Condicionament clàssic pavlovià

  • Joaquín Vidal López

    Joaquín Vidal López

    Doctor en Psicologia per la Universitat de Múrcia. Es dedica a la investigació i a la docència en diferents centres d'investigació públics i privats espanyols. Està especialitzat en l'estudi de les influències que els diferents processos cognitius tenen sobre el funcionament visual inicial.

PID_00273412
Quarta edició: febrer 2020
© Joaquín Vidal López
Tots els drets reservats
© d'aquesta edició, FUOC, 2020
Av. Tibidabo, 39-43, 08035 Barcelona
Realizació editorial: FUOC
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars dels drets.

Índex

Introducció

En alguns animals, com, per exemple, els insectes, gairebé tota la conducta és regida pels instints, definits com el conjunt de patrons de conducta heretats, específics i estereotipats que es desencadenen davant de certs estímuls presents en l'ambient (Fernández, 1997), mentre que en els mamífers superiors, especialment l'home, els instints només són responsables d'algunes de les conductes, mentre que la resta poden ser explicats per mecanismes d'aprenentatge. De fet, l'aprenentatge modela o determina la nostra conducta en pràcticament tots els àmbits de la nostra vida: en l'acadèmic, en els jocs, a casa, a la feina, en les nostres relacions amb els altres, en la nostra manera de veure el món... Per aquest motiu, és de vital importància estudiar els processos d'aprenentatge per a poder comprendre la conducta humana.
En aquest mòdul veurem un dels mecanismes d'aprenentatge més senzills i alhora més importants: el condicionament clàssic. Com veurem una mica més endavant, els coneixements fonamentals que tenim d'aquest tipus d'aprenentatge van ser formulats per Pavlov al final del segle XIX, i des de llavors hem anat aprofundint en el coneixement d'aquest mecanisme encara que, com veurem al final d'aquest mòdul, encara avui es continua estudiant i continuen apareixent nous procediments que necessiten ser estudiats i compresos millor.
Definició de condicionament clàssic
El condicionament clàssic és el mecanisme d'aprenentatge més simple que existeix, mitjançant el qual els organismes aprenen a donar respostes noves als estímuls i són capaços de determinar les relacions existents entre ells (Domjan i Bukhard, 1993).
El condicionament clàssic permet als animals predir la seqüència d'esdeveniments ambientals que és probable que es produeixi i, a partir d'aquest coneixement, poder actuar donant respostes noves, millorant, així, la seva adaptació a l'entorn.
A fi que sigueu conscients de la implicació que té el condicionament clàssic en els humans, presentem a continuació alguns exemples.
Exemple 1
Un bebè sap que quan la seva mare taral·leja una cançó determinada és perquè està preparant les farinetes. Per tant, quan sent aquesta cançó, comença a salivar i segregar sucs gàstrics que fa que tingui més gana i li resulti més fàcil la digestió.
Representació d'un exemple de condicionament clàssic en la vida quotidiana
Representació d'un exemple de condicionament clàssic en la vida quotidiana
Exemple 2
A un gat li ha prescrit un tractament intravenós el seu veterinari, la qual cosa fa que hagi de rebre una petita punxada en una de les potes a diari durant una setmana. Quan el seu amo gira la cantonada que porta a la clínica veterinària el segon dia, el felí es posa nerviós, intenta escapar i amaga el millor que pot la pota on va rebre la punxada el dia anterior.
Representació d'un exemple de condicionament clàssic en la vida quotidiana.a) Durant la primera setmana el gat mentre rep una punxada.b) Durant la segona, el gat que corre per a amagar la pota on va rebre la punxada.
Representació d'un exemple de condicionament clàssic en la vida quotidiana.
a) Durant la primera setmana el gat mentre rep una punxada.
b) Durant la segona, el gat que corre per a amagar la pota on va rebre la punxada.
Exemple 3
Les gavines saben que quan els vaixells de pesca tornen a port, llancen al mar alguns exemplars que no es poden vendre. Per això, darrere dels vaixells de pesca es formen núvols de gavines que tracten d'aprofitar el que els pescadors van llançant al mar.
Representació d'un exemple de condicionament clàssic en la vida quotidiana
Representació d'un exemple de condicionament clàssic en la vida quotidiana
Els treballs de Pavlov
Els filòsofs empiristes britànics John Locke (1632-1704) i David Hume (1711-1776) van proposar que l'associació era un mecanisme clau en el funcionament de la ment. Els empiristes defensaven que totes les idees s'originen a partir de les experiències dels sentits, i que aquestes experiències s'associen entre elles per a formar el nostre coneixement del món.
Tanmateix, va ser Pavlov qui, al final del segle XIX, va adaptar el principi d'associació entre estímuls a la recerca científica de l'aprenentatge.
Inicialment, Pavlov no estava interessat en el principi d'associació, sinó que era immers en una recerca sobre la fisiologia del reflex de salivació dels gossos. Mentre treballava en la seva investigació, va observar que els gossos que ja havia utilitzat en sessions anteriors no esperaven per a salivar que se'ls col·loqués el menjar a la boca, sinó que començaven a salivar quan veien el menjar. I es va adonar que es trobava davant d'un problema: si la salivació era una resposta a la presentació del menjar a la boca, com es podia produir abans la conseqüència que la causa? I si assumim que la causa no es pot presentar després de la conseqüència, què estava produint aquesta salivació anticipada?
En interessar-se per aquestes qüestions, Pavlov va poder comprovar que:
a) La salivació anticipada es produïa únicament en gossos entrenats prèviament, és a dir, que aquest fenomen semblava dependre de l'aprenentatge.
b) Les respostes de salivació anticipada semblaven dependre dels estímuls que s'havien presentat en la fase d'entrenament. És a dir, els gossos responien amb la salivació quan es presentava el mateix menjar o el mateix plat que en la fase d'entrenament, però no si els estímuls eren diferents.
L'estudi d'aquest fenomen va despertar de seguida la curiositat de Pavlov i de molts altres investigadors posteriors que s'han interessat pel seu treball.
En aquest mòdul presentem les característiques principals del condicionament clàssic i, per a això, tractarem de contestar les preguntes que es plantegen en l'apartat següent.
Preparació característica dels experiments de Pavlov
Una cànula obté la saliva i la condueix fins a un polígraf que en grava la quantitat segregada.Font: M. Domjan i B. Burkhard (1986). Principios de aprendizaje y de conducta (p. 81). Madrid: Debate, 1990.
Una cànula obté la saliva i la condueix fins a un polígraf que en grava la quantitat segregada.
Font: M. Domjan i B. Burkhard (1986). Principios de aprendizaje y de conducta (p. 81). Madrid: Debate, 1990.
Continguts del mòdul
L'objectiu d'aquest mòdul és el coneixement exhaustiu del condicionament clàssic.
Per a això, veurem, primerament, quins són els elements que constitueixen un procediment de condicionament clàssic bàsic i com es relacionen aquests elements entre ells.
A continuació, es descriuen els procediments experimentals que s'han utilitzat tradicionalment per a l'estudi del condicionament clàssic. Els més importants són el condicionament de parpelleig, el seguiment de signe, l'aversió condicionada al sabor i el condicionament de la por. Com veurem, cadascuna d'aquestes tècniques té els seus avantatges i els seus inconvenients, i totes elles s'han utilitzat molt als laboratoris de psicologia de l'aprenentatge per a estudiar millor les característiques del condicionament clàssic.
En l'apartat següent es veuran els tipus d'estímuls que es poden utilitzar en un procediment de condicionament clàssic, és a dir, les característiques que han de tenir els estímuls perquè es puguin considerar com condicionats o incondicionats, així com la seqüència temporal en la qual es poden presentar uns estímuls i d'altres.
En l'apartat d'efectes de l'estimulació repetida es comenten les diferències entre els processos d'adaptació sensorial, fatiga, habituació i sensibilització.
En els dos apartats següents, veurem les característiques principals dels fenòmens bàsics i dels fenòmens especials de condicionament clàssic. És molt important que feu molta atenció sobretot a l'apartat dels procediments especials del condicionament clàssic, perquè molts d'ells són similars entre ells, i només tenen una o dues característiques distintives, la qual cosa fa que a molts alumnes us semblin alguns d'ells iguals la primera vegada que llegiu els apunts. Si posteriorment feu una lectura més atenta podreu veure les diferències i la raó de ser de cada procediment.
En aquest mòdul també veurem que l'aprenentatge per condicionament clàssic es pot produir observant la conducta dels altres (condicionament clàssic vicari) i que el condicionament pot ser inhibitori, és a dir, que l'esdeveniment que aporti informació perquè es produeixi aprenentatge sigui l'absència de presentació d'un estímul incondicionat.
Finalment, veurem les aproximacions teòriques més importants que s'han formulat per a explicar com es produeix l'aprenentatge per condicionament clàssic. Aquests models permeten que coneguem millor com es produeix l'aprenentatge, ja que integren els conceptes conductuals descrits pels primers investigadors en psicologia de l'aprenentatge amb el coneixement que tenim sobre el funcionament del sistema nerviós i, a més, permeten fer prediccions sobre de la quantitat d'aprenentatge que es produirà en cada situació, que poden ser fàcilment posades a prova amb l'ús d'ordinadors.

1.Condicionament clàssic

En aquest apartat veurem, en primer lloc, el procediment bàsic de formació del condicionament clàssic. En segon lloc, veurem els procediments experimentals de condicionament clàssic que més s'han utilitzat als laboratoris de psicologia per a estudiar aquest tipus d'aprenentatge i, finalment, veurem els tipus d'estímuls que podem utilitzar i la relació temporal que hi pot haver entre ells.

1.1.Model de condicionament clàssic

En aquest apartat aprofundirem en el que succeeix quan s'està produint un condicionament clàssic.
El procés d'adquisició del condicionament té tres fases i es denomina paradigma o model de condicionament clàssic.
1) Primera fase
En primer lloc, tenim un estímul (anomenat estímul incondicionat, EI), capaç de provocar una resposta reflexa a l'organisme (anomenada resposta incondicionada, RI).
La resposta incondicionada pot ser innata o heretada, i es caracteritza per no haver-se après prèviament, és a dir, sorgeix d'una manera espontània en el subjecte.
Vegem-ne alguns exemples:
Exemple 1
10519_m2_06.jpg
El menjar (EI) → (provoca) → salivació (RI).
Exemple 2
10519_m2_07.jpg
Un buf d'aire a la cara (EI) → (provoca) → reflex de parpelleig (RI).
Exemple 3
10519_m2_08.jpg
Una petita punxada a un dit (EI) → (provoca) → retirada del braç (RI).
Exemple 4
10519_m2_09.jpg
Un soroll intens (EI) → (provoca) → plor en un bebè (RI).
En aquesta primera fase, també són presents un altre tipus d'estímuls, els anomenats estímuls neutres (EN), que no són capaços per si mateixos de provocar una resposta incondicionada determinada en el subjecte.
Exemple 1
10519_m2_10.jpg
El so d'una campaneta (EN) → (no provoca) → salivació (RI).
Exemple 2
10519_m2_11.jpg
L'aigua en un got (EN) → (no provoca) → reflex de parpelleig (RI).
Exemple 3
10519_m2_12.jpg
L'olor de menjar (EN) → (no provoca) → retirada del braç (RI).
Exemple 4
10519_m2_13.jpg
Una joguina (EN) → (no provoca) → plor en un bebè (RI).
Per tant, l'esquema complet d'aquesta primera fase seria:
Estímul incondicionat (EI) → (provoca) → resposta incondicionada (RI)
Estímul neutre (EN) → (no provoca) → no resposta incondicionada (no-RI)
2) Segona fase
Una vegada que sabem quins són els estímuls que provoquen la resposta incondicionada i quins no, podem passar a la segona fase, en la qual es provocarà un aprenentatge en el subjecte. Per a això, presentarem diverses vegades l'estímul neutre seguit immediatament després (1) de l'estímul incondicionat, de manera que es generi la resposta incondicionada.
(1) Com es veurà més endavant en aquest mòdul, l'estímul condicionat i incondicionat es poden presentar amb diferents patrons temporals (alhora, un abans que un altre, un quan l'altre ha finalitzat, d'una manera aleatòria). Es provoca la quantitat de condicionament més gran quan apareix l'estímul condicionat i immediatament després (abans que l'estímul condicionat s'hagi deixat de presentar) apareix l'estímul incondicionat.
L'esquema d'aquesta segona fase seria el següent:
Estímul neutre (EN) + estímul incondicionat (EI) → (provoca) → resposta incondicionada (RI)
En aquesta fase, l'RI es continua provocant per la presentació de l'EI, però el subjecte comença a associar l'EN amb l'EI i l'RI, la qual cosa provocarà una nova relació entre els estímuls com veurem en la tercera fase.
Vegem alguns exemples d'aquestes associacions:
Exemple 1
10519_m2_14.jpg
El so d'una campaneta (EN) + menjar (EI) → (provoca) → salivació (RI).
Exemple 2
10519_m2_15.jpg
Un got amb aigua (EN) + un buf d'aire a la cara (EI) → (provoca) → reflex de parpelleig (RI).
Exemple 3
10519_m2_16.jpg
L'olor de menjar (EN) + una punxadeta en un dit (EI) → (provoca) → retirada del braç (RI).
Exemple 4
10519_m2_17.jpg
Una joguina (EN) + un soroll intens (EI) → (provoca) → plor en un bebè (RI).
3) Tercera fase
Finalment, arribem a l'última fase d'aprenentatge. Si la segona fase s'ha dut a terme correctament, el subjecte haurà après que hi ha certa relació entre l'aparició de l'EN i la presentació de l'EI. Per exemple, el nostre subjecte sabrà que cada vegada que es presenta la campaneta es presentarà també menjar, i com que el menjar provoca la salivació, al final la campaneta serà capaç de provocar el reflex de salivació.
L'estímul abans anomenat neutre ho deixa ser perquè ara provoca una resposta en el subjecte, per la qual cosa es passarà a dir estímul condicionat (EC). De la mateixa manera, la resposta que provocarem es dirà resposta condicionada (RC), perquè no sorgeix d'una manera espontània d'un EI, sinó del nou EC.
L'esquema de la tercera fase seria:
Estímul neutre (EN) → (passa a dir-se) → estímul condicionat (EC)
Estímul condicionat (EC) → (provoca) → resposta condicionada (RC)
En els exemples anteriors:
Exemple 1
10519_m2_18.jpg
El so d'una campaneta (EC) → (provoca) → salivació (RC).
Exemple 2
10519_m2_19.jpg
Aigua en un got (EC) → (provoca) → reflex de parpelleig (RC).
Exemple 3
10519_m2_20.jpg
L'olor de menjar (EC) → (provoca) → la retirada del braç (RC).
Exemple 4
10519_m2_21.jpg
Una joguina (EC) → (provoca) → plor en un bebè (RC).
Per tant, el condicionament clàssic o pavlovià és un tipus d'aprenentatge mitjançant el qual aprenem a associar dos estímuls: un estímul neutre (EN), que no provoca inicialment la resposta innata que volem aconseguir en el subjecte, i un estímul incondicionat (EI) que sí que és capaç de provocar aquesta resposta innata o incondicionada (RI). En presentar diverses vegades l'EN al mateix temps que l'EI, es provoca una associació entre ambdós de manera que l'estímul neutre és capaç de provocar la mateixa resposta, i passa a dir-se EC, mentre que la resposta que és capaç de provocar es denomina RC.
Representació de l'esquema general d'adquisició d'aprenentatge mitjançant condicionament clàssic
Representació de l'esquema general d'adquisició d'aprenentatge mitjançant condicionament clàssic
Esquema general d'adquisició d'aprenentatge mitjançant condicionament clàssic

  • Primera fase

    Estímul incondicionat (EI) → (provoca) → resposta incondicionada (RI)

    Estímul neutre (EN) → (no provoca) → no resposta incondicionada (no-RI)

  • Segona fase

    Estímul neutre (EN) + estímul incondicionat (EI) → (provoca) → resposta incondicionada (RI)

  • Tercera fase

    Estímul neutre (EN) → (passa a dir-se) → estímul condicionat (EC)

    Estímul condicionat (EC) → (provoca) → resposta condicionada (RC)

Resum

  • Estímul neutre: estímul que inicialment no provoca una resposta que volem aconseguir en el subjecte, però que és capaç de provocar-la després de diverses sessions d'associació amb un estímul incondicionat. A partir d'aquest moment es passa a anomenar estímul condicionat.

  • Estímul incondicionat: és aquell capaç de provocar una resposta innata en el subjecte sense necessitat d'entrenament previ.

  • Resposta incondicionada: resposta que dóna l'organisme després de la presentació d'un estímul que no depèn de l'existència d'un entrenament previ.

  • Estímul condicionat: estímul capaç de provocar una resposta a l'organisme després de la realització d'un entrenament previ.

  • Resposta condicionada: resposta que dóna un organisme després de la presentació d'un estímul, que requereix la realització d'un entrenament previ.

1.2.Procediments experimentals

El condicionament clàssic s'ha estudiat en una gran varietat de situacions (relacions personals, feina, educació, addicció a substàncies, psicopatologies, etc.) i amb un gran nombre d'espècies animals (mones, gossos, gats, peixos, aus, etc.). Com hem comentat anteriorment, els primers treballs de Pavlov van ser fets amb gossos als quals s'inseria una cànula salival; tanmateix, amb el temps, aquesta tècnica s'ha anat usant cada vegada menys a causa del seu elevat cost. En aquest apartat, repassarem les tècniques que més s'utilitzen actualment als laboratoris de psicologia de l'aprenentatge per a estudiar el condicionament clàssic. Els animals que se solen utilitzar habitualment en aquests laboratoris són rates, conills i coloms.
1.2.1.Condicionament de parpelleig
Aquest procediment va ser desenvolupat en la dècada de 1960 per Gormezano i col·laboradors (Gormezano, 1966; Gormezano, Prokasy i Thompson, 1987). Encara que inicialment es va utilitzar amb humans, de seguida es va veure els avantatges del seu ús amb conills albins. Els conills, igual que molts altres animals tenen una tercera parpella anomenada membrana nictitant, que igual que les altres dues parpelles protegeix la còrnia de la sequedat i de la brutícia que pugui entrar de l'exterior. Tanmateix, Gormezano va observar que els conills albins gairebé mai no parpellejaven d'una manera espontània, per la qual cosa va decidir utilitzar aquesta resposta per a comprovar si quan el conill parpellejava era en resposta a la presentació de l'EI o de l'EC.
L'estímul incondicionat que s'utilitza principalment en aquests experiments és un buf d'aire que es projecta sobre la còrnia o una lleugera descàrrega elèctrica a la parpella. En ambdós casos, el conill fa un parpelleig reflex que es pot condicionar. No obstant això, es tracta d'un procediment lent, ja que calen centenars d'assajos per a aconseguir que es produeixi el condicionament.
Preparació per al condicionament de la membrana nictitant en el conill albí
Un buf d'aire –com en el dibuix– o una petita descàrrega elèctrica provoquen la resposta de tancament de la membrana nictitant, recollida per un potenciòmetre.Font: M. Domjan i B. Burkhard (1986). Principios de aprendizaje y de conducta (p. 83). Madrid: Debate, 1990.
Un buf d'aire –com en el dibuix– o una petita descàrrega elèctrica provoquen la resposta de tancament de la membrana nictitant, recollida per un potenciòmetre.
Font: M. Domjan i B. Burkhard (1986). Principios de aprendizaje y de conducta (p. 83). Madrid: Debate, 1990.
1.2.2.Seguiment del signe o automodelatge
Aquest procediment va ser descrit per primera vegada per Brown i Jenkins, el 1968, i apareix quan un estímul condicionat (EC) assenyala, d'una manera consistent, la presentació d'un estímul incondicionat (EI).
La tècnica més coneguda es fa presentant a uns coloms breus estímuls lluminosos (EC) mitjançant una tecla que s'encén i s'apaga, i s'aparella aquest EC amb la presentació de menjar (EI). Després d'uns quants assajos d'aparellament tecla lluminosa-menjar, els coloms s'apropen a la tecla i la picotegen (Kearns i Weiss, 2004). Tanmateix, no és necessari que els coloms picotegin la tecla perquè es presenti el menjar, de fet, els coloms la continuen picotejant encara que aquesta conducta impedeixi l'alliberament de menjar (Williams i Williams, 1969).
Aquesta tècnica presenta una dificultat d'adquisició del condicionament intermèdia (entorn de 35-40 assajos) i es relaciona amb la tendència que mostren molts animals a apropar-se i posar-se en contacte amb els estímuls que informen de la disponibilitat de menjar (Domjan i Bukhard, 1993). Per exemple, els coloms tendeixen a picar el gra que menjaran per a eliminar la closca o separar-la de la tija. Els depredadors tendeixen a apropar-se a les olors, imatges de moviment o sons, que indiquen la presència de preses.
Per tant, la manera d'adquirir aquesta conducta i la topografia de les respostes varia segons les espècies utilitzades i els tipus de reforçador (Kearns i Weiss, 2004).
Entre els humans també s'observen sovint conductes de seguiment de signe. Vegem-ne alguns exemples:

  • Molts usuaris d'ascensors segueixen amb la mirada els números de l'ascensor que es van il·luminant fins que arriben a la planta volguda (2) .

  • És freqüent entre molts inversors mirar a diari l'estat del seu fons d'inversió o fins i tot els interessos del seu pla de pensions, encara que no els rebran fins d'aquí a 30 anys.

  • Molts lectors de diaris consulten les enquestes d'intenció de vot dels partits polítics encara que sàpiguen que falten uns quants anys per a les eleccions.

Per tant, molts humans segueixen la informació que proporcionen alguns estímuls sobre fets o esdeveniments que els resulten prometedors, de la mateixa manera, que els coloms teclegen l'estímul lluminós que els informa de la presentació de menjar.
1.2.3.Aversió condicionada al sabor
La tècnica d'aversió condicionada al sabor se sol dur a terme utilitzant com a estímul condicionat un sabor que resulta nou per al subjecte, al mateix temps que se li administra alguna substància que el fa emmalaltir o trobar-se malament.
Alguns exemples d'estímuls condicionats són:

  • Aigua amb sacarina.

  • Xarop de diferents sabors sense cap efecte farmacològic.

Entre els d'estímuls incondicionats podem trobar:

  • Injeccions de clorur de liti (LiCl) o de ciclofosfamida, que provoquen nàusees en el subjecte.

  • Exposició intensa a rajos X.

A causa que els subjectes experimentals (normalment, rates, perdius o coloms) es troben malament després d'haver ingerit la nova substància (a causa de l'EI), es produeix una aversió al sabor de l'EC.
Al laboratori, abans que el subjecte sigui exposat a la situació de condicionament se li dóna a provar l'EC (per exemple, aigua amb sacarina) i es comprova que el subjecte prefereix aquest nou sabor a altres presents (per exemple, aigua sola). Després d'haver fet les sessions d'aprenentatge, es mesuren els efectes del condicionament comprovant en quina mesura el subjecte ha deixat de consumir aquest nou sabor.
Aquest tipus d'aprenentatge difereix d'altres procediments d'adquisició de condicionament clàssic en alguns aspectes importants:

  • Els subjectes poden fer una forta associació entre l'EC i l'EI en un únic assaig d'aprenentatge.

  • L'aprenentatge es pot produir encara que hi hagi diverses hores entre la ingesta del nou sabor i l'aparició d'efectes negatius.

    Reflexió

    Novament, aquesta característica és molt útil per a la supervivència en entorns naturals, perquè molts verins presents als aliments triguen diverses hores, fins i tot dies, a provocar efectes sobre l'organisme.

A continuació, podem veure diferents exemples de l'aversió condicionada al sabor:
Exemple 1
Sovint, els familiars de pacients que acaben de ser operats preparen el plat favorit quan aquests tornen a casa per a intentar ajudar-los en la seva recuperació. Tanmateix, si el pacient es continua trobant malament, no és una bona idea perquè es pot donar aversió condicionada al sabor. És a dir, que si el subjecte associa aquest sabor (per exemple, el del pastís de xocolata) amb el fet que li faci mal la panxa al cap d'unes hores (pels punts de l'operació, per exemple) es pot condicionar negativament aquest sabor i fer que avorreixi el seu plat favorit. Per a prevenir l'aparició d'aquesta aversió condicionada al sabor, és millor esperar-se uns dies, que el pacient estigui plenament recuperat.
Exemple d'aversió condicionada al sabor en humans
Exemple d'aversió condicionada al sabor en humans
Exemple 2
Moltes vegades, els raticides no són efectius, perquè les rates no solen menjar molta quantitat d'una substància que no coneixen. Per exemple, si veuen un aliment atractiu i que a més té un gust molt bo (el verí), en mengen una petita quantitat i s'esperen un dia o dos a veure què passa. Si en aquest període de temps es troben malament (la petita quantitat ingerida no és suficient per a matar-la), adquireix una aversió condicionada al sabor i encara que tingui disponible aquest nou "aliment" passa a diari per davant sense tornar-lo a provar.
Exemple d'aversió condicionada al sabor en animals
Exemple d'aversió condicionada al sabor en animals
1.2.4.Condicionament de la por
Aquesta tècnica també es denomina resposta emocional condicionada (REC) o supressió condicionada.
Aquest procediment va ser utilitzat per primera vegada per Estes i Skinner (1941), i es basa en el fet que les rates, com molts altres animals, es queden paralitzades per la por que senten davant de determinats estímuls aversius o amenaçadors (Bolles, 1970).
Per al seu estudi se solen fer servir rates. L'estímul aversiu o EI sol consistir en una descàrrega elèctrica a les potes que es fa arribar al subjecte mitjançant l'enreixat metàl·lic del terra de la gàbia. L'estímul condicionat és, amb freqüència, un to o un llum que s'encén quan es produirà la descàrrega elèctrica, i la por condicionada es mesura indirectament, en registrar les variacions en la conducta de l'animal.
Esquema
10519_m2_27.gif
Exemple de condicionament de la por
En el condicionament de la por l'El estímul aversiu sol ser una descàrrega elèctrica a les potes que es fa arribar al subjecte mitjançant l'enreixat metàl·lic del terra de la gàbia i l'El estímul condicionat sol ser un to o un llum que s'encén quan es produirà la descàrrega elèctrica.
En el condicionament de la por l'El estímul aversiu sol ser una descàrrega elèctrica a les potes que es fa arribar al subjecte mitjançant l'enreixat metàl·lic del terra de la gàbia i l'El estímul condicionat sol ser un to o un llum que s'encén quan es produirà la descàrrega elèctrica.
L'aparició de la por condicionada s'aconsegueix normalment després de 3-5 assajos de condicionament.
Es pot entrenar una rata perquè pressioni una palanca d'una manera constant per a obtenir un reforç. Si mentre el subjecte està duent a terme aquesta conducta es presenta l'EC (per exemple, el to) seguit de la descàrrega elèctrica (EI), al cap d'uns quants assajos, quan aparegui el to, el subjecte deixarà de fer la conducta de pressió de la palanca perquè esperarà la descàrrega elèctrica a continuació.
Rata en una caixa de Skinner en un experiment de condicionament de la por amb la tècnica de supressió condicionadaFont: M. Domjan (1996). Bases del aprendizaje y el condicionamiento (p. 72). Jaén: del Lunar, 1998.
Rata en una caixa de Skinner en un experiment de condicionament de la por amb la tècnica de supressió condicionada
Font: M. Domjan (1996). Bases del aprendizaje y el condicionamiento (p. 72). Jaén: del Lunar, 1998.
La raó de supressió o mesura quantitativa del grau de supressió de la conducta del subjecte (és a dir, la mesura indirecta de la por que el subjecte experimenta davant d'aquest nou estímul) se sol obtenir aplicant la fórmula següent:
10519_m2_30.gif
Com es pot comprovar si s'analitza la fórmula anterior, el valor de la raó de supressió pot variar entre 0 (quan la por és màxima i deixa de fer la conducta per complet) i 0,5 (quan no hi ha hagut variacions en la conducta prèvia del subjecte).
Suposem que en un període de 5 minuts immediatament previ a la presentació de l'EC, la rata emet 60 respostes de pressió de palanca. A continuació, es presenta l'EC durant 5 minuts i es mesura el nombre de respostes de pressió de palanca que emet la rata. Si l'EC no provoca cap por, cal esperar que la rata continuï fent la seva conducta, és a dir, que en els cinc minuts que dura l'EC efectuï unes altres 60 respostes. En aquest cas, la raó de supressió seria: 0,5.
10519_m2_31.gif
Suposem que l'EC s'ha aparellat tres vegades amb la descàrrega elèctrica (EI). En l'assaig següent tornem a mesurar les respostes que dóna l'animal en un període de 5 minuts immediatament previ a la presentació de l'EC. En aquest període sense estímuls és d'esperar que l'animal mantingui alta la taxa de resposta (60 respostes de pressió de palanca). A continuació, es presenta l'EC durant 5 minuts i es mesura el nombre de respostes que emet la rata. Com que ara l'EC prediu la descàrrega, provocarà por i és d'esperar que l'animal deixi d'emetre respostes de pressió de palanca de manera que en els cinc minuts que dura l'EC, l'animal realitza cinc respostes (per exemple). En aquest cas, la raó de supressió produirà un valor proper a 0:
10519_m2_32.gif
El valor més baix de la raó de supressió (RS = 0) l'aconseguirem quan la presència de l'EC provoqui la màxima por i suprimeixi totalment la conducta de pressió de palanca en els cinc minuts que dura l'EC. En aquest cas, la fórmula seria:
10519_m2_33.gif

1.3.Tipus d'estímuls

En aquest apartat veurem per què alguns estímuls són eficaços quan els utilitzem com a EC, mentre que d'altres funcionen millor com a EI. També veurem que hi ha altres maneres d'anomenar els EC i EI en funció d'algunes de les seves característiques.
1) En primer lloc, Pavlov va respondre a aquesta pregunta al·legant que:
L'EC és l'estímul que no provoca inicialment cap resposta incondicionada a l'organisme, però que comença a fer-ho després d'associar-se amb un EI, mentre que l'EI és un estímul que provoca una resposta automàtica, generalment reflexa, sense necessitat d'aprenentatge previ o condicionament.
En fer aquesta afirmació ens referim sempre a una resposta concreta, perquè com és lògic, l'EC provocarà sempre alguns canvis en la conducta del subjecte (reflex d'orientació, aproximació al nou estímul, etc.). Per tant, la característica de l'EC és que no provoca prèviament la resposta que s'entrenarà.
2) En segon lloc, que un EC o un EI siguin efectius per a provocar aprenentatge, depèn en part que sigui nou o que causi sorpresa al subjecte, ja que els estímuls familiars no solen provocar respostes tan intenses, l'atenció prestada és més baixa i, per tant, es produeix menys aprenentatge o aquest triga més a adquirir-se.
3) Una altra característica dels estímuls (tant condicionats com incondicionats) que cal tenir en compte és la seva intensitat. En general, els estímuls intensos es condicionen més ràpidament que els estímuls febles. Tanmateix, si la intensitat de l'EC o de l'EI és excessiva l'aprenentatge es pot veure dificultat.
4) L'associació entre l'EC i l'EI ha de ser rellevant o pertinent, és a dir, que hi ha estímuls que s'associen més fàcilment entre ells que d'altres. Aquesta rellevància està relacionada, en gran manera, amb la forma d'associarse els estímuls en el medi natural.
Moltes mones utilitzen la seva visió cromàtica per a determinar si els fruits que menjaran ja són madurs, per la qual cosa en aquestes espècies és molt més fàcil associar llums de color taronja o vermell (EC) a l'administració de menjar (EI), que intentar establir l'associació entre un to (EC) i aquest mateix EI (menjar).
Efectes de la rellevància de l'estímul sobre l'aprenentatge
García i Koelling (1966) van dur a terme un experiment per estudiar els efectes de la rellevància de l'estímul sobre l'aprenentatge dels subjectes. Van utilitzar dues classes d'EC (sabors i claus audiovisuals) i dos tipus d'EI (descàrrega elèctrica i inducció de malestar en els animals, que en aquest experiment eren rates).
L'esquema de presentació dels estímuls va ser el següent:

Condicionament

Prova

Gustatiu + audiovisual → (seguits de) → descàrrega elèctrica

Gustatiu Audiovisual

Gustatiu + audiovisual → (seguits de) → malestar

Gustatiu Audiovisual
És a dir, després d'haver fet el condicionament, els autors van comprovar les respostes dels animals als estímuls gustatius i audiovisuals separadament. Els resultats es mostren en el gràfic següent:
Com s'observa en el gràfic, les rates condicionades amb la sensació de malestar van desenvolupar una aversió més gran cap a les claus gustatives, mentre que les que van rebre descàrregues elèctriques ho van fer amb les claus audiovisuals.
Com s'observa en el gràfic, les rates condicionades amb la sensació de malestar van desenvolupar una aversió més gran cap a les claus gustatives, mentre que les que van rebre descàrregues elèctriques ho van fer amb les claus audiovisuals.
Aquest experiment il·lustra el principi de rellevància o pertinència de l'associació EC-EI.
5) Finalment, els EC semblen diferenciar-se dels EI en la "força biològica" que tenen. Com a norma general, els EC provoquen inicialment respostes menys intenses als organismes que els EI. Per exemple, en l'estudi clàssic de Pavlov, el so de la campana (EC) provocava inicialment un reflex d'orientació (el gos girava el cap, mirava la campana, etc.), mentre que el menjar (EI) provocava respostes molt més intenses (agitació de l'animal, acostament a la font de menjar, salivació, etc.). Per tant, el menjar tindria, inicialment, més força biològica que la campana per a modificar la conducta del subjecte.
Tanmateix, els estímuls que utilitzem en els procediments d'aprenentatge poden rebre també altres denominacions, vegem-ne algunes:
1) Estímul neutre: com hem vist més amunt, un estímul neutre és aquell que no provoca inicialment cap resposta a l'organisme, i que acaba provocant una resposta condicionada després de diverses sessions d'entrenament (a partir d'aquest moment es denominarà: estímul condicionat).
2) Estímul apetitiu: és aquell que provoca unes conseqüències agradables en el subjecte.
El menjar per a un animal famolenc és un estímul apetitiu, i unes vacances per a un executiu estressat també ho són.
3) Estímul aversiu: és aquell que provoca conseqüències desagradables per al subjecte.
Aliments amb sabor amarg o que provoquen nàusees, descàrregues elèctriques, quedar-se dues hores més a la feina després d'un dia dur, quedar-se sense vacances per una avaria al cotxe, etc.
4) Estímul senyal, desencadenant o elicitant: és aquell que provoca una resposta innata a l'organisme.
Algunes espècies d'ocells tenen una resposta innata davant de determinades característiques de l'estímul que coincideixen amb trets distintius d'aspectes rellevants del seu entorn; així quan alguns pollets veuen la forma d'una au amb el coll curt sobre els caps senten por d'una manera instintiva, perquè aquesta forma coincideix amb la dels seus depredadors més pròxims: els falcons. Altres pollets fan una conducta de picotejada quan veuen becs amb plomatge vermell o groc al voltant, que coincideixen amb els colors de bec dels seus progenitors (que els proporcionen l'aliment mitjançant regurgitació); al seu torn, aquesta picotejada provoca que els progenitors regurgitin l'aliment ingerit.
5) Estímul retroalimentador: és un estímul que ha estat provocat com a conseqüència d'una resposta feta pel subjecte.
Quan esternudem, ens deixa de picar el nas, per tant, l'estímul retroalimentador serà la informació que la molèstia que ha ocasionat l'esternut ha cessat.
6) Estímul propioceptiu: consisteix en un estímul retroalimentador la informació del qual prové de l'interior de l'organisme.
Posició de les cames o dels braços, sensació de gana o set, etc.
7) Estímuls discriminatoris: són aquells estímuls que assenyalen quan està disponible i quan no ho està el reforçament. Els estímuls E+ o ED (es pronuncia estímuls e de) indiquen que el reforçador està disponible.
En una fleca només porten pa de llenya una vegada a la setmana, el cartell a la porta "hi ha pa de llenya" seria un E+, és a dir, indicaria que el reforç buscat està disponible.
Al contrari, els estímuls E– o EΔ; fan just el contrari, indiquen que el reforçament que estem buscant no està disponible.
Un llum vermell pot indicar a una rata que en aquests moments no hi ha aigua amb sacarina a l'abeurador, o un cartell en una botiga de loteria que indica "no hi ha loteria de Nadal" ens pot ajudar a no perdre temps entrant a preguntar si és això el que estem buscant.
Resum

  • Estímul incondicionat: és aquell capaç de provocar una resposta innata en el subjecte sense necessitat d'entrenament previ.

  • Estímul condicionat: estímul capaç de provocar una resposta a l'organisme després de la realització d'un entrenament previ.

  • Eficàcia dels estímuls: els estímuls que provoquin respostes en els subjectes han de ser nous, moderadament intensos i la seva relació amb els estímuls amb què s'associarà ha de ser pertinent.

  • Força biològica dels estímuls: els EI solen tenir més força biològica que els EC, és a dir, solen provocar des del principi respostes més intenses.

  • Estímul neutre: és aquell que no provoca inicialment cap resposta a l'organisme, i que acaba provocant una resposta condicionada després de diverses sessions d'entrenament.

  • Estímul apetitiu: és aquell que provoca unes conseqüències agradables en el subjecte.

  • Estímul aversiu: és aquell que provoca conseqüències desagradables per al subjecte.

  • Estímul senyal, desencadenant o elicitant: és aquell que provoca una resposta innata a l'organisme.

  • Estímul retroalimentador: és aquell que ha estat provocat com a conseqüència d'una resposta feta pel subjecte.

  • Estímul propioceptiu: és un estímul retroalimentador la informació del qual prové de l'interior de l'organisme.

  • Estímuls discriminatoris: són aquells que assenyalen quan està disponible (E+ o ED) i quan no ho està (E– o EΔ;) el reforçament.

1.4.Presentació temporal dels estímuls

En explicar el procediment bàsic de condicionament clàssic hem comentat que l'EN que es condicionarà se sol presentar una mica abans que l'EI durant els assajos de condicionament. No obstant això, la relació temporal de l'EC i de l'EI pot ser diferent. En aquest apartat veurem els diferents tipus de presentacions temporals que es poden utilitzar. Però vegem abans dos conceptes clau en aprenentatge: contigüitat i contingència.
1.4.1.Contigüitat i contingència
Quan diem que hi ha contigüitat entre dos estímuls volem dir que ambdós estímuls s'han presentat junts en el temps. Podríem pensar que el fet que un EC i un EI es presentin alhora serà una condició suficient perquè es produeixi condicionament clàssic; tanmateix, com veurem a continuació aquesta condició no és suficient per a explicar com es produeix aquest tipus de condicionament.
Per exemple, com veurem a continuació, la quantitat màxima d'aprenentatge no es produeix quan l'EC i l'EI es presenten alhora, sinó quan l'EC es presenta una mica abans que aparegui l'EI. També hi ha una associació entre l'EC i l'EI quan hi ha una separació temporal entre la presentació d'ambdós estímuls d'hores o fins i tot de dies.
A causa d'aquesta limitació i d'altres, s'ha proposat que en lloc de la contigüitat temporal entre uns estímuls i d'altres, el condicionament clàssic necessita que s'estableixi una relació entre l'EC i l'EI, de manera que l'EC sigui un bon predictor de l'aparició de l'EI.
Alguns exemples en els quals l'EC prediu d'una manera adequada l'aparició de l'EI poden ser:
a) La presència abundant de núvols i llampecs prediu que plourà.
b) La baixada de persianes en un establiment sol predir que tancaran.
c) Si estem fent classe a alumnes d'educació primària i veiem que comencen a guardar els llapis als estojos és perquè està a punt de tocar la sirena de sortida.
d) Si som en una ciutat que està en guerra i sona l'alarma antiaèria, és probable que vinguin avions a bombardejar la ciutat.
De totes maneres, la relació entre l'aparició de l'EC i l'aparició posterior de l'EI no sempre és una qüestió de tot o res. En els exemples anteriors:
a) No sempre que hi ha núvols i llampecs plou (de fet, alguns incendis d'estiu es provoquen per aquest motiu: hi ha una tempesta seca en la qual no plou però cau algun llamp).
b) Els establiments poden baixar les persianes per altres motius: perquè l'estiguin netejant o reparant.
c) Els alumnes de primària poden estar desant els llapis als estojos perquè creuen que ja no els necessitaran.
d) L'alarma antiaèria pot sonar per altres motius: perquè hi ha un incendi, perquè hi ha hagut una falsa alarma, etc.
Per això, Rescorla el 1967 va proposar que la capacitat de l'EC per a predir l'EI dependrà de la quantitat de vegades que l'EC aparegui abans que l'EI i de la quantitat de vegades que aquest estímul es presenti separadament.
Una altra característica important que cal tenir en compte és que no sols és útil que l'EC predigui l'aparició de l'EI, sinó que també pot ser útil que hi hagi EC que prediguin la no-presentació de l'EI. En aquest segon cas, seríem davant d'un condicionament clàssic inhibitori, que serà comentat en un altre apartat d'aquest mòdul, més endavant.
Alguns exemples de condicionament clàssic inhibitori serien:
a) L'aparició d'un company d'una altra secció a la nostra oficina ens indica que la nostra companya de feina no ha vingut a treballar.
b) Si el nostre amic està enfadat amb nosaltres sabem que aquesta nit segurament no anirem junts al cinema.
Per tant, les relacions entre els EC i els EI seguirien les lleis de la probabilitat i la relació entre ells no seria definida pel principi de contigüitat (mera presentació simultània dels EC i EI), sinó pel principi de contingència.
La contingència entre els estímuls condicionat i incondicionat es defineix com la relació existent entre dues probabilitats: la probabilitat que l'EC es presenti alhora que l'EI, anomenada p(EI/EC), i la probabilitat que l'EI es presenti en absència de l'EC, anomenada p(EI/no-EC).
L'expressió matemàtica seria:
Contingència = p(EI/EC) – p(EI/no-EC)
Com els valors de probabilitat poden variar entre 0 i 1, els valors de contingència ho faran entre 1 i –1. En la taula següent es veuen els valors que pot prendre la contingència i el tipus de condicionament que produirà.

Signe

Relació de contingència

Tipus de condicionament

Relació entre l'EC i l'EI

Positiu

p(EI/EC) > p(EI/no-EC)

Condicionament clàssic excitador

L'EC prediu l'ocurrència de l'EI

Zero

p(EI/EC) = p(EI/no-EC)

No hi ha condicionament

No hi ha relació entre l'EC i l'EI

Negatiu

p(EI/EC) < p(EI/no-EC)

Condicionament clàssic inhibitori

L'EC prediu l'absència de l'EI
Si volem saber la relació de contingència entre dos estímuls, podem obtenir aquest valor a partir de les dades que hàgim recollit o que ens proporcioni la recerca utilitzant la taula següent:

EI

no-EI

EC

a

b

no-EC

c

d
I hi aplicarem les fórmules següents:
10519_m2_35.gif
Vegem-ne un exemple:
Duem a terme un experiment per a comprovar si la informació que ens dóna l'home del temps és fiable, i si cada vegada que diu que plourà (EC) es correspon amb el fet que després efectivament plou (EI). La nostra resposta incondicionada seria que agafem el paraigua quan plou i la nostra resposta condicionada seria que agafem el paraigua quan diu que plourà.
Obtenim els resultats següents:

  • Va dir que plouria i no va ploure: 8

  • Va dir que no plouria i va ploure: 1

  • Va dir que plouria i va ploure: 8

  • Va dir que no plouria i no va ploure: 13

Per tal de calcular la contingència, en primer lloc, hem d'elaborar la taula de contingències:

EI

no-EI

EC

8

8

no-EC

1

13
I calcular les probabilitats d'ocurrència de cada associació i la no-associació entre els EC i EI.
10519_m2_36.gif
Per tant, la contingència serà positiva:
Contingència = p(EI/EC) – p(EI/no-EC) = 0,5 – 0,07 = 0,43
El valor de la predicció de l'home del temps no és gaire elevat (contingència = 0,43), ja que hi ha hagut un dia que ha plogut sense que ho hagués predit, i hi ha hagut vuit dies que ha dit que plouria i no ho ha fet. Si les prediccions fossin més grans (pròximes a 1), hi hauria molta més gent que agafaria el paraigua quan l'home del temps diu que plourà.
Per tant:
L'aspecte clau del model de contingència entre l'EC i l'EI serà que l'aparellament entre ambdós estímuls no és suficient perquè es produeixi condicionament clàssic, sinó que és necessari que l'EC sigui un bon predictor de l'aparició (condicionament clàssic excitador) o de la no-aparició (condicionament clàssic inhibitori) de l'EI.
En la figura següent es mostren els valors de raó de supressió al llarg de deu assajos en l'experiment dut a terme per Church (1969). El grup de control no va rebre cap descàrrega elèctrica, el grup de no-contingència va mostrar una contingència nul·la, mentre que en el grup experimental hi va haver una contingència positiva en la presentació dels estímuls.
Com es pot comprovar, la supressió màxima de la conducta es va produir en el grup en el qual hi havia una contingència positiva.
Com es pot comprovar, la supressió màxima de la conducta es va produir en el grup en el qual hi havia una contingència positiva.
En els apartats següents, veurem en quina seqüència temporal es poden presentar els EC i EI i com aquesta seqüència pot afectar la quantitat d'aprenentatge aconseguida.
1.4.2.Condicionament de demora
En utilitzar aquest procediment, l'EC es presenta una mica abans que l'EI (com vam veure en el procediment general) i l'EI apareix abans que l'EC hagi desaparegut.
L'esquema del condicionament de demora seria el següent:
10519_m2_38.gif
El procediment de demora pot ser de dos tipus:
1) Procediment de demora curta: l'EI es presenta poc després de l'aparició de l'EC. Aquest tipus de procediment és el que s'utilitza amb més freqüència.
2) Procediment de demora llarga: l'EC és present molt temps abans que es presenti l'EI. En aquest procediment, l'EC sol estar exposat entre cinc i deu minuts abans que aparegui l'EI.
Utilitzant aquest procediment, l'EC es presenta una mica abans que l'EI (com hem vist en el procediment general) i l'EI apareix abans que el EC hagi desaparegut o bé immediatament després. Així, quan al·ludim a demora curta podem entendre igualment: a) EC s'inicia i abans de desaparèixer apareix l'EI o b) EC es presenta i just en el moment en què desapareix apareix l'EI.
10519_m2_39.gif
1.4.3.Condicionament d'empremta
És similar a l'anterior en el fet que l'EC precedeix l'EI, però la presentació de tots dos estímuls no coincideix en el temps, sinó que l'EI es presenta després que el EC ja ha deixat de mostrar-se. El temps que passa entre que l'EC ha deixat de presentar-se i que apareix l'EI es denomina interval d'empremta. Així, perquè el condicionament sigui d'empremta ha de produir-se un interval temporal major a 0 entre la desaparició de l'EC i l'aparició de l'EI
L'esquema d'aquest tipus de presentació temporal d'estímuls és el següent:
10519_m2_40.gif
Encara que aquests dos procediments són els més eficaços per a provocar condicionament, el procediment de demora és una mica més efectiu, ja que tal com es va incrementant l'interval d'empremta va decaient la intensitat del condicionament.
1.4.4.Condicionament simultani
En aquest procediment, l'aparició de l'EC i l'EI coincideixen en el temps, és a dir, ambdós estímuls es presenten i desapareixen alhora. L'esquema seria el que es mostra a continuació:
10519_m2_41.gif
En general, el condicionament simultani produeix una associació entre l'EC i l'EI, però la força associativa aconseguida és inferior que la que s'adquireix amb els procediments de demora i d'empremta (Tarpy, 2000).
Si sempre que hi ha una descàrrega elèctrica (EI) s'encén un llum vermell (EC), associarem ambdós estímuls entre ells després de diverses sessions d'entrenament (condicionament simultani), però els associaríem molt millor entre ells, si el llum vermell es presentés una mica abans que la descàrrega (condicionament de demora), perquè en aquest cas el llum vermell tindria un valor informatiu (ens indica que rebrem una descàrrega elèctrica) que quan es presenten junts no té (rebem la descàrrega i veiem el llum alhora, però no ens ha informat de res).
1.4.5.Condicionament cap enrere
En el procediment de condicionament cap enrere, l'EI es presenta abans que aparegui l'EC. L'esquema seria el següent:
10519_m2_42.gif
En aquest tipus de condicionament, l'EC informa de l'acabament de la presentació de l'EI per la qual cosa és útil de vegades per a la formació de condicionament clàssic inhibitori (Tarpy, 2000), encara que també s'ha vist de vegades que és útil en l'adquisició de determinats condicionaments excitadors. Per exemple, Plotkin i Oakley (1975) van presentar una descàrrega elèctrica lleu a prop de la parpella (EI) i dos segons més tard feien que sonés un to de 1.000 Hz (EC). Encara que l'aprenentatge més gran es va aconseguir utilitzant el procediment de demora, el condicionament cap a enrere va aconseguir que els subjectes associessin l'EC i l'EI en un 50% de les ocasions després de quatre sessions d'entrenament.
Un exemple d'aquest tipus de condicionament excitador es produiria si a un nen cal posar-li injeccions intramusculars una vegada al dia, i després de rebre la punxada, l'infermer li donés un caramel. Podria succeir que el nen associés el caramel amb la punxada i els caramels deixessin de venir-li de gust per associar-los a la injecció.
1.4.6.Condicionament aleatori
En aquest procediment, els estímuls condicionat i incondicionat es van presentant d'una manera aleatòria de manera que unes vegades coincideixen i altres vegades, no. Les coincidències que es produeixen es deuen a l'atzar.
10519_m2_43.gif
En aquest cas, el valor de la contingència serà igual a 0 (o amb valors pròxims a 0).
Si el 50% de les vegades l'home del temps encerta i el 50% falla en les seves prediccions, el valor de contingència serà pròxim a 0 i ningú no se'n fiarà de les prediccions.
Els condicionaments simultani, cap a enrere i aleatori no permeten que el subjecte predigui l'aparició de l'EI, per la qual cosa són els que menys condicionament produeixen.
1.4.7.Condicionament temporal
En aquest cas, es presenta únicament l'EI en intervals regulars de manera que es genera un EC implícit que és el pas del temps. Aquest tipus de condicionament requereix molts assajos perquè s'acabi formant l'associació.
10519_m2_44.gif
L'exemple més conegut de condicionament temporal és el que es produeix quan portem molts dies posant el despertador a la mateixa hora. El so del despertador (EI) ens desperta (RI) d'una manera regular. Amb el temps, es genera un EC (pas d'un interval de temps determinat) que fa que un dia que tinguem festa ens despertem a la mateixa hora (RC).

2.Efectes de l'estimulació repetida

Tal com vam veure en el mòdul "Introducció a la psicologia de l'aprenentatge", quan es presenta un estímul nou d'una manera repetida no sempre s'hi respon de la mateixa manera. Hi ha vegades en les quals el subjecte hi respon disminuint al llarg del temps la seva resposta (habituació), mentre que d'altres, el subjecte hi respon cada vegada amb més intensitat (sensibilització). Tant l'habituació com la sensibilització són canvis en la conducta que es produeixen a partir de l'experiència. Ambdós processos ajuden a organitzar i dirigir la conducta perquè la nostra adaptació al medi resulti més eficaç.
En humans, podem trobar un gran nombre d'exemples:

  • Una dona es trasllada d'una població petita al centre d'una gran ciutat. A la nit hi ha molt de trànsit a la seva avinguda i passen uns quants minuts ambulàncies que la desperten constantment, però al cap d'uns dies no s'adona d'aquests sorolls i és capaç de dormir sense problemes. En aquest cas, hi ha hagut un procés d'habituació.

  • Un pres comparteix habitació amb uns altres quatre companys de cel·la on hi ha una aixeta que degota de dia i de nit. Els quatre companys s'han acostumat a aquest soroll i diuen que no els molesta, però malgrat que el soroll de degoteig continua sent el mateix, el pres diu que cada vegada el sent més intens, i el treu que polleguera fins al punt de fer l'estada a la cel·la insuportable (sensibilització).

  • Uns excursionistes arriben a un lloc d'acampada cansats d'haver caminat tot el dia, s'han acostumat a sentir petits sorolls durant tot el dia al seu voltant (habituació), per la qual cosa no li donen importància a un petit xiulet que senten a mig metre d'on es troben. El guia del grup, que és el que més experiència té, sí que li dóna importància (sensibilització), s'aixeca immediatament i descobreix sota unes bardisses una serp que era gairebé al costat d'on estaven a punt de dormir.

  • Al començament de l'hivern, una nena de tres anys es queixa que el seu pare li ha posat un abric que li pesa molt i que no li permetrà jugar al parc. Quan el porta posat uns minuts, no el recorda i juga perfectament (habituació).

Els exemples anteriors són situacions similars a les que es produeixen amb freqüència en la nostra vida diària o a l'entorn natural. L'habilitat amb què sabem concedir importància als estímuls rellevants, i amb què treure-la als que no ho són, ens permet adaptar-nos millor o pitjor al nostre entorn.

2.1.Diferències entre habituació, adaptació sensorial i fatiga

Encara que l'habituació es defineix com la disminució de la conducta davant d'un estímul quan aquest es presenta d'una manera repetida, no sempre que hi ha aquestes condicions s'està produint habituació. Per exemple, si els òrgans dels sentits es tornen temporalment insensibles es produirà adaptació sensorial en lloc d'habituació.
Els sorolls intensos poden provocar danys irreversibles a l'orella interna. Per a defensar-se d'aquest perill, molts mamífers (inclosos els humans) disposen d'un mecanisme de protecció que consisteix en un espasme dels músculs de l'orella mitjana que impedeix la transmissió de sons per la cadena ossicular quan aquests superen els 60-80 decibels. Això fa que tinguem una pèrdua d'audició temporal que es recupera passats uns minuts. Durant aquest període d'hipoacúsia temporal no hi ha habituació, sinó que es tracta d'un procés d'adaptació sensorial.
Un altre exemple el podem trobar en entrar en una habitació en penombra, després d'haver estat al carrer un dia molt lluminós, ens costa veure les persones o els objectes que hi ha, per un procés d'adaptació sensorial dels nostres fotoreceptors retinals a condicions de molta llum. Després d'uns segons o minuts a l'estança, podem tornar a veure-hi amb normalitat.
Una altra dificultat per a fer la conducta que pot aparèixer després de l'estimulació repetida pot ser la fatiga, és a dir, que si ens presenta moltes vegades un estímul pot ser que no hi responguem perquè ens hàgim cansat de fer-ho i no perquè ens hi hàgim habituat. Quan es produeix fatiga, després d'un període de descans, la conducta torna a mostrar la mateixa intensitat que al començament, mentre que quan hi ha hagut habituació, la conducta tendeix a continuar sent inferior després del descans.

3.Fenòmens bàsics del condicionament clàssic

A continuació, estudiarem els fenòmens bàsics que tenen lloc en el condicionament clàssic.

3.1.Adquisició

L'adquisició es produeix durant la fase del procés de formació del condicionament clàssic. Mitjançant aquest procés s'aconsegueix que l'estímul neutre es converteixi a poc a poc en un estímul condicionat i, per tant, sigui capaç de provocar una resposta que abans no provocava.
L'adquisició sol tenir una corba característica (vegeu la figura següent) que indica que els increments més grans es produeixen en els primers assajos de condicionament, mentre que tal com avança l'aprenentatge, els increments en la resposta condicionada es van fent més petits fins a arribar a un nivell asimptòtic. Per això, quan aprenem una nova habilitat, per exemple, esquiar, conduir o parlar un idioma nou, al principi s'aconsegueixen grans avenços i a mesura que passa el temps, els progressos són més lents i costen més d'aconseguir.
Corba típica d'adquisició del condicionament clàssic
Corba típica d'adquisició del condicionament clàssic

3.2.Extinció

Suposem que ja hem condicionat un estímul inicialment neutre i que està produint una taxa estable de respostes condicionades, què succeirà si deixem d'aparellar-lo amb l'EI?
En aquest cas, s'iniciarà un procés denominat extinció en el qual la força de la resposta condicionada s'anirà debilitant a poc a poc, i pot arribar fins i tot a desaparèixer.
La figura següent mostra la corba típica del procés d'extinció.
Corba típica d'extinció del condicionament clàssic
Corba típica d'extinció del condicionament clàssic
L'extinció ha estat, i és, utilitzada en gran manera en l'àmbit clínic per mitjà de la modificació de la conducta. És molt útil, per exemple, en el tractament de les fòbies.
Imaginem que un nen petit rep una esgarrapada a la mà la primera vegada que s'apropa a un gat. El nen associa immediatament la presència del gat (EC) amb el dolor de l'esgarrapada (EI) i mostra com a resposta condicionada (RC) la por de ser a prop d'aquests animals. Una manera d'eliminar aquesta por condicionada és exposar el nen a l'estímul que li provoca por (EC, gat) en condicions controlades que sapiguem que no aniran associades a l'EI (esgarrapada).
Aquesta exposició es pot dur a terme d'una manera progressiva, ensenyant-li dibuixos, fotos o diapositives de gats, per a posteriorment mostrar-li un gat a l'altre costat d'una mampara de vidre, i finalment, apropar-lo a un gat que sapiguem que és afectuós i que no li farà cap mal. D'aquesta manera, l'RC de por cap als gats s'anirà debilitant d'una manera progressiva.
No totes les respostes condicionades s'extingeixen de la mateixa manera; en general, com més forta sigui una RC, més difícil resultarà d'extingir-la.
Si a un subjecte A l'hem condicionat prèviament perquè emeti una resposta condicionada que consisteix a estrènyer lleugerament una palanca, mentre que a un altre subjecte B, li provoquem una resposta condicionada que consisteix a estrènyer cinc vegades una palanca que és molt dura, l'associació produïda en el subjecte B serà més forta que en el subjecte A i, per tant, l'extinció resultarà més difícil de fer.

3.3.Recuperació espontània

Ara imaginem que hem condicionat un estímul, més tard hem dut a terme un procés d'extinció i hem fet una pausa de diversos dies. Què succeirà passat aquest temps? És a dir, el nostre estímul condicionat provocarà novament una resposta condicionada? En aquestes condicions és molt probable que aparegui una recuperació espontània, és a dir, que la resposta condicionada torni a aparèixer un temps després d'haver-ne efectuat l'extinció. La figura següent mostra el desenvolupament temporal d'aquest fenomen.
Desenvolupament temporal dels processos d'adquisició, extinció i recuperació espontània en el condicionament clàssic
Desenvolupament temporal dels processos d'adquisició, extinció i recuperació espontània en el condicionament clàssic
La recuperació espontània és freqüent en els pacients en qui s'ha produït extinció. Per això, és relativament freqüent que pacients en qui s'ha aplicat alguna tècnica de modificació de conducta sofreixin de tant en tant algun retrocés, la qual cosa no impedeix, tanmateix, que el subjecte vagi millorant al llarg del temps.
Un subjecte amb retard mental s'ha de medicar durant cinc dies, de manera que associa la bata blanca (EC) amb una punxada al braç (EI). Com a conseqüència d'aquesta associació repetida durant diversos dies, desenvolupa una resposta condicionada de por cap a totes les persones que porten bata blanca. Utilitzant tècniques de modificació de conducta, la seva psicòloga aconsegueix que pugui estar amb persones que porten bata blanca (els assistents del seu centre de dia) sense que manifesti cap tipus d'inquietud ni recel. Però el pacient és un mes de vacances i quan torna, torna a sentir por de les persones que porten bata blanca. Al cap d'una setmana d'assistència diària al centre, la por desapareix.

3.4.Generalització i discriminació

Fins ara, havíem parlat dels estímuls com si fossin entitats independents els uns dels altres i fàcilment identificables, però això no sempre és així. De fet, de vegades, estímuls molt diferents són catalogats de la mateixa manera; així, l'estímul gos pot ser més gran o més petit, tenir el pèl llarg o curt, de color negre, blanc o amb taques, pot tenir el morro allargat o camús, etc. No obstant això, estímuls molt semblants poden ser considerats com a diferents.
Els processos que permeten que assimilem dins d'una mateixa categoria alguns estímuls o que els segreguem en categories diferents es denominen generalització i discriminació, respectivament.
La generalització és descrita com la tendència a respondre de la mateixa manera davant d'estímuls que són similars a l'EC. Al contrari, la discriminació possibilita respondre d'una manera diferent davant d'aquests mateixos estímuls.
Sens dubte, com més semblants siguin els estímuls més fàcil serà la generalització (i més difícil la discriminació), i a l'inrevés, és a dir, com més diferents siguin els estímuls, més senzilla serà la discriminació i més difícil la generalització.
Experiment de Guttman i Kalish (1956)
Guttman i Kalish (1956) van entrenar diversos grups de coloms (mitjançant un procediment de condicionament operant anomenat d'interval variable) perquè picotegessin una tecla de color taronja-groc (longitud d'ona = 580 nanòmetres). Després de l'entrenament, es van anar presentant a cada colom tecles il·luminades de diferents colors i es va registrar la taxa de resposta per a cada color. Els resultats aproximats es mostren en la figura següent. Com es pot apreciar en aquesta figura, la taxa màxima de picotejada se situa en la mateixa longitud d'ona en la qual es va fer l'entrenament (580 nanòmetres), i continua sent alta en els valors pròxims a aquesta longitud d'ona (entre 570 i 590 nanòmetres). A mesura que el color presentat s'allunya de l'estímul original, la taxa de resposta es va fent més baixa.
Distribució típica dels gradients de generalització
Distribució típica dels gradients de generalització
Aquesta disminució progressiva de la resposta es denomina gradient de generalització. Un gradient de generalització amb molt pendent indica que la taxa de resposta baixa molt quan es varia, encara que sigui lleument, alguna característica d'un estímul (per exemple, el color), mentre que un gradient de generalització amb poc pendent indica que aquesta característica és poc rellevant per a aquest tipus d'estímul, és a dir, que encara que variï molt aquesta característica, la resposta condicionada es continuarà produint.
En la figura següent es mostra un gradient de generalització amb poc pendent i un altre amb molt pendent.
Distribució típica de dos gradients de generalització
Amb poc pendent (rombes blaus) i amb molt pendent (quadrats verds).
Amb poc pendent (rombes blaus) i amb molt pendent (quadrats verds).
Per tant, l'estudi dels gradients de generalització ens permet conèixer fins a quin punt una característica d'un estímul (com, per exemple, la mida, el color o la textura) és important en la regulació de la conducta del subjecte.
Imaginem una nena amb migranyes que es desencadenen en ingerir xocolata. Si aquesta nena comprova que cada vegada que pren un gelat de xocolata (EC) té maldecap (EI), generarà una aversió condicionada cap als gelats (generalització de l'aprenentatge a estímuls semblants). Tanmateix, amb el temps pot ser que aprengui a discriminar entre uns gelats i uns altres (si s'atreveix a provar altres sabors). És possible que sàpiga que els gelats de vainilla, maduixa, torró, etc. no li provoquen aquest maldecap (procés de discriminació), mentre que altres aliments que contenen aquest ingredient (crema de xocolata, napolitanes de xocolata, etc.) sí que li provoquen aquest maldecap i generalitzi el seu aprenentatge a "tots els aliments que contenen xocolata".
Finalment, suposem que els coloms de l'experiment de Guttman i Kalish (1956) tinguessin una anomalia cromàtica que els impedís percebre els canvis de color dels estímuls. En aquest cas, el gradient de generalització no tindrà pràcticament pendent i la taxa de resposta serà la mateixa per a les diferents longituds d'ona.

4.Fenòmens especials del condicionament clàssic

Fins ara hem vist com és un procediment estàndard d'aprenentatge mitjançant condicionament clàssic; en aquesta secció, veurem algunes petites variacions en aquest procediment que aporten, en molts casos, informació valuosa als investigadors per a saber com es forma l'aprenentatge. Aquests procediments se solen denominar fenòmens especials de condicionament clàssic, per a diferenciar-los dels anteriors.

4.1.Contracondicionament

Fins ara hem vist que en el condicionament clàssic els estímuls que s'utilitzen perquè s'associïn amb l'EI són estímuls neutres, és a dir, que no provoquen cap resposta, ni positiva ni negativa, en el subjecte. Exemples d'aquests estímuls neutres poden ser un llum, un so, etc. Però també podem utilitzar com a EN un estímul que inicialment provoca una resposta determinada en un subjecte i associar-la amb un EI perquè provoqui una resposta diferent i fins i tot contrària.
Si a un nen que té por dels gossos se li presenta d'una manera sistemàtica un gos associat amb un joc, al final el gos provocarà una resposta emocional positiva.
Un altre exemple el veiem en els alcohòlics, que associen la ingesta d'alcohol amb un cert benestar (encara que a mesura que progressa l'alcoholisme es va associant cada vegada més amb l'absència de malestar). Per tant, l'alcohol és un estímul inicialment apetitiu. En el tractament de l'alcoholisme és molt freqüent la utilització de fàrmacs que provoquen nàusees i vòmits cada vegada que el subjecte ingereix una beguda alcohòlica, de manera que (i si el subjecte és constant amb el tractament), l'alcohol es contracondiciona i passa a ser un estímul aversiu.
Per tant, el contracondicionament és un fenomen especial d'aprenentatge per condicionament clàssic en què la resposta que dóna un subjecte s'inverteix o es contraresta ja que s'associa aquest estímul amb un altre que provoca les reaccions contràries.
En l'esquema següent es veu com un estímul condicionat (EC(+)) que provocava una resposta condicionada determinada (RC(+)), després de ser associat amb un EI acaba provocant una resposta condicionada de signe contrari (RC(–)).
EC(+) → RC(+)
EC – EI → RC(–)
EC(–) → RC(–)

4.2.Condicionament d'ordre superior

En aquest tipus d'aprenentatge, un estímul pot actuar com a EI després d'haver-se condicionat. Per a això s'han de seguir les fases següents:

  • Primerament, es produeix un aprenentatge per condicionament clàssic bàsic. Per exemple, un to (EN) s'associa amb la presentació de menjar (EI), i al cap d'uns assajos, el to és capaç de provocar la resposta de salivació (RC) i es passarà a anomenar EC1 (condicionament de primer ordre).

  • Si més tard un llum (EN) es combina amb el to (EC1), al cap d'uns quants assajos, el llum serà capaç de provocar per si mateix l'RC i, per tant, es passarà a anomenar EC2 (condicionament de segon ordre).

  • Podríem continuar amb aquesta cadena d'associacions i provocar un nou aprenentatge si associéssim una olor (EN) amb el llum (EC2), de manera que l'olor acabés provocant la mateixa resposta condicionada i es convertís en EC3 (condicionament de tercer ordre).

L'avantatge del condicionament d'ordre superior és que, perquè es produeixi el condicionament clàssic, no és necessari que sigui present l'EI primari, sinó que podem provocar aprenentatge a partir d'un estímul condicionat prèviament.
L'esquema del condicionament d'ordre superior seria el següent:

  • Primera fase (condicionament de primer ordre):

    EN + EI → RI

    EC1 → RC1

  • Segona fase (condicionament de segon ordre):

    EN + EC1 → RC1

    EC2 → RC2

Podríem continuar amb una fase 3, 4, o més, i en aquest cas parlaríem de condicionament de tercer ordre o de quart ordre.
Exemples de reforçadors que es poden utilitzar per a provocar condicionaments d'ordre superior: els diners, les joies, una lloança, etc.

  • Els diners no tenen cap valor com a reforçador primari (no es pot menjar o beure); tanmateix, és possible intercanviar-los per altres béns que sí que són reforçadors primaris o per altres reforçadors secundaris que desperten l'interès del subjecte.

  • El mateix succeeix amb les joies (que, a més del valor econòmic que tenen, actuen de vegades com a reforçador ja que aporten informació de la posició social de qui les porta).

  • Finalment, les lloances també actuarien com a reforçador secundari, perquè el subjecte ha d'entendre el llenguatge en el qual són formulades, i fora del context social o lingüístic en el qual es fan consisteixen únicament en un conjunt de sons mancats d'utilitat pràctica immediata per a la supervivència.

Encara que la força de la resposta condicionada tendeix a ser inferior com més ens allunyem de l'EI primari (és a dir, RC1 > RC2 > RC3...), aquest tipus de condicionament és molt útil perquè ens permet aplicar el condicionament clàssic en un nombre de situacions molt més gran, ja que no és necessari utilitzar l'EI. Aquest fet resulta molt útil quan l'EI no està disponible o és perillós o perjudicial per al subjecte. A més, permet que es formin associacions successives entre uns aprenentatges i altres mitjançant l'ús del llenguatge, sense que sigui necessari exposar l'individu a cadascuna de les situacions potencials d'aprenentatge.

4.3.Precondicionament sensorial

En aquest cas, també aconseguim que un EN es converteixi en EC sense que hagi estat associat prèviament a l'EI. De primer, es presenten diverses vegades associats dos estímuls neutres que no provoquen pràcticament cap resposta a l'organisme:
EN1 + EN2
Un llum (EN1) i un to (EN2).
Després de diversos assajos, es produeix associació de l'EN2 amb l'EI:
EN2 + EI → RI
EC2 → RC2
Un to (EN2) amb l'alliberament d'una boleta de menjar (EI), que provoca una resposta incondicionada (RI) o condicionada (RC2) de salivació.
Si a continuació comprovem els efectes de l'EN1, veurem que s'ha transformat en un EC capaç de provocar una RC a causa de la seva associació prèvia amb l'EN2:
EC1 → RC1
En el nostre exemple, el llum seria capaç de provocar la resposta condicionada de salivació.
Per tant, el precondicionament sensorial mostra que l'associació prèvia entre dos estímuls neutres és capaç de provocar un nou condicionament en absència de l'EI (EC1 → RC1).
Fins ara hem vist el procediment general d'adquisició del condicionament clàssic i procediments especials en els quals es continua produint aprenentatge. Tanmateix, hi ha algunes situacions en les quals l'aprenentatge és dificultat per diferents motius. En els apartats següents comentarem algunes d'aquestes situacions.

4.4.Aombrament

L'aombrament es produeix quan intentem dur a terme un procediment d'aprenentatge amb dos EC, o més, i un d'ells s'associa en major mesura que l'altre a l'EI i, per tant, un d'ells no provoca cap RC o la provoca molt feble.
Vegem el procediment d'aquest fenomen especial d'aprenentatge:
EN1 + EN2 + EI → RI
EC1→ RC1
EC2→ no provoca RC
EC1 + EC2 → RC1
En aquest procediment, l'EC1 seria l'estímul aombrador, mentre que l'EC2 seria l'estímul aombrat.
Imaginem que associem en unes rates un to (EN1) i un llum verd poc intens (EN2) amb l'alliberament d'una mica d'aigua (EI). L'alliberament d'aigua provocaria immediatament una RI de llepar l'abeurador. En una fase següent, el to també provocaria aquesta conducta (RC), però si hi ha hagut emmascarament, el llum no s'haurà aconseguit associar d'una manera suficient amb l'EI i, per tant, no provocarà l'RC, o ho farà amb molt poca intensitat.
L'aombrament es pot produir per dos motius diferents:
1) Quan un dels estímuls és més intens que l'altre.
Si presentem un to alt i un llum feble cada vegada que apareix menjar, és probable que el menjar s'associï amb el to i que el llum quedi aombrat.
2) Quan un dels estímuls té més rellevància causal.
Si presentem una olor i un to, i tractem d'aparellar aquests estímuls amb la presentació de menjar, és probable que l'olor s'associï en major mesura i aombri el to, ja que els aliments en condicions naturals solen tenir olor i rarament fan soroll.
A més, cada espècie mostra una predisposició biològica a associar uns estímuls amb els altres i això fa que alguns estímuls siguin fàcils i altres difícils d'associar, en funció de la rellevància causal que hi hagi entre ells en l'entorn natural d'aquest animal.

4.5.Bloqueig

El bloqueig és un altre fenomen especial d'aprenentatge. Es produeix quan hi ha un procés de condicionament compost (és a dir, hi ha dos estímuls o més per condicionar) i un d'ells ja ha estat condicionat prèviament, la qual cosa dificulta el condicionament de l'altre estímul presentat.
El procediment seria el següent:

  • Primera fase:

    EN1 + EI → RI

    EC1 → EI

  • Segona fase:

    EN2 + EC1 + EI → RC

    EC2 → no RC

Un nen coneix diferents dibuixos que representen un cotxe. Si volem que el nen aprengui a llegir o a escriure la paraula cotxe és millor que es presenti l'estímul lingüístic d'una manera aïllada, perquè si associem la paraula amb el dibuix, el nen es fixarà en el dibuix (que és l'EC que ja coneix) i dificultarà l'aprenentatge de la paraula escrita.
En condicions naturals, els subjectes ens desenvolupem en el medi envoltats de nombrosos estímuls (per exemple, un avís de perill pot contenir claus visuals, auditives, olfactives, etc.). Per a qualsevol subjecte, el més avantatjós és poder centrar la seva atenció en els estímuls que aporten més informació, i ser capaç d'ignorar-ne la resta. Si no funcionés aquest mecanisme d'inhibició, el subjecte aniria canviant la seva atenció d'un estímul a un altre contínuament, sense centrar-se en els aspectes rellevants, cosa que donaria lloc a una conducta molt menys eficient.
Kamin (1969) va estudiar per primera vegada el fenomen de bloqueig utilitzant el procediment de REC.
El disseny experimental d'aquest estudi incloïa tres fases:

Tractaments

Fase

Experimental

Control

1

EC1 – EI

Sense tractament

2

EC1/EC2 – EI

EC1/EC2 – EI

Prova

EC2

EC2
Com es pot veure en la taula anterior, en la primera fase el grup experimental rebia diversos assajos en els quals s'associaven l'EC1 (que consistia en un soroll) i l'EI (descàrrega elèctrica). El grup de control no rebia cap tipus d'entrenament en aquesta fase. En la segona fase, ambdós grups rebien un entrenament en el qual hi havia 2 EC (EC1: soroll i EC2: llum) que es presentaven associats a la descàrrega elèctrica (EI). Finalment, en la fase de prova es presentava el llum d'una manera aïllada i es registrava com havia variat la conducta dels subjectes calculant la raó de supressió (RS). Els resultats de l'RS es mostren en la gràfica següent per a ambdós grups.
10519_m2_50.gif
Com es pot comprovar en la gràfica, el grup de control va associar la presentació de llum (EC2) amb l'emissió de descàrregues elèctriques (EI), per això la seva raó de supressió va assolir valors baixos, mentre que en el grup experimental no es va produir aquesta associació (bloqueig), per això, la raó de supressió va tenir valors pròxims a 0,5.

4.6.Inhibició latent

En la inhibició latent la presentació aïllada d'un estímul abans que s'intenti associar amb un EI, fa que l'associació posterior sigui més difícil.
El procediment seria el següent:

  • Primera fase:

    EN sol

  • Segona fase:

    EN + EI → RI

  • Tercera fase:

    EC → RC feble o inexistent

Les nàusees i els vòmits associats a la quimioteràpia es poden reduir si s'exposa el subjecte que serà objecte de tractament uns dies abans a l'ambient hospitalari. En aquest cas, l'ambient hospitalari seria l'EN preexposat, les sessions de quimioteràpia, l'EI, i les nàusees i vòmits, l'RI. I quan el pacient acaba el tractament i torna a l'hospital (EC) la resposta condicionada és molt més feble.
Una de les característiques de la inhibició latent és que mostra una gran dependència del context en el qual es presenta, és a dir, que si el mateix estímul (per exemple, un llum o un to) es presenta en un ambient diferent (en lloc d'una habitació, en un passadís), es pot deixar de produir la inhibició latent i es pot produir un aprenentatge normal.
En el cas de l'exemple anterior, si preexposem el pacient que rebrà la quimioteràpia en una habitació de l'hospital i quan rep les sessions es troba en una altra zona, per exemple, en unes sales d'administració d'aquest tractament, la inhibició latent no es pot produir.

4.7.Irrellevància apresa

En aquest procediment d'aprenentatge es presenten l'EC i l'EI d'una manera no correlacionada; és a dir, unes vegades es presenta un, d'altres es presenta l'altre, i de vegades es presenten ambdós, sense seguir cap ordre lògic. Aquesta presentació prèvia dificulta el condicionament posterior.
L'esquema del procediment és el següent:

  • Primera fase:

    EN//EI

  • Segona fase:

    EN + EI → RI

  • Tercera fase:

    EC → RC feble o inexistent

Suposem que aprenem que de vegades al temps diuen que plourà (EN) i no plou (no-EI); d'altres, afirmen que plourà (EN) i plou (EI); de vegades diuen que no plourà (no-EN) i plou (EI) i, d'altres, que no plourà (no-EN) i no plou (no-EI). I, a més, qualsevol de les combinacions anteriors és igual de probable. Si en un moment donat canvien al meteoròleg i hi ha una associació més consistent entre que diguin que plourà i que plogui (EN + EI), i ens diuen que plourà (EN), ens costarà més agafar el paraigua perquè hem après prèviament que aquest tipus d'informació és irrellevant (per això aquest procediment es denomina irrellevància apresa).

5.Condicionament clàssic vicari

Tanmateix, no sempre necessitem estar exposats als estímuls condicionat i incondicionat per a aprendre les relacions entre uns estímuls i els altres. De fet, gran part de l'aprenentatge es produeix per observació, és a dir, quan veiem què els passa als altres quan estan exposats a aquestes situacions.

  • Un nen pot aprendre que les vespes (EN) piquen (EI) quan veu els efectes que provoquen en un amic seu, en lloc que de patir-los ell directament.

  • Un adolescent pot aprendre com de perillós és conduir sota els efectes de l'alcohol (EN) quan veu un documental sobre accidents de trànsit o si assisteix a una xerrada al seu institut en la qual participen pacients amb lesió medul·lar (EI).

Les maneres com podem aprendre per observació són il·limitades: veient les conseqüències en familiars o amics, veient les notícies, llegint, jugant, mirant pel·lícules, escoltant relats, etc.

6.Condicionament clàssic inhibitori

En el condicionament clàssic, un estímul condicionat és capaç d'informar de l'aparició d'un esdeveniment rellevant per a l'organisme; per exemple, que es presentarà menjar o que es rebrà una descàrrega elèctrica. No obstant això, fins ara hem considerat que aquest esdeveniment rellevant consisteix en la presentació d'un EI, però hi ha una altra possibilitat: que l'esdeveniment consisteixi en la no-presentació de l'EI.
En el primer cas, és a dir quan l'EC prediu l'aparició de l'EI parlem de condicionament excitador. En aquest cas, l'estímul condicionat es representa com a EC+ i la resposta condicionada es representa com a RC+. En el segon cas, quan l'EC prediu la no-aparició de l'EI parlem de condicionament inhibitori, i els estímuls i resposta condicionats es representen com a EC– i RC– per a diferenciar-los de l'anterior.
El condicionament inhibitori també es denomina inhibició condicionada i el procediment es representa de la manera següent:
EI → (provoca) → RI
EN → (no provoca) → RI
EC– → no-EI (quan es presenta l'EC no es presenta l'EI)
EC– → RC–
Per tant, l'EC– s'associa a la no-presentació de l'EI, i l'estímul condicionat inhibitori (EC–) acaba provocant una resposta condicionada inhibitòria.
Un nen pot aprendre que quan el seu pare es posa a veure la televisió (EC) no aniran a jugar al parc (EI). Per tant, adaptarà la seva conducta de manera que cada vegada que el seu pare es posi a veure la tele, ell no insistirà a anar al parc, sinó que se n'anirà a la seva habitació i traurà totes les joguines (RC).
Tanmateix, perquè es produeixi un condicionament inhibitori és necessari que hi hagi un context excitador. Vegem-ne dos exemples:

  • Si veiem que en una fleca han posat un cartell de "no hi ha pa" (EC–) pot ser que modifiquem la nostra conducta i deixem d'entrar-hi (RC–); tanmateix, no variarem la nostra conducta si veiem aquest mateix cartell en una ferreteria o en una farmàcia. Per tant, el context excitador (quan veiem una fleca tendim a entrar-hi per a aconseguir el pa) és necessari perquè la nostra conducta es modifiqui.

  • Si es presenta un llum (EN) i no es produeix una descàrrega elèctrica (no-EI), el llum continuarà sent EN perquè no hauran variat en res les condicions del context. Però, si estem rebent constantment descàrregues elèctriques (EI) i en encendre's el llum (EN) deixem de rebre-les (no-EI), el llum sí que té un valor informatiu i, per tant, deixarem d'intentar escapar mentre el llum continuï encès.

Al laboratori, el condicionament inhibitori es pot provocar mitjançant dues tècniques experimentals: el procediment estàndard i la inhibició diferencial.

6.1.Procediment estàndard

El procediment estàndard, també denominat discriminació composta, es duu a terme mitjançant dos tipus d'assajos que es van presentant a l'atzar al llarg del condicionament. L'estímul incondicionat només es presenta en alguns d'aquests assajos.
En un dels assajos, l'aparició de l'EI és precedida per un EC+, mentre que en l'altre, l'EC+ es presenta juntament amb un EC–, i l'EI no apareix.
Vegem l'esquema d'aquest procediment:
Ambdues situacions es van presentant d'una manera aleatòria
Ambdues situacions es van presentant d'una manera aleatòria
Per tant, l'RC només es produirà quan l'EC+ es presenti sol (en absència de l'EC–).
Com es pot comprovar en l'esquema anterior, la presentació de l'EC+ proporciona el context excitador necessari en qualsevol condicionament inhibitori. És a dir, quan apareix l'EC+ és que alguna cosa succeirà, mentre que la presentació de l'EC– informa de la no-aparició de l'EI.
Es presenta un llum (EC+) a una rata i, a continuació, se li subministra una descàrrega elèctrica (EI). Però de vegades se li presenta el llum (EC+), seguit d'un to (EC) i no es produeix la descàrrega elèctrica. Per tant, el llum proporciona el context excitador "passarà alguna cosa" i el to informa que no es presentarà la descàrrega. Per això, quan la rata vegi el llum només modificarà la seva conducta (RC; per exemple, si està menjant deixarà de fer-ho o si és en una gàbia en la qual pot escapar de la descàrrega elèctrica, ho intentarà), mentre que si es presenta el llum i el to la rata continuarà mostrant la mateixa conducta (no hi haurà RC).
En la vida quotidiana, un exemple de condicionament clàssic inhibitori ens el proporcionen els semàfors i els guàrdies urbans. El llum vermell del semàfor (EC) està associat al perill de topar amb un altre cotxe que es creui per davant (EI). En aquesta situació la RC és prémer el fre fins aturar el cotxe. Si juntament al semàfor hi ha un urbà indicant pas, aquest actuaria com un EC inhibidor de la resposta de frenar i seguiríem circulant ja que el policia ens indicaria l'absència del perill (EI).

6.2.Procediment d'inhibició diferencial

En aquest procediment, la presentació de l'EI és precedida per la presentació d'un EC+, igual que en el procediment estàndard, però es diferencia de l'anterior en què, quan es presenta l'EC– no es presenta l'EC+. És a dir, al contrari que en el cas del procediment estàndard, si hi ha un EC excitador (per exemple, un senyal que indica en un ascensor que som a la planta que volem), no hi pot haver alhora un estímul condicionat inhibitori (una indicació que estem canviant de planta i que per tant encara no podem sortir de l'ascensor).
L'esquema d'aquest procediment seria el següent:
10519_m2_53.gif
En aquest tipus de procediment no és tan clar què és el que provoca el context excitador necessari perquè hi hagi condicionament. Alguns autors sostenen que pot ser el fet que en aquest context el subjecte espera que passi alguna cosa, per exemple, en veure un semàfor esperem que estigui d'algun color (verd, vermell o groc), i la rata que és a la caixa experimental espera rebre un EI (una descàrrega, menjar, beguda, etc.). De fet, aquest procediment continua provocant menys condicionament que el procediment estàndard, la qual cosa reforça la creença que el context excitador és important perquè es produeixi aquest tipus d'aprenentatge.

7.Perspectives teòriques del condicionament clàssic

En el passat, les teories d'aprenentatge es van formular d'una manera verbal (com hem fet fins ara en aquest mòdul) i van ser avaluades des d'un vessant únicament conductual. Tanmateix, les teories desenvolupades en les últimes dècades intenten explicar els fenòmens de condicionament no solament tenint en compte l'observació de la conducta, sinó possibilitant el fet de fer prediccions quantitatives i integrant els coneixements que la biologia està aportant a aquest àmbit d'estudi.
Les perspectives en les quals aprofundirem a continuació tracten d'integrar els coneixements conductuals, quantitatius i biològics de què disposem fins al moment sobre el condicionament clàssic, encara que advertim l'estudiant que, per desgràcia, la integració total d'aquests coneixements encara no s'ha aconseguit, i aquest és un àmbit obert a la formulació de propostes noves i línies de recerca noves.

7.1.Primers models teoricoquantitatius de condicionament clàssic

Al poc temps de ser descrit per Pavlov (1927) el condicionament clàssic, alguns investigadors van observar que les prediccions efectuades per aquesta teoria podien resultar ambigües a causa que no hi havia cap model matemàtic que d'una manera clara i precisa fes prediccions que poguessin ser corroborades o refutades per les dades obtingudes. Aquest fet va comportar que es formulessin els primers models computacionals del condicionament clàssic.
7.1.1.Teoria de la reducció de l'impuls
Hull (1943) va suggerir que les associacions es formaven entre un estímul (EC) i una resposta (RC) quan l'emissió de la resposta en presència de l'estímul fos seguida d'una reducció de l'impuls.
Segons el model de reducció de l'impuls de Hull (1943), si unes rates privades de menjar movien una palanca quan era present el llum i rebien immediatament menjar, la connexió entre la representació interna del llum i la representació interna de la conducta de pressionar la palanca es reforçaria perquè les rates reduïen el seu impuls de menjar una vegada que s'havien atipat.
Segons Hull, quan l'estímul neutre es va condicionant, es comença a associar a l'RC i aquesta unió es va fent més forta a mesura que es van produint més assajos de condicionament.
Els canvis en l'associació EC-RC (∆Hi), anomenada hàbit en la teoria de Hull, es podien quantificar mitjançant la fórmula de Hull-Spence, per a qualsevol estímul condicionat (ECi):
∆Hi = θ(M-Hi)
en què ∆Hi és proporcional a la diferència entre el valor màxim d'aprenentatge (M) i la força que tenia l'hàbit al començament de l'aprenentatge (Hi), i θ és un paràmetre de taxa d'aprenentatge, que informaria sobre si l'aprenentatge es processa a velocitat superior o inferior.
7.1.2.Teoria estocàstica de l'aprenentatge
Una altra de les teories formulades inicialment, i que intentava quantificar la quantitat d'aprenentatge produït, és la denominada teoria estocàstica de l'aprenentatge o teoria de mostreig de l'estímul.
Aquest model es diferencia de la teoria de Hull en el fet que el reforç es defineix únicament en termes de contigüitat entre l'estímul i la resposta, per la qual cosa no té en compte la "reducció de l'impuls" formulada per Hull.
Segons la teoria estocàstica de l'aprenentatge, l'EC és format per un conjunt d'elements, de manera que en cada assaig uns quants d'aquests elements es poden associar amb una resposta o amb la contrària. Tanmateix, a mesura que vagin avançant les sessions d'entrenament, els elements que formen l'estímul es van associant d'una manera més forta amb la resposta objectiu, mentre que es debilitaran les associacions inicials que hagin estat fruit de l'atzar amb l'altra resposta. El condicionament haurà acabat quan la majoria dels elements que formen l'EC s'hagin associat amb la resposta condicionada.
Els defensors d'aquesta teoria van proposar una equació per a poder quantificar l'aprenentatge que es produiria en cada assaig, i aquesta equació és molt similar a la proposada per Hull-Spence. Per tant, ambdues teories van partir de concepcions de l'aprenentatge diferents però van arribar al mateix sistema de quantificació. Per aquest motiu, ambdues teories s'engloben sota la denominació comuna de regla d'aprenentatge de l'operador lineal o hipòtesi de continuïtat, ja que pressuposen que l'aprenentatge anirà augmentant d'una manera progressiva d'un assaig al següent si seguim una regla simple (la fórmula que hem vist anteriorment).
No obstant això, aviat es va veure que aquests models només podien explicar els supòsits d'aprenentatge més senzills en els quals un EC s'associava a un EI, per la qual cosa aviat van sorgir models nous que van intentar donar cabuda a altres fenòmens d'aprenentatge com el bloqueig o a l'emmascarament.
Esquema
Teoria estocàstica de l'aprenentatge
Teoria estocàstica de l'aprenentatge

7.2.Models de selecció de l'estímul

Els models anteriors van haver de ser modificats en comprovar, en la dècada de 1960 i principis de 1970, que la força associativa que s'aconseguia amb un estímul depenia també de la força associativa que havien adquirit altres estímuls presents en les sessions de condicionament.
7.2.1.Model de la sorpresa de l'EI de Kamin
Kamin (1969) va presentar diversos treballs en els quals es demostrava l'existència del fenomen de bloqueig i la importància que aquest té en el condicionament.
Kamin (1969) va proposar que l'aprenentatge dependria del grau de sorpresa que provoqués l'EI. Segons aquest autor, quan es produeix bloqueig, l'EI s'associa a l'EC1 perquè en la primera fase s'havien presentat junts, mentre que en la segona fase, el subjecte no se sorprèn perquè en el compost EC1+EC2 ja era present l'estímul que predeia l'aparició de l'EI (és a dir, l'EC1). No obstant això, si es presenta només l'EC2, l'EI provoca sorpresa al mateix temps que es presenta l'EC2, per la qual cosa aquest estímul condicionat s'associa amb l'EI.
La hipòtesi de la sorpresa de l'EI proposada per Kamin aconsegueix explicar també el fenomen d'aombrament proposat anys abans per Pavlov, ja que l'EC2 s'associa en menor mesura a l'EI quan s'aparella la seva presentació amb un EC1 en comparació de quan es presenta d'una manera aïllada.
Tanmateix, un model proposat uns anys més tard per Rescorla i Wagner va rebre molt més suport empíric que aquest i ha constituït la base de nombroses recerques que es continuen duent a terme en l'actualitat.
7.2.2.Model de Rescorla i Wagner
El model d'aprenentatge de Rescorla i Wagner (Rescorla i Wagner, 1972; Wagner i Rescorla, 1972) assumeix que la quantitat d'aprenentatge aconseguida per l'EC en un assaig determinat depèn de la força associativa aconseguida per tots els estímuls presentats en aquest assaig.
Aquest model proposa que el canvi en la força associativa (ΔVA) de l'ECA en l'assaig n és determinat per l'equació següent:
ΔVA n = αA β (λ – ΣV n – 1)

en què αA i β són paràmetres dependents de la intensitat o prominència dels EC i EI, respectivament, λ indica la quantitat màxima d'aprenentatge que es pot aconseguir i ΣV n – 1 és el sumatori de les forces associatives aconseguides per tots els estímuls presents en la situació d'aprenentatge fins a l'assaig anterior (Mas i Pellón, 1997).

La força associativa de l'ECA en l'assaig n (VA n ) seria expressada per l'equació següent:
VAn = VAn – 1 + ΔVAn

en què VAn – 1 seria el valor de la força associativa que l'ECA tenia fins a l'assaig anterior.

Aquest model és capaç d'explicar el bloqueig d'una manera més encertada que el model de Kamin.
Tenim una situació d'aprenentatge en la qual λ i β valen 1, i en la qual hi ha un to de 1.500 Hz (ECA) que tenen una força associativa αA = 0,40. Imaginem que volem calcular la força associativa que haurà adquirit l'ECA, és a dir, el to de 1.500 Hz en l'assaig 5 de condicionament. Per a efectuar aquest càlcul, simplement haurem d'aplicar les fórmules anteriors fins que arribem a l'assaig n = 5. Vegem com es fan aquestes operacions:

  • Assaig 1

    ΔVA1 = αA β (λ – ΣV0)= 0,4 * 1 (1 – 0) = 0,40

    VA1 = VA0 + ΔVA1 = 0 + 0,40 = 0,40

Per tant, en l'assaig 1 hem aconseguit una força associativa de 0,40 (gairebé la meitat de la quantitat màxima d'aprenentatge, λ). Vegem què succeeix en els assajos següents!

  • Assaig 2

    ΔVA2 = αA β (λ – ΣV1) = 0,4 * 1 (1 – 0,40) = 0,24

    VA2 = VA1 + ΔVA2 = 0,40 + 0,24 = 0,64

  • Assaig 3

    ΔVA3 = αA β (λ – ΣV2) = 0,4 * 1 (1 – 0,64) = 0,144

    VA3 = VA2 + ΔVA3 = 0,64 + 0,144 = 0,784

  • Assaig 4

    ΔVA4 = αA β (λ – ΣV3) = 0,4 * 1 (1 – 0,784) = 0,0864

    VA4 = VA3 + ΔVA4 = 0,784 + 0,0864 = 0,8704

Com es pot comprovar amb els càlculs anteriors, l'ECA ha aconseguit gairebé tota la força associativa disponible (λ = 1) per a l'EI utilitzat aquest aprenentatge. Què succeirà si ara introduïm un segon estímul condicionat (ECB) que s'aparelli amb l'estímul condicionat anterior (ECA) i amb l'EI de la nostra sessió d'aprenentatge durant els quatre assajos següents? Aquest ECB podria ser, per exemple, un llum vermell amb una intensitat superior a l'EC anterior, és a dir, amb un αB = 0,60. Vegem què succeeix en l'assaig n = 5 i següents:

  • Assaig 5

    ΔVA5 = αA β (λ – ΣV4)= αA β [λ – Σ(VA + VB)4] = 0,4 * 1 [1 – (0,8704 + 0)] = 0,05184

    VA5 = VA4 + ΔVA5 = 0,8704 + 0,05184 = 0,92224

    ΔVB5 = αB β (λ – ΣV4) = αB β [λ – Σ(VA+VB)4] = 0,6* 1 [1 – (0,8704 + 0)] = 0,07776

    VB5 = VB4 + ΔVB5 = 0 + 0,07776 = 0,07776

  • Assaig 6

    ΔVA6 = αA β (λ – ΣV5) = αA β [λ – Σ(VA + VB)5] = 0,4 * 1 [1 – (0,92224 + 0,07776)] = 0

    VA6 = VA5 + ΔVA6 = 0,92224 + 0 = 0,92224

    ΔVB6 = αB β (λ – ΣV5) = αB β [λ – Σ(VA + VB)5] = 0,6* 1 [1 – (0,92224 + 0,07776)] = 0

    VB6 = VB5 + ΔVB6 = 0,07776 + 0 = 0,07776

  • Assaig 7

    ΔVA7 = αA β (λ – ΣV6) = αA β [λ – Σ(VA + VB)6] = 0,4 * 1 [1 – (0,92224 + 0,07776)] = 0

    VA7 = VA6 + ΔVA7 = 0,92224 + 0 = 0,92224

    ΔVB7 = αB β (λ – ΣV6) = αB β [λ – Σ(VA + VB)6] = 0,6* 1 [1 – (0,92224 + 0,07776)] = 0

    VB7 = VB6 + ΔVB7 = 0,07776 + 0 = 0,07776

  • Assaig 8

    ΔVA8 = αA β (λ – ΣV7) = αA β [λ – Σ(VA + VB)7] = 0,4 * 1 [1 – (0,92224 + 0,07776)] = 0

    VA8 = VA7 + ΔVA8 = 0,92224 + 0 = 0,92224

    ΔVB8 = αB β (λ – ΣV7)= αB β [λ – Σ(VA + VB)7] = 0,6* 1 [1 – (0,92224 + 0,07776)] = 0

    VB8 = VB7 + ΔVB8 = 0,07776 + 0 = 0,07776

Com es pot comprovar, els EC han adquirit gairebé tota la força associativa en els cinc primers assajos de condicionament, com que l'ECB ha aparegut en l'assaig 5 gairebé no ha adquirit força associativa (ni l'hauria adquirit en els següents, en cas que hi hagués hagut més assajos) malgrat ser més intens que l'ECA. Aquest és el fenomen que es denomina bloqueig.
Els càlculs fets correspondrien al grup 1 de la taula següent:

Grups

Fase 1

Fase 2

Fase 3 (prova)

1

4A+

4AB+

4A

2

4B+

4B

3

4AB+

4B
Tanmateix, l'absència d'adquisició de la força associativa d'ECB es deu al fet que aquesta força ha estat adquirida prèviament per l'ECA, com es pot comprovar fàcilment en fer els càlculs anteriors en els grups 2 i 3. En el grup 2 la força associativa s'aconseguirà gairebé per complet amb l'ECB, mentre que el grup 3, la força associativa es repartirà entre ambdós EC, però l'ECB adquirirà més força associativa per ser més intens o prominent (αB = 0,60) que l'ECA (αA = 0,40).
El model proposat per Rescorla i Wagner ha estat el més utilitzat i el més estudiat en els últims trenta anys. Tanmateix, aviat es van trobar algunes limitacions que van fer que alguns autors proposessin models alternatius que van tractar d'evitar algunes de les limitacions d'aquesta teoria.
7.2.3.Model atencional de Mackintosh
Una explicació alternativa al model de Rescorla i Wagner (que defensa que quan no es produeix associació entre els EC i els EI és perquè s'ha esgotat la capacitat de l'EI per a provocar més condicionament), seria la proposada per Mackintosh (1975) segons la qual, la reducció en la capacitat perquè es produeixi força associativa es deuria al fet que s'han provocat canvis en l'atenció prestada als EC. És a dir, el que provoca que els EC siguin bloquejats o aombrats i, per tant, més difícils de condicionar, és una disminució en l'atenció prestada a aquests estímuls.
Segons aquest model, els EC competeixen per una capacitat d'atenció limitada i competeixen per una porció d'aprenentatge determinada. Per tant, la competició entre estímuls no ocorre perquè el reforç deixés de ser efectiu, sinó perquè els animals ignoren alguns EC en presència d'altres EC que prediuen en major mesura l'aparició de l'EI.
L'avantatge principal del model de Mackintosh és que permet explicar situacions en les quals aparentment l'EC perd la capacitat per a condicionar-se sense que hi hagi hagut cap canvi en la possibilitat d'adquisició de força associativa amb l'EI, com és el cas de la inhibició latent.
El model de Rescorla i Wagner no és capaç d'explicar la inhibició latent, ja que, com es recordarà, en aquest procediment es presenten diversos assajos en els quals l'EC es presenta d'una manera aïllada. Segons aquest model no s'hauria de produir cap tipus d'aprenentatge, ja que en aquests assajos β = 0, i per tant, el ΔVAn a cadascun dels assajos previs hauria de ser 0.
Segons el model de Mackintosh, quan hi ha diversos EC disponibles l'atenció prestada a un d'ells α (també anomenat saliciència o associabilitat) en un assaig determinat canvia d'acord amb la regla següent:
ΔαA és positiu si |λ – VA| < |λ – VX|
ΔαA és negatiu si |λ – VA| ≥ |λ – VX|

en què λ seria la quantitat màxima d'aprenentatge que es pot produir, VA seria la força associativa actual de l'ECA i VX seria la força associativa total de tots els estímuls diferents de l'ECA presents durant aquest assaig.

Per tant, el terme |λ – VA| indica el nivell en el qual l'ECA prediu l'aparició de l'EI, mentre que l'expressió |λ – VX| es refereix al nivell en el qual la resta d'EC presents en el condicionament prediuen l'aparició de l'EI.
En resum, αA augmentarà si l'ECA prediu l'aparició d'un EI que seria inesperat si no aparegués l'ECA, mentre que αA disminueix si l'ECA no prediu cap canvi en l'EI.
El model de Mackintosh aconsegueix explicar d'una manera satisfactòria perquè es produeixen fenòmens com el bloqueig, l'emmascarament, la inhibició latent o la irrellevància apresa, tant en condicionament excitador com inhibitori.
7.2.4.Model de Pearce i Hall
Aquest model té en compte les possibles variacions tant en el processament de l'EC com de l'EI. Encara que el model de Mackintosh pot explicar nombrosos fenòmens d'aprenentatge, hi ha algunes situacions d'aprenentatge en les quals s'ha vist que aquest model no ofereix una resposta satisfactòria.
Pearce i Hall (1980) van proposar que els animals tindrien una capacitat de processament limitada per a processar els EC i els EI d'una manera simultània, de manera que els estímuls que fossin seguits de conseqüències imprevistes pel subjecte augmentarien la seva probabilitat d'accedir a aquest sistema de processament.
Aquest supòsit es formalitzaria matemàticament mitjançant l'expressió següent:
αAn= |λn – 1 – VAn – 1|

en què αAnseria el nivell de processament de l'estímul condicionat A en l'assaig n, λn–1 seria la magnitud de l'estímul incondicionat presentat en l'assaig n – 1, i VAn – 1 seria la magnitud esperada de l'estímul incondicionat segons el coneixement anterior del subjecte.

És a dir, que si en l'assaig n – 1 un subjecte espera que després d'un soroll determinat es presenti una mica de menjar, i succeeix el que estava esperant, en l'assaig següent (n) el subjecte ignorarà la presentació de l'ECA. Tanmateix, si en lloc de rebre menjar, rep una descàrrega elèctrica, la pròxima vegada que es presenti l'ECA l'atenció cap a aquest estímul serà màxima, per la qual cosa el valor de αAn serà més gran.
Per tant, l'aspecte clau del model de Pearce i Hall és que un estímul serà processat en la mesura que no sigui un bon predictor de les seves conseqüències.
A més, el model de Pearce i Hall permet calcular el valor de la força associativa (VAn) que s'aconseguirà en cada assaig aplicant la fórmula següent:
VAn= VAn – 1 + [SA·|λn – 1 - VAn – 1|· λ n ]

en què SA és la intensitat de l'estímul condicionat A.

El model de Pearce i Hall és el que aconsegueix explicar un nombre de fenòmens d'aprenentatge més gran, ja que permet que hi hagi variacions tant en el processament de l'EC (α) com de l'EI (λ, intensitat presentada; VA, intensitat esperada).
Tots els models anteriors es basen a establir les regles que regeixen l'aprenentatge considerant la importància relativa d'uns i altres estímuls. Però hi ha altres factors que s'han de tenir en compte per a estudiar com es produeix l'aprenentatge en el condicionament clàssic, com, per exemple, la dinàmica temporal d'aquestes associacions.
7.2.5.Model de temps real de Schmajuck
Els models presentats en els apartats anteriors descrivien canvis en la força associativa en els assajos, però no preveien la possibilitat que hi pogués haver canvis dins de cada assaig. Alguns fenòmens de condicionament clàssic, com el bloqueig o l'aombrament, poden ser explicats des de la perspectiva anterior, però altres que hem vist en aquest mòdul, com que la latència i la intensitat de la resposta condicionada depenen del moment en què es presentin els EC i els EI en les sessions d'aprenentatge.
Un aspecte clau dels models de temps real és el de traça de l'EC. Una vegada que l'EC s'ha presentat, el subjecte se'n forma una representació interna que varia al llarg del temps x(t).
El model més simple dins aquestes teories que tenen en compte l'evolució temporal dels estímuls és el de Schmajuk (1997), que consisteix únicament en una petita modificació del model de Rescorla i Wagner perquè es tingui en compte l'evolució temporal de la representació dels estímuls:
ΔVAn = αA β [λ(t) – ΣxA(t)V n – 1(t)] xA(t)

en què xA(t) seria la força de la traça de l'ECA en un moment temporal anomenat t. A més, els paràmetres quantitat màxima d'aprenentatge (λ) i força associativa aconseguida fins a l'assaig anterior (V n - 1) també poden variar al llarg del temps, mentre que la resta de valors són els mateixos que en el model de Rescorla i Wagner.

Per al model de Schmajuk (1997), el valor de la traça de l'EC seria màxim al poc temps que hagués aparegut l'estímul i decauria d'una manera negativament accelerada quan aquest es deixés de presentar.
Esquema
10519_m2_56.gif

7.3.Altres teories del condicionament clàssic

Altres aproximacions teòriques, com, per exemple, el model de Sutton i Barto (1990), el model SOP de Wagner (1981) i els models de temps real complex (Coutureau i col·laboradors, 2002; Grossberg, 1975; Honey i Ward-Robinson, 2002; Schmajuk i Dicarlo, 1992; Sutton i Barto, 1990) han intentat explicar nous fenòmens d'aprenentatge, però fins al moment no hi ha cap model que permeti predir d'una manera adequada tots els fenòmens d'aprenentatge trobats en l'estudi del condicionament clàssic (Vogel, Castro i Saavedra, 2004). En l'actualitat es continuen trobant fenòmens d'aprenentatge que no havien estat descrits fins al moment, i farà falta en el futur un model teòric més ampli que permeti donar cabuda a totes les possibles formes en les quals un EC pot ser associat a un EI.

Exercicis d'autoavaluació

1. Preguntes curtes
1. En què es diferencien els estímuls condicionats dels estímuls incondicionats?

2. En què es diferencien els procediments de demora i d'empremta?

3. Indiqueu en què es diferencia l'adaptació sensorial de la fatiga

4. Tenim dos EC, un d'ells més intens o prominent (αA = 0,80) que l'altre (αB = 0,20). En ambdós casos λ = β = 1. Calculeu la força associativa que s'haurà produït en cada EC, segons el model de Rescorla i Wagner, després de tres assajos d'aparellament amb l'EI.
Assaig 1
ΔVA1 = αA β (λ – ΣV0) = αA β [λ – Σ(VA + VB)0] = 0,8 * 1 [1 – (0 + 0)] = 0,8
VA1 = VA0 + ΔVA1 = 0 + 0,8 = 0,8
ΔVB1 = αB β (λ – ΣV0) = αB β [λ – Σ(VA + VB)0] = 0,2* 1 [1 – (0 + 0)] = 0,2
VB1 = VB0 + ΔVB1 = 0 + 0,2 = 0,2
Assaig 2
ΔVA2 = αA β (λ – ΣV1) = αA β [λ – Σ(VA + VB)1] = 0,8 * 1 [1 – (0,8 + 0,2)] = 0
VA2 = VA1 + ΔVA2 = 0,8 + 0 = 0,8
ΔVB2 = αB β (λ – ΣV1) = αB β [λ – Σ(VA + VB)1] = 0,2* 1 [1 – (0,8 + 0,2)] = 0
VB2 = VB1 + ΔVB2 = 0,2 + 0 = 0,2
Assaig 3
ΔVA3 = αA β (λ – ΣV2) = αA β [λ – Σ(VA + VB)2] = 0,8 * 1 [1 – (0,8 + 0,2)] = 0
VA3 = VA2 + ΔVA3 = 0,8 + 0 = 0,8
ΔVB3 = αB β (λ – ΣV2) = αB β [λ – Σ(VA+VB)2] = 0,2* 1 [1 – (0,8 + 0,2)] = 0
VB3 = VB2 + ΔVB3 = 0,2 + 0 = 0,2

2. Preguntes amb diverses alternatives5. El condicionament clàssic s'ha estudiat en el context...

a) educatiu.
b) social.
c) clínic.
d) Totes les anteriors són correctes.

6. Els animals que se solen utilitzar als laboratoris de psicologia de l'aprenentatge solen ser...

a) rates, conills i mones.
b) gossos.
c) rates, conills i coloms.
d) rates, mones i gossos.

7. El fet de seguir amb la mirada els números que indiquen que es va canviant de planta en anar amb ascensor és un exemple de...

a) condicionament instrumental.
b) seguiment de signe.
c) automodelatge.
d) Les respostes b) i c) són correctes.

8. En el procediment d'aversió condicionada al sabor se sol utilitzar com a estímul condicionat...

a) un estímul nou per al subjecte.
b) un estímul aversiu per al subjecte.
c) un estímul agradable per al subjecte.
d) un estímul familiar per al subjecte.

9. La supressió condicionada se sol mesurar mitjançant...

a) les respostes que el subjecte deixa de fer en rebre l'estímul condicionat
b) les reposades que el subjecte fa de més en presentar-se un nou estímul condicionat.
c) la raó de supressió.
d) Cap de les anteriors no és correcta.

10. La raó de supressió pot variar entre...

a) 0 i 1.
b) 1 i –1.
c) – 0,5 i 0,5.
d) 0 i 0,5.

11. Assenyaleu l'afirmació correcta:

a) El condicionament d'empremta és una mica menys eficaç que el de demora per a provocar condicionament.
b) El condicionament cap a enrere és més eficaç que el condicionament simultani per a provocar condicionament.
c) El condicionament aleatori és més eficaç que el condicionament de demora per a provocar condicionament.
d) El condicionament temporal utilitza un estímul condicionat explícit.

12. La discriminació i la generalització...

a) són dos processos que permeten que assimilem dins una mateixa categoria diferents estímuls.
b) són dos processos que permeten que segreguem en categories diferents objectes que són semblants.
c) són processos interdependents.
d) són dos processos que permeten que assimilem dins una mateixa categoria diferents estímuls i que segreguem en categories diferents objectes que són semblants.

13. El procediment següent és un cas típic de...
EN1 + EN2 + EI → RI
EC1 → RC1
EC2 → no provoca RC
EC1 + EC2 → RC1

a) bloqueig.
b) aombrament.
c) condicionament de segon ordre.
d) condicionament clàssic inhibitori.

14. El model de Pearce i Hall...

a) permet l'estudi de les variacions d'aprenentatge que es produeixen dins de cada assaig.
b) permet variacions en el processament tant de l'EC com de l'EI.
c) és el model més estudiat juntament amb el de Mackintosh.
d) no aconsegueix explicar d'una manera satisfactòria la inhibició latent.

Preguntes de vertader o fals
15. Els filòsofs racionalistes van proposar que l'associació era un mecanisme bàsic en el funcionament de la ment.

16. En el procediment estàndard del condicionament clàssic inhibitori l'aparició de l'EC– aïllat indica la no-presentació de l'EI.

17. La teoria estocàstica de l'aprenentatge i la teoria del mostreig de l'estímul defensen els mateixos postulats teòrics.

18. L'aombrament es produeix quan intentem dur a terme un procediment d'aprenentatge amb dos EC o més i un d'ells s'associa en major mesura que l'altre a l'EI.

19. En el model de Kamin (1969), els EC competeixen per una capacitat d'atenció limitada i, per tant, competeixen per una porció d'aprenentatge determinada.

20. Per al model de Schmajuk (1997), el valor del traça de l'EC seria màxim al poc temps que hagués aparegut l'estímul i decauria d'una manera negativament accelerada quan aquest es deixés de presentar.

21. En el condicionament clàssic vicari, el subjecte no necessita exposar-se directament a l'EI, per la qual cosa és molt útil en situacions en les quals aquest estímul és difícil d'aconseguir o pot resultar perillós.

22. L'adquisició sol tenir una corba característica que indica que els increments més grans es produeixen en els primers assajos de condicionament, mentre que a mesura que avança l'aprenentatge, els increments en la resposta condicionada es van fent més petits fins a arribar a un nivell asimptòtic.

23. La raó de supressió es defineix com el nombre de respostes emeses pel subjecte en presentar-se l'EC dividit per la suma de les respostes del subjecte a l'EC més les respostes que feia el subjecte abans de l'aparició de l'EC.

24. En el condicionament cap a enrere, l'EC es presenta abans que l'EI.

Exercicis d'autoavaluació
1. En general, els estímuls condicionats són aquells que no provoquen d'una manera espontània respostes intenses o innates en l'individu, però que comencen a provocar aquestes respostes al cap d'uns quants assajos d'aprenentatge. Tanmateix, els EI provoquen aquestes respostes des de la primera vegada que es presenten.
2. La diferència principal entre ambdós procediments és que en el primer, l'EI es presenta abans que l'EC s'hagi deixat de presentar, mentre que en el procediment d'empremta, l'EI apareix només quan la presentació de l'EC ha acabat.
3. L'adaptació sensorial consisteix en una pèrdua de sensibilitat transitòria causada per una sobreestimulació dels òrgans receptors de les sensacions, que es recupera al cap d'uns segons o minuts. La fatiga també implica una pèrdua en la capacitat d'aprenentatge, però en aquest cas és necessari un període de descans perquè l'organisme sigui capaç de tornar a aprendre. Per tant, en el primer cas, l'organisme s'ha d'adaptar a les noves condicions estimulars (per exemple, menys llum o soroll) perquè sigui capaç d'aprendre, mentre que en el segon cas, ha de descansar.
4. Com es pot comprovar, després del primer assaig de condicionament, l'ECA ha adquirit gran part de la força associativa, mentre que l'ECB n'ha adquirit la resta (VA = 0,8, VB = 0,2). Per la qual cosa l'ECA ha aombrat l'ECB, que s'hagués associat en major mesura si s'hagués presentat aïllat o amb una intensitat o prominència similar a l'ECA (αA = αB = 0,50).
5. a) Incorrecte.
b) Incorrecte.
c) Incorrecte.
d) Correcte.

6. a) Incorrecte.
b) Incorrecte.
c) Correcte.
d) Incorrecte.

7. a) Incorrecte.
b) Incorrecte.
c) Incorrecte.
d) Correcte.

8. a) Correcte.
b) Incorrecte.
c) Incorrecte.
d) Incorrecte.

9. a) Incorrecte.
b) Incorrecte.
c) Correcte.
d) Incorrecte.

10. a) Incorrecte.
b) Incorrecte.
c) Incorrecte.
d) Correcte.

11. a) Correcte.
b) Incorrecte.
c) Incorrecte.
d) Incorrecte.

12. a) Incorrecte.
b) Incorrecte.
c) Incorrecte.
d) Correcte.

13. a) Incorrecte.
b) Correcte.
c) Incorrecte.
d) Incorrecte.

14. a) Incorrecte.
b) Correcte.
c) Incorrecte.
d) Incorrecte.

15. Fals
16. Fals
17. Vertader
18. Vertader
19. Fals
20. Vertader
21. Vertader
22. Vertader
23. Vertader
24. Fals

Glossari

aombrament m
Es produeix quan intentem dur a terme un procediment d'aprenentatge amb dos EC o més i un d'ells s'associa en major mesura que l'altre a l'EI i, per tant, un d'ells no provoca cap RC o la provoca molt feble.
bloqueig m
Fenomen especial d'aprenentatge que es produeix quan hi ha un procés de condicionament compost (és a dir, hi ha dos estímuls o més per condicionar) i un d'ells ja ha estat condicionat prèviament, la qual cosa dificulta el condicionament de l'altre estímul presentat.
condicionament clàssic m
Procediment d'aprenentatge mitjançant el qual un estímul inicialment neutre (EN) adquireix la capacitat de provocar una conducta (anomenada RC) que abans només era provocada per un estímul incondicionat (EI).
contracondicionament m
Fenomen especial d'aprenentatge per condicionament clàssic en què la resposta que dóna un subjecte s'inverteix o es contraresta associant aquest estímul amb un altre que provoca les reaccions contràries.
EC m
Vegeu estímul condicionat.
EI m
Vegeu estímul incondicionat.
EN m
Vegeu estímul neutre.
estímul apetitiu m
Estímul que provoca unes conseqüències agradables en el subjecte.
estímul aversiu m
Estímul que provoca conseqüències desagradables per al subjecte.
estímul condicionat m
Estímul capaç de provocar una resposta a l'organisme després de la realització d'un entrenament previ.
sigla EC
estímul discriminatori m
Estímul que assenyala quan està disponible i quan no ho està el reforçament.
estímul incondicionat m
Estímul capaç de provocar una resposta innata en el subjecte sense necessitat d'entrenament previ.
sigla EI
estímul neutre m
Estímul que inicialment no provoca una resposta determinada en el subjecte i que després de diverses sessions d'aparellament provoca una resposta condicionada. A partir d'aquest moment passa a dir-se estímul condicionat.
sigla EN
estímul propioceptiu m
Consisteix en un estímul retroalimentador la informació del qual prové de l'interior de l'organisme.
estímul retroalimentador m
Estímul que ha estat provocat com a conseqüència d'una resposta feta pel subjecte.
estímul senyal m
Estímul que provoca una resposta innata en l'organisme.
inhibició latent f
Fenomen especial d'aprenentatge en el qual la presentació aïllada d'un estímul abans que s'intenti associar amb un EI, fa que l'associació posterior sigui més difícil.
instints m pl
Conjunt de patrons de conducta heretats, específics i estereotipats que es desencadenen davant de certs estímuls presents en l'ambient.
irrellevància apresa f
Procediment d'aprenentatge en el qual es presenten l'EC i l'EI d'una manera no correlacionada; és a dir, unes vegades es presenta un, d'altres es presenta l'altre, i de vegades es presenten ambdós, sense seguir cap ordre lògic. Aquesta presentació prèvia dificulta el condicionament posterior.
RC f
Vegeu resposta condicionada.
resposta condicionada f
Resposta que dóna un organisme després de la presentació d'un estímul, que requereix la realització d'un entrenament previ.
sigla RC
resposta incondicionada f
Resposta que dóna l'organisme després de la presentació d'un estímul que no depèn de l'existència d'un entrenament previ.
sigla RI
RI f
Vegeu resposta incondicionada.

FAQ

En acabar aquest mòdul hauríeu de saber dir què s'entén per condicionament clàssic i hauríeu de saber aplicar els fonaments d'aquest procediment a diferents situacions quotidianes.
També és important saber explicar les aportacions que va fer Pavlov a l'estudi d'aquest tipus d'aprenentatge, conèixer les diferents fases que formen el procediment de condicionament clàssic i els principals procediments experimentals que s'utilitzen per al seu estudi.
D'altra banda, els estudiants han de conèixer els diferents tipus d'estímuls que es poden utilitzar i els procediments temporals que es poden fer servir, i també les característiques principals de cada procediment.
Un altre aspecte important que l'alumnat haurà de saber explicar és quins processos es poden produir davant una estimulació repetida i saber comentar breument els processos subjacents que provoquen aquests efectes.
En treballar aquest mòdul s'han d'entendre les característiques principals i les aplicacions, dels fenòmens (bàsics i especials) que es produeixen en el condicionament clàssic, i també les característiques distintives i les possibles aplicacions del condicionament clàssic vicari i inhibitori.
Finalment, els estudiants han de conèixer les perspectives teòriques més importants del condicionament clàssic, tant els aspectes bàsics de cada teoria com els fenòmens d'aprenentatge que aconsegueix explicar cadascuna d'elles.

Bibliografia

Bibliografia recomanada
Domjan, M. i Burkhard, B. (1993). Principios de aprendizaje y conducta. Madrid: Debate.
Fernández, J. L. (1997). Procesos básicos de Psicología General (I). Madrid: Sanz y Torres.
Tarpy, R. M. (2000). Aprendizaje: Teoría e investigación contemporáneas. Madrid: McGrawHill.
Vogel, E. H., Castro, M. E., i Saavedra, M. A. (2004). Quantitative models of Pavlovian conditioning. Brain Research Bulletin, 63, 173-202.
Referències bibliogràfiques
Bolles, R. C. (1970). Species-specific defense reactions and avoidance learning. Psychological Review, 71, 32-48.
Brown, P. L. i Jenkins, H. M. (1968). Auto-shaping of the pigeon's key-peck. Journal of the Experimental Analysis of Behavior, 11, 1-8.
Church, R. M. (1969). Response suppression. A B. A. Campbell i R. M. Church (Ed.), Punishment and aversive behavior. Nova York: Appleton-Century-Crofts.
Coutureau, E., Killcross, A. S., Good, M., Marshall, V. J., Ward-Robinson, J., i Honey, R. C. (2002). Acquired equivalence and distinctiveness of cues: II. Neural manipulations and their implications. Journal of Experimental Psychology: Animal Behavior Processes, 28, 388-396.
Domjan, M. i Burkhard, B. (1993). Principios de aprendizaje y conducta. Madrid: Debate.
Estes, W. K. i Skinner, B. F. (1941). Some quantitative properties of anxiety. Journal of Experimental Psychology, 29, 390-400.
Fernández, J. L. (1997). Procesos básicos de Psicología General (I). Madrid: Sanz y Torres.
García, J. i Koelling, R. A. (1966). Relation fo cue to consequence in avoidance learning. Psychonomic Science, 4, 123-124.
Gormezano, I. (1966). Classical conditioning. A J. B. Sidowski (Ed.), Experimental methods and instrumentation in psychology. Nova York: McGraw-Hill.
Gormezano, I., Prokasy, W. F., i Thompson, R. F. (1987). Classical conditioning. Nova Jersey: Lawrence Erlbaum Associates.
Grossberg, S. (1975). A neural model of attention, reinforcement and discrimination learning. International Review of Neurobiology, 18, 263-327.
Guttman, N. i Kalish, H. I. (1956). Discriminability and stimulus generalization. Journal of Experimental Psychology, 51, 79-88.
Honey, R. C. i Ward-Robinson, J. (2002). Adquired equivalence and distinctiviness of cues: I. Exploring a neural network approach. Journal of Experimental Psychology: Animal Behavior Processes, 28, 378-387.
Hull, C. L. (1943). Principles of Behavior: An Introduction to Behavior Theory. Nova York: Appleton-Century-Crofts.
Kamin, L. J. (1969). Predictability, surprise, attention and conditioning. A B. A. Campbell i R. M. Church (Ed.), Punishment and Aversive Behavior (pp. 279-296). Nova York: Appleton-Century-Crofts.
Kearns, D. N. i Weiss, S. (2004). Sign-tracking (autoshaping) in rats: A comparison of cocaine and food as unconditioned stimuli. Learning and Behavior, 32(4), 463-476.
Locurto, C. M., Terrace, H. S., i Gibbon, J. (1981). Autoshaping and conditioning theory. Londres: Academic Press.
Mackintosh, N. J. (1975). A theory of attention: variations in the associability of stimuli with reinforcement. Psichological Review, 82, 276-298.
Mas, B. i Pellón, R. (1997). Modelos Atencionales del Condicionamiento Clásico.
Madrid: Universidad Nacional de Educación a Distancia.
Pavlov, I. P. (1927). Conditioned reflexes (traduït per G. V. Anrep). Londres: Oxford University Press.
Pearce, J. M. i Hall, G. (1980). A model for Pavlovian learning: variations in the effectiveness of conditioned but not unconditioned stimuli. Psichological Review, 87, 532-552.
Plotkin, H. C. i Oakley D. A. (1975). Backward conditioning in the rabbit (Oryctolagus cuniculus). Journal of Comparative and Physiological Psychology, 88, 586-590.
Rescorla, R. A. (1967). Pavlovian conditioning and its proper control procedures. Psychological Review, 74, 71-80.
Rescorla, R. A. i Wagner, A. R. (1972). A theory of Pavlovian conditioning: variations in the effectiveness of reinforcement and non reinforcement. A A. H. Black i W. F. Proasky (Ed.), Classical Conditioning II (pp. 64-99). Nova York: Appleton-Century Crofts.
Schmajuk, N. A. (1997). Animal Learning and Cognition: A Neural Network Approach. Cambridge, MA: Cambridge University Press.
Schmajuk, N. A. i Dicarlo, J. J. (1992). Stimulus configuration, classical conditioning, and hippocampal function. Psychological Review, 99, 268-305.
Sutton, R. S. i Barto, A. G. (1990). Time-derivative models of Pavlovian reinforcement. A M. Gabriel i J. W. Moore (Ed.), Learning and Computational Neuroscience: Foundations of Adaptative Networks (pp. 497-534). Cambridge, MA: The MIT Press.
Tarpy, R. M. (2000). Aprendizaje: Teoría e investigación contemporáneas. Madrid: McGraw-Hill.
Vogel, E. H., Castro, M. E., i Saavedra, M. A. (2004). Quantitative models of Pavlovian conditioning. Brain Research Bulletin, 63, 173-202.
Wagner, A. R. (1981). SOP: a model of automatic memory processing in animal behavior. A N. E. Spear i R. R. Miller (Ed.), Information Procesing in Animals: Memory Mechanisms (pp. 5-47). Hillsdale, NJ: Erlbaum.
Wagner, A. R. i Recorla, R. A. (1972). Inhibition in Pavlovian conditioning: application of a theory. A M. S. Halliday i R. A. Boakes (Ed.), Inhibition and Learning (pp. 301-336). San Diego, CA: Academic Press.
Williams, D. R. i Williams, H. (1969). Auto-maintenance in the pigeon: Sustained pecking despite contingent nonreinforcement. Journal of the Experimental Analysis of Behavior, 12, 511-520.