Indefensió apresa

  • Elena Muñoz Marrón

    Elena Muñoz Marrón

    Doctora en Psicologia per la Universitat Complutense de Madrid i és professora de l'Àrea de Psicologia Bàsica de la Universitat Oberta de Catalunya. Està especialitzada en l'estudi de les alteracions cerebrals i la seva repercussió a nivell cognitiu.

PID_00273417
Quarta edició: febrer 2020
© Elena Muñoz Marrón
Tots els drets reservats
© d'aquesta edició, FUOC, 2020
Av. Tibidabo, 39-43, 08035 Barcelona
Realizació editorial: FUOC
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars dels drets.

Introducció

El fenomen d'indefensió apresa va començar a cobrar importància dins de la recerca psicològica fa poc més de tres dècades, apareixent lligat al condicionament clàssic i al condicionament instrumental. Van ser Overmier i Seligman els qui, el 1967, van dur a terme una sèrie de recerques mitjançant les quals van demostrar que els animals que eren exposats a descàrregues inescapables es mostraven incapaços d'aprendre noves conductes d'evitació o escapada davant de noves descàrregues escapables.
Aquests estudis van fer que diferents autors mostressin interès per aquest fenomen en els anys següents (per exemple, Maier i Seligman, 1976; Seligman, 1975), de manera que van sorgir les primeres aproximacions teòriques sobre la indefensió, les quals s'han anat transformant i perfilant gràcies a les crítiques i remodelacions fetes per diferents investigadors, i s'han anat desenvolupant models cada vegada més complexos i elaborats, encara que en alguns aspectes més confusos.
En la teoria inicial de la indefensió apresa, proposada per Seligman el 1975, l'autor afirma que "la indefensió és l'estat psicològic que es produeix freqüentment quan els esdeveniments són incontrolables", i afegeix que "un fet és incontrolable quan no podem fer res per a canviar-lo, quan fem el que fem sempre ocorrerà el mateix".
La teoria de la indefensió opresa sosté que els organismes que experimenten fets incontrolables i són capaços de percebre aquesta falta de control desenvolupen una sèrie de dèficits en els seus aprenentatges posteriors.
Aquests dèficits han estat demostrats empíricament en una gran varietat d'espècies animals, inclòs l'ésser humà, emprant diferents estímuls aversius (el que s'ha utilitzat més freqüentment és la descàrrega elèctrica en animals no humans) i aplicant-se a una gran varietat de tasques.
La segona formulació del model va ser duta a terme per Abramson, Seligman i Teasdale el 1978 i un any més tard per Alloy i Abramson (1979). Aquesta reformulació va sorgir com resposta a les crítiques que va rebre la primera teoria, ja que quan aquesta s'aplicava a éssers humans apareixien certes inadequacions teòriques; la principal aportació de la reformulació va ser el concepte d'estil atribucional. Malgrat les millores que ofereix, aquesta segona formulació tampoc no ha estat exempta de crítiques.
El fenomen d'indefensió apresa s'ha utilitzat com model explicatiu d'un gran nombre de trastorns, com, per exemple, la depressió, el fracàs escolar, trastorns causats per agressions físiques, com robatori i violació, mort en institucions, úlceres d'estómac, càncer o trastorn d'estrès posttraumàtic, entre d'altres. En general, s'ha trobat cert grau de paral·lelisme entre les proves experimentals i les reaccions sofertes en la vida real, la qual cosa ha fomentat un corrent d'investigació que no té aparences de cessar actualment, tant en experimentació humana com animal.

Objectius

Al llarg d'aquest mòdul aprofundirem en el fenomen de la indefensió apresa i coneixerem, en primer lloc, quina és la metodologia experimental que s'utilitza per a estudiar-la (heu de dominar el disseny triàdic a la perfecció) i, en segon lloc, quina va ser la teoria inicial de la indefensió i quins motius van portar a reformular-la. Aquesta reformulació va incloure nombroses novetats, entre les quals destaca la inclusió de l'estil atribucional com a element fonamental de la teoria.
És imprescindible per a entendre el fenomen d'indefensió estudiar en profunditat els constructes de contigüitat i contingència, controlabilitat i incontrolabilitat, i també assimilar en què consisteixen els efectes de generalització i facilitació.
El fenomen d'indefensió apresa presenta una sèrie de característiques que heu de conèixer en profunditat, com, per exemple, el seu curs temporal, les bases fisiològiques que hi ha en el procés o la diferència que hi ha entre indefensió personal i universal.
Un altre dels objectius d'aquest mòdul és conèixer quins són els dèficit que causa la indefensió apresa (que poden ser de tres tipus: motivacionals, cognitius i emocionals), en què consisteixen i com es poden prevenir i combatre amb la teràpia adequada.
Finalment, estudiarem les variables, tant individuals com experimentals, que poden modular la indefensió apresa, cosa que ha estat demostrat a partir de l'experimentació feta en humans al llarg de més de tres dècades.

1.Metodologia experimental per a l'estudi de la indefensió apresa

La recerca sobre el fenomen d'indefensió ha estat duta a terme principalment amb un disseny experimental conegut com a disseny triàdic, el qual permet conèixer si la indefensió és causada per la incontrolabilitat de la descàrrega inescapable o per algun paràmetre d'aquesta descàrrega. El disseny és compost per dues fases i tres grups experimentals.
1) En la primera fase, de pretractament o inducció, cadascun dels grups és exposat a una tasca o situació diferent:
a) Grup escapable: els organismes són exposats a un esdeveniment que poden controlar si donen una determinada resposta. Per exemple, l'exposició a una descàrrega que es pot interrompre en prémer una palanca.
b) Grup acoblat o inescapable: els subjectes són exposats al mateix esdeveniment que el grup anterior però no tenen control sobre aquest esdeveniment. Per exemple, són exposats a la mateixa descàrrega, amb freqüència i intensitat idèntiques, però no tenen la possibilitat d'interrompre-la de cap manera.
c) Grup control o inexpert: no és exposat a cap esdeveniment.
2) La segona fase és de prova. Els tres grups hi són sotmesos a la mateixa tasca, i el més freqüent és una tasca d'evitació o escapada. La diferència trobada entre els tres grups en aquesta fase proporciona informació sobre com ha influït el grau de controlabilitat de la fase anterior en una tasca d'aprenentatge posterior. Com calia esperar, el grup acoblat és el que fa pitjor la tasca en la fase de prova, i els grups escapable i control mostren un nivell d'actuació bo i similar en ambdós grups.
Seligman va interpretar aquest fet afirmant que no és la descàrrega per si mateixa el que impedeix que els subjectes facin conductes d'escapada, sinó que és la incapacitat de controlar la descàrrega la que genera aquest impediment.
Els organismes del grup acoblat han après en la primera fase que les conseqüències són independents de les seves respostes, per la qual cosa redueixen la seva taxa de respostes en la fase de prova.
Esquema
Esquema del disseny triàdic usat en la recerca de la indefensió apresa
Esquema del disseny triàdic usat en la recerca de la indefensió apresa
Esquema
Representació del disseny triàdic en experimentació animal
Representació del disseny triàdic en experimentació animal

2.Formulació inicial de la teoria de la indefensió apresa

La primera formulació va sorgir el 1975 de la mà de Seligman i un any més tard de la de Maier i Seligman.
El supòsit bàsic d'aquesta formulació manté que els individus exposats a fets incontrolables sofreixen diferents dèficits que es fan patents en els aprenentatges futurs.
Més tard, Seligman va perfilar aquest supòsit i va afirmar que només els subjectes que percebien la falta de control en aquestes situacions sofrien els dèficits propis de la indefensió (Seligman, 1975), que poden ser de tres tipus: motivacionals, cognitius o d'aprenentatge i emocionals. A més, els subjectes transfereixen aquesta expectativa de falta de control als fets que s'esdevenen en el futur, de manera que interfereixen amb els nous aprenentatges.
La teoria de la indefensió apresa proposa que l'exposició a un fet aversiu incontrolable fa que un animal, o un humà, es formi una representació de no-contingència entre el seu comportament i l'acabament de l'esdeveniment aversiu i esperi que aquesta no-contingència es mantingui en el futur.
Aquesta formulació parteix de tres elements principals: la informació sobre la contingència, la representació cognitiva de la contingència i la conducta. Quan es produeix la representació cognitiva és quan apareix la indefensió, ja que el subjecte es forma l'expectativa que la resposta emesa per la seva part i el resultat obtingut són independents, la qual cosa fa que percebi que les seves respostes no tenen èxit. Seligman posa èmfasi en el fet que únicament els organismes que formen expectatives de no-contingència pateixen indefensió (Seligman, 1975).
Maier i Seligman (1976) van comprovar que quan un animal és exposat prèviament a descàrregues escapables, els efectes posteriors d'indefensió apresa desapareixen totalment, la qual cosa demostra que l'expectativa d'incontrolabilitat és el factor crític d'indefensió, de manera que, si s'interfereix en els processos de percepció de no-contingència i en l'expectativa de la futura incontrolabilitat es pot eliminar la indefensió, fins i tot si aquesta s'ha desenvolupat en la seva totalitat.
Diferents investigadors mantenen que la indefensió no apareix únicament quan els fets són aversius, sinó que també la trobem en individus exposats a fets incontrolables positius (indefensió apetitiva) o neutres, encara que no és tan freqüent (per exemple, Ferrándiz i de Vicente, 1997; Peterson, Maier i Seligman, 1993). D'aquesta manera, els animals que experimenten esdeveniments positius que són independents del seu comportament també aprenen que no tenen control sobre ells i triguen més temps a aprendre quins comportaments futurs seran efectius en el control dels resultats.

2.1.Crítiques al model

Els resultats empírics són de vegades desconcertants, ja que els efectes nocius de determinades situacions precipiten reaccions de diferent tipus i diferent durada i no tots els subjectes que experimenten situacions incontrolables mostren símptomes d'indefensió apresa. Aquests resultats no són explicats per la primera formulació, que a més deixa sense resposta moltes altres preguntes: no explica la disminució de l'autoestima en els subjectes indefensos, ignora els factors etiològics responsables del fenomen, no separa les creences de falta de control dels efectes que produeixen –ja que la relació entre ambdós és circular–, i no proporciona una explicació sobre els processos subjacents a les creences i expectatives.
Respecte als éssers humans concretament, la formulació inicial presenta dos problemes fonamentals:
1) No distingeix entre els casos d'indefensió universal, en la qual els resultats són incontrolables per a tothom, i els casos d'indefensió personal, en els quals són únicament incontrolables per a determinades persones. Ambdós casos comparteixen el fet que els subjectes perceben que no hi ha relació entre el seu comportament i els resultats i que l'expectativa de la no-contingència futura afecta el subjecte, però es diferencien en el fet que en la indefensió personal el subjecte s'autorecrimina i apareixen pensaments que fan que disminueixi l'autoestima, mentre que en la indefensió universal l'autoestima no experimenta cap modificació.
Aquesta distinció es va fer en la segona formulació.
2) La formulació inicial no explica quan es generalitzen els dèficits que apareixen en els subjectes indefensos.
Per totes aquestes raons, Abramson, Seligman i Teasdale (1978) i Alloy i Abramson (1979) van reformular el model, l'aportació principal del qual és la introducció de l'estil atribucional com a variable moduladora.

3.Reformulació de la teoria de la indefensió apresa

El 1978 Lyn Abramson, Martin Seligman i John Teasdale van presentar la reformulació del model d'indefensió apresa aplicada a éssers humans. La principal modificació va ser l'assignació d'un efecte modulador a les atribucions causals en el procés, per les quals es produeixen dèficits en experimentar esdeveniments incontrolables.
Aquests autors mantenien que si ens trobem davant d'un fet incontrolable i ens preguntem a què és deu, la resposta que ens donem determinarà, en gran manera, la nostra reacció.
Concretament, el model inclou el concepte d'estil atribucional (més endavant anomenat estil explicatiu per Peterson i Seligman, 1984) i proposa que quan les persones són sotmeses a experiències d'incontrolabilitat i les perceben així, fan una atribució respecte de quina és la causa d'aquesta falta de control, i no n'hi ha prou amb percebre la no-contingència entre respostes i conseqüències perquè apareguin els dèficits d'indefensió, sinó que és imprescindible que els subjectes facin atribucions causals sobre aquesta no-contingència i considerin les expectatives futures perquè sorgeixin aquests dèficits.
A partir d'aquesta segona formulació, el fenomen d'indefensió apresa presentaria les fases següents:
Esquema del model reformulat de la indefensió apresa
Font: Abramson, Seligman i Teasdale (1978)
Font: Abramson, Seligman i Teasdale (1978)

3.1.Locus de control

Julian Rotter (1954) va elaborar la seva teoria de l'aprenentatge social i va posar un accent especial en la importància que té la combinació dels reforços i les cognicions en la determinació del funcionament humà, el qual es produeix dins d'un context social. A partir d'això, Rotter va afirmar que en una situació determinada una persona té diferents opcions de comportament, cadascuna de les quals està lligada a una conseqüència concreta, que té, al seu torn, un valor de reforç associat. A més, les persones tenim expectatives sobre la probabilitat que apareguin els reforçadors després de la conducta. Així, les conseqüències de les conductes, és a dir, els reforçadors, tenen un valor determinat i unes expectatives concretes.
Sembla lògic pensar, i així ho va fer Rotter, que la probabilitat que certa conducta es produeixi està en funció tant del valor del reforçador com de la probabilitat que aquest reforçador aparegui. Aquests dos paràmetres són únics per a cada individu, de manera que el que és rellevant per a una persona no cal que ho sigui per a una altra, de la mateixa manera que no tots els subjectes duen a terme els mateixos càlculs sobre la probabilitat d'ocurrència d'un fet.
A més, aquests paràmetres també són únics per a cada situació concreta, i poden variar d'una situació a l'altra. Però no totes les expectatives dels subjectes varien, sinó que hi ha expectatives que es mantenen en les diferents situacions: les expectatives generalitzades (Rotter, 1966a, b; 1990). Hi ha diferents expectatives generalitzades, entre les quals hi ha la confiança interpersonal (en quin grau es pot confiar en la paraula dels altres) o, i és aquesta la que aquí ens interessa, el locus de control de reforç intern enfront de l'extern o teoria del lloc de control.
El concepte de locus de control fa referència a l'expectativa de connexió entre característiques personals, accions i resultats experimentats.

  • Les persones amb un lloc de control intern consideren que les conseqüències de la conducta dependran en gran manera de l'esforç propi, mentre que els individus que tenen un lloc de control extern pensen que el seu esforç personal no té gaire importància, i consideren que els resultats depenen del destí, l'atzar, la sort o altres forces externes.

    Considereu que treure bona nota en l'assignatura de Psicologia de l'aprenentatge depèn de vosaltres mateixos, del vostre esforç i de la dedicació que li poseu, tindreu un locus de control intern, mentre que si considereu que la nota d'aquesta assignatura dependrà únicament de la sort que tingueu en l'examen, tindreu un locus de control extern.

  • Les persones que tendeixen a expectatives de control extern es comporten d'una manera més congruent amb les descripcions d'indefensió: són menys actives, expressen menys els sentiments positius, tenen en compte menys quantitat d'informació disponible, etcètera.

La reformulació de la teoria de la indefensió apresa (Abramson, Seligman i Teasdale, 1978) concedeix gran importància a la noció de locus de control intern enfront de l'extern, proposat per Rotter anys enrere, a partir del constructe d'estil atribucional.

3.2.Estil atribucional

L'estil atribucional és una variable cognitiva de personalitat que reflecteix la manera habitual en que la gent explica les causes dels esdeveniments que els succeeixen (Peterson i Barret, 1987). Com s'observa en el diagrama anterior, la reformulació de la teoria de la indefensió apresa insereix en el procés, com a variable mediadora entre la percepció de no-contingència passada i present i l'expectativa de no-contingència futura, les atribucions causals que el subjecte fa sobre una situació determinada. Així, cada subjecte, segons les seves diferències individuals, pot considerar causes diferents davant d'un mateix fet, cosa que es tradueix en termes de diferent grau de vulnerabilitat als dèficits de la indefensió (Vázquez-Valverde i Polaino-Lorente, 1982).
L'interès psicològic per la interpretació causal que fem les persones sobre els esdeveniments es deu a Heider (1958) i al seu llibre Psicología de las relaciones interpersonales, en el qual s'aborda la qüestió de com la gent dóna sentit al món en termes de causes, i com s'interpreten les causes del comportament propi i aliè.
Heider mantenia que la gent busca un significat en les seves experiències i que aquestes interpretacions es generalitzen més enllà de l'experiència immediata.
Per exemple, si us trobeu pel carrer a un amic vostre de la infantesa i aquest no us saluda, vosaltres intentareu donar sentit a aquesta acció i pensareu en la causa que no us saludi (pensareu que no us recorda o que no té un bon dia i prefereix no aturar-se a parlar amb ningú). Tots intentem entendre el món atenent les causes dels esdeveniments que ens ocorren.
Les idees de Heider van ser popularitzades per Kelley (1967) mitjançant la postulació de la teoria de l'atribució, la qual ha tingut una gran influència en l'explicació del fenomen d'indefensió.
La reformulació de la teoria de la indefensió sosté que els dèficits que provoca la indefensió apresa són determinats per l'estil atribucional que tenen els individus, i les atribucions es fan en funció de tres dimensions:
1) Internalitat-externalitat
Aquesta dimensió fa referència a l'assignació de causalitat en funció de la responsabilitat que el subjecte creu tenir respecte als resultats. Així, les persones poden considerar que les causes de l'esdeveniment incontrolable es deuen a elles mateixes, és a dir, a variables personals (internalitat) o a causes situacionals o relatives a altres persones, és a dir, externes a elles (externalitat).
Podeu pensar que no heu aconseguit una feina a què optàveu perquè no vau fer bé l'entrevista de feina a causa dels vostres nervis (internalitat) o que no ho heu aconseguit perquè la persona que en feia la selecció, el dia de la vostra entrevista no estava de bon humor i no va elegir cap dels entrevistats aquell dia (externalitat).
S'ha comprovat que atribuir la falta de control d'un succés negatiu a causes internes produirà una disminució de l'autoestima, mentre que atribuir-la a causes externes no l'afectaria en absolut. Així, el fet que considereu que no heu estat seleccionats perquè l'entrevistador no tenia un bon dia no us afectarà de la mateixa manera que pensar que no vau fer adequadament l'entrevista de feina.
2) Estabilitat-inestabilitat
Aquesta segona dimensió està relacionada amb el fet de creure o no creure que la causa de l'esdeveniment es mantindrà en un futur, això és, si es deu a factors estables o, al contrari, depèn de factors inestables i canviants. Amb la consideració d'aquesta dimensió ens assegurem que tenim en compte la variable temporal, que ha resultat ser molt rellevant en la gravetat i cronicitat de la simptomatologia pròpia de la indefensió.
En el cas d'atribuir els fets negatius a una causa inestable, els dèficits de la indefensió seran breus, perquè les causes del fet variaran, mentre que si s'atribueixen a causes estables la indefensió persistirà i serà recurrent.
Si considereu que sempre suspendreu una assignatura determinada perquè és extremadament difícil (la dificultat és estable), els sentiments que es generaran seran de caràcter més greu i prolongat que si, al contrari, creieu que en la propera convocatòria aprovareu l'assignatura, ja que aquesta vegada no l'heu estudiat prou (el temps que dediqueu a estudiar és variable en gran manera, és a dir, constitueix una causa inestable).
3) Globalitat-especificitat
Finalment, aquesta dimensió es refereix al nombre d'àrees o situacions de la vida que es veuen afectades. La causa de l'esdeveniment pot repercutir sobre un gran nombre d'àrees de la vida del subjecte, de manera que es produeix una gran generalització a diferents situacions (globalitat), o es limita únicament a la tasca o situació original en la qual es va produir aquesta incontrolabilitat (especificitat).
El fet de considerar que no aprovo una assignatura perquè no sóc prou intel·ligent pot portar-me a pensar que tampoc no seré capaç de fer correctament una feina o que no trobaré parella, perquè, en general, a la gent li agraden les persones intel·ligents, de manera que es veuen afectades un gran nombre d'àrees de la meva vida (globalitat). Al contrari, puc pensar que no tinc el tipus d'habilitat intel·lectual requerida per a aquesta assignatura concreta, i que això no em repercutirà en altres assignatures i molt menys en altres àrees de la meva vida.
En la taula següent es presenten alguns exemples tenint en compte les possibles combinacions de les diferents dimensions de les atribucions.

Internes

Externes

Estables

Inestables

Estables

Inestables

Globals

Estudiant que suspèn

"No sóc intel·ligent."

"Em trobo cansat"

"La gent té normalment mala sort en els exàmens"

"Avui és dimarts i tretze."

Home rebutjat

"No resulto atractiu a les dones."

"De vegades la meva conversa avorreix les dones."

"A les dones no els agraden els homes rossos, com jo."

"Les dones de vegades tenen certa predisposició al rebuig."

Específiques

Estudiant que suspèn

"No se'm donen bé les matemàtiques."

"M'avorreixo amb els problemes de matemàtiques."

"La gent té normalment mala sort en els exàmens de matemàtiques."

"L'examen de matemàtiques era el nombre tretze."

Home rebutjat

"No li resulto atractiu a aquesta dona."

"La meva conversa avorreix aquesta dona."

"A ella no li agraden els homes rossos, com jo."

"Ella tenia avui certa disposició a rebutjar-me."

Exemples d'atribucions atenent les seves tres dimensions
Font: adaptat de Buceta (1981)

3.2.1.Estil atribucional optimista i estil atribucional pessimista
La distinció entre estil atribucional optimista o positiu i estil atribucional pessimista o negatiu es deu a Peterson i Seligman (1984) i Peterson i Barrett (1987).
El primer, l'estil atribucional positiu, es caracteritza per fer atribucions internes, estables i globals per als esdeveniments positius, i externes, inestables i especifiques per a fets negatius. Segons Isaacowitz i Seligman (2002), les persones amb un estil cognitiu d'aquestes característiques (aquest patró atribucional s'ha denominat dins de l'àmbit de la psicologia social self-serving attributional bias –'biaix atribucional d'autoservei'– Greenwald, 1980; Miller i Ross, 1975; Weary i Arkin, 1981) presentaran, a llarg termini, un millor perfil afectiu i una probabilitat inferior de simptomatologia depressiva i tindran menys probabilitat de desenvolupar indefensió personal (Abransom et al., 1978) i de fer atribucions globals després de l'exposició a situacions irresolubles (Pasahow, 1980), per la qual cosa constitueix un factor preventiu de la indefensió.
Al contrari, l'estil atribucional negatiu (tendència a explicar les causes d'una manera pessimista) es caracteritza pel patró contrari, i atribueix els esdeveniments negatius a causes internes, estables i globals, i els esdeveniments positius a causes externes, inestables i específiques. Aquest estil representa un factor de risc per a la indefensió i la depressió, i l'estabilitat i la globalitat són les dimensions més rellevants en el desenvolupament de la mateixa, ja que serien les responsables del manteniment dels dèficits al llarg del temps i en diferents situacions (Abramson, Metalsky i Alloy, 1989; Alloy et al., 1988; Peterson, Maier i Seligman, 1993; Seligman et al., 1979).
Característiques de l'estil atribucional optimista i de l'estil atribucional pessimista

Estil atribucional optimista

Estil atribucional pessimista

Atribucions per als esdeveniments positius

Internes, estables i globals

Externes, inestables i especifiques

Atribucions per als esdeveniments negatius

Externes, inestables i especifiques

Internes, estables i globals

Repercussions

  • Millor perfil afectiu

  • Probabilitat de simptomatologia depressiva més baixa

  • Probabilitat d'indefensió personal més baixa

  • Pitjor perfil afectiu

  • Probabilitat de simptomatologia depressiva més alta

  • Probabilitat d'indefensió més alta

3.3.Indefensió personal i indefensió universal

Amb la reformulació de la teoria es comença a considerar la diferència existent entre la indefensió personal i la indefensió universal. Així, es posa l'accent en el fet que no és el mateix que un subjecte que es troba davant d'un problema o una situació irresoluble consideri que ni ell ni la resta de les persones no el poden resoldre (indefensió universal), que pensi que ell concretament no és prou capaç de trobar una solució (indefensió personal). Perquè es produeixi indefensió personal és fonamental que la comparació que fa el subjecte entre ell i la resta de les persones sigui amb individus que es troben en el mateix nivell que ell; és a dir, les persones objecte de la comparació han de tenir característiques similars a ell quant als paràmetres que siguin rellevants en la situació concreta en la qual es troba.
Imagineu-vos que vosaltres –amb els coneixements de matemàtiques que teniu d'educació secundària–, no sou capaços de resoldre un problema matemàtic de gran complexitat; el fet que hi hagi experts en aquesta matèria que siguin capaços de resoldre'l no us generarà indefensió, mentre que si considereu que la resta dels vostres companys de l'aula són capaços de trobar la solució a aquest problema, sí que la podrà generar.
Si relacionem aquests dos tipus d'indefensió amb el tipus d'atribucions fetes pels subjectes, es podria concloure que les atribucions externes i internes es corresponen amb la indefensió universal i personal, respectivament. D'aquesta manera, quan es considera que la causa d'un fracàs escapa del control personal, és a dir, es fa una atribució externa, la indefensió és universal, mentre que si l'atribució és interna, és a dir, es considera la causa del fracàs com una falta d'habilitat o capacitat pròpia, la indefensió és personal.
Tampoc no es pot oblidar la repercussió que ambdós tipus d'indefensió poden tenir en l'autoestima del subjecte.
L'autoestima disminuirà quan la persona no sigui capaç de fer front a un problema però altres persones sí que ho puguin fer (indefensió personal), mentre que l'autoestima no es veurà minvada en cas que ni el mateix subjecte ni la resta de les persones no puguin resoldre el problema (indefensió universal) (Buceta, 1981).
Aquesta distinció té un gran pes en els estats emocionals i l'autoestima dels subjectes. Així, la indefensió personal comporta un dèficit de caràcter emocional i d'autoestima, mentre que la indefensió universal pot no produir aquests dèficits. Tanmateix, els dèficits cognitius o d'aprenentatge i motivacionals apareixen en ambdós casos, ja que el simple fet de considerar que no es té una resposta adequada per a controlar una conseqüència produeix aquests dèficits, independentment que altres persones tampoc no la tinguin.

4.Aspectes rellevants de la indefensió apresa

4.1.Contigüitat i contingència

La teoria de l'estímul-resposta (E-R) posa l'èmfasi únicament en la contigüitat temporal entre la resposta i el reforç: si una resposta és seguida d'un reforç, aquesta quedarà reforçada encara que no hi hagi una relació "real" entre aquests elements.
Al contrari, la teoria de la indefensió apresa proposa que el subjecte és capaç de detectar la relació de causa-efecte, i que pot separar les relacions no causals de les que sí que ho són. El subjecte després de percebre la contingència, o la falta de contingència, es forma una expectativa sobre la contingència futura, i és aquesta expectativa la que es considera crítica per a l'aparició dels dèficits observats. El principi de contingència dóna peu a pensar que el subjecte integra informació sobre les conseqüències de les seves accions, és a dir, el que ocorre després d'emetre una resposta o no emetre-la.

4.2.Controlabilitat i incontrolabilitat

La controlabilitat és un dels aspectes crítics de la teoria de la indefensió apresa. Seligman, el 1975, va afirmar que la indefensió es produïa en cas que els esdeveniments a què un animal era exposat fossin incontrolables, fet que ha estat corroborat per diverses recerques més actuals (per exemple, Maier, 1990).
Un esdeveniment és incontrolable quan el resultat és independent de les respostes voluntàries del subjecte; s'entén per respostes voluntàries aquelles que poden ser modificades per la recompensa i el càstig, és a dir, la seva probabilitat augmenta quan són recompensades i disminueix quan són castigades.
Per esdeveniment incontrolable entenem tot esdeveniment que no podem canviar fem el que fem, aquell en el qual independentment de la resposta que donem sempre ocorrerà el mateix.

4.3.Curs temporal

En la recerca experimental el fenomen d'indefensió apresa, tant en animals com en humans, mostra un curs temporal. Els dèficits que sorgeixen en la indefensió desapareixen passat un temps, que pot variar des de minuts a hores, dies, mesos... segons la severitat (per exemple, Maier, 2001b). En la vida real aquest efecte no és tan clar, ja que no és possible controlar la no-exposició de l'individu a esdeveniments incontrolables, però es pot concloure que la indefensió induïda al laboratori va decaient al llarg del temps, encara que no es coneixen els paràmetres exactes d'aquest curs temporal.
El que sí sembla clar és que quan els individus donen explicacions estables per als seus fracassos les alteracions es prolonguen més al llarg del temps que quan les explicacions donades són de caràcter inestable (Brewin i Sapiro, 1985; Mikulincer, 1988; Weiner, 1979).

4.4.Efecte de generalització

En general, els individus que expliquen els seus fracassos d'una manera global (globalitat) veuen afectat un nombre més gran d'àrees o situacions que els qui els expliquen d'una manera específica (especificitat) (Mikulincer, 1988; Mikulincer i Nizan, 1988; Pasahow, 1980). Aquests últims individus únicament mostraran dèficit d'indefensió en situacions similars a la inicial, però no en les que difereixen de l'original (Alloy et al., 1984).
La generalització és modulada per una sèrie de factors, els quals influeixen, en major o menor grau, en el comportament dels organismes davant d'un esdeveniment incontrolable:

  • Control discriminatori: en éssers humans s'ha demostrat que, de vegades, els subjectes són capaços de discriminar entre situacions controlables i incontrolables, la qual cosa limita la generalització.

  • Significació de l'esdeveniment: els dèficits que apareixen quan un organisme és exposat a un esdeveniment molt traumàtic es poden generalitzar a fets menys traumàtics, però no a l'inrevés.

  • Immunització: els subjectes poden ser immunitzats (és a dir, protegits contra els efectes negatius que apareixen després de l'exposició a una situació incontrolable) mitjançant l'exposició prèvia a situacions en les quals puguin exercir control (Dyck i Breen, 1978; Seligman i Maier, 1976; Yano i Leite-Hunziker, 2000). La immunització és més efectiva si es duu a terme mitjançant l'entrenament amb estímuls controlables i predicibles, que si es duu a terme únicament amb estímuls controlables o només amb estímuls predicibles (de Vicente, Ferrándiz i Pardo, 1991; Ferrándiz i Pardo, 1990).

Des del punt de vista cognitiu, la immunització dependrà de les atribucions que facin les persones més que de la situació o tasca per si mateixa, de manera que els subjectes que es formin l'expectativa que resposta i reforç són contingents seran sensibles a la immunització, mentre que si l'expectativa formada és feble o no té la força suficient, els individus es guiaran per la relació de no-contingència, de manera que desapareixerà la sensibilitat a la immunització.
Factors moduladors de la generalització de la indefensió apresa

Factor modulador

Efectes en la indefensió apresa

Control discriminatori

Els subjectes són capaços de discriminar entre situacions controlables i incontrolables, cosa que limita la generalització.

Significació de l'esdeveniment

Els dèficits que apareixen davant d'un esdeveniment molt traumàtic es poden generalitzar a fets menys traumàtics, però no al contrari.

Immunització

L'exposició prèvia a situacions controlables protegeix els subjectes dels efectes negatius que apareixen després de l'exposició a una situació incontrolable.

4.5.Efecte de facilitació

Davant de situacions incontrolables pot aparèixer l'efecte contrari a la indefensió. Aquest és l'anomenat efecte facilitador, que consisteix en facilitar l'aparició d'una conducta adequada en una fase posterior a la fase de pretractament (Frankei i Snyder, 1978; Job, 1987).
El fet que una mateixa situació incontrolable pugui provocar efectes oposats ha estat interpretat en termes temporals: quan un organisme és exposat a un reforçament no contingent durant un període de temps moderat apareix l'efecte facilitador, mentre que si el període de temps és més elevat es produeix indefensió. Aquest fenomen també ha estat interpretat en funció de la dificultat i de l'esforç que requereix la tasca, de manera que si els subjectes pensen que fracassaran a causa que la tasca té un nivell de dificultat alt, el rendiment posterior serà millor (Frankei i Snyder, 1978).
Costello (1978) i Bekerian (1980) sostenen que la facilitació està més relacionada amb el nivell de motivació dels individus que amb factors cognitius. Aquests autors mantenen que les situacions incontrolables patides en la fase de pretractament augmenten l'ansietat i el nivell d'activació o arousal fins a un punt òptim, de manera que la resposta en la tasca posterior serà facilitada.

5.Dèficits causats per la indefensió apresa

El fenomen d'indefensió apresa està associat a una sèrie de dèficits de pensament, sentiments i accions. La teoria de la indefensió apresa, tant l'original com la reformulada, manté que la incontrolabilitat és el factor crític per a l'aparició dels dèficits i no l'esdeveniment traumàtic per si mateix, ja que llavors no estaríem parlant d'indefensió.
Els efectes als quals dóna lloc la indefensió són molt diversos, i apareixen un aprenentatge erroni de la conducta d'escapada, una disminució de l'activitat en presència dels estímuls aversius, un augment del temps de latència en la conducta, una por condicionada exagerada, ansietat, reducció de la interacció social, etc. (Cemalcilar, Canbeyli i Sunar, 2003; Maier, 1990; Short i Maier, 1993; Will et al., 1998; Yela, Salgado, Gómez, Santamaría i Ayuso et al., 1996).
Perquè es pugui interpretar un fenomen en termes de la teoria de la indefensió apresa s'han de complir tres criteris bàsics (Peterson et al., 1993):

  • Aparició d'una passivitat inapropiada, disminució de les conductes o accions encaminades a resoldre una situació en la qual és possible fer un afrontament eficaç.

  • Aparició d'aquesta passivitat com a conseqüència de la presència d'esdeveniments incontrolables.

  • Les cognicions adquirides durant l'exposició a estímuls incontrolables són les que fan que sorgeixin els dèficits, ja que es generalitzen d'una manera errònia a noves situacions.

Aquests efectes conductuals es produeixen a partir de tres tipus de dèficits generats per la indefensió: motivacionals, cognitius o d'aprenentatge associatiu i emocionals. Segons Overmier (1985) cadascun dels efectes causats per la indefensió té un origen diferent; així, el dèficit motivacional sorgeix com a resultat de la incontrolabilitat de l'esdeveniment negatiu, el dèficit cognitiu o d'aprenentatge associatiu com a conseqüència de la impredictibilitat, i el dèficit emocional per la barreja d'incontrolabilitat i impredictibilitat experimentada pel subjecte (Calef, Choban, Sharer i Dye, 1986; de Vicente, Ferrándiz i Pardo, 1991; Ferrándiz, 1989; Yela, Gómez i Salgado, 2001 a, b).

5.1.Dèficits motivacionals

En una situació de caràcter aversiu els subjectes responen buscant un objectiu determinat: que la seva resposta produeixi alleujament. Si el subjecte percep que pot escapar de la situació estressant es genera un augment de l'activitat fisiològica i cognitiva, la qual cosa prepara l'individu per a dur a terme una actuació adaptativa i eficaç (Valdés i Flores, 1990).
La motivació per respondre davant d'una situació determinada té dos components: drive i incentiu.
El drive fa referència als impulsos determinats biològicament, com la gana o la set, mentre que l'incentiu es refereix a l'anticipació d'un reforç futur.
Aquest últim aspecte de la motivació és el que es veu afectat per les situacions d'incontrolabilitat, ja que perquè els organismes executin respostes voluntàries han de tenir expectatives d'incentiu. Si ens trobem davant d'una situació en la qual l'incentiu de l'alleujament desapareix, perquè el subjecte percep que no pot resoldre la situació de cap manera, les respostes voluntàries tendiran a anar desapareixent, de manera que s'anirà reduint la probabilitat fins a arribar a una actitud de completa passivitat acompanyada de falta d'interès per la tasca, estats emocionals negatius i expectatives de desesperança (Valdés i Flores, 1990; Yela et al., 1996).
Quan un organisme aprèn que les seves respostes no tenen influència sobre els resultats, és a dir, que respostes i resultats són independents, l'expectativa que respondre produirà alleujament va disminuint fins a desaparèixer, per la qual cosa la iniciació de respostes voluntàries es redueix fins a quedar totalment anul·lada, i desapareix la motivació per l'exercici de la tasca. Dit d'una altra manera, la incontrolabilitat disminueix la motivació per a iniciar respostes voluntàries (Peterson, Maier i Seligman, 1993; Seligman, 1975; Yela i Gómez, 2000).
Imagineu-vos que pertanyeu a un club de tennis i que cada tres mesos el club competeix en un campionat municipal. A vosaltres us fa molta il·lusió competir (no tots els membres del club ho poden fer) i per això entreneu molt dur durant tot l'any. Però resulta que l'entrenador no us selecciona mai per a participar en les competicions. No creieu que la vostra motivació disminuiria i deixaríeu d'entrenar tant? Si considereu que les hores d'entrenament i l'esforç que dediqueu a la vostra preparació no tenen relació amb la selecció de l'entrenador, òbviament, deixareu de preparar-vos tan a fons.

5.2.Dèficits cognitius o d'aprenentatge

El principal dèficit cognitiu (també conegut com a dèficit associatiu) consisteix en l'adquisició d'una expectativa d'independència entre resposta i conseqüència, que es tradueix en una dificultat per a aprendre que les conductes pròpies generen un resultat en una situació controlable (per exemple, Yela et al., 1996). Per tant, quan un organisme aprèn, davant d'una situació d'incontrolabilitat, que una determinada conseqüència és independent de la resposta emesa, li resulta més difícil aprendre posteriorment que les seves respostes produeixen algun resultat.
Continuant amb l'exemple de tennis, com que vosaltres heu adquirit l'expectativa que el vostre esforç no té res a veure amb els resultats (ser seleccionats per a participar-hi) encara que us canviïn l'entrenador i aquest últim sí que tingui en compte la vostra dedicació, us serà difícil aprendre que competir o no competir en les olimpíades estarà relacionat amb l'esforç i el temps que dediqueu a entrenar.
La independència entre resposta i resultat s'aprèn d'una manera activa i, com qualsevol altre aprenentatge dut a terme activament, produeix una interferència en l'aprenentatge de les contingències contràries, és a dir, interfereix amb l'aprenentatge de la dependència resposta-resultat.
Segons Minor i els seus col·laboradors (1984) el dèficit cognitiu es pot deure al fet que els estímuls aversius produeixen:
a) un dèficit atencional-perceptual, és a dir, els organismes no atenen a les pistes relacionades amb la seva pròpia resposta i, per tant, no associen la seva resposta amb l'acabament de l'estímul aversiu; o bé
b) un dèficit d'expectativa, el qual fa referència al fet que els organismes tenen un biaix expectacional, per la qual cosa no esperen que hi hagi contingència resposta-resultat en un futur.
Peterson i els seus col·laboradors (1993) mantenen que, després de l'exposició a esdeveniments incontrolables, els subjectes atenen menys a les pistes associades a la seva resposta i no les associen amb l'acabament de l'estímul aversiu. La disminució de l'atenció a aquestes pistes, considerades internes, fa que s'incrementi l'atenció a pistes externes, la qual cosa dificulta un aprenentatge adequat si hi ha pistes externes i aquestes són irrellevants.
En éssers humans, la indefensió apresa produeix l'anomenada disposició cognitiva negativa, segons la qual l'individu creu que l'èxit i el fracàs són independents de les seves accions i, per tant, apareix una dificultat per a aprendre que les seves respostes han estat i seran eficaces, tot i que realment ho hagin estat (Seligman, 1975).
Per a verificar empíricament aquest fenomen s'han utilitzat, entre d'altres, tasques de resolució d'anagrames, tests d'intel·ligència, tasques de substitució de dígits i lletres o tasques de decisió lèxica (per exemple, Cemalcilar et al., 2003), i s'ha fet servir com a element de mesura el temps que triga el subjecte a resoldre la tasca i el nombre d'errors comesos.

5.3.Dèficits emocionals

L'experiència d'incontrolabilitat també produeix canvis emocionals (Seligman, 1975; Peterson, Maier i Seligman, 1993; Yela et al., 1996; Yela i Gómez, 2000). Conèixer que un no controla els fets crea un estat d'ansietat (Short i Maier, 1993), por o apatia (Labrador, 1992) que persistirà fins que: a) el subjecte aprengui que pot controlar l'esdeveniment i, per tant, l'ansietat disminueixi o fins i tot desaparegui totalment, o b) el subjecte sigui conscient que no pot controlar l'estímul aversiu, aquest estímul persisteixi en el temps i la por o l'ansietat donin pas a la depressió (Peterson, Maier i Seligman, 1993; Seligman, 1975; Swendsen, 1997).
Waikar i Carke (1997) afirmen que és a partir de l'expectativa de falta de control sobre els resultats futurs que emergeix l'ansietat, de manera que s'incrementa el nivell d'arousal i apareix hipervigilància quan el subjecte es prepara per a esdeveniments nous. Al contrari, quan es coneix amb certesa que els resultats futurs són negatius, la síndrome que apareix és constituïda per una barreja d'ansietat i depressió.
A més de l'ansietat i la por, s'ha trobat que l'exposició a una estimulació negativa inescapable pot provocar l'aparició d'ira (Miller i Seligman, 1976; Peterson, Maier i Seligman, 1993; Tennen, Guillén i Drum, 1982), i és altament probable quan es fa una atribució externa davant del fracàs. Bodner i Mikulincer (1998) sostenen que quan un mateix se'n considera culpable del fracàs, els sentiments que es generen són de tristesa, mentre que quan el focus d'atenció es dirigeix cap a un altre agent amenaçador sorgeix ira.
Al contrari, hi ha autors que defensen que l'aparició de la ira està relacionada amb atribucions causals de caràcter intern (Rotenberg, Kim i Herman-Stahal, 1998; Weiner, 1985, 1992) o amb atribucions causals d'inestabilitat (Mikulincer, 1994).
L'ansietat, la depressió i la ira són tres emocions estretament relacionades entre elles (Bodner i Mikulincer, 1998; Camuñas et al., 1999; Peterson et al., 1993; Rotenberg et al., 1998). Aquestes tres emocions comparteixen una valència negativa, la qual cosa en pot explicar la correlació elevada, però també se'n pot explicar l'associació si atenem a un altre possible punt en comú: l'existència d'un mateix estil atribucional comú per als fets de caràcter negatiu associat a l'aparició d'aquestes tres emocions negatives, és a dir, l'estil atribucional característic de la indefensió apresa.
Les situacions d'incontrolabilitat també produeixen un decrement dels sentiments de felicitat, confiança i satisfacció (Yela, 1995; Yela et al., 1996), i poden generar fòbia davant de situacions o estímuls nous (Job i Barnes, 1995), la qual cosa provoca que la conducta d'exploració dels subjectes es redueixi d'una manera considerable.
S'han estudiat diferents paràmetres fisiològics que acompanyen aquests dèficit. Per exemple, la conductància de la pell es veu reduïda en els subjectes amb indefensió apresa (per exemple, Gatchel et al., 1975); les úlceres d'estómac i altres alteracions gàstriques són una mesura bastant fiable de l'emocionalitat, ja que apareixen un nombre d'úlceres més gran en rates indefenses que manifesten ansietat (per exemple, Levis, 1976; Steptoe i Appels, 1989) i apareix una disminució de la gana i el pes en rates que no poden controlar la descàrrega que els està sent aplicada (per exemple, Dess et al., 1989; Yela, Salgado, Gómez i Santamaría, 1996, 1998; Yela, Gómez i Salgado, 2001 a, b).
Tots aquests dèficits són accentuats per les expectatives que tenen els subjectes de patir indefensió. D'aquesta manera, els individus amb expectatives altes d'indefensió presenten més sentiments de frustració, de depressió i de vergonya i un nombre inferior de respostes en comparació dels subjectes amb expectatives generals d'indefensió baixes (Yela et al., 1996). A més, les persones amb un nivell d'expectatives d'indefensió baix consideren que en una futura tasca els resultats dependran en major mesura de la seva pròpia actuació i comportament.
En resum, la incontrolabilitat dels esdeveniments aversius provoca un ampli ventall de dèficit, que apareix en una gran varietat de circumstàncies i espècies:

  • Redueix la motivació per a controlar el resultat.

  • Interfereix en l'aprenentatge que hi ha respostes que controlen els resultats.

  • Si el resultat és traumàtic produeix ansietat i por durant un temps i pot donar pas posteriorment a la depressió.

  • Es produeix interferència proactiva, és a dir, haver après la independència entre resposta i resultat fa més difícil aprendre posteriorment que les respostes poden produir resultats.

  • La incontrolabilitat distorsiona la percepció de control.

  • En humans apareix disposició cognitiva negativa.

6.Bases fisiològiques de la indefensió apresa

La recerca sobre les bases bioquímiques, neurals, fisiològiques, en definitiva, s'ha centrat en els canvis neuronals i neuroquímics que poden ser causats per la incontrolabilitat i en el fet de si aquests canvis intervenen en les variacions comportamentals que apareixen en la indefensió apresa. Són molts els mediadors biològics de la indefensió.
En aquest apartat ens centrarem en el paper que la noradrenalina, la serotonina, el GABA i altres neurotransmissors i hormones tenen en el fenomen de la indefensió.

6.1.Noradrenalina

Les primeres recerques sobre les bases neuroquímiques de la indefensió apresa van sorgir en la dècada de 1970 i es van centrar en el paper que exerceix la noradrenalina, principal neurotransmissor colinèrgic. Aquest neurotransmissor es localitza, gairebé d'una manera exclusiva, en un grup de nuclis del pont de Variolo i la medul·la. El nucli més estudiat és el locus coeruleus, ja que les seves neurones contenen el 80% de la noradrenalina total del cervell, i els seus terminals axonals s'expandeixen sobre una àmplia àrea.
Principals vies noradrenèrgiques en l'SNC humà
Weiss i col·laboradors (1981) van trobar que la noradrenalina cerebral era reduïda quan el subjecte era exposat a esdeveniments incontrolables, mentre que si el fet era controlable aquesta substància augmentava. Aquests autors van argumentar que la disminució de la noradrenalina podia ser l'explicació de la indefensió apresa, la responsable dels dèficits d'aprenentatge, de la disminució del nivell d'activació general i dels dèficits motors, ja que la noradrenalina regula diverses funcions generals, com l'arousal o l'estat d'ànim.
El 1986 Weis i Simson van demostrar, a partir de les seves investigacions, que les variacions de noradrenalina en el locus coeruleus eren crucials en la indefensió apresa. Aquest nucli conté els cossos cel·lulars de les neurones de noradrenalina i aquests cossos cel·lulars tenen receptors d'aquesta mateixa substància; per tant, si la noradrenalina activa aquests autoreceptors produeix l'efecte d'inhibir l'activitat d'aquesta neurona, per la qual cosa la noradrenalina alliberada en el locus coeruleus inhibeix l'activitat de les seves pròpies neurones. Aquesta reducció de noradrenalina a determinades regions cerebrals en estats d'indefensió s'ha trobat en gran quantitat de recerques (per exemple, Anisman, Suissa i Sklar, 1981; Petty et al., 1996).
Les conseqüències biològiques de les exposicions a esdeveniments incontrolables varien en funció de si aquesta exposició és crònica o aguda, ja que la noradrenalina no es comporta de la mateixa manera (Weiss, Glazer i Pohorecky, 1976). Si l'exposició és breu s'incrementa la utilització de noradrenalina al cervell fins al punt que aquest nivell deixa enrere la síntesi de noradrenalina nova, moment en què se'n produeix una disminució. La depleció d'aquesta substància es recupera en pocs dies, i desapareixen així els dèficits ocorreguts. Però la simple exposició del subjecte al context en el qual ha tingut lloc la situació d'incontrolabilitat fa que torni a aparèixer una depleció de la noradrenalina, per la qual cosa tornen a sorgir els dèficits de la indefensió (Maier, 2001a).
La reducció de noradrenalina sembla ser una condició necessària però insuficient per a produir el comportament indefens, per la qual cosa és necessari apel·lar a l'estat cognitiu de la indefensió. La disminució de la noradrenalina no cal que impliqui que la cognició no existeix, sinó que n'és un correlat.

6.2.Serotonina

La serotonina també té un paper central en la neuroquímica de la indefensió apresa (Wu et al., 1999).
Igual que la noradrenalina, la serotonina també és reduïda després de l'exposició a un estímul aversiu inescapable, i aquesta reducció és molt patent en el nucli del rafe (Amat et al., 1998 a, b; Amat et al., 2001; Grahn et al., 1999; Maier et al., 1995; Petty et al., 1996). L'efecte que produeix aquest canvi en els nivells de serotonina fa que la projecció d'aquest neurotransmissor durant la fase d'escapada es redueixi, per la qual cosa sembla estar implicat en l'error en la tasca d'escapada a l'estímul aversiu (Amat et al., 1998 a, b). Els baixos nivells de serotonina es recuperen en uns dies, la qual cosa dóna compte del curs temporal de la interferència amb la resposta d'escapada (Maier, 2001).
Principals vies serotoninèrgiques en l'SNC humà
Principals vies serotoninèrgiques en l'SNC humà
Igual que ocorre amb la noradrenalina, l'exposició a les claus contextuals que eren presents durant l'aparició de l'estímul inescapable fa que tornin a emergir els canvis en el nivell de serotonina (Maier, 2001), i la reexposició a aquestes claus pot generar una durada superior de les seqüeles comportamentals, a causa del manteniment de les conseqüències neuroquímiques produïdes per l'estímul inescapable (Maier, 2001; Weiss et al., 1981).

6.3.GABA

Les primeres recerques fetes a fi de conèixer el paper del GABA en la indefensió apresa van ser els estudis duts a terme per Petty i Sherman el 1981. Aquest neurotransmissor és l'inhibidor del cervell més gran, el més abundant i es troba distribuït per tot el sistema nerviós. Igual que en els casos anteriors, el nivell de GABA disminueix després de l'exposició a esdeveniments incontrolables i assoleix uns nivells més reduïts que els trobats en subjectes que no han estat exposats a esdeveniments d'aquest tipus (Drugan et al., 1989; Petty i Sherman, 1981; Petty et al., 1996). A més, s'ha trobat en un experiment amb rates que la injecció de GABA en l'hipocamp fa que els dèficits d'aprenentatge desapareguin, mentre que quan s'hi injecta un receptor antagonista d'aquest neurotransmissor es produeixen els efectes propis de la indefensió (Peterson, 1993).
Les benzodiazepines tenen la propietat de facilitar l'acció del GABA i s'ha comprovat que l'administració d'aquestes substàncies abans de l'exposició a un factor d'estrès redueix l'ansietat i la por, relaxa els músculs i redueix la fatiga cerebral (Paul, Maranfos i Skolnick, 1981), a més de prevenir els dèficits d'aprenentatge (Drugan, Ryan, Minor i Maier, 1984).
A partir de les dades recollides en els diferents estudis duts a terme per a conèixer el paper específic del GABA es pot afirmar que les substàncies que interfereixen en la seva transmissió i produeixen ansietat poden generar els efectes de la indefensió apresa, mentre que les que en faciliten la transmissió i redueixen l'ansietat poden prevenir aquests efectes.

6.4.Altres substàncies

Sembla que l'acetilcolina, la dopamina i algunes hormones, com els corticoesteroides, estan implicades en l'aparició de la indefensió apresa, ja que els experiments demostren que aquestes substàncies s'alteren principalment per factors d'estrès que varien en el seu grau de controlabilitat, i la seva manipulació farmacològica, prèvia a l'exposició, altera l'impacte que el factor d'estrès té en l'organisme (Peterson, 1993).

7.Experimentació en humans

Els resultats obtinguts en experimentació animal i humana són bastant paral·lels; es troben conseqüències molt semblants tant a escala cognitiva com motivacional i emocional. Però també hi trobem diferències, ja que en els éssers humans les conseqüències són determinades per l'estil de vida, les disposicions personals i moltes altres variables que no afecten de la mateixa manera els animals.
El disseny experimental en humans és igual que l'utilitzat amb animals: hi ha tres grups i dues condicions. Els subjectes són avaluats en alguna tasca en què es puguin posar de manifest els dèficits atribuïts a la indefensió apresa després d'estar sotmesos a diferents situacions en funció del grup a què han estat assignats (controlable, incontrolable i no-exposició) i els dèficits apareixen en els individus que han estat exposats prèviament a incontrolabilitat.
En experimentació humana s'han fet servir una gran varietat de procediments experimentals, entre els quals destaquen: resolució d'anagrames, trencaclosques irresolubles i tasques de decisió lèxica, essent l'estímul aversiu més freqüent un soroll d'alta intensitat.
Les mesures més utilitzades per a comprovar l'aparició dels símptomes de la indefensió apresa han estat:

  • Latència de resposta per a mesurar els dèficits motivacionals.

  • Qüestionaris i observació conductual per a mesurar els dèficits emocionals.

  • Nombre d'assaigs necessaris per a resoldre el problema i nombre d'errors comesos a fi de mesurar els dèficits cognitius o d'aprenentatge. També s'han utilitzat els autoinformes com a mesura d'aquest dèficit, però els resultats dels estudis en els quals s'han usat són inconsistents (Alloy, 1982; Tennen, 1982).

7.1.Moduladors de la indefensió apresa

La indefensió apresa no és un fenomen unitari, sinó que és un producte de diferents factors causals, és a dir, un fenomen multidimensional (Mikulincer, 1994; Overmier, 1985). A més d'estar modulada per la controlabilitat i la predicibilitat, la indefensió apresa és influïda per un gran nombre de factors, tant experimentals com individuals o personals.
Seligman (1975) va sostenir que la indefensió no depenia de cap aspecte relacionat amb la freqüència, intensitat, durada o distribució temporal de la descàrrega, ni del lloc on es duu a terme l'entrenament ni on es produeixen els estímuls aversius. Però aquesta afirmació no se sosté després de l'experimentació duta a terme posteriorment (Anisman et al., 1978) i hi ha diferents autors que defensen que el fenomen d'indefensió depèn, en gran manera, de variables experimentals (Anisman et al., 1978; Maier et al., 1979).
7.1.1.Variables experimentals
1) Característiques de la mostra
No totes les poblacions es comporten de la mateixa manera davant dels fets incontrolables, per la qual cosa no es poden extrapolar completament els resultats obtinguts en experiments duts a terme amb nens a poblacions d'adults, pacients psiquiàtrics, estudiants, etcètera.
2) Paràmetres de l'estímul aversiu
Dins dels paràmetres estudiats que influeixen en la indefensió apresa destaquen la intensitat de la descàrrega rebuda (Anisman et al., 1978; Glazer i Weiss, 1976), la sensibilitat a l'estímul aversiu (Yela i Marcos, 1988), l'interval de temps entre la fase de pretractament i la fase del prova i el lloc on es produeixi l'esdeveniment aversiu (Anisman et al., 1978). Els valors que tinguin cadascun d'aquests paràmetres influeixen en l'aparició i la intensitat de la indefensió.
3) Ambigüitat de la situació
El grau d'ambigüitat de la situació a què s'enfronta un individu també influeix en gran manera en el fenomen de la indefensió apresa. Així, s'ha trobat que la indefensió és més severa, sobretot en els subjectes que fan atribucions globals, quan la situació d'incontrolabilitat és ambigua.
4) Presència de companys
Els subjectes amb un estil atribucional extern són menys influïts pels resultats obtinguts pel seu company, mentre que els subjectes interns milloren la seva execució en una segona tasca si han experimentat l'èxit del seu company en la primera, i han fracassat ells. En conclusió, els subjectes que tenen un estil atribucional intern responen davant del fracàs amb una millora en la tasca posterior, almenys en certes circumstàncies (Ferrándiz et al., 1989a; Pittman et al., 1979).
5) Exposició al context en el qual es va produir l'estimulació incontrolable
L'exposició a l'ambient en el qual ha aparegut l'estímul aversiu incontrolable prolonga la durada dels símptomes de la indefensió apresa. Però aquesta exposició únicament és efectiva si es produeix durant el període que segueix l'estímul aversiu, durant el qual és present la interferència amb la resposta d'escapada (Maier, 2001). Perquè es produeixi aquest efecte és necessària la presència de les claus que han estat presents durant l'estimulació aversiva inescapable i no es duplica per l'exposició addicional a altres factors d'estrès o ambients estressants (Maier, 2001 a, b).
Molts dels dèficits comportamentals produïts per la indefensió es generen a causa que l'estímul inescapable indueix estats d'ansietat i estrès (Maier, 1993; Minor et al., 1990). Maier (2001 a, b) sosté que l'exposició a les claus del context fan que tornin a sorgir aquests estats intensos, el que es tradueix en termes de durada superior de la simptomatologia de la indefensió. Són els estats d'ansietat i por, i no el simple fet de recordar la situació per si mateix, els responsables de la prolongació dels dèficits.
Repetides exposicions a aquest context produeixen una prolongació definitiva dels dèficits, és a dir, la indefensió apresa es fa crònica (Maier, 2001a, b).
7.1.2.Variables individuals
Hi ha un ampli nombre de variables que determinen com impacta un fet incontrolable en la psicologia i la fisiologia de l'home (Baucon, 1983; Baucon i Danker-Brown, 1984).
1) Introversió-extraversió
Els subjectes introvertits mostren un rendiment millor que els extravertits després de l'exposició a situacions d'indefensió (Ferrándiz, Olea i Pardo, 1985), però només els extravertits mostren l'efecte de facilitació després d'un entrenament feble en indefensió apresa. A més, les persones agressives, extravertides i amb un bon estat físic i psicològic, quan experimenten un augment en el control o predicibilitat ambiental, obtenen una millora gran en el seu estat de salut i entusiasme vital.
2) Gènere
El gènere és un moderador important dels efectes de la indefensió apresa, ja que entren en joc variables com el nivell d'estrògens en la femella o l'estat hormonal (Jenkins et al., 2001). Les dones semblen mostrar-se més indefenses que els homes en situacions d'execució, en ser menys persistents i mostrar més danys en l'execució.
Així mateix, les dones mostren una tendència més gran que els homes a sentir vergonya i evitar les tasques que els resulten un repte o en les quals senten que les seves habilitats estan sent avaluades (Dickhaeuser i Stiensmeyer, 2002; Dweck i Bush, 1976; Dweck i Gilliard, 1975). Però no solament els afecten més els fracassos, sinó que a més mostren una tendència més gran a la generalització dels efectes negatius a altres situacions noves, la qual cosa genera una expectativa d'èxit més baixa en una àmplia gamma de dominis en comparació dels homes (Dickhaeuser i Stiensmeyer, 2002; Dweck i Licht, 1980). Això ocorre fins i tot en les tasques en les quals les dones han demostrat tenir una gran habilitat.
Al contrari, els homes no solen percebre el fracàs com una falta de competència per la seva part, sinó que l'entenen com una falta de motivació o esforç i consideren la tasca com un repte, la qual cosa els condueix a augmentar la seva persistència davant dels fracassos i millorar així la seva execució (Dweck i Licht, 1980). A més, quan aconsegueixen un èxit el tendeixen a atribuir a les seves habilitats. Ells mostren una tendència més gran a generalitzar els èxits a noves situacions, mostren més confiança i aquesta és més difícil de dissipar.
Per tant, ambdós sexes interpreten els seus èxits i fracassos de manera diferent i tenen diferents punts de vista sobre la implicació de les seves habilitats en els resultats obtinguts. Tenen diferents criteris per a definir els èxits i els fracassos i per a predir els resultats futurs, i difereixen en la persistència mostrada a l'hora d'enfrontar-se a un problema.
3) Locus de control
Com s'ha assenyalat anteriorment, en general, els subjectes que tenen un locus de control extern són més vulnerables a la indefensió. La primera formulació de la indefensió apresa defensa que els subjectes externs es tornen més indefensos perquè perceben que els reforços no depenen d'ells. Al contrari, la reformulació de la teoria manté que la disminució de l'autoestima que es produeix en els subjectes interns els fa més proclius a la indefensió.
D'altra banda, Pittman i col·laboradors (1979) van trobar en les seves investigacions que els subjectes amb un locus de control intern intenten reafirmar el seu control després d'una exposició lleu a una situació incontrolable, però si aquesta és intensa pateixen més efectes d'indefensió que els subjectes externs. En qualsevol cas, els resultats experimentals són una mica ambigus i equívocs, ja que influeix molt el procediment experimental usat.
4) Autocontrol
Segons Rosenbaum i Ben-Ari (1985) l'autocontrol és la variable que intervé en els fracassos incontrolables, que és poc rellevant en els èxits del mateix tipus. Aquests autors van observar que els individus que fan servir mètodes d'autocontrol efectius són menys vulnerables a la indefensió apresa en situacions de fracàs incontrolable. Van arribar als resultats següents després de l'estudi d'aquesta qüestió més en profunditat: a) els subjectes amb puntuacions baixes en la variable autocontrol mostraven grans dèficits després de l'exposició a diversos fracassos incontrolables, mentre que els subjectes amb puntuacions altes no mostraven dèficits tan severs; b) quan els subjectes eren exposats a situacions positives incontrolables el patró s'invertia, és a dir, els subjectes amb puntuacions baixes en autocontrol experimentaven un efecte facilitador en l'èxit incontrolable, mentre que els subjectes amb puntuacions altes mostraven dèficits.
Moduladors de la indefensió apresa en humans

Variables experimentals

  • Característiques de la mostra

  • Paràmetres de l'estímul aversiu

  • Ambigüitat de la situació

  • Presència de companys

  • Exposició al context en el qual es va produir l'esdeveniment incontrolable

Variables individuals

  • Gènere

  • Locus de control

  • Autocontrol

8.Prevenció i teràpia

Hi ha diverses teràpies encaminades a eliminar els efectes produïts per la indefensió apresa mitjançant l'augment de l'autoestima, l'entrenament assertiu, l'increment de l'estat emocional positiu, l'aplicació de desensibilització sistemàtica, l'assignació gradual de tasques, els programes de teràpia directiva (en els quals es força el subjecte perquè respongui), els programes de discriminació d'esdeveniments, la modificació d'atribucions, les teràpies cognitives o l'ús de fàrmacs (per exemple, Raps, Peterson, Reinhard, Abramson i Seligman, 1982).
Abramson, Seligman i Teasdale (1978) i Seligman (1981) van elaborar quatre estratègies d'intervenció terapèutica, les quals inclouen els aspectes següents:
1) Canviar la probabilitat estimada del resultat negatiu modificant l'ambient de manera que es redueixi la possibilitat d'ocurrència d'esdeveniments aversius i s'augmenti la de fets positius.
2) Reduir la desitjabilitat dels resultats preferits i la dels inassolibles, i també l'aversivitat dels resultats inevitables.
3) Modificar les atribucions no realistes per als èxits i els fracassos cap a atribucions més realistes i adaptatives, de manera que s'aconsegueixi que els fracassos s'atribueixin a factors externs, específics i inestables i els èxits a factors interns, globals i estables.
4) Canviar les expectatives d'incontrolabilitat a controlabilitat i entrenar el subjecte en habilitats concretes per a executar respostes apropiades.
Aquestes quatre propostes d'intervenció encaixen en l'esquema de la teoria reformulada de la indefensió apresa de la manera següent:
Proposta d'intervencions terapèutiques en termes de la reformulació de la indefensió apresa
Font: Abramson, Seligman i Teasdale (1978)
Font: Abramson, Seligman i Teasdale (1978)
Hi ha diferents tècniques que immunitzen els subjectes contra els efectes de la indefensió apresa, les quals difereixen en els mecanismes implicats i en el grau en el qual influeixen la percepció de la contingència i les explicacions donades pels subjectes. A continuació, es detallen les que han adquirit més rellevància en la recerca.

8.1.Experiències prèvies de controlabilitat i creença de controlabilitat

Quan un animal és exposat a esdeveniments controlables abans de ser exposat a fets incontrolables, l'aprenentatge posterior és millor, ja que el fet d'experimentar la contingència entre respostes i resultats facilita l'expectativa sobre la contingència futura. Han estat molts els investigadors que han demostrat l'efectivitat de les experiències prèvies de controlabilitat en la immunització contra els efectes de la indefensió apresa (per exemple, Buchwald, Coyne i Cole, 1978; Ramírez, Maldonado i Martos, 1992).
Seligman i Maier (1967) van trobar que els subjectes poden ser immunitzats contra la indefensió si se'ls sotmet abans de la fase de pretractament a un condicionament d'escapada, la qual cosa interfereix proactivament amb l'aprenentatge produït davant descàrregues inescapables. Aquest efecte ha estat demostrat en un gran nombre d'experiments (per exemple, Hirt i Genshaft, 1981), i és conegut com a domini après. A més, Williams i Maier (1977) van comprovar que la immunització es podia transferir d'una situació a una altra i que era més efectiva com més semblants fossin les situacions.
D'altra banda, el simple fet que algú ens digui que podem exercir control sobre la situació redueix els efectes de la indefensió; aquesta reducció és més acusada si considerem que la persona que ens ho diu està ben informada. Al contrari, que ens diguin que un esdeveniment és incontrolable pot produir indefensió apresa.
Imagineu-vos que acabeu la carrera de Psicologia i decidiu presentar-vos a l'examen del PIR i un amic vostre, que va acabar la carrera un any abans i ja va fer l'examen, us comenta que el PIR és un tipus de prova que si te la prepares bé la superes. Aquesta informació, que prové d'una persona ben informada, ajudarà que no us sentiu indefensos durant la preparació de l'examen, mentre que si aquest mateix amic us explica que feu el que feu l'examen del PIR no el superareu, pot generar en vosaltres indefensió.
Geer, Davison i Gatchel (1970) van comprovar que els subjectes que creien tenir un control van manifestar una resposta galvànica de la pell inferior i menys ansietat en comparació dels subjectes que creien no tenir-lo. Això posa de manifest que és l'expectativa i no les condicions objectives de controlabilitat el que determina l'aparició dels dèficits d'indefensió.

8.2.Control discriminatori

Quan una persona ha après en un lloc determinat que pot exercir control sobre la situació però pateix situacions d'indefensió en un altre lloc, aquesta persona ha de discriminar entre el diferent grau de control a què s'enfronta en ambdós contextos. Si aquesta discriminació es produeix, la indefensió d'una situació no afectarà l'actuació en la resta de les àrees.
Maier (1990) manté que davant de situacions incontrolables apareixen, a més dels dèficits de rendiment característics, dos tipus de por: un condicionat a les claus contextuals de la fase d'incontrolabilitat, i un altre relacionat amb la sensibilització que es produeix davant de la presència de l'estímul aversiu (vegeu també Mineka et al., 1984; Jackson i Minor, 1988; Williams, 1987; Yela, Gómez i Salgado, 2001). Així, quan l'individu es troba davant d'una situació controlable en què disposa de pistes externes situacionals o claus contextuals i és capaç de discriminar les diferents situacions –incontrolable enfront de controlable–, es pal·lien els efectes de la indefensió en les situacions controlables (Ferrándiz i de Vicente, 1997).

8.3.Senyal de cessació i senyal de seguretat

Ferrándiz i Pardo (1990) i Ferrándiz i de Vicente (1992) van comprovar que presentar un senyal just després d'un estímul aversiu inescapable redueix la por condicionada d'aquest estímul i, per tant, els subjectes en aquesta situació es comporten d'una manera similar als subjectes exposats a descàrregues escapables (vegeu, també, Jackson i Minor, 1988; Minor, 1990; Mineka, Cook i Miller, 1984). El senyal extern adquireix propietats inhibitòries de la por, ja que assenyala que vindrà un període de descans (senyal de cessació).
Representació del senyal de cessació
Representació del senyal de cessació
Hi ha altres explicacions per a aquest fet, donades per Maier i Keith (1987) i Mineka i col·laboradors (1984). Aquests autors proposen que la presentació d'un estímul determinat després de l'aparició d'un estímul aversiu altera la informació sobre la independència entre la resposta i l'acabament de l'estímul aversiu, ja que actua com a factor de distracció, la qual cosa es tradueix en l'eliminació dels efectes negatius de la indefensió.
Arran de l'experiència d'esdeveniments traumàtics incontrolables els subjectes es tornen indefensos, excepte en presència d'un estímul o senyal de seguretat que predigui d'una manera fiable que els subjectes es troben en una situació o un moment segur. En absència d'aquest senyal de seguretat els subjectes es mostren ansiosos, permanentment activats fisiològicament i amb por crònica en comparació dels subjectes que sí tenen aquest senyal (Vera-Villarroel i Alarcón, 2000). Aquesta hipòtesi està relacionada amb el concepte de predicibilitat, ja que quan hi ha un senyal de seguretat, l'estímul aversiu és completament predicible. Sembla que els subjectes prefereixen patir una por aguda (quan apareix l'estímul aversiu, però existeix senyal de seguretat) que ansietat o por crònica (durant tot el temps, ja que desconeixen quan apareixerà l'estímul aversiu).
Representació del senyal de seguretat
Representació del senyal de seguretat
Però la hipòtesi del senyal de seguretat ha de ser matisada per la durada del període de temps de seguretat de què disposa el subjecte. D'aquesta manera, els períodes de seguretat més amplis, durant els quals el subjecte no està activat fisiològicament, són els que aconsegueixen un nivell més baix d'ansietat o por condicionada (Yela, Gómez i Salgado, 2001).
La combinació del senyal de seguretat i el senyal de cessació constitueix la forma d'immunització més efectiva.

8.4.Augment de la predicibilitat i grau de control

Lazarus i Folkman (1984) descriuen la situació d'impredictibilitat de la manera següent:

"El fet de no saber amb certesa si ocorre un esdeveniment determinat pot donar lloc a un procés d'avaluació dilatat i a una reavaluació que genera pensaments, sentiments i conductes conflictives, que, al seu torn, creen sentiments de desesperança i finalment confusió".

R. Lazarus i S. Folkman (1984). Stress. Appraisal and coping (p. 114). Nova York: Springer Publishing Company.

La predicibilitat fa referència al grau de probabilitat que un esdeveniment aparegui a partir d'un senyal o clau (Yela, Salgado, Gómez i Santamaría, 1996). Però la predicibilitat no és una qüestió de tot o res, ja que hi ha situacions en les quals un estímul pot ser predicible, però no en un 100%, per la qual cosa no sempre s'està completament segur de l'aparició o no-aparició d'aquest estímul. Aquest concepte es pot representar de la manera següent:
Representació gràfica del concepte de predicibilitat
Representació gràfica del concepte de predicibilitat
En el punt B, l'absència de to és un predictor perfecte de l'estímul aversiu, igual que la presència de to en el punt A, mentre que la situació contrària (aparició de to en B i absència en A) prediu perfectament l'absència d'estímul aversiu. Però en la línia diagonal, l'estímul es presenta de vegades amb to i de vegades sense to, la qual cosa fa l'ambient impredicible. D'aquesta manera, com més petit és el grau de predicibilitat de l'estímul aversiu, és a dir, més a prop de la línia diagonal es troba l'ambient, més gran és el grau d'incertesa del subjecte, per la qual cosa es generarà un nivell més gran d'estrès i ansietat i, per tant, d'indefensió.
Jackson i Minor (1988) van trobar que els esdeveniments aversius incontrolables predicibles no generen nivells de por tan elevats com els no predicibles, ja que utilitzar estímuls que avisin que un esdeveniment aversiu tindrà lloc (en l'estudi de Jackson i Minor era un canvi en la il·luminació) fa que, en els subjectes exposats a aquestes situacions, les reaccions de por i els dèficits propis de la indefensió siguin iguals que els que sorgeixen en subjectes exposats a situacions aversives controlables. Aquests resultats han estat corroborats més tard per diferents autors (per exemple, Ferrándiz i Pardo, 1990; Ferrándiz i de Vicente, 1992) els quals van trobar que els subjectes que experimentaven senyals d'advertència en situacions incontrolables presentaven un rendiment similar a l'aconseguit pel grup amb controlabilitat.
A partir dels resultats i de la consideració de les paraules de Lazarus i Folkman, es pot considerar que en la intervenció el que s'ha de fer és intentar incrementar la predicibilitat de l'ambient, ja que com més gran sigui la predicibilitat, menys són els dèficits d'indefensió apresa que s'originen.

8.5.Proporció de feedback o retroalimentació

El fet de proporcionar retroalimentació als subjectes en l'entrenament d'escapada-evitació sembla eficaç a l'hora d'immunitzar contra la indefensió apresa, ja que millora l'aprenentatge i disminueix els efectes de la indefensió apresa (Ferrándiz i de Vicente, 1992; Jackson i Minor, 1988; Mineka, Cook i Miller, 1984; Volpicelli, Ulm i Altenor, 1984). S'ha demostrat que la manera més efectiva de reduir els dèficits produïts per la indefensió és mitjançant l'aplicació de retroalimentació en un 50% dels assaigs (Ferrándiz i de Vicente, 1995 a, b, c), ja que aquesta retroalimentació actua com a reforçador intermitent.
En qualsevol cas, l'aplicació d'un estímul de retroalimentació en situacions incontrolables genera una interferència proactiva, la qual cosa produeix una atenuació dels dèficits generats per la indefensió (Ferrándiz i Vicente, 1995a, b, c, 1997; Minor, Traumer, Lee i Dess, 1990).

8.6.Programes de reforçament

En intentar comparar l'eficàcia de diferents programes de reforçament en la inversió dels dèficits produïts per la indefensió apresa, s'ha pogut comprovar que tant els programes de reforçament continu com els de reforçament intermitent són eficaços a l'hora d'invertir els dèficits de rendiment, i aquests últims són els que provoquen una persistència més gran d'aquesta inversió (Nation, Cooney i Gartrel, 1979; Yela i Marcos, 1992). A més, ambdós tipus de programes milloren considerablement l'estat d'ànim dels subjectes i disminueixen els sentiments de frustració i tristesa (Yela, 1996).
En la fase de tractament dels dèficits, tant en el cas de rebre reforç continu com intermitent, els subjectes mostraven un increment de l'interès per la tasca i també dels seus sentiments d'alegria, satisfacció i confiança, i no hi havia diferències significatives entre ells i els individus que pertanyien al grup d'escapada o al grup control. Al contrari, el grup que no va rebre reforçament en cap moment mostrava un descens de l'interès i de les reaccions emocionals positives (Yela, 1996).

Exercicis d'autoavaluació

Preguntes breus
1) Expliqueu breument en què consisteix el fenomen de la indefensió apresa.

2) Quins són els dèficits principals que produeix la indefensió apresa? Expliqueu-los breument.

3) Feu un esquema del disseny triàdic usat per a l'estudi de la indefensió apresa.

4) Quines van ser les principals crítiques a la formulació inicial de la indefensió apresa?

5) Expliqueu breument a què es refereixen els conceptes d'internalitat-externalitat, estabilitat-intestabilitat i globalitat-especificitat.

Preguntes de diferents alternatives6) Un dels conceptes fonamentals que va introduir la reformulació de la teoria de la indefensió apresa va ser...

a) el locus de control.
b) l'estil atribucional.
c) el disseny triàdic.

7) Dins del disseny triàdic usat en l'estudi de la indefensió, el grup en què els subjectes són exposats a un esdeveniment que poden controlar es denomina...

a) grup escapable.
b) grup inescapable.
c) grup control.

8) Segons la reformulació de la indefensió apresa, perquè apareguin els dèficit d'indefensió és imprescindible que...

a) els subjectes percebin la no-contingència entre respostes i conseqüències.
b) els subjectes facin atribucions causals sobre aquesta no-contingència.
c) la situació sigui de caràcter apetitiu.

9) El fet de considerar que no he aprovat l'assignatura de Psicologia de l'aprenentatge perquè el dia de l'examen no em concentrava en l'examen un tipus d'atribució...

a) específica i inestable.
b) global i estable.
c) global i inestable.

10) Les persones amb un estil atribucional optimista faran per als esdeveniments positius atribucions de caràcter...

a) internes, estables i globals.
b) externes, inestables i especifiques.
c) externes, inestables i especifiques.

Preguntes de completar frases:
11) La teoria de la indefensió apresa va ser formulada, el 1975, per _______________________________________________________________

12) El tipus d'indefensió en què els resultats són incontrolables no únicament per a un subjecte es denomina _______________________________

13) La variable cognitiva que reflecteix la manera com la gent explica les causes dels esdeveniments que els succeeixen es denomina ___________________________

14) Els tres principals neurotransmissors implicats en el fenòmen de la indefensió apresa són _________________________________________

15) Esmenteu cinc mètodes per a prevenir la indefensió apresa ___________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________

Exercicis d'autoavaluació
1. Podeu consultar l'apartat de la introducció i l'apartat de la formulació inicial de la indefensió apresa.
2. Podeu consultar l'apartat "Dèficits causats per la indefensió apresa".
3. Podeu consultar l'apartat "Metodologia experimental per a l'estudi de la indefensió apresa".
4. Podeu consultar l'apartat de "Crítiques al model".
5. Podeu consultar l'apartat "Estil atribucional".
6. a) Incorrecte.
b) Correcte.
c) Incorrecte.

7. a) Correcte.
b) Incorrecte.
c) Incorrecte.

8. a) Incorrecte.
b) Correcte.
c) Incorrecte.

9. a) Correcte.
b) Incorrecte.
c) Incorrecte.

10. a) Correcte.
b) Incorrecte.
c) Incorrecte.

11. Martin Seligman.
12. Indefensió universal.
13. Estil atribucional.
14. Noradrenalina, serotonina i GABA.
15. Experiències prèvies de controlabilitat i creença de controlabilitat, control discriminatori, senyal de cessació i senyal de seguretat, augment de la predicibilitat i grau de control, proporció de retroalimentació.

Glossari

àcid gamma-aminobutíric GABA m
Principal neurotransmissor inhibidor cerebral. Substàncies químiques depressores del sistema nerviós central, com, per exemple, les benzodiazepines, provoquen un alliberament de GABA.
disseny triàdic m
Disseny experimental utilitzat per a estudiar la indefensió apresa que permet conèixer si la indefensió és causada per la incontrolabilitat de l'estímul inescapable o per algun paràmetre d'aquest estímul.
drive m
Estat intern de l'organisme que activa o vigoritza el comportament. Exemples clàssics de drive són la gana i la set.
estrogen m
Hormona sexual femenina, produïda principalment pels ovaris, que produeix el desenvolupament mamari, de l'úter i la vagina, i influeix en els trets generals del cos femení.
hipocamp m
Estructura cerebral situada al lòbul temporal que forma part del sistema límbic i participa en la memòria i l'aprenentatge.
incentiu m
Objecte o esdeveniment, en general extern al subjecte, que es produeix com a conseqüència de la conducta i que activa o inhibeix l'execució d'aquesta conducta en el futur.
interferència proactiva f
Efecte negatiu que una informació prèvia té sobre l'aprenentatge de nova informació.
locus de control m
Terme, introduït per Rotter, que fa referència a l'expectativa de connexió entre característiques personals, accions i resultats. Pot ser intern (quan es considera que els resultats depenen del mateix esforç o habilitat) o extern (els resultats depenen del destí, l'atzar o altres persones).
noradrenalina f
Neurotransmissor cerebral de caràcter excitador, del grup de les catecolamines, relacionat amb els estats d'ànim i el nivell d'activitat física i mental.
serotonina f
Neurotransmissor cerebral, del grup de les monoamines, implicat en la regulació de l'estat d'ànim, la son, el dolor, la sexualitat i la gana, entre altres funcions.
temps de latència m
Mesura que es refereix al període de temps que passa entre dos esdeveniments. En l'àmbit de la recerca fa referència a l'interval de temps entre la presentació d'un estímul i la resposta que emet el subjecte.
teoria de l'atribució f
Teoria proposada per Heider segons la qual els éssers humans fem inferències sobre les conductes i els esdeveniments de la nostra vida en termes de relacions causals intuïtives.

FAQ

La indefensió apresa constitueix un fenomen psicològic realment interessant i més freqüent del que voldríem en la vida quotidiana. Al llarg d'aquest mòdul hem aprofundit en com es produeix la indefensió i quins són els dèficit que provoca en els subjectes que la pateixen, per la qual cosa heu d'estar en condicions d'identificar aquest fenomen quan succeeix al vostre voltant.
Per a comprovar els vostres coneixements i el vostre grau de comprensió d'aquest procés us proposem el següent: penseu en alguna situació de la vostra vida en la qual us hàgiu sentit indefensos (tal com es descriu formalment la indefensió apresa) i intenteu saber quina va ser la causa d'aquesta indefensió (quina va ser la no-contingència, quines conductes no es van correspondre amb els resultats esperats), quines atribucions vau fer d'aquest fet, que vau pensar que succeiria en el futur i si considereu que es tracta d'indefensió personal o universal. A més, penseu quin dèficit va produir en vosaltres, tant motivacionalment i emocionalment com en l'àmbit de l'aprenentatge.
A més del procés per si mateix, heu de conèixer i comprendre la metodologia experimental que s'usa per a estudiar la indefensió i els seus dèficits, els aspectes fonamentals del fenomen (contigüitat, contingència, controlabilitat, etc.), i també les diferències entre la primera formulació de la teoria i la seva reformulació tres anys més tard. Què és l'estil atribucional? A què es refereixen els termes d'internalitat-externalitat, estabilitat-inestabilitat i globalitat-especificitat? Considereu que teniu un estil atribucional optimista o pessimista?
També és fonamental que conegueu les bases fisiològiques de la indefensió, ja que els processos fisiològics subjeuen als psicològics, i és necessari entendre tant els uns com els altres, igual que és imprescindible conèixer les maneres de combatre l'aparició de la indefensió apresa (i prevenir-la en la mesura que es pugui).
Finalment, després d'estudiar aquest mòdul heu de tenir clares les variables que influeixen en el fenomen de la indefensió en els humans i el modulen, ja que es tracta d'un aspecte molt estudiat en els últims anys.

Bibliografia

Bibliografia recomanada
Peterson, C. i Bossio, L. M. (1991). Health and optimism. Nova York: Free Press.
Peterson, C. (1982). Learned helplessness and health psychology. Health Psychology, 1(2), 153
Peterson, C. (1985). Learned helplessnes: fundamental issues in theory and research. Journal of Social and Clinical Psychology, 3, 248 - 254.
Seligman, M. E. P. (1975). Helplessness: on depression, development and death. San Francisco: Freeman. Traducció al castellà (1991; 5a. ed.): Indefensión: en la depresión, en el desarrollo y en la muerte. Madrid: Debate.
Seligman, M. E. P. (2005). La auténtica felicidad. Barcelona: Ediciones B, SA.
Referències bibliogràfiques
Abramson, L. Y., Metalsky, G. I., i Alloy, L. B. (1989). Hopelessness depression: a theory-based subtypo of depresion. Psychological Review, 96, 358-372.
Abramson, L. Y., Seligman, M. E. P., i Teasdale, J. (1978). Learned helplessness in humans: critique and reformulation. Journal of Abnormal Psychology, 87, 49-74.
Albert, M. i Geller, E. S. (1978). Perceived control as a mediator of learned helplessness. American Journal of Psychology, 9(3), 389-400.
Alloy, L. B. (1982). The role of perceptions and attributions for response-outcome noncontingency in learned helplessness: a commentary and discusion. Journal of Personality, 50(4), 443-479.
Alloy, L. B. i Abramson, L. Y. (1979). Judgment of contingency in depressed and nondepressed students. Journal of Experimental Psychology: General, 108, 441-485.
Alloy, L. B., Hartlage, S., i Abramson, L. Y. (1988). Testing the cognitive diathesis-stress theory of depression: issues of research design, conceptualization and assessment. A L. Alloy (Ed.), Cognitive processes in depression (pp. 31-73). Nova York: Guilford Press.
Alloy, L. B., Peterson, C., Abramson, L. Y., i Seligman, M. E. P. (1984). Attributional style and the generality of learned helplessness. Journal of Personality and Social Psychology, 46 (3), 681-687.
Amat, J., Matus-Amat, P., Watkins, L., i Maier, S. (1998a). Escapable and inescapable stress differentially alter extracelular levels of 5-T in the basolateral amygdala of the rat. Brain Research, 812, 113-120.
Amat, J., Matus-Amat, P., Watkins, L., i Maier, S. (1998b). Escapable and inescapable stress differentially and selectively alter extracelular levels of 5-HT in the ventral hippocampus and dorsal periaqueductal gray of the rat. Brain Research, 797, 12-22.
Amat, J., Sparks, P., Matus-Amat, P., Griggs, J., Watkins, L., i Maier, S. (2001). The role of habenular complex in the elevation of dorsal raphe nucleus serotonin and the changes in the behavioral responses produced by uncontrollable stress. Brain Research, 917(1), 118-126.
Anisman, H., De Catanzaro, D., i Remington, G. (1978). Escape performance following exposure to inescapable shock: deficit in motor response maintenance. Journal of Experimental Psychology: Animal Behavior Processes, 4, 197-218.
Anisman, H., Irvin, J., Beauchamp, C., i Zacharko, R. (1983). Cross-stressor inmunization against the behavioral deficits introduced by uncontrollable shock. Behavioral Neuroscience, 97, 452-461.
Anisman, H., Suissa, A., i Skalar, L. (1980). Escape deficits induced by uncontrollable stress: antagonism by dopamine and nerepinephrine agonists. Behavioral and Neural Biology, 28(1), 34-47.
Baucom, D. H. i Danker, P. (1984). Sex role identity and sex stereotyped tasks in the development of learned helplessness in women. Journal of Personality and Social Psychology, 46(2), 422-430.
Bekerian, D. D. (1980). The effects of learned helplessness manipulations on perceptual responding: a signal detection theory analysis. Quarterly Journal of Experimental Psychology, 32, 571-584.
Bodner, E. i Mikulincer, M. (1998). Learned helplessness and the occyrrence of depressive-like and paranoid-like responses: the role of attentional focus. Journal of Personality and Social Psychology, 74, 1010-1023.
Brewin, C. R. i Shapiro, D. A. (1985). Selective impact of reattribution of failure instructions on task performance. British Journal of Social Psychology, 24(1), 37-46.
Buceta, J. M. (1981). Learned helplessness: un acercamiento experimental al estudio de la depresión. Facultat de Filosofia i Ciències de l'Educació. Secció Psicologia. UCM.
Buchwald, A., Coyne, J., i Cole, C. (1978). A critical evaluation of the learned helplessness model of depression. Journal of Abnormal Psychology, 87(1), 180-193.
Calef, R., Choban, M., Sharer, J., i Dye, J. (1986). The eddects of inescapable shock on the retention of previously learned response in an appetitive situation with delay of reinforcement. Bulletin of the Psychosomatic Society, 24, 213-216.
Camuñas, N., Pérez Nieto, M., Ferrándiz, P., Miguel-Tobal, J., Cano-Vindel, A., i Iruarrizaga, I. (1999). Ansiedad, depresión e ira: relaciones entre el estilo atribucional y las emociones negativas. Ansiedad y Estrés, 5, 175-189.
Cemalcilar, Z., Canbeyli, R., i Sunar, D. (2003). Learned helplessness, therapy, and personality traits: an experimental study. Journal of Social Psychology, 143(1), 65-81.
De Vicente, F., Ferrándiz, P., i Pardo, A. (1991). Entrenamiento con descargas escapables y/o predecibles sobre la conducta de escape. Revista de Psicologia General y Aplicada, 44(3), 299-304.
Dess, N., Raizer, J., Chapman, C., i Garcia, J. (1989). Stressors in the learned helplessness paradigm: effects on body weight and conditioned taste aversion in rats. Physiology and Behavior, 44(4-5), 483-490.
Dickhaeuser, O. i Stiensmeyer-Pelster, J. (2002). Erlernte Hilflosigkeit am Computer? Geschlechtsunterschiede in computerspezifischen attributionen. Psychologie in Erziehung und Unterricht, 49(1), 44-55.
Drugan, R. C., Morrow, A. L., Weizman, R., i Weizman, A. et al. (1989). Stress-induced behavioral depression in the rat is associated with a decrease in GABA receptor-mediated chloride ion flux and brain benzodiazepine receptor occupancy. Brain Research, 487(1), 45-51.
Drugan, R. C., Ryan, S. M., Minor, T. R., i Maier, S. F. (1984). Librium prevents the analgesia and shuttlebox escape deficit typically observed following inescapable shock. Pharmacology, Biochemistry and Behavior, 21(5), 749-754.
Dweck, C. i Licht, B. (1980). Learned helplessness and intellectual achievement. A J. Garber i M. E. P. Seligman (Ed.), Human helplessness: thepry and applications. Nova York: Academic Press.
Dweck, C. S. i Busch, E. S. (1976). Sex differences in learned helplessness: differential debilitation with peer and adult evaluators. Developmental Psychology, 12, 147-156.
Dweck, C. S. i Gilliard, D. (1975). Expectancy statements as determinants of reactions to failure: Sex differences in persistence and expectancy change. Journal of Personality and Social Psychology, 32(6), 1077-1084.
Dyck, D. i Breen, L. (1978). Learned helplessness, immunization and importance of task in humans. Psychological Reports, 43(1), 315-321.
Ferrándiz, P. i de Vicente, F. (1992). El efecto de los estímulos predecibles y del feedback en los déficit producidos por descargas inescapables. Investigaciones Psicológicas, 11, 47-56.
Ferrándiz, P. i de Vicente, F. (1995a). Effects of feedback stimulis in fear conditioned with escapable and inescapable shocks in rats. Psicothema, 7, 351-359.
Ferrándiz, P. i de Vicente, F. (1995c). El papel de la prediccion y del feedback en contextos apetitivos no-contingentes y su influencia en el aprendizaje discriminativo. Revista Interamericana de Psicologia, 29(2), 201-213.
Ferrándiz, P. i de Vicente, F. (1997). The conditioned attention theory and bifactorial theory on the learned helplessness syndrome in appetitive contexts. International Journal of Psychology, 32 (6), 399-408.
Ferrándiz, P. i Pardo, A. (1990). Immunization to learned helplessness in appetitive noncontingent contexts. Animal Learning and Behavior, 18(3), 252-256.
Ferrándiz, P. (1989a). Indefensión aprendida. A J. Pinillos i J. Mayor (Ed.), Aprendizaje y Condicionamiento. Madrid: Alhambra.
Ferrándiz, P. (1989b). Immunization, controllability and predictability in noncontingent context. En Bond, NW. & Siddle, DAT. (eds.). Psychobiology: Issues and applications. New York: North-Holland Elsevier Science Publishers.
Ferrándiz, P. i de Vicente, F. (1995b). The effects of predictability and feedback in appetitive discrimination test. Interamerican Journal of Psychology, 29, 201-213.
Ferrándiz, P., Olea, J., i Pardo, A. (1985). Efecto modulador del rasgo introversión-extroversión sobre el entrenamiento en indefension aprendida. Boletín de Psicologia, 9, 99-115.
Frankel, A. i Snyder, M. L. (1978), Poor performance following unsolvable problems: learned helplessness or egotism?. Journal of Personality and Social Psychology, 36(12), 1415-1423.
Gatchel, R., Paulus, P., i Maples, C. (1975). Learned helplessness and self-reported affect. Journal of Abnormal Psychology, 84, 732-734.
Geer, J. H., Davison, G. C., i Gatchel, R. I. (1970). Reduction of stress in humans through nonveridical perceived control of aversive stimulation. Journal of Personality and Social Psychology, 16(4), 731-738.
Glazer, H. I. i Weiss, J. M. (1976). Long-term interference effect: An alternative to learned helplessness. Journal of Experimental Psychology: Animal Behavior Processes, 2(3), 202-213.
Grahn, R., Will, M., Hammack, S., Maswood, S., McQueen, M., Watkins, L., i Maier, S. (1999). Activation of serotonin-immunoreactive cells in the dorsal raphe nucleus in rats exposed to an uncontrollable stressor. Brain Research, 826(1), 35-43.
Greenwald, A. (1980). The totalitarian ego: Fabrication and revision of personal history. American Psychologist, 35, 603-618.
Griffith, N. (1977). Effects of noncontingent success and failure on mood and performance. Journal of Personality, 45, 442-457.
Hirt, M. i Genshaft, J. L. (1981). Immunization and reversibility of cognitive deficits due to learned helplessness. Personality and Individual Differences, 2(3), 191-196.
Isaacowitz, D. i Seligman, M. (2002). Cognitive style predictors of affect change in older adults. International Journal of Aging and Human Development, 54(3), 233-253.
Jackson, R. i Minor, T. (1988). Effects of signaling inescapable shock on subsequent learning: implications for theories of coping and learnedd helplessness. Journal of Experimental Psychology: Animal Behavior Processes, 14, 390-400.
Jenkins, J., Williams, P., Kramer, G., Davis, L., i Petty, F. (2001). The influence of gender and the estrous cycle on learned helplessness in the rat. Biological Psychology, 58(2), 147-158.
Job, R. i Barnes, B. (1995). Stress and consumption: inescapable shock, neophobia and quinine finickiness in rats. Behavioural Neuroscience, 109, 106-116.
Job, R. (1987). Learned helplessness in an appetitive discretc-trial T-maze discrimination test. Animal Learning and Behavior, 16, 451 - 460.
Kelley, H. H. (1967). Attribution theory in social psychology. A L. Levine (Ed.), Nebraska Symposium on Motivation (15). Lincoln, NB: University Nebraska Press.
Labrador, F. (1992). El estrés. Nuevas técnicas para su control. Madrid: Temas de hoy.
Lazarus, R. i Folkman, S. (1984). Stress. Appraisal and coping. Nova York: Springer Publishing Company.
Levis, D. (1976). Learned helplessness: A reply and an alternative S-R interpretation. Journal of Experimental Psychology: General, 105, 47-65.
Maier, S. F. i Seligman, M. E. P. (1976). Learned helplessness: Theory and evidence. Journal of Experimental Psychology: General, 105(1), 3-46.
Maier, S. F. (1989). Learned helplessness: event covariation and cognitive chanfes. A S. B. Klien i R. R. Mowrer (Ed.), Contemporary learning theories: instrumental conditioning theory and the impact of biological constraints on learning. Hillsdale, N. J.; Lawrence: Erlbaum Associates.
Maier, S. F. (1990). The role of fear in mediating the shuttle escape learning deficit produced by inescapable shock. Journal of Experimental Psychology: Animal Behavior Processes, 16, 137-150.
Maier, S. F. (1993). Learned helplessness: relationship with fear and anxiety. A S. Maier (Ed.), Stress: from synapse to syndrome. (pp. 207-243). San Diego: Academic Press.
Maier, S. F. (2001a). Exposure to the stressor environment prevents the temporal dissipation of behavioral depression/learned helplessness. Biological Psychiatry, 49, 763-773.
Maier, S. F. (2001b). Time course of behavioral depression. Biological Psychiatry, 49, 763-773.
Maier, S. F. i Keith, J. (1987). Shock signals and development of stress-induced analgesia. Journal of Experimental Psychology. Animal behavior Processes, 13, 226-238.
Maier, S. F., Grahn, R., i Watkins, L. (1995). 8-OH-DPAT microinjected in the region of the dorsal raphe nucleus blocks and reverses the enhancement of fear conditioning and the interference with with escape produced by inescapable shock. Behavioural Neuroscience, 109, 404-413.
Maier, S. F., Seligman, M. E. P., i Solomon, R. (1979). Pavlovian fear conditioning and learned helplessness: Effects on escape behavior of (a) the CS-US contingency, and (b) the independence of the US and voluntary responding. A B. A. Campbell i R. M. Church (Ed.), Punishment and aversive behavior. Century Crofts.
Mikilincer, M. i Nizan, B. (1988). Causal attribution, cognitive interference and the generalization of learned helplessness. Journal of Personality and Social Psychology, 55(3), 470-478.
Mikilincer, M. (1988). The relation between stable-unestable attribution and learned helplessness. British Journal of Clinical Psychology, 27(3), 221-230.
Mikulinzer, M. (1994). Human helplessness: a coping perspective. Nova York: Plenum Press.
Miller, W. i Ross, M. (1975). Self-serving biases in the attribution of causality: fact or fiction?. Psychological Bulletin, 82, 213-225.
Miller, W. i Seligman, M. (1976). Learned helplessness, depression and the perception of reinforcement. Behavioural Research and Therapy, 14, 7-17.
Miller, W. i Seligman, M. (1975). Depression and learned helplessness in man. Journal of Abnormal Psychology, 84, 228-238.
Mineka, S., Cook, M., i Miller, S. (1984). Fear conditioned with escapable and inescapable shock: the effects of a feedback stimulus. Journal of Experimental Psychology: Animal Behavior Processes, 10, 307-323.
Minor, T. R. (1990). Conditioned fear and neophobia following inescapable shock. Animal Learning and Behavior, 18(2), 212 - 226.
Minor, T. R., Jackson, R. L., i Maier, S. F. (1984). Effects of task-irrelevant cues and reinforcement delay on choice-escape learning following inescapable shock: Evidence for a deficit in selective attention. Journal of Experimental Psychology: Animal Behavior Processes, 10(4): 543-556.
Minor, T. R., Trauner, M., Lee, C., i Dess, N. (1990). Modeling signal features of escape response: effects of cessation conditioning in "learned helplessness" paradigm. Journal of Experimental Psychology: Animal Behavior Processes, 16(2), 123-136.
Nation, J., Cooney, J., i Gartrell, K. (1979). Durability and generability of persistence training. Journal of Abnormal Psychology, 88, 121-136.
Overmier, J. i Seligman, M. E. P. (1967). Effects of inescapable shocks upon subsequent escape and avoidance responding. Journal of Comparative and Psysiological Psychology, 63, 28-33.
Overmier, J. (1985). Toward a reanalysis of the causal structure of the learned helplessness syndrome. A F. Brush i J. Overmier (Ed.), Affect, conditioning and cognition: essays on the determinants of behavior. Nova York: Lawrence Erlbaum Associates.
Pasahow, R. (1980). The relation between on attributional dimension and learned helplessness. Journal of Abnormal Psychology, 89(3), 358-367.
Paul, S. M., Marangos, P. J., i Skolnick, P. (1981). The benzodiazepine-GABA-chloride ionophore receptor complex: Common site of minor tranquilizer action. Biological Psychiatry, 16(3), 213-229.
Peterson, C. i Barrett, L. C. (1987). Explanatory style and academic performance among university freshmen. Journal of Personality and Social Psychology, 53, 306-607.
Peterson, C. i Seligman, M. E. P. (1984). Causal explanations as a risk factor for depression: theory and evidence. Psychological Review, 91(3), 347-374.
Peterson, C., Luborsky, L., i Seligman, M. E. P. (1983). Attributions and depressive mood shifts: a case study using the symptom-context method. Journal of Abnormal Psychology, 92, 96-103.
Peterson, C., Maier, S., i Seligman, M. (1993). Learned helplessness. A theory for the age of personal control. Nova York: Oxford University Press.
Peterson, C., Schwartz, S. M., i Seligman, M. E. (1981). Self-blame and depressive symptoms. Journal of Personality and Social Psychology, 49, 337-348.
Petty, F. i Sherman, A. (1981). GABAergic modulation of learnedd helplessness. Pharmacology and Biochemistry of Behavior, 15, 567-570.
Petty, F., Davis, L., Kable, D., i Kramer, G. (1996). Serotonin dysfunction disorders: a behavioral neurochemistry perspective. Journal of Clinical Psychiatry, 57, 11-16.
Pittman, N. i Pittman, T. S. (1979). Effects of amount of helplessness training and internal-external locus of control on mood and performance. Journal of Personality and Social Psychology, 37(1), 39-47.
Ramirez, E., Maldonado, A., i Martos, R. (1992). Attributions modulate immunization against learned helplessness in humans. Journal of Personality and Social Psychology, 62, 139-146.
Raps, C., Peterson, C., Reinhard, K., Abramson, L., i Seligman, M. (1982). Attributional style among depressed patients. Journal of Abnormal Psychology, 91, 102-108.
Rosellini, R. A., DeCola, J. P., i Warren, D. A. (1986). The effects of feedback stimuli on contextual fear dependes upon the length of the minimum intertrial interval. Learning and Motivation, 17, 229-242.
Rosenbaum, G. i Ben-Ari, K. (1985). Learned helplessness and learned resourcefulness: effects of noncontingent success and failure on individuals differing in self-control skills. Journal of Personality and Social Psychology, 48(1), 198-215.
Rotenberg, K., Kim, L., i Herman-Stahl, M. (1998). The role of primary and secondary appraisals in the negative maladjustment of children of divorce. Journal of Divorce and Remarriage, 29, 43-66.
Rotter, J. (1954). Social learning and clinical psychology. N. J.: Prentice-Hall.
Rotter, J. (1966a). Generalized expectancies for internal vs external control reinforcement. Psychological Monographs, 81.
Rotter, J. (1966b). Internal-external control of reinforcement. Psychological Monographs, 80.
Rotter, J. (1990). Internal versus external control of reinforcement: a case history of a variable. American Psychological Assesment, 45(4), 489-493.
Seligman, M. E. P. i Maier, S. F. (1967). Failure to escape traumatic shock. Journal of Experimental Psychology, 74, 1-9.
Seligman, M. E. P. (1975). Helplessness: on depression, development and death. San Francisco: Freeman. Traducció al castellà (1981): Indefensión: en la depresión, en el desarrollo y en la muerte. Madrid: Debate.
Seligman, M. E. P. (1981). A learned helplessness point of view. A L. E. Rehm (Ed.), Behavior therapy for depression: present status and future directions. Nova York: Academic Press.
Seligman, M. E. P., Abramson, L., Semmel, A., i Von Baeyer, C. (1979). Depressive attributional style. Journal of Abnormal Psychology, 88, 242-247.
Short, K. i Maier, S. (1993). Stressor controllability, social interaction, and benzodiazepine systems. Pharmacology and Biochemistry of Behavior, 45, 1-9.
Steptoe, A. i Appels, A. (1989). Stress. Personal control and health. Wiley: Chichester.
Swendsen, J. (1997). Anxiety, depression and their comorbidity: an experience sampling test of the helplessness/hopelessness theory. Cognitive Therapy and Research, 21, 97-114.
Tennen, H. (1982). A re-view of cognitive mediators in learned helplessness. Journal of Personality, 50(4), 526-541.
Tennen, H., Guillen, R., i Drum, P. (1982). The debilitating effect of exposure to noncontingent escape: a test of the learned helplessness model. Journal of Personality, 50(4), 409-425.
Valdés, M. i Flores, T. (1990). Psicología del estrés. Barcelona: Martínez Roca.
Vázquez-Valverde, C. i Polaino Lorente, A. (1982). La indefensión aprendida en el hombre: revisión crítica y búsqueda de algún algoritmo explicativo. Estudios de Psicología, 11, 69-89.
Vera-Villarroel, P. i Alarcón, S. (2000). Condicionamiento excitatorio e inhibitorio de dos respuestas fisiológicas en un grupo de ratas. Psichothema, 12, 466-470.
Volpicelli, J. R., Ulm, R. R., i Altenor, A. (1984). Feedback during exposure to inescapable shocks and subsequent shock-escape performance. Learning and Motivation, 15, 279-286.
Waikar, S. i Craske, M. (1997). Cognitive correlates of anxious and depressive symptomatology: an examination od the helplessness/hopelessness model. Journal of Anxiety Disorders, 11, 1-16.
Warren, D., Rosellini, R., Plonsky, M., i DeCola, J. (1986). Learned helplessness and immunuzation: sensitivity to response-reinforcer independence in immunized rats. Journal of Experimental Psychology: Animal Behavior Processes, 11(4), 576-590.
Weary, G. i Arkin, R. (1981). Attributional self-representation. A J. Harvey, W. Ickes i R. Kidd (Ed.), New directions in attribution research. Hilsdale, Nova York: Erlbaum.
Weiner, B. (1979). A theory of motivation for some classroom experiences. Journal of Educational Psychology, 71, 3-25.
Weiner, B. (1985). An attributional theory of achievement motivation and emotion. Psychological Review, 92, 548-573.
Weiner, B. (1992). Human motivation: metaphors, theories and research. Newbury Park: Sage Publications.
Weiss, J., Glazer, H. I., i Pohorecky, L. A. (1976). Coping behavior and neurochemical changes: an alternative explanation for the original "learned helplessness" experiments. A G. Serban i A. Kling (Ed.), Animal models in human psychology (pp. 141-173). Nova York: Plenum Press.
Weiss, J., Goodman, P., Losito, B., Corrigan, S., Charry, J., & Bailey, W. (1981). Behavioral depression produced by an uncontrollable stressor: relationship to norepinephrine, dopamine, and serotonin levels in various regions of the rat brain. Brain Research Review, 3, 167-205.
Will, M., Watkins, L., i Maier, S. (1998). Uncontrollable stress poetentiates morphine' s rewarding properties. Pharmacology and Biochemistry of Behavior, 60, 655-664.
Williams, J. i Maier, S. (1977). Transituational inmunization and therapy of learned helplessness in the rat. Journal of Experimental Psychology: Animal Behavior Processes, 3, 240-253.
Williams, J. (1987). Influence of nonspecific stress odors and shock controllability on defensive burying. Journal of Experimental Psychology: Animal Behavior Processes, 15, 333-341.
Wu, J., Kramer, G., Kram, M., Steciuk, M., Crawford, I., i Petty, F. (1999). Serotonin and learned helplessness: a regional study of 5-HT-sub (1A), 5-HT-sub (2A) receptors and the serotonin transport site in rat brain. Journal of Psychiatric Reseach, 33(1), 17-22.
Yano, Y. i Leite-Hunziker, M. (2000). Desamparo aprendido e imunizacao com diferentes responstas de fuga. Acta Comportamentalia, 8(2), 143-166.
Yela, J. R. (1996). Inversión de los déficit motivacionales y emocionales generados en situaciones de indefensión. Psicológica, 17(1), 55-69.
Yela, J. R. i Gómez, M. (2000). Efecto de las expectativas generales de éxito en situaciones de estrés incontrolable. Revista de Psicología General y Aplicada, 53(2), 335-346.
Yela, J. R. i Marcos, J. L. (1988). Indefensión aprendida: influencia de la sensibilidad al estímulo aversivo utilizado en la prueba de escape en el diseño de pares acoplados. Análisis y Modificación de Conducta, 14(41), 461-487.
Yela, J. R. (1995). Efectos de la exposición a estímulos aversivos incontrolables en humanos (Evaluación sistemática del modelo de indefensión aprendida de Seligman). Análisis y Modificación de Conducta, 21(80), 757-794.
Yela, J. R., Gómez, M., i Salgado, A. (2001a). Indefensión aprendida: efectos de la predecibilidad de un estresor crónico. Revista Española de Motivación y Emoción, 2, 59-66.
Yela, J. R., Gómez, M., i Salgado, A. (2001b). Efectos de la predecibilidad en indefensión aprendida crónica. Psicothema, 13(4), 592-597.
Yela, J. R., Salgado, A., Gómez, M., i Santamaría, B. (1996). Efecto de la predictibilidad-controlabilidad del estímulo aversivo en déficits motivacionales y asociativos en ratas. Psicológica, 17, 55-69.
Yela, J. R., Salgado, A., Gómez, M., i Santamaría, B. (1998). Indefensión aprendida crónica: effectos sobre variables de rendimiento, peso y respuesta inmunológica en ratas. I Premi Nacional de Recerca Lafourcade-Ponce. Madrid.