.4a. CP).

  • Reparació a la víctima: que el culpable hagi reparat el dany ocasionat a la víctima, o n'hagi disminuït els efectes, en qualsevol moment del procediment i amb anterioritat a l'acte del judici oral (art. 21.5a. CP).

  • Atenuant analògic (17) : qualsevol altra circumstància d'anàloga significació que les anteriors (art. 21.6a. CP).

Les persones jurídiques tenen un elenc de circumstàncies atenuants específic, el contingut en l'article 31 bis.4 CP, referides totes a actuacions produïdes després de la comissió de delicte tendents a facilitar l'acció de l'Administració de justícia o a minimitzar els efectes del delicte.
Les circumstàncies atenuants previstes són:
a) Haver confessat, abans de saber que el procediment judicial es dirigeix contra ella, la infracció a les autoritats.
b) Haver col·laborat en la investigació del fet aportant proves, en qualsevol moment del procés, que fossin noves i decisives per a aclarir les responsabilitats penals dimanants dels fets.
c) Haver procedit, en qualsevol moment del procediment i abans del judici oral a reparar o disminuir el dany causat pel delicte.
d) Haver establert, abans del començament del judici oral, mesures eficaces per a prevenir i descobrir els delictes que en el futur es puguin cometre amb els mitjans o sota la cobertura de la persona jurídica.
3) Circumstàncies agreujants
Les circumstàncies agreujants són aquelles l'efecte de les quals sobre la responsabilitat penal és de caràcter qualificador. Això explica que, a diferència de les circumstàncies atenuants, no hi hagi una circumstància d'anàloga significació que les anteriors, que podria comportar el risc d'oposar-se a la prohibició de l'analogia in malam partem. L'absència d'aquesta circumstància agreujant analògica fa que el nombre de les circumstàncies agreujants que preveu l'article 22 CP sigui superior al de les atenuants –encara que inferior al que tradicionalment havia constituït el contingut de l'article 10 CP 73. Tanmateix, malgrat el nombre més alt de circumstàncies, l'arbitri judicial a l'hora d'apreciar-ne la concurrència es troba més restringit per la lletra de la llei.
Les circumstàncies que preveu l'article 22 CP són les que es detallen a continuació:
1a. Traïdoria.
Es considera que aquesta concorre quan es comet qualsevol dels delictes contra les persones utilitzant en l'execució mitjans, maneres o formes que tendeixin directament o especialment a assegurar-la, sense el risc que per al culpable pugui procedir de la defensa per part de l'ofès.
2a. Executar el fet mitjançant una disfressa, amb abús de superioritat o aprofitant les circumstàncies de lloc, temps o auxili d'altres persones que afebleixin la defensa de l'ofès o facilitin la impunitat del delinqüent.
Es parteix d'un concepte funcional de disfressa, que l'identifica amb l'ús de mitjans que en dificultin la identificació (una mitja que cobreixi la cara o l'ús d'un passamuntanyes, per exemple).
3a. Executar el fet mitjançant un preu, una recompensa o una promesa.
4a. Cometre el delicte per motius racistes, antisemites o una altra classe de discriminació referent a la ideologia, religió o creences de la víctima, l'ètnia, la raça o nació a què pertanyi, el seu sexe o orientació sexual, o la malaltia o minusvalidesa que pateixi.
5a. Acarnissament.
Que normativament es caracteritza com augmentar deliberadament i inhumanament el patiment de la víctima, causant-li sofriments innecessaris per a executar el delicte.
6a. Actuar amb abús de confiança.
7a. Prevaler-se del caràcter públic que tingui el culpable.
8a. Reincidència.
Es considera agreujant únicament la reincidència homogènia, que es produeix quan, en delinquir, el culpable hagi estat condemnat executòriament per un delicte comprès en el mateix títol del Codi, sempre que sigui de la mateixa naturalesa. No es poden computar els antecedents penals cancel·lats o que hagin de ser-ho. Tampoc es poden computar els antecedents derivats de les condemnes per la comissió de delictes lleus.
4) Circumstància mixta de parentiu
La circumstància mixta de parentiu, que pot agreujar o atenuar la responsabilitat criminal, segons la naturalesa, els motius i els efectes del delicte, s'aplica en els delictes comesos contra persones que tenen una determinada relació de parentiu amb l'autor o amb el cònjuge o convivent (18) d'aquest.
La víctima ha de ser cònjuge o una persona que estigui o hagi estat lligada de manera estable per anàloga relació d'afectivitat a l'ofensor, ascendent, descendent o germà per naturalesa o adopció d'aquest, o del seu cònjuge o convivent.
2.3.4.La individualització judicial de la pena
Una vegada determinada qualitativament i quantitativament la pena, encara no s'ha arribat a la fixació d'una pena concreta a complir. La determinació del quàntum concret de la pena constitueix l'última fase del procés, que depèn en major mesura de la discrecionalitat de jutges i magistrats. La discrecionalitat judicial requereix, tanmateix, una fonamentació jurídica i ha de trobar reflex en la motivació de la sentència (19) .
Els criteris a què s'ha d'atenir l'operador jurídic per a fixar concretament la pena són els relatius a la major o menor gravetat del fet comès i a les circumstàncies particulars del delinqüent.
2.3.5.La determinació de la pena en els delictes lleus, els delictes imprudents i en la pena de multa
Tant en els delictes lleus com en els imprudents, la determinació de la pena no queda sotmesa a les regles que estableix l'article 66 CP, de manera que els jutges apliquen la pena segons el seu prudent arbitri.
La determinació de la pena de multa sí que requereix l'aplicació de les regles que conté l'article 66 CP, entre altres preceptes. Tanmateix, hi ha algunes especialitats en relació amb la multa proporcional. La determinació d'aquesta s'ha de fer no solament tenint en compte les circumstàncies modificatives concurrents, sinó també la situació econòmica del reu (art. 52.2).
2.3.6.Regles aplicables a la determinació de les penes imposables a les persones jurídiques
La introducció en el Codi penal de la responsabilitat penal de les persones jurídiques ha comportat la previsió d'un sistema parcialment específic de determinació de la pena. En aquest sentit, l'aplicació de la pena de multa –per quotes o proporcional– a les persones jurídiques se sotmet a les regles de determinació que estableix l'article 66 CP, llevat de la referida a la multireincidència (20) .
Tanmateix, quan la pena sigui qualsevol altra de les imposables a les persones jurídiques, a més de les regles esmentades, per a decidir ja no solament sobre l'extensió, sinó també sobre quina pena s'ha d'imposar a les persones jurídiques, s'han de tenir en compte les consideracions següents:
a) La necessitat de la pena imposada per a prevenir la continuïtat de l'activitat delictiva o dels seus efectes.
b) Les seves conseqüències econòmiques i socials, i especialment els efectes per als treballadors.
c) El lloc que en l'estructura de la persona jurídica ocupa la persona física o l'òrgan que va incomplir el deure de control.
La durada d'aquestes altres sancions, quan s'imposin amb una durada limitada, no pot excedir la durada màxima de la pena privativa de llibertat prevista per al cas que el delicte sigui comès per una persona física.
S'estableixen limitacions ulteriors (21) per a imposar les sancions esmentades per un període superior als dos anys, que encara es tornen més exigents tant en els supòsits de dissolució com en aquells altres en què les sancions temporals s'acordin per més de cinc anys.

3.Penes privatives de llibertat

De conformitat amb el que s'ha indicat anteriorment, les penes privatives de llibertat són les que impliquen una privació de la llibertat ambulatòria. Entre aquestes figuren la pena de presó, la de localització permanent i la responsabilitat personal subsidiària en cas d'impagament de la pena de multa (22) .
Les penes privatives de llibertat que estableix el CP de 1995 no sempre han estat les que hem esmentat abans. Si des d'un inici van tenir aquesta consideració la pena de presó i la responsabilitat personal subsidiària en cas d'impagament de la pena de multa, la localització permanent constitueix una pena introduïda en el CP mitjançant la reforma efectuada per la LO 15/2003. Abans d'aquell moment, completava l'elenc de penes privatives de llibertat l'arrest de cap de setmana, introduït ex novo pel CP de 1995 com a alternativa a les penes curtes de presó, que no va resultar realment operativa, entre altres raons perquè el seu compliment ininterromput en el cas de delinqüents que havien estat condemnats a penes de presó va desvirtuar completament aquesta sanció. Finalment, en l'última reforma del Codi penal, operada a través de la LO 1/2015, s'ha introduït la pena de presó permanent revisable en l'ordenament jurídic penal espanyol.

3.1.Pena de presó permanent revisable

Una de les reformes més importants esdevingudes amb la reforma del Codi penal de 2015 ha estat la introducció d'una nova pena privativa de llibertat: la presó permanent revisable.
Aquesta nova pena privativa de llibertat es troba prevista, encara que amb noms diversos, en un bon nombre d'ordenaments jurídics europeus i consisteix en la privació de llibertat en un centre penitenciari (com si es tractés de la pena de presó) per un període –aquí es produeix la diferència principal– indeterminat i que fins i tot pot arribar a ser perpetu.
Entre altres països, Alemanya, Regne Unit, França, Itàlia, Noruega, Suècia, Dinamarca o Finlàndia preveuen una pena d'aquesta naturalesa.
La seva imposició és possible per a uns pocs delictes. En concret, la pena de presó permanent revisable es preveu com a pena única per a la nova figura d'assassinat qualificat o l'assassinat de dues o més persones (art. 140 CP), en el delicte d'homicidi al rei o al príncep (art. 485 CP), en el delicte d'homicidi d'un cap d'Estat estranger o persona internacionalment protegida (art. 605.1 CP) i en el delicte de genocidi amb mort, agressió sexual o lesions molt greus (art. 607.1 CP). Els delictes afectats no disten gaire d'aquells pels quals es preveu la mateixa pena en el Dret comparat europeu. Tanmateix, sí que s'ha de criticar, en aquest punt, el fet que el legislador espanyol hagi previst la nova pena de cadena perpètua com a pena única i no com a alternativa a la pena de presó, de manera que la seva imposició quedés reservada per als supòsits més greus.
La presó permanent revisable té, com a conseqüència de la seva durada indeterminada, un règim d'execució particular. A diferència de la pena de presó, no es preveu una durada màxima que no es pugui superar en cap cas. Al seu torn, es preveu un període de seguretat durant el qual el condemnat ha de romandre privat de llibertat en un centre penitenciari en règim ordinari o tancat (art. 36.1 CP). Així, amb caràcter general el període de seguretat esmentat té una durada de 15 anys, encara que en els casos en què s'hagi comès un delicte de terrorisme (capítol VII del títol XXII del llibre II) aquest període s'amplia fins als 20 anys. Així mateix, en cas de concurs de delictes, en virtut de l'art. 78 bis, si un d'ells està castigat amb la presó permanent revisable, el període de seguretat és de 18 anys si les altres penes excedeixen dels 5 anys de presó, de 20 anys si la resta de penes sumen més de 15 anys, i de 22 anys si hi ha més d'un delicte castigat amb pena de presó permanent revisable o la resta de penes que integren el concurs de delictes sumen un total de 25 anys o més.
Solament una vegada complert el període de seguretat esmentat en règim de privació de llibertat és possible accedir al tercer grau penitenciari. Per a això, a més, s'exigeix un pronòstic individualitzat i favorable de reinserció social i que sigui autoritzat pel tribunal sentenciador, una vegada escoltats el Ministeri Fiscal i l'administració penitenciària.
Al rigor en l'accés al tercer grau penitenciari s'ha de sumar la limitació de l'accés al condemnat a la possibilitat de gaudir de permisos ordinaris, pels quals s'exigeix que el subjecte hagi complert un mínim de 8 anys a la presó, període que s'estén fins als 12 en els casos de terrorisme.
Finalment, l'execució de la pena de presó permanent es pot suspendre una vegada el condemnat ha estat complint la pena durant un període de temps determinat, que són 25 anys, encara que es pot ampliar fins als 30 en determinats supòsits de concurs de delictes. A més, han de concórrer dos requisits més: que el penat estigui classificat en tercer grau i que el tribunal pugui fundar l'existència d'un pronòstic favorable de reinserció social. En delictes de terrorisme, s'ha d'afegir el fet que el penat mostri signes inequívocs d'haver abandonat l'activitat terrorista i hagi col·laborat amb les autoritats (vegeu art. 92.2 CP). El procediment és el següent: passats 25 anys (o 30 en els supòsits esmentats més amunt) de compliment de la pena de presó permanent, el tribunal, sempre que a més es compleixin la resta de requisits, acordarà la suspensió de l'execució de la pena i sotmetrà el penat a un règim de semillibertat durant un període d'entre 5 i 10 anys, durant els quals es pot imposar alguna de les regles de conducta establertes en l'art. 83 CP per a la suspensió de les penes privatives de llibertat. Si, per contra, transcorreguts 25 anys (o 30 anys) no es compleixen la resta de requisits necessaris per a acordar la suspensió de la pena, el tribunal haurà de verificar, almenys cada 2 anys, el compliment de la resta de requisits o no per procedir a acordar la suspensió, així com dictaminar sobre les peticions de suspensió i concessió conseqüent de la llibertat condicional que faci el penat.

3.2.Pena de presó

La pena de presó constitueix la pena privativa de llibertat per excel·lència. També constitueix la sanció a què més es recorre en el nostre dret positiu.
Es podria caracteritzar com la conseqüència jurídica del delicte consistent en una privació de llibertat d'una durada continuada, executada generalment en un establiment penitenciari i realitzada essent sotmès el penat a un determinat règim d'activitats.
El règim que imposa el compliment de la pena implica, a més d'una limitació evident de la llibertat ambulatòria del penat, limitacions com la referent al lloc de residència del penat o les relatives a la manera de distribuir el seu temps. Amb tot, d'acord amb l'article 25.2 CE, el penat gaudeix dels drets fonamentals, a excepció dels que es vegin específicament limitats pel contingut de la decisió condemnatòria, el sentit de la pena i la llei penitenciària. Els reclusos tenen dret en tot cas a una feina remunerada i als beneficis corresponents a la Seguretat Social, i a l'accés a la cultura i al desenvolupament integral de la seva personalitat. També per mandat constitucional, les penes privatives de llibertat, entre aquestes la presó (23) , han d'estar orientades a la reeducació i la reinserció social.
Malgrat que és la sanció més habitualment prevista en el Codi penal espanyol i en la major part dels que integren el nostre entorn jurídic, la imposició de la pena de presó no es va generalitzar fins al segle XVIII. Tradicionalment les formes de reclusió havien tingut denominacions diverses originades pel tipus d'establiment en què es complia la pena. Aquest era el motiu que en l'anterior Codi penal encara es fes referència a penes com la reclusió major i menor, la presó major i menor i l'arrest major i menor. Aquestes reminiscències històriques no tenia sentit mantenir-les, atès que ja no es distingien diversos tipus d'establiments de compliment. Per aquest motiu, el Codi penal actual es refereix únicament a la pena de presó.
Quant a la seva extensió, la regla general és que la seva durada mínima és de tres mesos i la seva durada màxima de vint anys. Les penes curtes de presó, entre les quals es consideren incloses les que tenen una durada inferior als sis mesos, tenen tan sols efectes negatius, ja que al desarrelament i l'estigmatització social annexos a la imposició de qualsevol pena de presó, i al contagi carcerari, s'hi afegeix la impossibilitat de dissenyar tractaments orientats a la reeducació en execucions penals de durada tan curta.
Quan per aplicació de les regles de determinació de la pena, el resultant sigui una pena de presó inferior als tres mesos (24) , escau la substitució ope legis –art. 71.2 CP.
Conscient dels efectes negatius de les penes de presó de curta durada, el legislador de 1995 establia el límit mínim de la pena de presó en sis mesos; tanmateix, el legislador de 2003 va rebaixar aquest límit als tres mesos, amb la confessada finalitat que la privació de llibertat de curta durada pogués complir la seva funció de prevenció general adequada als delictes d'escassa importància.
La durada màxima de la pena de presó per regla general assoleix els vint anys. Es considera que les penes de presó de llarga durada –les superiors als quinze anys de presó– tenen un efecte de desocialització tan acusat que és pràcticament impossible que el penat sigui capaç de desenvolupar de nou la seva vida en llibertat amb normalitat. Malgrat això, les excepcions a la regla general de durada màxima de la pena de presó en vint anys són nombroses en la part especial. Sense anar més lluny, l'article 76, en determinar la durada màxima de les privacions de llibertat en supòsits d'acumulació jurídica propis del concurs real, supera en diverses ocasions aquest màxim.
Segons l'article 76, el límit màxim de compliment efectiu de la pena pot arribar als vint-i-cinc anys, als trenta i fins i tot als quaranta anys en alguns casos.
A la duresa punitiva del nostre text punitiu deduïda dels preceptes abans esmentats s'afegeix la possibilitat de compliment íntegre de la pena de presó quan, a conseqüència de l'aplicació de les limitacions que preveu l'article 76 CP, la pena que s'ha de complir és inferior a la meitat de la suma total de les imposades.
Així, per exemple, al delicte d'assassinat doblement circumstanciat li correspon una pena de presó de vint a vint-i-cinc anys (art. 139.2).
La pena de presó té la consideració de greu si supera els cinc anys, i de menys greu si la durada és entre tres mesos i cinc anys.
Aquest acord, aplicable en els supòsits de concurs real de delictes, és en tot cas potestatiu. Tanmateix, aquesta possibilitat es va establir des de la seva introducció, mitjançant la LO 7/2003, i fins a la reforma del Codi penal de 2015, com a preceptiva per als casos en què el màxim esmentat superi els 20 anys. Aquesta preceptivitat admet excepcions únicament en els supòsits en què el jutge de vigilància, amb el pronòstic individualitzat i favorable previ de reinserció social, i valorant, en el seu cas, les circumstàncies personals del reu i l'evolució del tractament reeducador, una vegada escoltats el Ministeri Fiscal, les institucions penitenciàries i les altres parts, acordi l'aplicació del règim general de compliment.
El que es denomina compliment íntegre de condemnes implica l'acord que els beneficis penitenciaris, els permisos de sortida, la classificació en tercer grau i el còmput de temps per a la llibertat condicional es refereixin a la totalitat de les penes imposades en les sentències.
Tanmateix, ni tan sols en aquestes circumstàncies no és possible l'excepció a l'acord obligatori d'aquest règim més onerós de compliment en els casos de delictes referents a organitzacions i grups terroristes i delictes de terrorisme del capítol VII del títol XXII del llibre II del Codi o les comeses al si d'organitzacions criminals, en què la possibilitat d'aplicar el règim general de compliment se circumscriu al tercer grau penitenciari quan quedi per complir una cinquena part del límit màxim de compliment de la condemna i a la llibertat condicional només quan quedi per complir una vuitena part del límit màxim de la condemna.
Per concloure, ni tan sols en els supòsits d'aplicació del règim de compliment general –és a dir, fins i tot al marge dels supòsits d'aplicació del règim de compliment íntegre–, la dita LO 7/2003 va permetre que el règim de compliment de penes de presó greus es pogués flexibilitzar. Per a aquests casos va incloure el denominat període de seguretat (25) , en virtut del qual en els casos en què la durada de la pena de presó imposada sigui superior als cinc anys, el jutge o tribunal pot ordenar que la classificació del condemnat en tercer grau del tractament penitenciari no s'efectuï fins a la meitat del compliment de la pena imposada. Com a excepció, a partir de l'entrada en vigor de la LO 1/2015, es preveu la possibilitat d'acordar la progressió a tercer grau amb anterioritat al compliment de la meitat de la pena per raons humanitàries i de dignitat personal.
La regulació del període de seguretat es fa encara més exigent després de la reforma de 2010, en què la seva imposició esdevé ja preceptiva quan els delictes comesos siguin els referents a organitzacions i grups terroristes i delictes de terrorisme del capítol VII del títol XXII, delictes comesos al si d'una organització o grup criminal, delictes de l'article 183 CP, i delictes del capítol V del títol VIII quan la víctima sigui menor de tretze anys. En aquests casos, el jutge de vigilància pot acordar excepcionalment el règim general de compliment.

3.3.Pena de localització permanent

La pena de localització permanent va ser introduïda entre les penes privatives de llibertat per mitjà de la LO 15/2003, una vegada que aquesta va suprimir la pena d'arrest de cap de setmana del catàleg de penes previstes en el Codi penal. Pròpiament no es pot considerar que aquesta pena ompli el buit generat, com a alternativa a les penes curtes de presó, mitjançant la supressió de la pena d'arrest de cap de setmana, ja que la introducció d'aquesta nova sanció va ser tímida, inicialment tan sols prevista com a pena lleu, i les penes d'arrest de cap de setmana van ser majoritàriament substituïdes per penes curtes de presó. Tampoc no va ser en el seu moment una sanció que es considerés de cap manera innovadora, ja que encara que la seva denominació és poc explícita sobre el contingut de la pena, aquest recorda molt l'antiga pena d'arrest domiciliari.
Malgrat haver estat prevista inicialment únicament com una pena imposable únicament a les faltes i amb una durada màxima de dotze dies, l'àmbit d'aplicació de la pena s'ha vist incrementat mitjançant la LO 5/2010. D'una banda, perquè es tracta en la nova redacció d'una sanció que pot tenir una durada de fins a sis mesos. D'altra banda, perquè, a més d'actuar com a forma de compliment de la responsabilitat personal subsidiària en cas d'impagament de la pena de multa, cosa que ja s'admetia abans de la reforma de 2010, després de la nova redacció que en fa l'article 88 CP pot actuar com a pena substitutiva de la pena de presó que no excedeixi els sis mesos (26) . Pel que fa a la durada de la localització permanent, després de la LO 1/2015 torna als seus orígens, de manera que la nova regulació la situa en els 3 mesos i, per tant, s'ha de classificar, en tot cas, com a pena lleu de possible imposició com a pena principal, substitutòria de penes de presó de durada inferior a 3 mesos (art. 71 CP) o com a forma d'execució de la responsabilitat personal substitutòria (art. 53 CP).
El principal problema d'aquesta pena, l'àmbit d'aplicabilitat de la qual s'ha vist ampliat, tant en els supòsits en què actua com a pena principal com en aquells altres en què funciona com a substitutiva, és l'absència de caracterització legal de la forma d'execució en el Codi penal. El Codi penal es limita a indicar que:

«el seu compliment obliga el penat a romandre en el seu domicili o en un lloc determinat fixat pel jutge en una sentència o posteriorment en una interlocutòria motivada».

És òbvia la intenció del legislador d'evitar el contagi criminal annex a les penes curtes privatives de llibertat. Tanmateix, l'absència de contingut positiu per dotar la restricció de llibertat no lliga amb l'increment de durada de la pena, que ha passat a ser d'un màxim de dotze dies a sis mesos; ara tres mesos. Els consegüents efectes nocius des del punt de vista de la prevenció especial que el lacònic disseny d'aquesta sanció pugui comportar, si té una durada pròxima al semestre, es poden veure agreujats per l'absència de previsions legals que compatibilitzin l'execució de la pena amb les diferents situacions convivencials del penat.
Així, per exemple, en privacions domiciliàries de llibertat que poden arribar als tres mesos, s'hauria de preveure algun mecanisme en virtut del qual el penat que visqui sol pugui garantir el seu aliment sense trencar la pena.
En aquest sentit, la previsió incorporada el 2010 en relació amb la previsió de l'ús de mitjans mecànics o electrònics per a la localització del reu, per tal de respondre a una demanda doctrinal, norma l'ús de mecanismes que permeten controlar el trencament de la pena, però no dota la seva execució de cap contingut positiu.

L'article 37.4, introduït mitjançant la LO 5/2010, disposa el següent:

«Per garantir el compliment efectiu, el jutge o tribunal pot acordar la utilització de mitjans mecànics o electrònics que permetin la localització del reu».

El lloc de compliment de la sanció amb caràcter general és el domicili del penat o un altre lloc determinat que el jutge hagi fixat en la sentència. Aquest altre lloc, com ja havia estat apuntat abans fins i tot de la reforma de 2010, pot ser el centre penitenciari més pròxim al domicili del penat, ja que així ho disposa el paràgraf segon de l'article 37.1 CP. Tanmateix, mitjançant la LO 1/2015, s'ha derogat l'únic supòsit en què es preveia aquesta possibilitat. És possible, també, complir la condemna durant els dissabtes i diumenges o de manera no continuada quan el reu ho sol·liciti i les altres circumstàncies ho aconsellin, un cop escoltat el Ministeri Fiscal.
L'article 37.1, segon paràgraf, incorpora un supòsit ad hoc de compliment els dissabtes, diumenges i dies festius d'aquesta sanció en el centre penitenciari més pròxim al domicili del penat que sembla implicar una reintroducció de la pena d'arrest de cap de setmana, i persegueix atorgar més efecte punitiu a la sanció aplicable a delinqüents reincidents. Els pressupòsits d'aplicació d'aquesta forma de compliment específica parteixen que la pena sigui prevista com a principal, atenent la reiteració de la comissió de la infracció i sempre que ho disposi expressament el precepte concret que hi sigui aplicable.

3.4.Responsabilitat personal subsidiària en cas d'impagament de la pena de multa

La tercera de les penes privatives de llibertat que preveu l'article 35 CP és la responsabilitat personal subsidiària en cas d'impagament de la pena de multa. Aquesta condueix, tant si l'impagament es produeix per voluntat del condemnat com si aquest no satisfà l'import de la sanció per via de constrenyiment, a substituir l'impagament de la multa per una responsabilitat personal subsidiària les regles d'equivalència de la qual estan establertes normativament (27) .
La constitucionalitat d'aquesta institució va ser discutida ja en vigència de l'anterior Codi penal. S'ha indicat que ens podríem trobar davant un supòsit de presó per deutes, i la possible inconstitucionalitat s'ha basat en una vulneració del principi d'igualtat i proporcionalitat. L'STC 19/1985, de 16 de febrer, va declarar constitucional aquesta institució i va basar la seva argumentació en el principi d'inderogabilitat de la pena. En virtut d'aquest principi, orientat a la finalitat legítima que cap transgressió de l'ordenament jurídic no quedi sense pena, la substitució de l'impagament de la pena de multa per una responsabilitat personal subsidiària quedaria legitimada.
Som davant una pena privativa de llibertat (28) , per la qual cosa la seva imposició requereix la submissió a totes les garanties de compliment i còmput d'aquest tipus de penes, i s'ha de trobar fixada en la sentència.
Pel que fa a la regla de conversió, aquesta varia en funció que ens trobem davant una multa determinada d'acord amb el sistema de dies multa o una multa proporcional. En el primer dels casos, s'imposa un dia de privació de llibertat per cada dues quotes impagades que, si es tracta de faltes, es pot complir mitjançant una localització permanent.
Que el legislador sembla no haver pres consciència de l'ampliació aplicativa de la pena de localització permanent després de la reforma de 2010 ho demostra el fet que en l'article 53.1 CP, primer paràgraf, es continua fent referència al fet que el compliment de la responsabilitat personal subsidiària en forma de localització permanent no té en compte la limitació que per a la seva durada estableix l'article 37.1 CP, probablement pensant en quan aquesta era de dotze dies.
En tot cas, i no solament en els supòsits de falta, encara que sempre amb la conformitat prèvia del penat, es pot acordar que la responsabilitat personal subsidiària es compleixi mitjançant treballs en benefici de la comunitat; en aquest cas, cada dia de privació de llibertat equival a un dia de treball.
En els supòsits de multa proporcional, són els jutges, segons el seu prudent arbitri, els que determinen la responsabilitat personal subsidiària que sigui procedent. A diferència, doncs, del que passa amb la multa establerta d'acord amb el sistema de dies multa, la durada de la responsabilitat personal subsidiària en cas d'impagament de la pena de multa proporcional amb prou feines es determina en la llei penal, excepte en el cas de l'article 53.4 CP, que indica que no pot excedir l'any de durada. També en aquest segon cas, amb la conformitat prèvia del penat, es pot acordar que es compleixi en forma de treballs en benefici de la comunitat.
Quan per aplicació de les regles de conversió que estableix l'article 53 s'acaba imposant una pena privativa de llibertat inferior als tres mesos, s'ha plantejat si no s'hi hauria d'aplicar obligatòriament la substitució automàtica de l'esmentada privació de llibertat inferior als tres mesos, aplicant-hi analògicament el que disposa l'article 71.2 CP.
Tanmateix, aquesta possibilitat xoca amb l'escull que el compliment de la responsabilitat personal subsidiària com a localització permanent únicament és possible quan la multa s'ha imposat per una falta. I per això aquesta responsabilitat únicament es pot complir en forma de treballs en benefici de la comunitat, i la seva imposició requereix sempre el consentiment del penat.
La inclusió de la pena de multa entre les aplicables a les persones jurídiques també ha conduït a la previsió legal per a aquests supòsits d'un mecanisme alternatiu de compliment de la sanció pecuniària. Malgrat que no es tracta d'un supòsit de responsabilitat personal subsidiària que impliqui la privació de llibertat, i per tant no som davant una pena privativa de llibertat, el legislador del 2010 ha inclòs un últim número a l'article 53 CP per tal de preveure un sistema alternatiu de compliment.
L'art. 53.5 CP disposa: «Pot ser fraccionat el pagament de la multa imposada a una persona jurídica, durant un període de fins a cinc anys, quan la seva quantia posi provadament en perill la seva supervivència o el manteniment dels llocs de treball existents en aquella, o quan ho aconselli l'interès general. Si la persona condemnada no satisfà, voluntàriament o per via de constrenyiment, la multa imposada en el termini que s'hagi assenyalat, el tribunal en pot acordar la intervenció fins al seu pagament total».

3.5.Penes privatives de llibertat: alternatives i aspectes relacionats amb l'execució

Les penes privatives de llibertat, en especial la pena de presó, constitueixen sancions que es troben en crisi permanent, malgrat que són les sancions penals a les quals més es recorre. Un cop s'ha pres consciència de les dificultats annexes a l'execució d'aquest tipus de sancions, s'articulen una sèrie de mecanismes legals que tendeixen a evitar els efectes perjudicials sobretot per al compliment de finalitats preventives i especials que puguin comportar tant la imposició com l'execució.
Amb aquesta finalitat, per a evitar la imposició de penes privatives de llibertat de curta durada, s'han dissenyat contemporàniament instruments orientats a evitar ingressos a la presó que poden ser contraproduents per a la consecució de finalitats resocialitzadores, però que alhora tracten de donar un compliment alternatiu a les funcions inherents a la pena. Es tracta dels substitutius penals o les alternatives a la presó pròpiament dites.
Per tal d'evitar els efectes perjudicials que l'execució de penes llargues privatives de llibertat pugui comportar per a la consecució de finalitats resocialitzadores, mentre es tracten d'observar les finalitats preventives generals inherents a la previsió de penes de presó d'una durada més llarga, s'articula normativament un sistema d'execució de la pena de presó que prevegi, com a últim dels estadis d'aquesta, la llibertat condicional.
La llibertat condicional no constitueix exactament una alternativa a l'execució de la pena de presó, sinó que es configura com una fase d'execució d'aquesta.
En aquest aspecte, la reforma del CP operada per la LO 1/2015 ha fet una de les modificacions més importants. L'institut de la llibertat condicional passa a formar part de l'institut de la suspensió, de manera que el que fins ara era una fase d'execució de la pena de presó ara s'ha d'entendre com una forma de suspensió de l'última part de les penes de presó.
3.5.1.Suspensió de l'execució de les penes privatives de llibertat
La suspensió de l'execució (29) de les penes privatives de llibertat integra un instrument que permet suspendre, tant l'ingrés a la presó com l'execució d'altres penes privatives de llibertat, i sotmet el beneficiari a un determinat període probatori que, si finalitza adequadament, produeix la remissió de la pena.

Disposa l'art. 87.1: «Transcorregut el termini de suspensió fixat sense que el subjecte hagi comès un delicte que posi de manifest que l'expectativa en la qual es fundava la decisió de suspensió adoptada ja no es pot mantenir, i complertes de forma suficient les regles de conducta fixades pel jutge o tribunal, aquest ha d'acordar la remissió de la pena».

El model de suspensió adoptat en el Codi penal espanyol constitueix un híbrid entre el model francobelga –que implica la suspensió de l'execució, però es manté l'antecedent penal, sense que el reu tingui assistència durant l'execució d'aquesta mesura alternativa– i la probation anglosaxona, en què el jutge no arriba a dictar sentencia, de manera que si qui és sotmès al substitutiu observa una conducta adequada durant el període probatori mai no s'arriba a dictar sentència, i no li consten antecedents penals.
Fins a l'entrada en vigor de la LO 1/2015, les alternatives a les penes privatives de llibertat eren dues: la suspensió de les penes privatives de llibertat i la substitució de la pena de presó. El legislador de 2015 ha reformat els articles 80 i següents CP, relatius a suspensió, substitució i llibertat condicional, de manera que els tres instituts queden integrats en un de sol: la suspensió.
Les penes la suspensió de les quals es pot produir són les privatives de llibertat inferiors a dos anys. Se'n dedueix, doncs, que hi ha la suspensió de l'execució de qualsevol de les esmentades en l'article 35 CP excepte de la pena de presó permanent revisable. És a dir, la de la pena de presó, la de la localització permanent, i fins i tot la de la responsabilitat personal subsidiària en cas d'impagament de la pena de multa.
En relació amb la forma de procedir a la suspensió, s'indica que aquesta s'ha d'acordar, sempre que sigui possible, de forma motivada en la mateixa sentència condemnatòria. En cas contrari, es procedeix en el mateix sentit que es feia fins a l'entrada en vigor de la LO 1/2015. És a dir, un cop declarada la fermesa de la sentència i prèvia audiència a les parts, el jutge o tribunal es pronuncia sobre la concessió o no de la suspensió de l'execució de la pena.
Com que l'adopció d'aquest substitutiu és potestativa per part del jutge, s'indica que en la dita resolució motivada (la mateixa sentència o interlocutòria posterior) s'ha de tenir en compte fonamentalment les circumstàncies del delicte comès, les circumstàncies personals del penat, els antecedents, la conducta posterior al fet –en particular l'esforç per reparar el dany causat–, les circumstàncies familiars i socials pròpies i els efectes que es poden esperar de la suspensió de l'execució i del compliment de les mesures que s'hi imposen.
Quant a les modalitats de suspensió es poden diferenciar les quatre següents:
a) Suspensió ordinària,
b) Suspensió excepcional o suspensió substitutiva,
c) Suspensió extraordinària en cas de malalts greus,
d) Suspensió extraordinària en cas de drogodependents.
D'acord amb la suspensió ordinària, es condiciona a la concurrència de tres requisits (30) :
1) Primarietat delictiva
No es tenen en compte a aquest efecte ni les condemnes anteriors per delictes imprudents o per delictes lleus, ni els antecedents penals que hagin estat cancel·lats o hagin de ser-ho segons el que disposa l'article 136 CP. Tampoc es tenen en compte els antecedents penals relatius a delictes que, per la seva naturalesa o circumstàncies, no siguin rellevants per a valorar la probabilitat de comissió de delictes futurs.
Així, no es poden tenir en compte per acordar la suspensió o no d'una pena de presó d'1 any per la comissió de delicte de tràfic d'influències (art. 428 CP) els antecedents penals per la comissió d'un delicte de lesions (art. 147 CP).
2) Que la pena o penes imposades, o la suma d'aquestes, no superi els dos anys
La suma s'efectua només en relació amb les penes que s'han imposat en el mateix procés, no de les imposades en diversos processos, malgrat que es refereixin a delictes connexos.
3) Que s'hagin satisfet les responsabilitats civils que s'haguessin originat i s'hagi fet efectiu el decomís
Aquest requisit s'entendrà que s'ha complert quan el penat assumeixi el compromís de satisfer les responsabilitats civils d'acord amb la seva capacitat econòmica i de facilitar el decomís acordat, i sigui raonable esperar que es complirà en el termini prudencial que determini el jutge o el tribunal.
La segona modalitat integrada en l'institut de la suspensió és la suspensió excepcional o suspensió substitutiva. D'acord amb aquesta segona modalitat, només es poden suspendre les penes de presó (no la resta de penes privatives de llibertat) encara que no concorrin el primer i el segon requisit exigit per a la suspensió ordinària. En el seu lloc, s'exigeix que aquestes penes de presó no excedeixin individualment dels dos anys, que el reu sigui no habitual i que es consideri adequat acordar la suspensió, d'acord amb les circumstàncies personals del reu, la naturalesa del fet delictiu, la seva conducta i, en particular, l'esforç per reparar el dany.
En aquests casos, la suspensió, a banda que es condiciona a la reparació efectiva del dany o a la indemnització del perjudici causat, ha d'exigir o bé el pagament d'una multa (31) o bé la realització de treballs en benefici de la comunitat. L'extensió de la mesura que s'imposi ha de tenir una durada, una vegada tinguts en compte els criteris de conversió, d'entre 1/5 part fins a 2/3 parts de la pena suspesa.
(31) En els supòsits en què s'hagi comès un delicte en què la víctima sigui algun dels subjectes establerts en l'art. 173.2 CP només escau la imposició del pagament d'una multa en els casos en què s'acrediti que entre l'agressor i la víctima no hi ha relacions econòmiques derivades d'una relació conjugal, de convivència o filiació, o de l'existència d'una descendència comuna.
Criteris de conversió:
1 dia de presó = 2 quotes de multa
1 dia de presó = 1 jornada de treball
La tercera modalitat fa referència a la suspensió extraordinària per raons humanitàries. En aquest supòsit, es pot acordar la suspensió de qualsevol pena imposada, sense subjecció a cap requisit (32) , quan el penat té una malaltia molt greu amb patiments incurables.
L'única limitació imposada a aquest supòsit consisteix en el fet que el penat, en el moment de cometre el delicte, ja tingui una altra pena suspesa pel mateix motiu.
Diferent és la modalitat de suspensió per als que han comès el delicte a causa de la seva dependència a les substàncies que preveu el núm. 2n de l'article 20 (33) . En aquest cas, si bé no s'exigeix que els beneficiaris no siguin delinqüents primaris ni que el límit de pena susceptible de suspensió no es xifri en els dos anys –hi pot haver suspensions de penes de fins a cinc anys– sí que es requereix el compliment de la responsabilitat civil derivada del delicte, a la qual s'afegeixen altres exigències que fan que, tot i ser un règim més permissiu en alguns aspectes, sigui més exigent en altres.
Així, l'acord sobre la suspensió es condiciona al fet que se certifiqui suficientment que el condemnat està deshabituat o sotmès a un tractament deshabituador en el moment de decidir sobre la suspensió; s'estableix un únic període probatori de més durada que el corresponent al règim general, i a les condicions generals s'afegeix, quan sigui procedent, la de l'absència d'abandonament del tractament deshabituador. Com a novetat, la reforma operada mitjançant la LO 1/2015 precisa que no s'entendrà com a abandonament les recaigudes en el tractament si aquestes no evidencien un abandonament definitiu del tractament de deshabituació.
L'acord de la suspensió, que depèn del compliment dels requisits esmentats més amunt, implica que qui està sotmès a la mesura ha d'observar una sèrie de condicions durant un determinat període de temps, la durada del qual depèn de la gravetat de la pena suspesa. Si es tracta d'una pena lleu, el termini de suspensió va dels tres mesos a l'any. Si som davant una pena imposada per un delicte però inferior als dos anys, el termini de suspensió (34) és d'entre dos i cinc anys. Finalment, en la modalitat de suspensió extraordinària en cas de drogodependents, el termini és de tres a cinc anys. En aquest últim supòsit també es pot prorrogar el termini de suspensió per un temps no superior a dos anys en aquells casos en què un cop extingit aquest termini calgui la continuació del tractament.
(34) El termini de suspensió el determina el jutge tenint en compte les circumstàncies personals del delinqüent, els seus antecedents, les circumstàncies del delicte comès, la seva conducta posterior i els efectes que s'esperin de la suspensió (art. 81 CP).
En el període de temps esmentat, el reu que tingui suspesa l'execució de la pena ha d'observar una sèrie d'obligacions. L'essencial i preceptiva en qualsevol supòsit de suspensió és que el reu no delinqueixi durant el període de suspensió. Aquesta condició s'entendrà incomplerta en cas que el subjecte sigui condemnat per la comissió d'un delicte comès durant el període de suspensió i això posi de manifest que l'expectativa en la qual es fundava la decisió de suspensió adoptada ja no es pot mantenir. L'incompliment d'aquesta condició condueix a la revocació de la suspensió, amb la consegüent execució de la pena suspesa (35) .
Juntament amb la prohibició de delinquir el jutge pot (amb caràcter potestatiu) imposar l'observança d'una sèrie de regles de conducta, les que preveuen els articles 83 i 84 CP, que seran controlades per les Forces i Cossos de Seguretat i el servei de gestió de penes i mesures alternatives. A més, durant el període de suspensió de la pena, el jutge o tribunal pot modificar la decisió adoptada en relació amb les regles de conducta a seguir. En concret, pot alçar totes o algunes de les regles de conducta o prestacions imposades, o modificar o substituir-les per unes altres de menys oneroses (art. 85 CP).
Les regles a complir poden ser alguna de les següents:
1a. Prohibició d'aproximar-se a la víctima o a aquells dels seus familiars o altres persones que determini el jutge o tribunal, als seus domicilis, als seus llocs de treball o a altres llocs que freqüentin habitualment, o de comunicar-s'hi per qualsevol mitjà. La imposició d'aquesta prohibició sempre es comunicarà a les persones en relació amb les quals s'acordi.
2a. Prohibició d'establir contacte amb persones determinades o amb membres d'un grup determinat, quan hi hagi indicis que permetin suposar amb fonament que aquests subjectes li poden facilitar l'ocasió per a cometre nous delictes o incitar-lo a fer-ho.
3a. Mantenir el seu lloc de residència en un lloc determinat amb prohibició d'abandonar-lo o absentar-se'n temporalment sense autorització del jutge o tribunal.
4a. Prohibició de residir en un lloc determinat o d'acudir-hi, quan hi pugui trobar l'ocasió o motiu per a cometre nous delictes.
5a. Comparèixer personalment amb la periodicitat que es determini davant del jutge o tribunal, dependències policials o servei de l'Administració que aquests assenyalin, per a informar de les seves activitats i justificar-les.
6a. Participar en programes formatius, laborals, culturals, d'educació viària, sexual, de defensa del medi ambient, de protecció dels animals, d'igualtat de tracte i no-discriminació i altres de semblants.
7a. Participar en programes de deshabituació al consum d'alcohol, drogues tòxiques o substàncies estupefaents, o de tractament d'altres comportaments addictius.
8a. Prohibició de conduir vehicles de motor que no disposin de dispositius tecnològics que en condicionin l'engegada o el funcionament a la comprovació prèvia de les condicions físiques del conductor, quan el subjecte hagi estat condemnat per un delicte contra la seguretat viària i la mesura sigui necessària per a prevenir la possible comissió de nous delictes.
9a. Complir els altres deures que el jutge o el tribunal consideri convenients per a la rehabilitació social del penat, amb la conformitat prèvia d'aquest, sempre que no atemptin contra la seva dignitat com a persona.
Quan es tracti de delictes comesos sobre la dona per qui sigui o hagi estat el seu cònjuge, o per qui hi estigui o hi hagi estat lligat per una relació similar d'afectivitat, fins i tot sense convivència, s'imposaran sempre les prohibicions i deures indicats en les regles 1a, 4a i 6a de l'apartat anterior.
També es podrà condicionar la suspensió al compliment d'alguna o algunes de les prestacions o mesures següents:
1a. El compliment de l'acord assolit per les parts en virtut de mediació.
2a. El pagament d'una multa.
3a. La realització de treballs en benefici de la comunitat.
El seu incompliment no condueix amb caràcter general a la revocació de la suspensió, sinó que es faculta el jutge perquè, o bé substitueixi la regla imposada per una altra, o bé prorrogui el termini de suspensió –sense que pugui passar dels cinc anys–, o bé, finalment, revoqui la suspensió únicament en supòsits d'incompliment reiterat o greu (36) . Finalment, també es revoca la suspensió si el reu facilita informació inexacta o insuficient sobre el parador de béns o objectes el decomís dels quals hagi estat acordat, o no compleix el compromís de pagament de les responsabilitats civils a les quals hagi estat condemnat, tret que no tingui prou capacitat econòmica per a pagar-les.
3.5.2.Expulsió d'estrangers
La reforma del Codi penal operada mitjançant la LO 1/2015 ha reformat àmpliament l'expulsió d'estrangers prevista i regulada en l'article 89 CP. Malgrat que la institució regulada en aquest precepte es prevegi com un supòsit de substitució de la pena de presó, de fet s'ha de considerar com un instrument de control de fluxos migratoris.
Per regla general, l'expulsió s'aplica als condemnats a penes de presó de més d'un any imposades a ciutadans estrangers, amb indiferència de la seva situació administrativa (37) . Sorprèn aquesta amplitud, atès que fins a l'entrada en vigor de la reforma de 2015, només es podia acordar als estrangers no residents legalment a Espanya.
D'acord amb el dret positiu, les penes de presó de més d'un any de durada s'han de substituir per l'expulsió del territori espanyol per un període d'entre cinc i deu anys (38) . En els casos en què la condemna a pena de presó sobrepassi els cinc anys de durada, s'acorda, tanmateix, l'execució de la pena de presó i només quan s'accedeixi al tercer grau penitenciari o es concedeixi la llibertat condicional, se substitueix la part restant per l'expulsió. Com a excepció, no escau la substitució de les penes de presó per l'expulsió quan aquestes s'haguessin imposat per la comissió d'un delicte de tràfic de persones, un delicte de tràfic il·legal de mà d'obra, el delicte de determinació o afavoriment de la immigració o el delicte de tràfic de persones.
3.5.3.Suspensió de l'execució de la resta de la pena de presó o llibertat condicional
Finalment, juntament amb les institucions substitutives de les penes privatives
de llibertat, el Codi penal preveu la llibertat condicional (39) ; institut que mitjançant la LO 1/2015 ha modificat la seva naturalesa, de manera que s'incorpora com una modalitat de suspensió d'una part de la pena de presó.
Aquest canvi de naturalesa jurídica no només té efectes teòrics que afecten el fonament i el mateix fi de la llibertat condicional, a més de les consegüents contradiccions que genera la nova regulació en relació amb el que estableix la normativa penitenciària, sinó sobretot efectes pràctics.
El principal efecte derivat d'aquesta nova naturalesa és que el temps passat en règim de llibertat condicional no computa com a temps d'execució de la pena de presó i, per tant, en cas que es revoqui, s'ha de complir la part de la pena suspesa sense que el temps passat en llibertat condicional es pugui descomptar. A més, pel que fa a l'execució i revocació de la institució, s'ha d'acudir, en tot allò que no estigui específicament regulat en l'article 90 CP, a les regles generals de la suspensió (40) .
1) Règim general
Els requisits que configuren el règim general per a l'acord preceptiu de la llibertat condicional són els que estableix l'article 90.1 CP:
a) Que el penat es trobi classificat en tercer grau penitenciari;
L'accés al tercer grau penitenciari –de conformitat amb l'article 77.5 LOGP– requereix, a més dels requisits que estableix el CP, que el penat hagi satisfet la responsabilitat civil derivada del delicte, considerant a aquests efectes la conducta efectivament observada amb vista a restituir el que s'ha sostret, reparar el dany i indemnitzar els perjudicis materials i morals; les condicions personals i patrimonials del culpable, a l'efecte de valorar la seva capacitat real, present i futura per a satisfer la responsabilitat civil que li correspongui; les garanties que permetin assegurar la satisfacció futura; l'estimació de l'enriquiment que el culpable hagi obtingut per la comissió del delicte, i, si escau, el dany o destorb produït al servei públic, i també la naturalesa dels danys i perjudicis causats pel delicte, el nombre de perjudicats i la seva condició.
b) Que s'hagin extingit les tres quartes parts de la condemna imposada;
c) Que s'hagi observat bona conducta.
Per resoldre si s'ha observat o no bona conducta, el jutge de vigilància penitenciària valora la personalitat del penat, els seus antecedents, les circumstàncies del delicte comès, la rellevància dels béns jurídics que es podrien veure afectats per una reiteració delictiva, la seva conducta durant el compliment de la pena, les seves circumstàncies familiars i socials i els efectes que cal esperar de la mateixa suspensió de l'execució i del compliment de les mesures que s'hagin imposat.
Aquest tercer requisit no s'entén complert si el penat no ha satisfet la responsabilitat civil derivada del delicte en els supòsits i d'acord amb els criteris que estableix l'article 72.5 i 6 LOGP.
A més, la reforma de 2015 introdueix un apartat quart al nou article 90 CP que estableix, d'una banda, la possibilitat de denegar la suspensió de la resta de la pena en aquells casos en què el penat, o bé doni informació inexacta o insuficient sobre el parador de béns o objectes el comís dels quals s'hagi acordat o directament per a evitar que s'executin, o bé no compleixi amb el compromís de pagament de les responsabilitats civils d'acord amb la seva capacitat. D'altra banda, també possibilita que la suspensió es denegui en aquells casos en què el penat hagi eludit el compliment de la pena de multa imposada o la reparació del dany econòmic causat a l'Administració a la qual hagi estat condemnat a reparar, sempre que hagi estat condemnat per la comissió d'algun dels delictes previstos en el títol XIX del llibre II del CP, relatius als delictes contra l'Administració Pública (41) .
(41) Cal tenir en compte, tanmateix, que la reparació del dany econòmic a què es refereix l'article 90.4 CP in fine forma part, segons la regulació de l'article 126 CP, de la responsabilitat civil derivada del delicte, i, per tant, ja es tenia en compte sense necessitat que el legislador de 2015 hagués establert aquesta clàusula de forma expressa.
En els supòsits relacionats amb delictes de terrorisme i les comeses al si d'organitzacions criminals, s'estableix un règim de llibertat condicional específic per costós, en el sentit que el pronòstic de reinserció social tan sols es considera concurrent quan el penat mostra signes inequívocs d'haver abandonat els objectius i els mitjans de l'activitat terrorista i, a més, ha col·laborat activament amb les autoritats.
Ha d'haver col·laborat amb aquestes, o bé per a impedir la producció d'altres delictes per part de la banda armada, organització o grup terrorista, o bé per a atenuar els efectes del seu delicte, o bé per a la identificació, captura i processament de responsables dels delictes terroristes, per a obtenir proves o per a impedir l'actuació o el desenvolupament de les organitzacions o associacions a què hagi pertangut o amb què hagi col·laborat, la qual cosa es pot acreditar mitjançant una declaració expressa de repudi de les seves activitats delictives i d'abandonament de la violència i una petició expressa de perdó a les víctimes del seu delicte, i també mitjançant els informes tècnics que acreditin que el pres està realment desvinculat de l'organització terrorista, i de l'entorn i de les activitats d'associacions i col·lectius il·legals que l'envolten, i que certifiquin la seva col·laboració amb les autoritats.
2) Règims privilegiats
Pel que fa als règims privilegiats d'obtenció de la llibertat condicional, que exceptuen la necessitat d'haver complert les tres quartes parts de la condemna, avançant la possibilitat de gaudir d'aquesta situació de llibertat, són els que preveuen els articles 90.2 i 3.
Juntament amb aquests, es preveu un règim també privilegiat per raons humanitàries en l'article 91 CP. És aplicable als penats que hagin complert l'edat de 70 anys o que la compleixin durant l'extinció de la condemna, i als malalts molt greus amb patiments incurables.
D'acord amb el règim privilegiat que preveu l'article 90.2 CP, es pot avançar la concessió de la llibertat condicional a les dues terceres parts de compliment de la condemna –si hi concorren els altres dos requisits a què es refereix l'article 90 CP–, sempre que no es tracti de delictes de terrorisme i les comeses al si d'organitzacions criminals, quan els sentenciats mereixin aquest benefici perquè han fet continuadament activitats laborals, culturals i ocupacionals.
Fins i tot es pot avançar en major mesura la concessió d'aquest benefici, i es pot acordar una vegada complerta la meitat de la condemna imposada, en els mateixos termes abans esmentats –si es compleixen la resta de requisits que estableix l'article 90.1 i a excepció dels delictes de terrorisme i les comeses al si d'organitzacions criminals– quan el penat, a més d'haver fet de manera continuada les activitats esmentades en el paràgraf anterior, acrediti la participació efectiva i favorable en programes de reparació a les víctimes o programes de tractament o desintoxicació (42) .
Finalment, el legislador de 2015 ha introduït un nou règim privilegiat i de caràcter excepcional per a subjectes primaris que hagin estat condemnats a una pena de presó de fins a tres anys. En aquest cas, es pot acordar la suspensió de l'execució de la resta de la pena i concedir la llibertat condicional una vegada extingida la meitat de la seva condemna si acredita haver observat bona conducta i haver desenvolupat durant el compliment de la pena activitats laborals, culturals o ocupacionals. S'excepciona la concessió a aquells individus que hagin comès delictes de terrorisme o delictes contra la llibertat i indemnitat sexuals.
Per delinqüent primari s'ha d'entendre el que no ha complert amb anterioritat cap pena de presó. Per tant, no s'han d'incloure les penes de presó complertes per delictes que en el moment que es resol la concessió de la llibertat condicional ja no formen part dels antecedents penals del subjecte per haver estat cancel·lats o cancel·lables. Tampoc s'han d'incloure les penes de presó imposades amb anterioritat però l'execució de les quals s'hagi suspès íntegrament.

4.Penes privatives de drets

El concepte de penes privatives de drets està integrat per les que estableix l'article 39 CP. Es tracta d'un conjunt de sancions penals que no estan gaire determinades legalment, i que semblen tenir com a únic element aglutinant el fet que constitueixen sancions diferents de la presó i de la multa i que, per tant, priven de drets diferents de la llibertat ambulatòria i el patrimoni, amb l'amplitud de facultats per limitar que això comporta.
Tanmateix, per tal d'intentar sistematitzar les penes incloses en aquesta denominació, es poden diferenciar les penes interdictives de l'exercici de funcions o facultats –que impedeixen que el penat pugui fer determinades activitats o exercir determinades facultats–, les denominades penes d'allunyament –que restringeixen la llibertat de moviments del penat i limiten les seves possibilitats de contacte amb la víctima o amb determinades persones– i la pena de treballs en benefici de la comunitat, que imposa obligacions positives al penat.

4.1.Penes interdictives de funcions o facultats

Començant per les penes interdictives de funcions o facultats, som davant un conjunt de sancions que essencialment representen restriccions a l'exercici de funcions de caràcter polític, o bé de facultats civils o professionals.
Per tant, limiten la lliure capacitat de participació del penat en la vida social.
Es tracta en alguns casos de sancions tradicionalment previstes en el nostre ordenament jurídic; en altres casos es tracta de sancions recentment incorporades al catàleg de penes, i en alguns supòsits tenen un clar component infamant –aquest és el cas de la inhabilitació absoluta. Al marge d'aquest efecte interdictiu, de prohibició de realització d'activitats, constitueixen sancions de contingut heterogeni, el nombre de les quals s'ha incrementat en el Codi penal de 1995. A més de l'efecte interdictiu –de prohibició de realització de determinades activitats–, en els casos en què la pena incideix sobre una relació de prestació de serveis normada prèviament existent que el Codi penal declara finalitzada en imposar la sanció, tenen un efecte extintiu.

  • Exemple de pena privativa de drets tradicional: la pena d'inhabilitació absoluta.

  • Exemple de pena privativa de drets de recent incorporació: la pena de privació de la pàtria potestat.

Tradicionalment, aquest tipus de sancions van fer fonamentalment de penes accessòries, amb la finalitat de produir fins i tot la mort civil del penat. En l'actualitat, malgrat que es tracta majoritàriament de penes que continuen actuant com a accessòries, tenen funcionalitat així mateix com a penes principals. El seu paper emergent com a penes alternatives a la presó ha fet no solament que en el Codi penal de 1995 siguin més profusament previstes com a penes principals, sinó que s'hagi incrementat el catàleg d'aquest tipus de sancions. Això últim fins i tot amb la reforma de 2010, que ha afegit a aquest catàleg la pena de privació de la pàtria potestat.
Entre aquestes penes s'inclouen les que es detallen a continuació:
1) Inhabilitació absoluta
Produeix la privació definitiva de tots els honors (43) , feines i càrrecs públics que tingui el penat, encara que siguin electius, i també la incapacitat per a obtenir-los o per a obtenir qualsevol altre honor, càrrec o feina públics, i la de ser elegit per a un càrrec públic durant el temps de la condemna. Té tant efecte extintiu com interdictiu.
2) Inhabilitacions especials

  • Inhabilitació especial per a feina o càrrec públic.

Produeix la privació definitiva de la feina o càrrec (44) sobre el qual recaigui, encara que sigui electiu, i dels honors que li siguin annexos, i també la incapacitat per a obtenir la feina o càrrec o altres d'anàlegs, durant el temps de la condemna. Té tant efecte extintiu com interdictiu.

  • Inhabilitació especial per a professió, ofici, indústria o comerç o altres activitats determinades en el Codi penal o qualsevol altre dret.

El dret de què es tracti s'ha de concretar en la sentència; es tracta d'una sanció que priva el penat del dret a exercir la professió (45) , ofici, indústria o comerç o una determinada activitat o dret que es disposi en la sentència. No té efecte extintiu, sinó només interdictiu.

  • Inhabilitació especial dels drets de la pàtria potestat, tutela, guarda, curatela o tinença d'animals.

Priva el penat dels drets inherents a la primera (46) , i implica l'extinció de les altres, i també la incapacitat per a obtenir el nomenament per als càrrecs esmentats durant el temps de la condemna. Té efecte tant extintiu com interdictiu respecte de la tutela, curatela, guarda i la possibilitat de tenir animals, però només interdictiu en relació amb la pàtria potestat.

  • Inhabilitació especial per al dret de sufragi passiu.

Priva el penat del dret a ser elegit (47) per a càrrecs públics durant el temps de la condemna. Tanmateix, no es pot privar el penat del dret de sufragi actiu –del dret a elegir.
3) Suspensió de feina o càrrec públic
Priva el penat del seu exercici (48) durant el temps de la condemna. No té, doncs, efecte extintiu, sinó només interdictiu, a diferència de la corresponent inhabilitació especial.
4) Privació del dret a conduir vehicles de motor o ciclomotors
Inhabilita el penat per a l'exercici de tots dos drets (49) durant el temps fixat en la sentència. Si la pena s'imposa per un temps superior a dos anys, té efecte extintiu, ja que comporta la pèrdua de vigència del permís o la llicència que habilita per a la conducció.
5) Privació del dret a la tinença i port d'armes
Inhabilita el penat per a l'exercici d'aquest dret (50) durant el temps de la condemna, però, igual com la pena anterior, té efecte extintiu quan s'imposa per un termini superior a dos anys.
6) Privació de la pàtria potestat
Es tracta d'una sanció incorporada per la LO 5/2010, per a permetre que, davant la comissió de determinats delictes es pugui imposar una pena que tingui efecte extintiu en relació amb la pàtria potestat (51) . Es disposa que aquesta pena implica la pèrdua de la titularitat de la pàtria potestat i que subsisteixen els drets dels quals sigui titular el fill respecte del penat.

4.2.Penes d'allunyament

Amb aquesta denominació es fa referència a les penes que estableix l'article 48 CP, que van ser introduïdes ex novo en el Codi penal de 1995 i que gradualment han estat dotades, en successives reformes penals efectuades sobre el text punitiu, de més amplitud.
Originàriament, en l'article 48 CP s'establia com a pena únicament la privació del dret a residir en determinats llocs o a anar-hi, però amb la reforma efectuada per la LO 14/1999 es van incloure les dues penes restants, que ara són previstes en els números 2 i 3 de l'article 48 CP. Posteriorment, la LO 15/2003 va tornar novament a modificar el precepte regulador d'aquest tipus de sancions, en va determinar el contingut i va establir la preceptivitat de la seva imposició en determinats supòsits. Novament, la reforma efectuada per la LO 5/2010 ha incidit en la regulació d'aquestes sancions i n'ha ampliat l'àmbit d'aplicació, en concret en relació amb la pena de privació del dret a residir en determinats llocs o anar-hi, que ara impedeix residir no solament en el lloc on s'ha comès el delicte, sinó també la falta.
Les penes d'allunyament constitueixen sancions penals de factura clarament victimològica, la finalitat essencial de les quals es determina per la prevenció d'atacs ulteriors a qui ja ha estat victimitzat o és en risc de ser victimitzat pel reu.
Aquest component clarament victimològic explica que aquestes sancions també es prevegin com a mesures de seguretat no privatives de llibertat i, sobretot, que algunes es puguin adoptar com a mesures cautelars (52) ja des de les primeres diligències.
En relació amb quines i quin contingut tenen les denominades penes d'allunyament se circumscriu a algun dels següents:
1) Privació de residir en determinats llocs o d'anar-hi
Impedeix al penat residir en el lloc en què hagi comès el delicte o a aquell en què radiqui la víctima o la seva família, si són diferents.
2) Prohibició d'aproximar-se a la víctima o a aquells dels seus familiars o altres persones que determini el jutge o tribunal
Impedeix al penat apropar-se a aquestes persones, en qualsevol lloc on es trobin, i apropar-se al seu domicili, als seus llocs de treball i a qualsevol altre que sigui freqüentat per ells, i respecte dels fills, queda en suspensa el règim de visites, comunicació i estada que s'hagi reconegut en sentència civil fins al compliment total d'aquesta pena.
3) Prohibició de comunicar-se amb la víctima o amb aquells dels seus familiars o altres persones que determini el jutge o tribunal
Impedeix al penat establir amb elles, per qualsevol mitjà de comunicació o mitjà d'informàtic o telemàtic, contacte escrit, verbal o visual.
D'això es dedueix que són penes més restrictives del dret a la llibertat ambulatòria que privatives de drets diferents d'aquesta. Justament per a fer possible el control en execució d'aquest tipus de restricció, s'indica en el mateix precepte regulador d'aquestes penes que es pot acordar que el control de les mesures es faci a través dels mitjans electrònics (53) que ho permetin.
En relació amb els delictes a què correspon la imposició d'aquest tipus de sancions, no constitueixen penes la imposició de les quals s'estableixi en el llibre II CP. Es tracta de penes que sempre fan d'accessòries; tanmateix, el règim d'accessorietat (54) en aquests supòsits no és el general o tradicional –pena que acompanya la pena principal i que dura el que dura aquesta–, sinó especial, ja que s'imposen en funció del delicte comès.
Es tracta de penes que es poden imposar potestativament, atenent la gravetat dels fets o el perill que el delinqüent representi, en els delictes d'homicidi, avortament, lesions, contra la llibertat, de tortures i contra la integritat moral, tràfic d'éssers humans, contra la llibertat i indemnitat sexuals, la intimitat, el dret a la pròpia imatge i la inviolabilitat del domicili, l'honor, el patrimoni i l'ordre socioeconòmic. Tenen una durada que no pot excedir els deu anys en delictes greus, ni els cinc en delictes menys greus ni els sis mesos en els delictes lleus.
En els casos en què aquestes sancions s'imposin acumulativament amb la pena de presó, es preveu un règim de compliment simultani amb aquesta pena i després successiu, en el sentit que la durada de la pena d'allunyament ha de superar entre un i deu anys la durada de la presó en els delictes greus i entre un i cinc anys en els delictes menys greus.
Malgrat que la regla general és la imposició potestativa d'aquest tipus de sancions, s'estableix la imposició preceptiva de la pena de prohibició d'aproximació quan el subjecte passiu dels delictes abans previstos sigui algun dels subjectes passius del delicte de violència habitual en l'àmbit familiar (art. 173.2 CP).
L'aplicació preceptiva d'aquest tipus de sanció en supòsits de violència familiar ha plantejat ingents problemes interpretatius i jurisprudència contradictòria en els casos en què el subjecte passiu consent en l'acostament, i pot arribar a induir, o si més no, cooperar a la comissió del corresponent delicte de trencament de condemna. La polèmica jurisprudencial sobre si el consentiment del supòsit beneficiari de la mesura en aquests supòsits pot tenir algun tipus de virtualitat d'exempció de la responsabilitat criminal s'ha vist de moment tancada mitjançant l'acord del Ple de la Sala Segona de caràcter no jurisdiccional, de 25 de novembre de 2008 (reflectit, entre altres, en l'STS 39/2009, de 29 de gener), en el sentit que el consentiment de la víctima no pot tenir cap efecte, ja que no es confereix en el delicte de trencament de condemna cap rellevància al perdó de l'ofès.

4.3.Treballs en benefici de la comunitat

La pena de treballs en benefici de la comunitat va constituir una de les novetats més transcendents en el catàleg de penes del Codi penal de 1995. Inicialment va ser introduïda de manera molt tímida pel legislador, ja que únicament s'havia previst com a pena substitutiva de la desapareguda pena d'arrest de cap de setmana. Tanmateix, amb el transcurs del temps s'ha anat consolidant com a alternativa a les penes privatives de llibertat, malgrat les dificultats en l'oferta d'activitats que han de fer els penats, i ha passat a ser ja pena principal mitjançant la LO 15/2003. En un sentit de consolidació d'aquest paper protagonista en el catàleg de penes s'han de veure les modificacions efectuades en aquesta pena mitjançant la LO 5/2010, que introdueix modificacions en la regulació d'aquesta pena redreçades a possibilitar una oferta suficient d'activitats que han de fer els penats.
Les bondats d'aquest tipus de sancions, de molta més tradició en el món anglosaxó –mitjançant les community sentences i community orders– que en països de l'Europa meridional, no es discuteixen.
Es parteix de la idea que aquest tipus de penes consistents en la realització d'activitats útils per a la comunitat, evitant la separació del penat de la societat, permeten la vinculació del delinqüent amb els interessos jurídics, en fer-lo partícip en activitats de reparació a la societat, cosa que afavoreix la confrontació del reu amb el dany produït pel delicte comès.
Actualment, doncs, la pena de treballs en benefici de la comunitat és tant una pena principal com una forma de compliment de la responsabilitat personal subsidiària en cas d'impagament de la pena de multa. Es preveu també com a prestació o mesura la realització de treballs en benefici de la comunitat com a condició de la suspensió de la pena de presó. La seva durada general oscil·la entre el dia i l'any –art. 40 CP. Pot ser pena menys greu o lleu en funció de la durada.
Quant a la caracterització normativa que estableix el Codi penal per a aquest tipus de sanció, es disposa en el text punitiu que els treballs en benefici de la comunitat obliguen el penat a prestar la seva cooperació no retribuïda en determinades activitats d'utilitat pública que poden consistir, en relació amb delictes d'una naturalesa similar a la comesa pel penat, en tasques de reparació dels danys causats o de suport o assistència a les víctimes, i en la participació del penat en tallers o programes formatius o de reeducació, laborals, culturals, d'educació viària, sexual i altres de similars (55) .
La possibilitat que les tasques consisteixin en la realització de tallers ha estat introduïda en aquesta pena per la LO 5/2010. Sembla constituir una estratègia mitjançant la qual defugir les dificultats de trobar tasques en què ocupar aquest tipus de penats. Aquesta previsió ofereix cobertura legal a una previsió que l'executiu ja havia assajat, mitjançant la modificació introduïda a l'article 6.4 RD 515/2006, de 6 de maig, regulador de l'execució d'aquesta pena, per obra de l'RD 1849/2009, de 4 de desembre, substituït per l'RD 840/2011.
La imposició d'aquesta pena, per a evitar la infracció de la prohibició constitucional del treball forçat, requereix sempre el consentiment del penat. La jornada laboral no pot excedir les vuit hores i ha d'observar una sèrie de condicions d'execució que estableix l'article 49 CP.
Entre aquestes es troben les següents:
1) L'execució s'ha de desenvolupar sota el control del jutge de vigilància penitenciària, que, a aquest efecte, ha de requerir els informes sobre l'acompliment del treball a l'Administració, entitat pública o associació d'interès general en què es prestin els serveis.
2) No ha d'atemptar contra la dignitat del penat.
3) El treball en benefici de la comunitat l'ha de facilitar l'Administració, la qual pot establir els convenis oportuns a aquesta finalitat.
4) Ha de gaudir de la protecció dispensada als penats per la legislació penitenciària en matèria de Seguretat Social.
5) No s'ha de supeditar a l'obtenció d'interessos econòmics.
6) Els serveis socials penitenciaris, un cop fetes les verificacions necessàries, han de comunicar al jutge de vigilància penitenciària les incidències rellevants de l'execució de la pena i, en tot cas, si el penat:
a) S'absenta de la feina durant almenys dues jornades laborals, sempre que això suposi un rebuig voluntari per la seva part al compliment de la pena.
b) Malgrat els requeriments del responsable del centre de treball, té un rendiment sensiblement inferior al mínim exigible.
c) S'oposa a les instruccions que se li doni el responsable de l'ocupació referides al desenvolupament d'aquesta o les incompleix de manera reiterada i manifesta.
d) Per qualsevol altra raó, té una conducta tal que el responsable del treball es nega a continuar mantenint-lo al centre.
Una vegada valorat l'informe, el jutge de vigilància penitenciària pot acordar la seva execució al mateix centre, enviar el penat perquè finalitzi l'execució en un altre centre o entendre que el penat ha incomplert la pena.
En cas d'incompliment, s'ha de deduir testimoni per a procedir de conformitat amb l'article 468.
7) Si el penat falta a la feina per una causa justificada no s'ha d'entendre com un abandó de l'activitat. No obstant això, la feina perduda no se li computa en la liquidació de la condemna, en la que s'han de fer constar els dies o jornades que efectivament hagi treballat del total que se li hagi imposat.
El desenvolupament de la regulació de l'execució de la pena de treballs en benefici de la comunitat figura en el ja esmentat RD 515/2006, de 6 de maig.

5.La pena de multa

5.1.La pena de multa com a pena patrimonial

Juntament amb les penes privatives de llibertat i les privatives d'altres drets, el Codi penal preveu la multa (art. 32 CP) com a tercera gran classe de pena que es pot imposar. La pena de multa és una species del genus pena patrimonial, entesa aquesta última com una pena que afecta en sentit ampli el patrimoni del condemnat, concebut com un conjunt de drets i d'obligacions del subjecte de contingut econòmic.
Quan l'afectació patrimonial es tradueix en l'obligació de pagament d'una suma de diners, parlem de pena de multa o pena pecuniària.
El nostre dret no coneix actualment cap més pena patrimonial que la pena de multa, davant altres sistemes que sí que preveuen penes patrimonials diferents de la multa (o davant el sistema del CP de 1973, que preveia la caució, o el comís, allà on aquest es configura com a pena –no en el nostre Codi, que es conceptua ara com a conseqüència accessòria).
La multa com a conseqüència penal es distingeix de l'administrativa, més enllà de la qüestió formal que fa referència a qui competeix la seva imposició, en la dada que el seu impagament comporta una responsabilitat personal (pena personal subsidiària per impagament de multa, ja analitzat). En definitiva, l'execució de la pena de multa queda garantida amb la llibertat del subjecte.
Sobre la pena de multa ha descansat bona part de les expectatives generades pel moviment de reforma penal emprès a Europa després de la Segona Guerra Mundial. En efecte, s'ha vist en la pena de multa una alternativa idònia per a eludir la utilització de les penes curtes de presó (pena alternativa en abstracte, davant la suspensió, concebuda com una alternativa en concret).
La pena de multa té dos indubtables avantatges sobre la presó.

  • En primer lloc, no afecta cap bé personalíssim com la llibertat. Afecta en primera línia el patrimoni.

  • En segon lloc, no té els efectes desocialitzadors de les curtes penes de presó, ja que no arrenca el subjecte del seu entorn familiar i social ni el priva de la seva feina o mitjans de subsistència.

Però aquest procés de substitució de les penes curtes de presó ha resultat en part fracassat. És fàcil constatar que la major part de les penes de multa que preveu el nostre Codi s'articulen com a penes acumulatives o alternatives, i no, llevat de comptades excepcions, com a penes principals úniques.

5.2.El sistema de dies multa

Amb caràcter general, les multes s'imposen sota el sistema de dies multa, tal com proclama l'article 50.2 CP. Aquest sistema té l'origen als països escandinaus i s'ha estès a molts països europeus.
El sistema implica distingir conceptualment entre l'extensió de la pena, entesa com el nombre de quotes que s'imposaran a l'infractor –la qual cosa al seu torn dependrà de la gravetat de la infracció– i la quantia de la quota, que dependrà del patrimoni del subjecte.
D'aquesta manera, el sistema tracta de garantir dues coses: d'una banda, que l'extensió o gravetat concreta de la pena depengui de la gravetat de la infracció comesa (de l'entitat de l'injust-culpable), i se satisfaci així el principi de proporcionalitat. I de l'altra, que la pena sigui igual d'aflictiva al marge de la fortuna del reu. El principi d'igualtat d'impacte satisfà així les exigències del principi d'igualtat en el seu vessant material (tractar el desigual de manera desigual). D'aquesta manera es tracta d'aconseguir un sistema més equitatiu, evitant que la multa sigui una càrrega impossible d'assumir per a qui no tingui ingressos o els tingui reduïts, amb la consegüent conversió en pena personal subsidiària. Justament és per això que es preveu la possibilitat que el jutge ajorni el pagament –fins a dos anys–, o bé d'una vegada, o bé en terminis (principi de flexibilitat en l'execució) (art. 50.6), i fins i tot que si després de dictada la sentència el penat empitjora econòmicament, el jutge, de manera excepcional, pugui reduir l'import de les quotes o ampliar terminis (art. 51 CP).
1) Extensió de la pena
L'article 50.3 CP assenyala que l'extensió mínima és de deu dies i la màxima, de dos anys, excepte que es tracti d'una multa imposable a la persona jurídica, que té una extensió màxima de cinc anys. Sempre que s'imposi per mesos o anys, s'entén que els mesos són de trenta dies i els anys de tres-cents seixanta (art. 50.4 CP).
Per a determinar l'extensió dins dels límits fixats per a cada delicte, és a dir, per a determinar el nombre de quotes, el jutge o tribunal actua amb les mateixes regles ja explicitades per a determinar la durada d'una pena de presó –aquest és l'avantatge de temporalitzar la multa.
Per exemple, la pena per a la defraudació d'electricitat (exart. 255) és d'una multa de 3 a 12 mesos. La pena per al reincident, per un delicte en grau de temptativa, seria: 1. Temptativa: pena de multa de quaranta-cinc dies a 3 mesos (suposarem la rebaixa en un grau –compareu art. 62 i 70.1 2a–). 2. Agreujant de reincidència: pena en la seva meitat superior: de 68 dies a 90 (compareu art. 66.1.3; 70.2 CP). El jutge, si no hi concorre cap dada més, imposarà una pena probablement de 68 dies multa, llevat que motivi que circumstàncies addicionals fan més greu el fet.
2) Determinació de l'import de la quota
Si es tracta de persones físiques, la quota diària té un import mínim de dos i un màxim de quatre-cents. Per a les persones jurídiques la quota s'eleva: un mínim de trenta i un màxim de 5.000 euros. Per a fixar l'import concret, el jutge o tribunal ha d'atendre aquí, exclusivament, la situació econòmica del reu, deduïda del seu patrimoni, ingressos, obligacions i càrregues familiars, i altres circumstàncies personals. En conseqüència, el sistema obliga que el jutge disposi d'aquesta informació econòmica, almenys l'essencial, cosa que no sempre és el cas, fonamentalment si es tracta judicis ràpids o judicis per faltes en què no s'ha tramitat cap peça de responsabilitat civil. Així les coses, en molts casos la quota s'imposa d'acord amb un automatisme que el legislador de 1995 va voler evitar, de vegades amb base en la sola declaració de l'acusat –que, per descomptat, es pot negar a declarar–, de vegades en indicis derivats de l'aparença de riquesa externa. Altres vegades, davant la falta d'informació, s'imposen les quotes mínimes o properes al mínim (el TS ha arribat a avalar la imposició del tram inferior a una presumpta divisió en deu trams STS 11.7.2001). La praxi, doncs, està impedint que la multa respongui a la seva filosofia: que s'imposin penes de multa que el subjecte pugui complir, perquè estan adaptades a la seva situació econòmica, però que siguin prou aflictives per a privar-lo temporalment –aquesta és la idea– de capacitat de consum supèrflua. En tot cas, la individualització de la quota ha de ser motivada (STS 7.12.1998).
3) L'obligació de pagament de la multa
El sistema anteriorment descrit no significa que es condemna el reu a pagar cada quota diària –mensual o anual– de manera independent i successiva. De cap manera. Només es tracta d'un mètode de càlcul que finalment es resol en la condemna a un pagament únic, llevat que excepcionalment el jutge o el tribunal acordin l'establiment de terminis, tal com hem vist.
La decisió d'una sentència podria ser del tenor següent: «Condemno tal a una pena de trenta dies multa a raó de cinc euros de quota, la qual cosa fa un total de cent cinquanta euros, que haurà d'abonar d'una sola vegada, un cop la sentència sigui ferma».

5.3.La multa proporcional

A més del sistema general, el Codi penal espanyol preveu excepcionalment multes proporcionals.
És a dir, multes que es fixen en proporció amb tres paràmetres possibles: al dany causat pel delicte, al valor de l'objecte del delicte o al benefici obtingut per la comissió del delicte.
El manteniment de la multa proporcional en el CP de 1995 s'ha justificat amb l'argument que, en alguns casos, el benefici obtingut per la infracció podria ser molt superior a l'import de la multa calculada sobre el sistema de dies multa, la qual cosa no descoratjaria suficientment la seva comissió, ja que l'eventual multa s'imposaria com un cost potencial més del negoci il·lícit planejat.
L'article 52 del Codi penal preveu així l'existència d'aquestes multes, quan estiguin específicament previstes per al delicte corresponent. Exemples de delictes que preveuen penes de multa proporcionals són els delictes contra la Hisenda pública (així, el delicte fiscal de l'art. 305 CP, que preveu, a més de la pena de presó, una pena de multa des de l'import de la quantia defraudada fins al sèxtuple) o els delictes de tràfic de drogues (vegeu art. 368 CP: multa des de l'import del valor de la droga objecte del delicte fins al triple).
Dins dels límits de cada multa (exemple de l'import de la droga amb què s'ha traficat fins al doble o el triple), els jutges o tribunals han d'optar per la quantia, com assenyala l'art. 52.2 CP, atenent no solament les circumstàncies atenuants i agreujants del fet, sinó principalment la situació econòmica del subjecte.
Imagineu que el condemnat per un delicte de tràfic de drogues al detall (venda al detall) (art. 368 CP) no té recursos econòmics, la droga confiscada –cocaïna– està valorada en quatre-cents euros i no es donen circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal. En aquest cas la multa imposable seria, simplement, l'import del valor de la droga, és a dir, multa de quatre-cents euros. Si s'acredita prou capacitat econòmica, la multa podria ser de vuit-cents (el doble).
L'orientació de la multa proporcional a la capacitat econòmica del reu, en detriment de la gravetat concreta del fet –que queda subordinada– es posa de manifest amb la previsió d'una regla de flexibilitat similar a la prevista per a la multa d'acord amb el sistema de dies multa. El jutge o tribunal pot efectivament, de manera excepcional, també reduir l'import de la multa o establir terminis si després de la sentència el reu empitjora respecte a la seva situació econòmica.
Finalment, cal esmentar que la LO 5/2010, en establir la responsabilitat de les persones jurídiques, ha dissenyat un règim subsidiari especial per al cas que, prevista la pena de multa proporcional, no sigui possible calcular el benefici obtingut o facilitat, el perjudici causat o el valor de l'objecte o la quantia defraudada o indegudament obtinguda. Quan aquesta base és impossible de calcular, es preveu la substitució de la pena proporcional per una pena de multa d'acord amb el sistema de dies multa (56) .
Cal destacar la regulació deficient de les regles de determinació de la multa proporcional, que no té regles específiques per a la degradació o elevació en grau. El Tribunal Suprem, en l'Acord del Ple de la Sala Segona de 22.07.2008, ha assenyalat que aquesta falta de regla impedeix elevar en grau la pena. Tanmateix, és admissible, mitjançant l'aplicació analògica de la regla que preveu l'article 70 CP, la degradació.

6.Les mesures de seguretat

Com s'ha dit en l'apartat 4.1 d'aquest mòdul, juntament amb les penes, el CP preveu mesures de seguretat per als qui, tot i haver comès un fet típicament antijurídic, la seva imputabilitat sigui negada o disminuïda. Després de la reforma de 2010, una classe de mesura de seguretat, la llibertat vigilada, també és imposable als plenament imputables.
Les mesures de seguretat, després del CP de 1995, se sotmeten a una sèrie de garanties bàsiques, i a la concurrència d'uns pressupòsits essencials que n'habiliten la imposició, derivats del principi de legalitat i proporcionalitat que descrivim tot seguit.
1) En primer lloc, les mesures se sotmeten al principi de legalitat, en tots els seus vessants: garantia material (art. 1 CP: només es poden imposar quan concorrin els pressupòsits que estableix la llei); garantia penal i d'execució (art. 3: no es pot executar cap mesura de seguretat si no és en virtut d'una sentència ferma, ni es pot executar en cap altra forma que la prevista en la llei); prohibició de retroactivitat, llevat que sigui favorable al reu (art. 2.1 CP).
2) Contrastant amb la regulació precedent de l'article 8.1 CP/1973, segons el tenor literal del qual n'hi havia prou amb provar la concurrència de l'eximent –causa d'inimputabilitat– per a aplicar la mesura de seguretat, a partir d'ara aquests només serà procedent un cop comprovada, addicionalment, la perillositat criminal de l'autor, i serà necessària l'existència dels informes que el jutge consideri convenients. Aquest principi, doncs, és d'estricta necessitat de la mesura. Com veurem, aquest principi actua de manera matisada en la nova mesura de llibertat vigilada.
3) Només escau una mesura de seguretat privativa de llibertat quan el delicte comès està comminat amb una pena de la mateixa classe, la qual cosa no significa que a la inversa es pugui imposar una mesura no privativa de llibertat, ja des d'un principi, fins i tot quan el delicte està comminat amb una pena de presó. Tampoc no escau una mesura de seguretat privativa de llibertat en cas de substitució per trencament d'una de no privativa (art. 100) quan el fet base que va originar la primera mesura no tingui prevista una pena privativa de llibertat. Principi, doncs, de proporcionalitat en abstracte amb el fet base que fonamenta la perillositat.
4) En tot cas, la mesura de seguretat no pot tenir una durada superior a la pena «abstractament aplicable al fet comès», ni «superar el límit del que és necessari per a prevenir la perillositat de l'autor» (art. 6). Principi de proporcionalitat en concret. Si es tracta d'una mesura d'internament, la mesura no pot durar més del que hauria durat la pena de presó en cas d'haver estat imposada efectivament al subjecte (vegeu art. 101, 102, 103), i el jutge o el tribunal ha de fixar en una sentència aquest límit màxim. El legislador tracta, doncs, de no fer de pitjor condició l'inimputable que el plenament imputable.

6.1.Pressupòsits d'aplicació de les mesures de seguretat

L'article 95 del Codi penal fa dependre la imposició de la mesura de dos elements essencials: l'existència comprovada d'una perillositat «postdelictual», i que aquesta perillositat sigui de naturalesa criminal, entesa com a probabilitat de comissió futura de nous delictes.
a) La perillositat postdelictual: la comissió prèvia d'un fet «previst com a delicte»
Aquesta és una conseqüència obligada del principi, segons el qual tota reacció punitiva estatal, sigui de la classe que sigui, només és constitucionalment admissible per raó del fet comès. La sola perillositat, privada d'aquest referent previ, no justifica una intervenció de naturalesa penal, perquè l'article 25.1 CE ho impedeix, segons la jurisprudència del Tribunal Constitucional («... no són procedents mesures de seguretat sobre qui no hagi estat declarat culpable de la comissió d'un il·lícit penal...», STC 23/1986 [RTC 1986, 23] i 21/1987 i 131/1987 [RTC 1987, 21 i 131]).
Per fet previst com a delicte no n'hi ha prou d'entendre la realització objectiva d'una conducta abstractament prevista en el precepte penal corresponent, sinó que es pot exigir la realització d'un fet típic, objectivament i subjectivament, a més d'antijurídic, la qual cosa implica descartar la concurrència de causes de justificació que emparin la realització del fet típic.
b) El judici de perillositat criminal
L'article 95.1.2a. exigeix que, a més de l'existència provada d'un fet previst com a delicte, es pugui deduir, tant d'aquest com de les circumstàncies personals del subjecte, un «pronòstic de comportament futur que reveli la probabilitat de comissió de nous delictes». La perillositat criminal del subjecte s'erigeix així en una condició addicional a la imposició d'una mesura de seguretat.
La doctrina ha establert dos moments conceptuals en el judici de perillositat. En primer lloc, la comprovació de la qualitat simptomàtica de perillós (diagnòstic de perillositat), i en segon lloc, la comprovació de la relació entre aquesta qualitat i el futur criminal del subjecte (prognosi criminal) (vegeu Romeo Casabona). Tots dos elements s'han d'explicitar en la sentència que determini la submissió del subjecte a la mesura de seguretat, degudament motivats. La imposició de la mesura ha d'estar precedida dels «informes que consideri convenients» el jutge o tribunal. Els jutges i tribunals no estan vinculats per les conclusions dels pèrits, però tampoc no es poden apartar, sense fonaments basats en coneixements científics, de les conclusions medicolegals.

6.2.Classes de mesures

El Codi penal classifica les mesures de seguretat en dues classes: privatives de llibertat i no privatives de llibertat.
De conformitat amb l'article 96.2 del CP, les mesures privatives de llibertat són les següents:

  • Internament en un centre psiquiàtric (57) . Prevista per als casos d'inimputabilitat de l'article 20.1 –exempció completa per anomalies o alteracions psíquiques, o bé incompleta.

  • Internament en un centre de deshabituació (58) . Prevista per als supòsits de l'article 20.2 –exempció, completa o incompleta per intoxicació o síndrome d'abstinència greu per addicció a substàncies tòxiques.

  • Internament en un centre educatiu especial (59) . Prevista per als supòsits de l'article 20.3 CP –alteració en la percepció des de naixement o infantesa amb alteració greu de la consciència de la realitat.

De conformitat amb l'article 96.3 del CP, les mesures de seguretat no privatives de llibertat són les següents:
1) La inhabilitació professional.
2) L'expulsió del territori nacional d'estrangers no residents legalment a Espanya.
3) La llibertat vigilada, que ha de ser objecte d'un desenvolupament específic.
4) La custòdia familiar. El sotmès a aquesta mesura queda subjecte a la cura i vigilància del familiar que es designi i que accepti la custòdia, el qual l'ha d'exercir en relació amb el jutge de vigilància penitenciària i sens detriment de les activitats escolars o laborals del custodiat.
5) La privació del dret a conduir vehicles de motor i ciclomotors.
6) La privació del dret a la tinença i portament d'armes.
Totes aquestes mesures no privatives de llibertat estan indicades –amb igualtat respecte de les mesures d'internament– per als qui estiguin incursos en les eximents completes dels números 1, 2 i 3 de l'article 20, i per als semiinimputables, segons el que es desprèn dels articles 101, 102, 103 i 104 CP. En tots aquests articles també es preveu la imposició ab initio de les mesures que preveu l'article 96.3, és a dir, mesures no privatives de llibertat, incloent-hi la nova llibertat vigilada.
Al contrari que les mesures privatives de llibertat, la durada de la qual depèn de la que hauria resultat de la pena de presó imposada si el subjecte no hagués estat declarat inimputable, les mesures de seguretat no privatives de llibertat tenen límits temporals propis, segons la classe de mesura –de fins a cinc o fins a deu anys– desvinculats de la pena (art. 105 i 107). Tot això sense perjudici, com veurem, que atesa l'evolució favorable del sotmès, el jutge o el tribunal pugui acordar el cessament de la mesura abans del compliment del termini (60) .

6.3.Sistema de compliment

1) Sistema vicarial en cas de mesures de seguretat privatives de llibertat imposades a semiinimputables
Quan el subjecte és declarat només parcialment responsable, perquè hi concorre de manera incompleta una eximent de les expressades en els números 1, 2 i 3 de l'article 20 CP, el jutge o el tribunal poden imposar, a més de la pena corresponent, una mesura de seguretat d'internament, sempre que el delicte estigui castigat amb la pena privativa de llibertat. En aquests casos, l'article 99 del Codi penal consagra el denominat sistema vicarial, que consisteix a ordenar primer el compliment de la mesura, que s'abonarà per al compliment de la pena. Així, el temps que s'hagi complert d'internament es descompta del temps de la pena de presó que queda per complir, i fins i tot es preveu que si, una vegada alçada la mesura, l'execució de la pena pot fer perillar els resultats de la mesura, es pugui suspendre el compliment de la resta de la pena de presó –per un termini no superior a la durada d'aquesta– o fins i tot aplicar-hi simplement una mesura de seguretat no privativa de llibertat. El sistema vicarial descansa en la convicció que pena i mesura són en definitiva instruments que han de ser administrats flexiblement al servei d'un objectiu comú: la rehabilitació del subjecte.
2) Compliment de les mesures: el principi de flexibilitat
El compliment de les mesures de seguretat se sotmet al principi d'estricta necessitat, adequació, flexibilitat. Això significa que el seu manteniment està permanentment sotmès a la clàusula rebus sic stantibus: qualsevol alteració substancial de les circumstàncies –perillositat– que van motivar tant el si com la classe de mesura imposada s'ha de traduir en una adaptació en fase d'execució. Recordeu que ja es va dir que la mesura de seguretat se sotmet a un límit material: dura el que sigui imprescindible per a prevenir la perillositat de l'autor (art. 6 CP). En conseqüència, si aquesta desapareix, és procedent acordar la cessació de qualsevol mesura. Però també escau la substitució d'una mesura per l'altra, si aquesta última és més idònia a les noves circumstàncies, o resoldre la suspensió condicionada de l'execució de la mesura imposada. Si les circumstàncies no varien, és procedent el manteniment de la mesura. Llevat de la cessació, la resta de decisions són reversibles durant l'execució.
Article 97 CP
Durant l'execució de la sentència, el jutge o tribunal sentenciador ha d'adoptar, seguint el procediment que estableix l'article següent, alguna de les decisions següents:
a) Mantenir l'execució de la mesura de seguretat imposada.
b) Decretar la cessació de qualsevol mesura de seguretat imposada quan desaparegui la perillositat criminal del subjecte.
c) Substituir una mesura de seguretat per una altra que consideri més adequada, entre les previstes per al supòsit de què es tracti. En cas que sigui acordada la substitució i el subjecte evolucioni desfavorablement, s'ha de deixar sense efecte la substitució i s'ha de tornar a aplicar la mesura substituïda.
d) Deixar en suspens l'execució de la mesura en consideració al resultat ja obtingut amb la seva aplicació, per un termini no superior al que resti fins al màxim assenyalat en la sentència que la va imposar. La suspensió queda condicionada al fet que el subjecte no delinqueixi durant el termini fixat, i es pot deixar sense efecte si novament és acreditada qualsevol de les circumstàncies que preveu l'article 95 d'aquest Codi.
Per a fer possible la decisió del jutge o el tribunal sentenciador sobre el manteniment, cessació, substitució o suspensió de la mesura, l'article 98 CP disposa que quan es tracti de mesures d'internament o de la llibertat vigilada que s'hagi de complir després del compliment de la pena de presó, el jutge de vigilància elevi, almenys amb una periodicitat anual, una proposta en aquest sentit, i valori els informes emesos pels facultatius o professionals que hagin assistit qui està sotmès a la mesura de seguretat, o els realitzats per les administracions públiques competents. Si es tracta d'altres mesures, el jutge o el tribunal sentenciador ha de demanar directament a aquells els informes oportuns, per a valorar la situació i l'evolució de qui està sotmès a la mesura, el seu grau de rehabilitació i el pronòstic de reincidència o reiteració delictiva.
Les decisions sobre manteniment, cessació, substitució o suspensió de pena s'han de fer mitjançant una resolució motivada –interlocutòria– amb la intervenció del Ministeri Públic i un cop escoltada la persona condemnada, i també les altres parts, incloent-hi la víctima del delicte encara que no s'hi hagi personat si ho han sol·licitat.

6.4.Trencament de la mesura de seguretat

Com tota condemna penal, el compliment de la mesura de seguretat no solament està garantit mitjançant la seva execució forçosa, sinó també via responsabilitat criminal per delicte de trencament de condemna exart. 468 CP. L'única excepció a aquesta responsabilitat té a veure amb la negativa a sotmetre's a un tractament mèdic o a continuar amb el que s'ha consentit inicialment, que només dóna lloc a la substitució d'aquesta per una altra mesura.
Però atesa la naturalesa d'aquestes condemnes, el Codi penal (61) preveu conseqüències específiques. Així, si es tracta de mesures de seguretat privatives de llibertat, el trencament dóna lloc a ordenar el reingrés del subjecte en el centre del que s'hagi evadit o en un altre que correspongui al seu estat. Si es tracta d'altres mesures, el jutge o el tribunal poden acordar la substitució de la mesura inicialment imposada per la d'internament, sempre que hagués estat possible acordar aquesta ab initio.

6.5.La nova mesura de llibertat vigilada

La LO 5/2010 ha inclòs en el catàleg de mesures de seguretat no privatives de llibertat la nova mesura de seguretat de llibertat vigilada. Es tracta d'una decisió inaugural en molts sentits, però fonamentalment perquè implica, per primera vegada des de 1995, la previsió d'una mesura disposada, també, per a subjectes plenament imputables, i en aquest cas es compleix de manera acumulada i posterior a la pena de presó imposada en la sentència. Un procés justament contrari al que comporta el sistema vicarial per als semiinimputables. Com que s'imposa en una sentència i forma part de la condemna, no es pot parlar, com es fa de vegades, de compliment sobrevingut al de la condemna, sinó que s'ha de parlar de compliment sobrevingut a l'execució de la pena de presó –que no exhaureix el contingut total de la condemna mateixa.
El legislador s'ha volgut dotar d'un instrument de gestió del risc pensant en una categoria concreta de subjectes (la icona dels quals és el depredador sexual) que es llicencien definitivament, després de complir íntegrament la pena de presó imposada, i en què subsisteix un pronòstic de reinserció pèssim, per l'alta probabilitat de reincidència. De fet, la mesura s'impulsa davant els successius escàndols mediàtics propiciats per l'excarceració de coneguts delinqüents sexuals. Cal dir que la pràctica totalitat de països del nostre entorn cultural disposen d'un ampli arsenal d'instruments normatius per a atendre la perillositat subsistent postcompliment –custòdia de seguretat alemanya, lleis registre, suivi sociojudiciaire, notification orders, protection orders, etc. Es tracta, doncs, d'atendre una necessitat concreta: determinats subjectes necessiten una fase intermèdia de control entre el compliment en el règim ordinari de presó i la llibertat definitiva, davant la més que probable inexistent llibertat condicional de què no gaudiran.
1) Naturalesa i contingut de la mesura de llibertat vigilada
La llibertat vigilada es configura com una mesura de seguretat no privativa de llibertat (article 96.3 CP) que, d'una banda, passa a conformar-se absorbint part de les mesures previstes anteriorment en aquest article, substancialment les que comporten la restricció de moviments, i de l'altra, afegeix noves obligacions o prohibicions que no existien. Es tracta, com indica l'article 106 CP, de sotmetre el condemnat a «un control judicial», que s'haurà de dur a terme per mitjà del compliment d'alguna o d'algunes de les mesures que indica el mateix precepte. La previsió facultativa de conformar la llibertat vigilada, en el seu contingut concret, amb mesures de factura diversa, algunes no necessàriament vinculades amb la idea de control –com les prohibicions de comunicar, per exemple–, permet que la mesura pugui tenir continguts totalment dispars segons els casos, sense que hi hagi un sol element d'imposició necessària que unifiqui la mesura i hi doni un sentit unitari (com podria haver estat, per exemple, si s'hagués generalitzat l'obligació d'estar sempre localitzable, mitjançant ordres de notificació de canvi de lloc de residència, feina o fins i tot de realització de viatges a altres localitats, incloent-hi en casos més problemàtics el seguiment permanent mitjançant aparells electrònics).
El catàleg d'obligacions i prohibicions que es poden imposar, de manera acumulativa o alternativa, és un catàleg tancat. No es poden conformar obligacions no previstes, per la virtualitat que poden tenir sobre el control o la vigilància de la llibertat del penat. Aquesta conseqüència no escapa a les exigències del principi de legalitat i a la necessitat de preveure estrictament el contingut de la mateixa mesura.
L'elenc de mesures imposables és de naturalesa molt variada. Algunes mesures es connecten pròpiament amb funcions de vigilància o control genèrics de la llibertat del sotmès a la mesura.

Aquest és el cas de la que preveu l'apartat 1 de l'article 106: «L'obligació d'estar sempre localitzable mitjançant aparells electrònics que en permetin el seguiment permanent» (es tracta d'una mesura sense precedents en el CP previ a la reforma, que no existia en l'ara simplificat catàleg de l'article 96.3 CP) o de la mesura que conté la lletra b): «L'obligació de presentar-se periòdicament al lloc que el jutge o tribunal estableixi», mesura inspirada en l'article 503 de la LECrim com a mecanisme de control de la llibertat provisional. També de mesura amb finalitat de control s'ha de qualificar la que preveu la lletra c): «La de comunicar immediatament, en el termini màxim i pel mitjà que el jutge o tribunal assenyali a aquest efecte, cada canvi del lloc de residència o del lloc o de la feina», mesura inspirada en les conegudes notification orders del dret anglosaxó, encara que amb efectes menys estrictes, ja que no sembla obligar a comunicar qualsevol trasllat temporal –viatge, etc.– com sí que passa en la major part dels països. Finalment, en la idea de control genèric es basa la prohibició, ja continguda en l'article 96.3 abans de la reforma, d'«absentar-se del lloc on resideixi o d'un determinat territori sense l'autorització del jutge o del tribunal».

Altres mesures pretenen funcions de control específiques, incidint en els factors de risc de reincidència, evitant el contacte amb ambients precipitants, o bé neutralitzant-los mitjançant programes ad hoc.
A aquesta idea responen tant la «prohibició d'exercir determinades activitats que puguin oferir-li o facilitar-li l'ocasió per a cometre fets delictius de naturalesa similar» (lletra i) o «l'obligació de participar en programes formatius, laborals, culturals, d'educació sexual o altres de semblants» (lletra j), respectivament. La primera de les mesures no tenia precedents en el nostre Codi penal; no és el cas la segona, fosa ara en la nova mesura.
Juntament amb les mesures de control genèric o específic del penat, altres mesures pretenen simplement protegir la víctima.

La primera d'aquestes mesures la preveu la lletra e): «La prohibició d'aproximar-se a la víctima, o a aquells dels seus familiars o altres persones que determini el jutge o tribunal». Una prohibició que amb un abast similar preveia l'article 105.g) del Codi previ a la reforma, si bé ara s'escindeix en dues prohibicions diverses, i així sintonitza amb les penes de la mateixa naturalesa, la prohibició d'aproximació d'una banda i la prohibició de comunicació de l'altra, que preveu la lletra f) («prohibició de comunicar-se amb la víctima, o amb aquells dels seus familiars o altres persones que determini el jutge o tribunal»).

També –encara que no solament– en clau innocuïtzadora, de neutralització de perills per a la víctima o tercers, es poden interpretar algunes mesures.

Així, «la prohibició d'acudir a determinats territoris, llocs o establiments», de la lletra g). L'obertura i indefinició dels «llocs» o «establiments» tracta probablement de permetre la màxima adaptació; escau la prohibició quan en el «lloc» o l'«establiment» no solament hi poden haver víctimes potencials, sinó també estímuls inapropiats precipitants del delicte (parcs infantils en cas de pederastes, per exemple).

Finalment, la mesura que preveu la lletra h) té exclusivament finalitat protectora de la víctima o els seus familiars. La «prohibició de residir en determinats llocs» estava prevista ja en l'article 96.3.4a.
Davant el que hem exposat, en el catàleg d'obligacions i prohibicions concretes prevalen les funcions asseguratives de la mesura sobre les correctives. Una menció especial mereix la mesura que preveu la lletra k), «l'obligació de seguir un tractament mèdic extern, o de sotmetre's a un control mèdic periòdic». La seva inclusió va venir precedida d'un intens debat a propòsit de la mal anomenada «castració química» (rectius: teràpies de reducció hormonal reversibles). La mesura planteja inevitables dubtes de constitucionalitat en cas d'una simple lectura formal, quan s'apliqui a subjectes plenament responsables –imputables. Sens dubte, en queda exclòs el tractament forçós que impliqui la ingerència corporal o la ingesta de medicació, d'acord amb una interpretació sistemàtica (cohonesta amb l'article 2 de la Llei 41/2002, de 14 de novembre, bàsica reguladora de l'autonomia del pacient) de l'article 100 CP, que exclou el delicte de trencament: el jutge ha de demanar el consentiment del condemnat, per a la qual cosa és legítim «oferir a canvi» un quadre menys restrictiu de mesures de control (62) .
2) Pressupòsits d'aplicació en la sentència
Dos són els supòsits en què és procedent l'aplicació de la mesura de seguretat: d'una banda, com si de qualsevol altra mesura de seguretat es tractés, es pot imposar a l'empara dels articles 101 a 104 als declarats inimputables o semiinimputables. El que és substancial d'aquest primer supòsit és que s'exigeixen els requisits generals que per a la imposició de mesures de seguretat estableix l'article 95 del CP: comissió del delicte i, addicionalment, existència d'un pronòstic de perillositat criminal.
El segon supòsit, que constitueix l'autèntic leitmotiv de la reforma en aquest àmbit, és la seva aplicació a subjectes plenament imputables en els casos que el Codi preveu expressament. Aquest sistema de numerus clausus o taxat de moment s'ha concretat en només dos àmbits: els delictes contra la llibertat i indemnitat sexuals del títol VIII (article 192) i els delictes de terrorisme (secció segona del capítol VII del títol XXII del llibre II; art. 579.3 CP), als quals s'ha de sumar a partir de l'entrada en vigor de la LO 1/2015 els delictes d'homicidi (art. 140 bis CP), els delictes de lesions en els quals la víctima sigui alguna de les contingudes en l'art. 173.2 (art. 156 ter CP) i els delictes de maltractaments habituals (art. 173.2 CP). Per al cas en què s'hagi comès un delicte contra la llibertat sexual o de terrorisme no s'exigeix cap judici de perillositat en la sentència. El legislador parteix així d'una presumpció iuris et de iure de perillositat, automatisme que només es veu temperat en cas que es tracti d'un delinqüent primari i el delicte comès no sigui greu. En aquest cas, el jutge o tribunal pot imposar la mesura o no imposar-la. En la resta de delictes (homicidi, lesions i maltractaments habituals) el jutge o tribunal té la discrecionalitat d'acordar-ne la imposició o no acordar-la d'acord amb la perillositat criminal que presenta el subjecte.
En tot cas, el jutge o tribunal haurà d'imposar en sentència, i juntament amb la pena de presó, la mesura de seguretat de llibertat vigilada, que serà executada una vegada extingida la pena privativa de llibertat.
3) Determinació judicial de la mesura després del compliment de la pena de presó
Quan s'imposen a imputables per delictes sexuals o de terrorisme, la mesura només s'activa en el seu contingut concret, i fins i tot en la seva aplicació mateixa, una vegada s'ha complert la pena de presó i davant el pronòstic postpenitenciari del penat. L'article 106. 2 assenyala a aquest efecte que «almenys dos mesos abans de l'extinció de la pena privativa de llibertat, de manera que la mesura de seguretat de llibertat vigilada es pugui iniciar en aquell mateix moment, el jutge de vigilància penitenciària, pel procediment que preveu l'article 98, ha d'elevar la proposta oportuna al jutge o tribunal sentenciador, que, d'acord amb el procediment esmentat, ha de concretar, sense perjudici del que estableix l'article 97, el contingut de la mesura fixant les obligacions o prohibicions enumerades en l'apartat 1 d'aquest article que ha d'observar el condemnat». Quan el condemnat imputable hagi de complir successivament diverses penes privatives de llibertat –en consideració al règim que estableix l'article 75 amb el complement indispensable de l'article 76.2–, s'entén que totes són una de sola, als efectes del còmput del termini dels dos mesos.
El jutge no anticipa, doncs, en la mateixa sentència el contingut de les prohibicions, obligacions o mesures, ja que aquestes s'han d'adaptar a la situació incerta del subjecte en un futur potser molt llunyà.
4) Execució de la mesura: principi de flexibilitat
La versatilitat de la mesura no solament es manifesta en el diferiment al compliment de la pena de presó per tal que el jutge de vigilància proposi al jutge o al tribunal sentenciador, i aquest acordi el contingut concret de la llibertat vigilada, davant els informes dels responsables de tractament penitenciari. A més d'aquesta proposta inicial, el jutge de vigilància ha d'informar, almenys anualment, sobre la necessitat de modificar la mesura, en consideració a les necessitats que presenti el condemnat. Aquesta «adaptació» pot consistir en la modificació del nombre i la classe de mesures, en la reducció del temps de compliment de la pena, o fins i tot a posar fi a la mesura mateixa, declarant-la extingida, sempre que el pronòstic positiu de reinserció social «consideri innecessària o contraproduent la continuïtat de les obligacions o prohibicions imposades».
La possibilitat més rellevant que té el jutge o tribunal és la de «deixar sense efecte la mesura quan la seva innecessarietat es doni en el moment de concreció de les mesures que regula el número 2 d'aquest article». En definitiva, aquesta possibilitat converteix la mesura de seguretat imposada en sentència en una mesura sotmesa a condició resolutòria: depèn que en el moment de la seva aplicació les circumstàncies personals del condemnat, en definitiva les necessitats de control davant el pronòstic de reinserció social, subsisteixin o no.
De conformitat amb l'article 106.4 CP, l'incompliment de les obligacions en permet la modificació, i només quan es tracti d'un incompliment reiterat se'n pot deduir testimoni per delicte de trencament de condemna.

7.Punibilitat

La imposició de la pena en sentència se sotmet de vegades a requisits que en rigor no tenen res a veure amb l'absència de tipicitat, antijuridicitat i culpabilitat. Dit en altres termes: el delicte sempre és una condició necessària, però no sempre suficient, per a la imposició d'una pena. Quan aquesta es condiciona a la concurrència d'elements addicionals, aliens a l'injust culpable del fet (mereixement de la pena), i entronca més amb la necessitat politicocriminal de la seva imposició, parlem de punibilitat o penalitat. Es tracta, doncs, més que d'una categoria addicional a la clàssica estructura del delicte, d'un calaix de sastre on incloure circumstàncies heterogènies que condicionen, per raons diverses i diferents, la imposició d'una pena.
La doctrina sol distingir entre diverses classes d'elements, sense que les diferències entre els uns i els altres sempre siguin pacífiques.
1) Condicions objectives de punibilitat. Són elements que condicionen en un delicte concret la possibilitat d'imposar la pena. Es distingeixen de les d'exclusió o aixecament de la pena (excuses absolutòries) en el fet que, si hi falta la condició, el fet resulta impune per a qualsevol que hi intervingui. Així per exemple, en els delictes contra el dret de gent (art. 605 i 606, el fet que el país al qual correspon la persona ofesa tingui assenyalada una penalitat recíproca, ja que, altrament, es castigarà, per exemple, com a homicidi o assassinat comú, no com a magnicidi).
2) Condicions objectives de perseguibilitat. En aquest cas no es tracta de condicionar la punició d'un delicte concret, sinó de condicionar-ne simplement la persecució processal. Així, per exemple, l'exigència d'una resolució ferma del jutge que hagi conegut el delicte imputat en l'acusació i denúncies falses (art. 456. 2 CP), o la necessitat d'interposar una denúncia o querella de l'ofès en determinats delictes (compareu art. 228, 296 CP, entre altres).
3) Excuses absolutòries. Es tracta de circumstàncies que, ja sigui perquè estan vinculades a la persona de l'autor, ja sigui per la realització d'una conducta posterior a l'execució del fet, eximeixen de pena per causes alienes a la justificació o exculpació. Altres autors parlen de causes personals d'exclusió de pena i causes d'aixecament de pena, respectivament. Un exemple de les primeres és l'excusa absolutòria de parentiu de l'article 268 en cas de delictes patrimonials sense violència o intimidació. Un exemple de les segones és la regularització tributària que preveu l'article 305.4 CP, malgrat que la infracció ja està consumada. En tots dos casos són raons politicocriminals les que expliquen la decisió del legislador de no castigar.
Així, en el primer exemple, el legislador decideix que el conflicte es resolgui, sense transcendir, en l'àmbit familiar. En el segon exemple, el legislador tracta d'incentivar la regularització fiscal, anteposant finalitats recaptadores a les repressives.
4) Causes d'extinció de la responsabilitat criminal. Algunes de les causes d'extinció de l'article 130 CP es poden veure –no lògicament el compliment de la pena– com a pertanyents també a aquesta «categoria» de casos en què, per raons diferents de l'injust culpable, es decideix renunciar a la imposició de la pena. Aquest és el cas, significadament, de la prescripció del delicte, del perdó de l'ofès o fins i tot l'indult (63) .

Resum

El concurs de delictes és un supòsit de pluralitat delictiva. Hi ha concurs quan un o diversos fets constitueixen dos o més delictes i és imprescindible l'aplicació de tots ells per a valorar íntegrament el fet en totes les seves dimensions jurídiques. Quan diversos fets donen lloc a diversos delictes, es parla de concurs real i s'imposa la totalitat de les penes corresponents (acumulació material), però amb els límits que estableix l'article 76 CP (acumulació jurídica). Hi ha concurs ideal quan un sol fet dóna lloc a dos o més delictes, i concurs medial quan un delicte sigui el mitjà necessari per a cometre'n un altre. En el primer cas, s'imposa la pena del delicte més greu en la seva meitat superior, tret que la suma de les penes concretes sigui més beneficiosa (principi d'absorció amb agreujament). En el segon, s'ha d'imposar una pena superior a la que hauria correspost per la infracció més greu, amb el límit de la suma de les penes concretes que han estat imposades separadament. El delicte continuat, el mateix que la seva modalitat de delicte massa, constitueixen supòsits d'unitat normativa de delicte sobre la base d'una pluralitat d'infraccions homogènies comeses amb dol conjunt o aprofitament d'idèntica ocasió. Se n'exceptuen les regles del concurs real, i s'imposa la pena del delicte més greu en la seva meitat superior, que pot arribar fins a la meitat inferior de la pena superior en grau.
D'acord amb la naturalesa, en el Codi les penes es classifiquen en penes privatives de llibertat, penes privatives de dret, i multa. D'acord amb la gravetat, les penes poden ser greus, menys greus i lleus. Segons que es prevegin específicament o es lliguin genèricament a la imposició d'altres penes, parlem de penes principals o accessòries.
Són penes privatives de llibertat la pena de presó permanent revisable (prevista per a l'assassinat qualificat, determinats delictes de genocidi i els delictes d'homicidi d'un cap d'Estat), la pena de presó, la pena de localització permanent (prevista com a pena substitutiva de penes de presó i com a pena principal d'algunes faltes) i la pena personal subsidiària per impagament d'una multa. Les penes privatives de llibertat inferiors a dos anys poden ser suspeses amb la satisfacció prèvia de la responsabilitat civil, i la suspensió està condicionada a no delinquir durant un termini determinat i de vegades a complir determinats deures o obligacions. Per als qui estan en el tercer grau de tractament penitenciari, han extingit les tres quartes parts de la condemna i han observat una bona conducta, escau la suspensió de l'execució de la resta de la pena i la consegüent concessió de la llibertat condicional.
Són penes privatives de drets les penes interdictives de funcions o facultats (inhabilitació absoluta o especial, suspensió, privació del dret a conduir, a portar i tenir armes, a la pàtria potestat), les d'allunyament (prohibicions de residir, aproximar-se o comunicar-se) i la pena de treballs en benefici de la comunitat.
La pena de multa, que consisteix en la imposició d'una sanció pecuniària, segueix amb caràcter general el sistema de dies multa, que distingeix entre el nombre de quotes i la fixació del seu import com a aspectes diferenciats. Excepcionalment, també es preveuen multes proporcionals.
En el procés de determinació de la pena cal distingir entre una determinació legal (iter criminis, autoria i participació, circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal) i la individualització pròpiament judicial. També cal distingir entre la determinació qualitativa, que provoca l'obtenció d'un marc penal diferent de l'inicial, i la determinació quantitativa, que implica la concreció de la pena dins el marc genèric, en la seva meitat inferior o superior.
En la determinació quantitativa de pena tenen un paper fonamental les circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal, que modulen la intensitat dels diferents elements del delicte, l'injust o la culpabilitat del fet, o simplement accentuen o esmorteeixen la necessitat del quàntum de pena en consideració a funcions politicocriminals diverses. Per a això, el Codi penal ha previst un catàleg de circumstàncies atenuants (que s'han de distingir conceptualment de les eximents incompletes) i un altre d'agreujants, i també una circumstància mixta (de parentiu). Tant les unes com les altres són d'apreciació obligatòria, una vegada provades, i d'efectes taxats (penes en la seva meitat superior o inferior, per regla general).
Les mesures de seguretat es fonamenten en la perillositat criminal postdelictual i se sotmeten a garanties similars a les penes. No poden ser més costoses ni de més durada que la pena abstracta aplicable al fet comès. El Codi penal distingeix entre mesures privatives de llibertat (internament en un centre psiquiàtric, de deshabituació o educatiu especial) i mesures no privatives de llibertat, la durada de les quals no pot ser superior a la pena de presó que s'hauria pogut imposar al subjecte si hagués estat declarat imputable. Si l'internament s'aplica al semiinimputable, juntament amb la pena de presó, la mesura s'executa d'acord amb el sistema vicarial. Entre les mesures de seguretat no privatives de llibertat, hi destaca la llibertat vigilada, introduïda el 2010, que també és aplicable a imputables en què subsisteix un pronòstic de perillositat criminal després del compliment de la pena de presó. S'imposa en la mateixa sentència i és prevista per a uns quants delictes.
Per acabar, cal dir que no sempre la comissió d'un delicte comporta una pena. De vegades, el legislador condiciona la seva imposició a raons politicocriminals, no vinculades a cap causa d'exempció –justificació o exculpació. Això passa quan es precisen condicions objectives de punibilitat o de procedibilitat, hi concorren excuses absolutòries o determinades causes d'extinció de la responsabilitat criminal ja nascuda.

Glossari

circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal f pl
Elements accidentals que, si afecten la presència del delicte –que es manté inalterat–, concorren en la realització del fet i incideixen en la modulació dels diferents elements –de l'injust o la culpabilitat– o, sense fer-ho, responen a criteris politicocriminals, amb el consegüent reflex en la determinació de la pena.
concurs de delictes m
Cas en què la qualificació d'un o diversos fets d'acord amb diversos delictes constitueix una necessitat per a qualificar el desvalor complet de la conducta.
concurs ideal de delictes m
Cas en què un sol fet constitueix dos o més delictes.
concurs medial m
Una de les infraccions constitueix el mitjà necessari per a cometre'n una altra.
concurs real de delictes m
Supòsit en què diversos fets constitueixen diversos delictes.
conseqüències accessòries f pl
Sancions aplicables a ens sense personalitat jurídica.
determinació qualitativa de la pena f
Formació d'un marc substancialment diferent del de referència inicial.
determinació quantitativa de la pena f
Determinació que es produeix quan el marc de partida es respecta i es produeixen operacions de mesura sense modificar la xifra màxima o mínima de pena prefixada.
individualització judicial de la pena f
Fixació de la quantia definitiva de pena per part de l'òrgan judicial.
mesures de seguretat f pl
Conseqüències jurídiques del delicte que s'apliquen a inimputables i semiimputables (de manera cumulativa amb la pena).
multa f
Pena pecuniària que es pot imposar tant a persones físiques com a persones jurídiques, o bé d'acord amb el sistema de quotes o dies multa, o bé de caràcter proporcional.
pena abstracta f
Pena que estableix la llei per a cada delicte.
penes privatives de drets f pl
Penes que priven de l'exercici de drets diferents de la llibertat ambulatòria i el patrimoni.
penes privatives de llibertat f pl
Penes que priven de l'exercici del dret a la llibertat ambulatòria.
suspensió f
Substitutiu de les penes privatives de llibertat, consistent a suspendre'n l'execució sotmetent el penat a un període probatori que, si és superat amb èxit, condueix a l'extinció de la pena.

Bibliografia

García Albero, R. (1995). «Non bis in idem»: material y concurso de leyes penales. Barcelona: Cedecs.
Quintero Olivares, G. (dir.) (2011). Comentarios al Código penal español (5a ed.). Pamplona: Thomson-Aranzadi.
Quintero Olivares, G. (dir.) (2015). Comentario a la reforma penal de 2015 (1a ed.). Pamplona: Thomson-Aranzadi.
García Arán, M. (1997). Fundamentos y aplicación de penas y medidas de seguridad en el Código penal de 1995. Pamplona: Aranzadi.
García Pérez, O. (1997). La punibilidad en el Derecho penal. Pamplona: Aranzadi.
González Cussac, J. L. (1988). Teoría general de las circunstancias modificativas de la responsabilidad criminal. València: Universitat de València.
Gracia Martín, L. (coord.); Baldova Pasamar, M. A.; Alastuey Dobón, M. C. (2004). Lecciones de consecuencias jurídicas del delito (3a ed.). València: Tirant lo Blanch.
Mapelli Caffarena, B. (1990). Estudio jurídicodogmático sobre las llamadas condiciones objetivas de punibilidad. Madrid: Ministeri de Justícia.
Sanz Morán, A. (1986). El concurso de delitos. Aspectos de política legislativa. Valladolid: Universidad de Valladolid.
Tamarit Sumalla, J. M. (coord.) (2009). Las sanciones penales en Europa. Pamplona: Thomson Aranzadi.
Torres Rosell, N. (2006). La pena de trabajos en beneficio de la comunidad. València: Tirant lo Blanch.
Villacampa Estiarte, C.; Torres Rosell, N.; Luque Reina, E. (2006). Penas alternativas a la prisión y reincidencia: un estudio empírico. Pamplona: Thomson-Aranzadi.