Animació de grups

  • Josep Invernó i Curós

    Josep Invernó i Curós

    Doctor en Activitat Física i Esportiva. Treballa com a professor d'educació física a l'Institut Narcís Monturiol de Figueres i ha impartit l'assignatura de Tècniques i recursos per a la dinamització de grups en educació en els Estudis d'Educació Social de la Universitat de Girona. Ha publicat diversos articles i llibres relacionats amb l'activitat física i esportiva i amb la seva aplicació educativa.

PID_00171294
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

Introducció

A ningú no se li escapa que una bona intervenció educativa requereix una anàlisi exhaustiva de totes les variables que influeixen en la situació o en el problema que cal tractar. Tenir una bona formació inicial en els diferents àmbits d'intervenció; analitzar el context sociocultural en el qual es vol intervenir; tenir en compte la trajectòria seguida pels participants o usuaris implicats fins aquell moment, i planificar finalment un projecte coherent amb els objectius pretesos, pot resultar insuficient si no es tenen prou coneixements ni pràctica per a conduir o animar grups.
Conèixer l'estructura i les diferents fases per les quals passa un grup, quin tipus de lideratge cal adoptar en cada moment o bé identificar quina és la tècnica més adequada segons l'objectiu pretès es converteix en una necessitat per a la nostra professió que no es pot obviar. Aquest mòdul pretén donar pautes i respostes a l'hora de posar-se davant un grup.

Objectius

L'estudi del mòdul ha de permetre a l'estudiant assolir els objectius següents:

  1. Descriure les característiques d'un lideratge eficaç.

  2. Identificar les fases de lideratge d'un grup.

  3. Reconèixer els diferents tipus de lideratge en situacions diverses.

  4. Diferenciar els conceptes de massa i grup.

  5. Diferenciar els conceptes de rol i estatus.

  6. Diferenciar els conceptes de tècniques de grup i dinàmica de grup.

  7. Conèixer les diferents etapes d'evolució per les quals transcorre un grup.

  8. Saber escollir la tècnica de grup més adequada en cada moment segons si es pretén millorar la cohesió de grup o el rendiment de la tasca.

1.Animació de grups: fase de producció

La Maria és una educadora social de referència en l'àmbit de la dinamització a centres penitenciaris. Al seu centre fa molts anys que treballen d'una manera multidisciplinària endegant nombrosos projectes per tal que cada intern hi trobi el seu lloc. Es pot dir que al seu centre fan possible que la reinserció deixi de ser una utopia i passi a ser cada vegada més una realitat. Avui a la Maria l'han convidat a assistir a la funció d'un espectacle de circ. No és que li entusiasmi gaire el circ, però el psicòleg del centre hi ha insistit molt i, de fet, només l'ha acabat de convèncer quan li ha explicat que es tractava d'una companyia de circ francesa, en què els membres del grup que en formaven part eren una amalgama de presos i artistes professionals de circ. La proposta era massa potent per a rebutjar-la.
Al principi de la funció, una mica per deformació professional i, per què no dir-ho, per un cert prejudici, la Maria intentava identificar quins artistes podien ser els reclusos. Després dels instants inicials, i en adonar-se ella mateixa del que estava fent, es va relaxar i es va deixar emportar per la màgia del circ i sobretot per l'energia que transmetien tots els artistes. En acabar la funció en Joan, el psicòleg del centre, no va tardar a adonar-se de l'impacte que havia produït la funció a la Maria. En tot el trajecte per a anar a buscar el cotxe estava com absent, no parlava i tan sols contestava en monosíl·labs a les preguntes que li formulava. No va ser fins que van arribar al cotxe que la Maria va començar a deixar anar tota una sèrie de conceptes, idees i dubtes que li havia generat l'espectacle. Tots ells desordenats. En el fons estava desconcertada; d'una banda, la funció de circ havia suposat una gran inspiració per a ella, una alenada d'aire fresc, però, de l'altra, això implicava que li trontollaven els esquemes que havia anat construint al llarg de molts anys de vida professional, i dels quals se sentia molt orgullosa.
Fins al moment, el tractament dels presos seguia un seguiment personalitzat estricte. Es tenien en compte les inquietuds, motivacions i aptituds de cada intern i, a partir d'aquí, es dissenyaven les activitats més escaients per a cadascun d'ells. Aquella havia estat l'estratègia emprada fins aquell moment, però el que havia vist aquella nit depassava amb escreix aquesta metodologia. No obstant això, la Maria tenia la sensació que era davant d'un trencaclosques a punt de resoldre. Tenia totes les peces davant seu però encara no aconseguia veure-hi la solució. A més, se li havia posat al cap que a la propera reunió de coordinació plantejaria el cas i veuria com es podia aprofitar tot aquell potencial per a adaptar-ho al context propi del centre. Però com podia plantejar una cosa que ni ella acabava d'entendre? En aquell moment va ser quan va veure clar dues coses: la primera, que necessitava ajuda i, la segona, que la persona que precisament la podia ajudar era la seva professora/consultora de l'assignatura d'animació sociocultural de la universitat. Havia estudiat tota la carrera a distància i, per tant, estava acostumada a les grans discussions en format virtual. Estava convençuda que en aquesta ocasió la professora novament li faria veure les coses des de punts de vista que ella, de moment, no era capaç d'imaginar-se i que, com sempre, li plantejaria nous dubtes que farien que trobés la seva pròpia solució. Així és que li va escriure un correu en què li explicava tota la situació, i evidentment, la resposta no va trigar a arribar...
Exemple
Estimada Maria,
Primer de tot dir-te que m'alegra veure que continues amb la mateixa il·lusió i alhora amb la mateixa capacitat de reflexió crítica de quan estudiaves. Aniré al grà... No cal que et desesperis. El tractament que esteu fent fins ara és correcte amb els objectius plantejats. A partir d'aquí et pots plantejar les diferències entre el que vas veure l'altra nit i la vostra filosofia. Senzillament, us trobeu en plans diferents. Vosaltres esteu considerant tots els reclusos com una massa de persones que coincideixen en un context determinat i, per coherència, els intenteu donar una intervenció personalitzada. Us esteu movent en el pla de la independència, o sigui, donar a l'intern eines i mecanismes per tal que ell mateix pugui estructurar el seu creixement personal. Si t'hi fixes, majoritàriament, els tallers que proposeu segueixen aquests paràmetres més individuals: taller d'informàtica, foment per la lectura i l'estudi, taller de pintura i dibuix, taller de ceràmica, tallers d'oficis variats, etc.
Per contra, en el cas que m'expliques de la companyia de circ, al meu entendre, passa a un nivell superior: la interdependència. Si t'hi fixes no deixa de banda el creixement personal de cada usuari, sinó que l'inclou en un treball per projectes més ampli. En definitiva, hi afegeixen el component del treball en grup. Si recordes, per tal de considerar un conjunt de persones com a grup, calia que s'establís un objectiu comú per assolir. A partir d'aquí les relacions canvien sobtadament, ja que tots els participants s'impliquen per tal d'aconseguir l'objectiu. Només un apunt: els professionals de l'educació constaten que el treball en grup d'una manera cooperativa augmenta la cohesió grupal i alhora repercuteix en una millora de l'autoestima de tots els seus participants.
Sempre m'havies comentat que estaves orgullosa perquè la gran majoria d'interns en els vostres tallers passava de l'apatia més profunda a sentir-se vius una altra vegada. En definitiva, a sentir-se útils i valorats novament, o per primera vegada, en la seva vida. Tristament em comentaves que les persones que no passaven aquest nivell, mostraven una dependència clara cap al centre penitenciari fins als extrems que en situació de llibertat no els importava tornar a delinquir i ser empresonats. S'havien institucionalitzat o acomodat a la situació coneguda precisament perquè ningú no els havia ensenyat que es podia anar més enllà. Crec, sincerament, que aquest és el veritable valor de la vostra tasca i que, malauradament, encara ara, moltes vegades no es té prou en consideració.
Per acabar, dir-te que entenc el teu neguit inicial però crec que aquesta experiència que acabes de viure és com una invitació, un regal, que us pot servir per a millorar el gran projecte pedagògic que esteu portant a terme. De ben segur que no serà una tasca fàcil, ja que això implicarà reformular objectius i trencar possiblement inèrcies que ja estaven molt arrelades. Entrar en el pla de la interdependència en un centre penitenciari pot significar que els interns a més de créixer personalment ho facin també en l'adquisició d'habilitats socials. I, precisament, no és aquesta la veritable finalitat de la reinserció? Un repte per tenir en compte... Endavant i molta sort!
Judit

"Las personas dependientes necesitan de los otros para conseguir lo que quieren. Las personas independientes consiguen lo que quieren gracias a su propio esfuerzo. Las personas interdependientes combinan sus esfuerzos con los esfuerzos de otros para lograr un éxito mayor" (Stephen R. Covey, 1997).

A la Maria, mentre llegia la carta de la seva professora, li va venir al cap tot d'una la discussió que havien tingut en una reunió de coordinació, ja feia bastant temps, tots els professionals de l'equip. Resulta que durant un estiu van tenir un professor de música que va acabar muntant un concert amb els tres grups musicals que es van formar. La discussió girava entorn del canvi d'actitud que havien experimentat els interns que havien participat en aquell projecte. En aquells moments es va valorar que l'èxit s'havia degut, bàsicament, a la implicació del professor i també al fet de respondre amb activitats molt engrescadores i properes als interns (rap, hip hop, percussió corporal, etc.). Els participants tenien l'oportunitat de crear les seves pròpies lletres i reflectir i fer sentir el seu estat d'ànim. La Maria ara ho tenia clar: aquella afirmació es quedava curta. En realitat, el que s'havia produït en el taller de música, a diferència dels altres tallers, és que tots els participants compartien un objectiu comú. Cada grup musical treballava les seves pròpies cançons i, a més, després van haver de col·laborar per poder fer l'acte conjuntament. La conseqüència d'aquell treball responia exactament al que descrivia la seva professora: un augment de l'autoestima de tots els músics per la feina feta i reconeguda i un augment de la cohesió grupal que es va traduir en una disminució dels conflictes.
Tal com havia suposat, la visió de la seva professora l'havia ajudat a aclarir les idees i sobretot a valorar en positiu la tasca enorme que estaven portant a terme fins aquell moment. Per contra, i tal com també havia previst, havien sorgit nous dilemes i reptes. Ara calia decidir si farien el pas cap a la interdependència. Però això la Maria ho tenia molt clar: era una decisió que l'havia de prendre tot l'equip. La Maria era una líder clarament democràtica, en el sentit estricte de la paraula. La comunicació existent entre tots els membres de l'equip era a un mateix nivell. Prioritzava, en definitiva, que tothom se sentís escoltat i valorat. No cal dir que, per coherència, les decisions que es prenien eren d'una manera consensuada, la qual cosa repercutia en una cohesió grupal més gran. La Maria sabia, des de feia temps, que aquest estil no era del tot ben vist al centre. Sempre li havien retret que li faltava més mà dura, que li calia transmetre més autoritat, més disciplina, etc. En canvi, l'alt rendiment de tot l'equip contradeia i feia callar, de moment, aquest sector crític.
Les peces del trencaclosques es començaven a ajuntar i a tenir sentit. La Maria no sabia quina seria la resposta de l'equip d'educadors, però, en canvi, sí que tenia clar el rumb que calia emprendre si es volia continuar evolucionant. Mentre estava preparant la reunió va pensar que plantejaria el tema d'una manera molt planera i personal. Començaria primer de tot explicant la seva vivència en la funció de circ i, perquè la gent no ho veiés gaire utòpic, plantejaria també el cas, més proper per a tots, del taller de música. Coneixia molt bé la dinàmica actual de l'equip i sabia que això generaria un debat fort i interessant. També havia pensat que després, si la situació ho requeria, seria interessant proposar la tècnica de la "pluja d'idees" per tal de veure com es podria introduir el treball en grup en els diferents tallers que ja existien. Volia transmetre, tal com ho havia fet també la seva professora, que el treball fet fins aquell moment estava en una bona línea i que es podia millorar tan sols a partir d'un nou enfocament. Sense ni saber com, li va sortir un lema que li va semblar un bon resum: del jo al nosaltres.
Tot i l'entusiasme desbordant que la Maria desprenia pel procés nou, el seu inconscient encara li jugava males passades. Havia utilitzat multitud de vegades tècniques de grup específiques, però al mateix temps havia constatat que eren tècniques sovint molt artificials i que, per tant, els resultats que es produïen no eren els esperats. Així és que va escriure un correu ràpid a la Judit, abans de la reunió, per explicar-li aquella mala sensació que tenia. La resposta va ser igual de ràpida i curta però, com sempre, una invitació a l'exploració...
Exemple
Estimada Maria,
Entenc la teva preocupació però aquesta vegada crec que qui et pot ajudar millor és el monitor del gimnàs que teniu al vostre centre. El col·lectiu professional de l'activitat física treballa a partir de l'acció motriu i t'aclarirà molts d'aquests dubtes que ara mateix tens.
Com sempre, molta sort!
Judit
Va arribar el dia de la reunió. La Maria va explicar tot el seu raonament i va optar per passar la paraula a l'Àlex, el monitor del gimnàs del centre, per tal que expliqués les raons de l'èxit de les experiències que acabava d'explicar i hi aprofundís. Tot un encert. L'Àlex va fer incís primer de tot en el tipus de tasques. Diferents estudis havien constatat (Parlebas, 1982, 1996) la importància de l'acció motriu per a millorar el volum de relacions entre els participants d'un grup. Si a tot això s'afegia que quan es treballa a partir de l'acció motriu s'activen totes les dimensions de la persona (motriu, afectiva, social i emotiva), ens donen la clau per a entendre la importància de l'acció i per tant de provocar una vertadera transformació personal.

"No importa allò que sentim o sapiguem, no importen les nostres dots potencials o talents, només l'acció els dóna vida. Molts de nosaltres entenem conceptes com ara compromís, coratge i amor, però en realitat saber és fer. Fer porta la comprensió i les accions converteix els coneixements en saviesa. No pots travessar el mar simplement mirant-ne l'aigua" (Rabindrahath Tagore, citat a Rovira, 2008).

Seguidament va fer una reflexió sobre els diferents tipus de relacions existents entre els participants en les diferents situacions motrius i va remarcar que en les úniques pràctiques en què es demostrava que hi havia un augment de la cohesió grupal era en les activitats cooperatives. També va ser molt interessant quan va fer una reflexió sobre la importància i justificació precisament de la necessitat de treballar el valor de la cooperació. Als assistents aquest aspecte no els venia de nou, però sempre anava bé recordar que treballar d'una manera cooperativa implicava: apostar per fomentar una relació positiva entre els participants; treballar sense competir amb els altres i per tant no excloure ningú; fomentar el pacte i el diàleg; trencar l'individualisme present en la societat actual; fer compatible els interessos del grup enfront dels interessos de cadascun dels membres del grup; fomentar l'autonomia i la presa de decisions, i crear una sinergia quant als resultats obtinguts fruit precisament de l'aportació de tots els participants. En definitiva, en un projecte cooperatiu, remarcava l'Àlex, se sumaven els esforços i les aptituds de cadascun dels seus membres i se suplien les mancances respectives entre tots els participants.
Tot i que va quedar molt clar el raonament de l'Àlex, aquest el va voler arrodonir amb exemples reals. Resulta que durant les hores que ell està assessorant al gimnàs, els interns treballen normalment d'una manera individual (psicomotriu, tal com s'anomena en l'argot de l'activitat física) i, per tant, les relacions entre ells són pràcticament inexistents i, fins i tot, hi ha una certa rivalitat per a veure qui té el cos més definit, qui aixeca més pes, etc. Per contra, en el moment de la celebració d'alguna diada especial, era típic organitzar diferents competicions per equips (sociomotrius de cooperació/oposició) i, en aquesta ocasió, va explicar l'Àlex, sí que hi havia interacció entre els participants i fins i tot cooperació intragrupal, però aquesta estava supeditada al fet de poder guanyar l'equip rival. En cap cas no es millorava la cohesió grupal de tots els interns participants i, de fet, hi havia hagut vegades en què els funcionaris havien hagut d'intervenir per tal de tallar les disputes. En canvi, la proposta senzilla d'un dia al gimnàs de crear un castell, aprofitant els coneixements d'un intern, va propiciar un canvi en les relacions entre els interns. Persones que fins aquell moment s'havien mirat de reüll per veure qui aixecava més pes van passar a ajudar-se per enfilar-se i a estar pendents els uns dels altres per tal de fer l'activitat amb la màxima seguretat. I s'havien acabat abraçant en culminar amb èxit el castell! I tot això tan sols perquè havien passat a compartir un objectiu comú: construir un castell, o dit d'una altra manera, treballaven d'una manera cooperativa (situació sociomotriu de cooperació).

"Un grupo es una pluralidad de individuos que se relacionan entre sí, con un cierto grado de interdependencia, que dirigen su esfuerzo a la consecución de un objetivo común con la convicción de que juntos pueden alcanzar este objetivo mejor que individualmente" (Ballenato, 2005).

A la Maria li semblava que ara sí que el trencaclosques anava agafant forma. Tenia aquella agradable sensació de quan comences un tema nou i llavors en qualsevol situació trobes indicis que apunten en la mateixa direcció. Només feia dues setmanes que havia vist l'espectacle de circ i no parava de sentir a parlar del treball cooperatiu per totes bandes. A més, ara entenia per què la seva professora de la universitat l'havia adreçat a l'Àlex per tal de resoldre els seus petits dubtes. Sabia molt bé que una bona dinàmica de grup era condicionada pel bon equilibri entre el rendiment de la tasca i la cohesió grupal. Ara ho veia clar. De vegades es podia utilitzar una tècnica de grup específica, basada moltes vegades només en tasques verbals (pluja d'idees, simposi, Philips 66, etc.) per tal de millorar el rendiment de la tasca, però això no implicava forçosament una millora de la relació dels participants. En tot cas, ara, la Maria tenia clar que aquestes tècniques serien molt bones per tal de portar-les a terme, per exemple, amb l'equip d'educadors, ja que l'objectiu principal era el rendiment de la tasca però, en canvi, en el cas del grup d'interns, tot i que es podia utilitzar d'una manera esporàdica, calia un pas més.
Es pot dir en aquest sentit que la intervenció de l'Àlex havia estat la clau per a entendre i veure que era possible planificar activitats que impliquessin els dos vessants: l'acció i la cooperació. O dit d'una altra manera, que si es tenien en compte aquests dos aspectes la dinàmica dels diferents grups al centre milloraria i, per tant, la convivència en general. Sonava utòpic, no?
Es pot dir que en termes generals la reunió havia estat un èxit. La Maria al final va proposar d'utilitzar la tècnica de la "pluja d'idees" per tal de veure les possibilitats d'introduir el treball en grup en els tallers que ja es portaven a terme. Després de recollir multitud de propostes (etapa divergent de la tècnica), es van anar acotant i escollint aquelles que es consideraven més apropiades o eren més factibles de dur a terme (etapa convergent). Tot i que l'equip de professionals va consensuar que aquestes propostes es posarien a debat amb els participants dels mateixos tallers per tal de millorar-les, i aconseguir una implicació més gran, ja van sortir diferents projectes que apuntaven en la nova direcció. D'una banda, el taller d'estudi va preveure la possibilitat de fer una obra de teatre aprofitant les hores que tenien destinades a lectura. El taller de dibuix i plàstica va plantejar des de crear quadres col·lectius a intentar muntar una exposició trimestral al mateix centre. D'una altra banda, es va considerar la possibilitat de tornar a posar en marxa la creació de grups musicals i també de donar continuïtat i forma a un possible grup de castellers.
Però a pesar de la predisposició i de l'entusiasme aparents de la gran majoria d'educadors n'hi havia que encara no trobaven el seu lloc, com, per exemple, els encarregats dels tallers d'oficis, o d'altres que veien innecessari aquest plantejament nou. Aquest era el cas del taller d'informàtica. En Pere, l'educador d'aquest taller, argumentava que no ho veia necessari ja que el que era prioritari, en el seu cas, era que els interns entressin en el món de les noves tecnologies. Posava un èmfasi especial en la idea que els interns, quan sortissin de la presó, havien de saber-se desenvolupar en el món virtual si no es volien quedar desfasats i amb risc de quedar novament marginats per la mateixa societat. A en Pere no li faltava raó i, a més, l'avalaven multitud de premis pel projecte de creació de blogs que feia anys que havia engegat i, que ara, era referència a multitud de centres penitenciaris. Havia creat al centre i també a l'exterior, com a conseqüència de l'entorn virtual, una autèntica dinamització. La intervenció de la Maria que, ja havia agafat plenament l'esperit cooperatiu, va ser determinant per a calmar les discrepàncies. Va recordar novament que el nou enfocament que proposava es volia sumar al que ja s'estava portant a terme amb èxit. O dit d'una altra manera, apostar per introduir el treball en grup d'una manera sistemàtica no excloïa que es continuessin fent tasques individuals. Eren dos processos que havien de conviure en paral·lel.

2.Animació de grups: fase de facilitació

Evolució del grup

  • Etapa de formació.

  • Etapa de conflicte.

  • Etapa d'estructuració.

  • Etapa de desenvolupament.

  • Etapa de clausura.

(Tuckman, citat a Ballenato, 2005)

Exemple
Estimada Maria,
Ja fa setmanes que no sé res de tu i de tot el projecte que esteu portant a terme. T'escric perquè intueixo que ara mateix, si heu començat a treballar per projectes segurament us esteu trobant amb bastants problemes quant a l'evolució dels grups. Tuckman descriu diferents fases en les quals passa un grup.
La primera és la fase de formació en què hi ha una desconeixença entre tots els membres del grup i, per tant, hi ha molta desconfiança. És quan s'elaboren les regles i cadascú es crea la seva pròpia expectativa de participació respecte als objectius del grup. De ben segur que aquesta fase vosaltres ja la teniu assolida ja que tots els interns es coneixen, tret que n'arribin de nous, però això ja és un altre tema, i per tant intueixo que esteu en la fase, que el mateix Tuckman anomena, fase de conflicte. Es tracta d'una fase en què se sol qüestionar el lideratge i en què hi pot haver disputes internes per tal de veure com es desenvolupen les diferents tasques i funcions del grup. No és un moment fàcil, però precisament és aquí quan el lideratge és fonamental. Si l'educador pretén passar de la fase de conflicte a la de construcció, que és on els participants van trobant el seu lloc i la seva funció dins el grup, caldrà que tingui clar i sàpiga gestionar l'estructura del grup. Això passa per prendre decisions sobre les normes, les relacions de poder, els estatus i els rols.
Pel que fa a les normes, en aquest cas, no insistiré, ja que atesa la tipologia del centre on treballeu és comprensible que aquest aspecte estigui superat. En canvi, pel que fa a les relacions de poder, sí que convé saber que l'opció que adopti l'educador podrà afectar el rendiment del grup. Així no serà el mateix que s'exerceixi el poder d'una manera coercitiva o de recompensa, premiant totes les bones conductes, o, per contra, castigant les dolentes; tampoc serà el mateix utilitzar el poder que dóna el coneixement de la matèria i, per tant, ser considerat pels mateixos interns com a expert, que el poder que dóna únicament el càrrec que s'ocupa d'una manera legítima complint el que és estrictament necessari; o la presència o no de carisma personal en la gestió del grup. Quina és la millor opció? Ja saps que intento defugir de les solucions i receptes miraculoses precisament perquè el que cal és adoptar el model de poder més escaient per a cada situació. Ara bé, per a mi cal establir un rumb que doni estabilitat al mateix grup i això passa per un educador expert i amb carisma per a transmetre el seu coneixement.
I finalment, vull destacar l'estatus i els rols dels membres del grup. De ben segur que en aquest moments us trobeu que hi ha un xoc entre els estatus i rols ja establerts per la mateixa dinàmica creada al centre i el desequilibri que ha representat en aquest aspecte la creació d'activitats que impliquen reformular noves posicions i funcions. I evidentment al principi això no agrada sempre a tothom. En aquest sentit, tan sols apuntar-te que l'educador ha de ser sensible i estar atent a aquests canvis. I sobretot tenir molt clar que en un projecte cooperatiu hi cap tothom. Si la feina es fa amb calma i s'és persistent, normalment, el que succeeix és que es descobreixen nous talents i com a conseqüència es millora el rendiment del grup i de passada l'autoestima de cadascun dels participants, tal com t'apuntava ja en un altre missatge.
Bé, Maria em sembla que avui m'he excedit una miqueta, disculpa... Molta i molta sort, i no desisteixis!
Judit
Rols individuals en un grup

  • Positiu: assertiu, aprofita les aportacions dels altres i aporta les seves.

  • Discutidor: busca la confrontació, va en contra de tot.

  • Tímid: li costa intervenir però es mostra molt atent.

  • Parlador: parla quan pot i el seu discurs no cal que guardi relació amb la tasca del grup.

  • Setciències: ho sap tot de tot i de vegades cau en la pedanteria.

  • Absent: distret, no participa.

  • Graciós: relaxa l'ambient i distreu el grup.

  • Astut: busca punts dèbils dels demés per al seu propi benefici.

  • Tancat: no escolta els altres i es tanca de banda en la seva posició inicial.

  • Crític: busca errades, inconvenients... però per contra pot ajudar a veure punts de vista diferents.

(Ballenato, 2005)

La Maria va llegir infinitat de vegades el correu de la Judit. No s'ho podia creure, una vegada més la seva professora l'havia encertat. Feia setmanes que estava una mica ensopida, ja que veia que el treball per projectes no acabava de rutllar. La veritat és que tampoc no anava malament, però contínuament sorgien problemes i això la feia estar inquieta. El diagnòstic de la Judit era com una radiografia del que passava en els diferents tallers. Això sí, d'una cosa, n'estava segura: els professionals que treballen en el seu equip estaven fent bé la seva tasca i eren molt qualificats per al lloc de treball. La seva opinió era simplement que calia temps perquè la gent implicada anés adoptant la nova filosofia i alhora es comencessin a veure els primers resultats. Per aquest motiu va decidir de reenviar el mail de la Judit a tots els membres de l'equip educatiu per tal que tothom hi pogués reflexionar i n'extragués les seves pròpies conclusions.
L'endemà a la reunió de coordinació la Maria es va endur novament una sorpresa. En primer lloc, perquè els educadors van expressar d'una manera unànime que el correu de la psicòloga els havia servit per a tranquil·litzar-se, ja que veien que els problemes que els estaven sorgint formaven part del procés. I això sempre tranquil·litza. I en segon lloc, perquè a partir d'aquí i d'una manera espontània cada educador va anar expressant els avenços i les dificultats en què es trobava el seu taller per tal de poder-ne extreure conclusions conjuntament. Com era previsible, els problemes s'anaven repetint d'una manera mimètica, llevat d'un cas: el taller de castellers funcionava a gran ritme i els participants estaven molt engrescats. Tan sols es queixaven de no poder fer castells de més dificultat en no disposar de canalla que òbviament pesés menys. Van buscar les causes de la diferència en aquest taller i van concloure, arran del missatge de la Judit, que com que disposaven d'un intern que dominava i per tant liderava el projecte no s'havia perdut gaire temps en la nova repartició de rols dins el nou grup. Depenent de la constitució de cadascú, tothom havia pogut trobar ràpidament el seu lloc i per tant s'havien pogut centrar ràpidament en el rendiment de la tasca. Fins i tot en Joan, el psicòleg, va ratificar que en les entrevistes personals amb interns d'aquest taller s'havia incrementat la satisfacció personal i per tant l'autoestima. En aquell moment a la Maria li va venir la inspiració de cop. Va veure la possibilitat d'aprofitar el progrés del taller de castells per als altres grups. Se li havia acudit que potser seria bo que cada grup d'interns dels diferents tallers pogués visitar els altres tallers. D'aquesta manera, els grups en una fase més primerenca obtindrien pautes de referència i, de passada, serviria perquè cada intern obtingués una visió global de tots els projectes que s'estaven portant a terme.
Principals rols orientats al grup

a) Rols dirigits a la tasca:

  • Iniciador: ofereix idees, propostes, alternatives...

  • Coordinador: reuneix, sintetitza i reformula els posicionaments.

  • Facilitador: estimula la participació i la productivitat del grup.

  • Interrogador: pregunta, sol·licita aclariments.

  • Informador: aporta informació i aclariments.

  • Crític: qüestiona, critica, avalua.

b) Rols dirigits a la cohesió:

  • Animador: crea un clima positiu, escolta, anima, etc.

  • Observador: analitza, resumeix, interpreta, registra.

  • Negociador: busca acords entre les diferents posicions.

  • Conciliador: busca harmonia i exerceix de mediador.

(Ballenato, 2005)

La idea no sols va funcionar a la perfecció, sinó que va fer un salt qualitatiu enorme. Arran de la primera visita van ser els mateixos interns, en veure com s'assajava l'obra de teatre, els que van proposar de construir els decorats en els diferents tallers d'oficis. Així, fusters i electricistes s'afegien al nou sistema de treball. Però no es va acabar aquí. Per associació d'idees o bé perquè simplement la creativitat havia entrat de ple en tot el procés, els mateixos educadors van pensar que potser estaria bé ajuntar totes les propostes dels tallers. Donar-hi, en definitiva, un sentit de cooperació més ampli i global. Havien pensat que podien aprofitar per a presentar tot el que s'estava treballant, per exemple, en el dia de commemoració de les arts escèniques. Es tractaria de muntar com una jornada de portes obertes. Es volia fer una inauguració amb l'actuació dels castellers, una exposició dels treballs de plàstica i una posada en escena posterior de l'obra de teatre i dels grups musicals. L'eufòria general s'havia estès i tots els interns es van involucrar encara més en el projecte.

"Una organización inteligente es aquella que consigue que un grupo de personas, tal vez no extraordinarias, pueda hacer cosas extraordinarias por el modo en que se relacionan entre sí. Ese plus es la inteligencia emergente. La inteligencia compartida" (Marina, 2006).

3.Animació de grups: fase de regulació

Aquesta vegada la Maria s'ho mirava amb una mica de distància i intentava valorar totes les conseqüències de la nova proposta. D'una banda, estava molt contenta perquè per fi havien trobat la manera de desencallar el projecte i per tant que tothom s'hi impliqués, però, de l'altra, tenia molt clar que aquest tema l'hauria de batallar fortament amb la direcció del centre que de ben segur no ho veuria amb bons ulls. Com a educadora social coincidia amb els seus companys d'equip, però com a coordinadora veia complicat convèncer la direcció del centre. Per aquest motiu, abans d'explicar la proposta a la direcció la Maria els va fer una visita guiada pels diferents tallers. Pensava que abans de tot era una cosa que s'havia de veure per a llavors poder-ne treure conclusions.
Increïble: l'equip directiu d'entrada no va dir que no a la proposta. El director havia constatat també la disminució dels conflictes arran de la posada en marxa dels diferents projectes cooperatius i deixava la porta oberta a una possible jornada de cloenda dels tallers. Això sí, exigia que es creés un equip de coordinació per tal que cap detall de seguretat no quedés al descobert. Ara era la Maria qui estava eufòrica. Es mostrava satisfeta de com s'havien gestionat els conflictes que havien anat sorgint. Es pot dir que la cosa funcionava tota sola, com per inèrcia.
Era el moment d'anar a casa, relaxar-se i escriure a la Judit sobre els avenços enormes que s'havien fet en poques setmanes. Com sempre, la resposta de la seva professora no va trigar.
Exemple
Estimada Maria,
Abans de tot us volia felicitar a tu i a tots els professionals del centre. Pel que m'expliques tot funciona a la perfecció, es pot dir que esteu de ple en la fase de desenvolupament. Esteu en el moment més àlgid en què l'eficiència en la tasca i la cohesió grupal van de costat. És la fase en què la sinergia de tots els participants fa que surtin resultats espectaculars que en moments anteriors haurien estat impossibles, ni tan sols d'imaginar-vos-els. Heu entrat, en definitiva, en la fase del nosaltres, o sigui en la de la interdependència.
Tot i que ara, com era previsible, us trobeu en un estat d'eufòria col·lectiva, també és moment de reflexionar i veure per què es repeteixen aquests canvis en tots els projectes cooperatius. Per aquest motiu, et volia recomanar un llibre que et pot resultar de molta utilitat. Es tracta de Dialogar i transformar. Pedagogía del Siglo xxi. És un llibre de pedagogia crítica i, tot i que fa referència a l'àmbit de l'educació formal, crec que en podràs treure molt bones conclusions.
Ah! I una última cosa, recorda que quan feu la jornada festiva, significarà que esteu arribant a la fase de clausura del grup (plantejament de nous objectius, avaluació, tancament del grup, etc.) i que s'ha de cuidar igual que si fos el primer dia. Tractar amb cura aquesta fase pot representar la primera pedra de nous projectes en el futur.
Una forta abraçada!
Judit
Un lideratge eficaç

1) Té clars els objectius i el projecte.
2) Comunica amb claredat i s'assegura la comprensió.
3) Motiva, desperta entusiasme, eleva la moral.
4) S'interessa per cada membre del seu equip, per les seves necessitats, aptituds i motivacions.
5) Confia en els seus subordinats i hi delega.
6) Pren decisions sense autoritarisme, tenint en compte els suggeriments del grup.
7) És just i imparcial en les decisions que adopta.
8) Tracta amb respecte i consideració els seus col·laboradors.
9) Fomenta la participació; recull, valora i integra les aportacions de tots.
10) Valora, elogia, reforça el seu equip i hi dóna suport.

(Ballenato, 2005)

El correu de la Judit va deixar la Maria novament pensativa. Va recordar tot d'una que quan estudiava la Judit insistia molt que el lideratge d'un grup passava per una bona regulació del mateix grup. Això implicava, tal com ho anomenava ella, fer un zoom, per tal d'allunyar-se una mica de les implicacions que comportaven estar a primera línia de treball. En definitiva, veure-ho tot des d'una altra perspectiva. Per aquest motiu, el fet que la Judit insistís en la clausura del grup va fer que prengués consciència, ara que tot funcionava a la perfecció, de la necessitat d'adoptar aquesta mirada més àmplia. Era moment de fixar-se en com se sentien els educadors de tot l'equip amb la nova manera de treballar, moment per a anticipar possibles conflictes, moment per a parlar amb els funcionaris, moment per a reflexionar i adoptar una visió prospectiva de com es continuaria evolucionant, etc.
Faltaven dues setmanes per al gran dia. El centre estava vivint una autèntica transformació. S'assajava a totes hores, els passadissos principals s'estaven convertint en una autèntica sala d'exposicions i, el que era més important, l'ambient de satisfacció traspuava per tots cantons. A tot això es va afegir que en Pere, el responsable del taller d'informàtica, va anar a trobar la Maria perquè tenia una proposta. La idea inicial d'en Pere era filmar la jornada i fer un reportatge amb els interns del taller. Havia pensat que reunia totes les condicions de treball en grup que havia explicat mesos abans la Maria. Aquesta no s'ho podia creure. Però això no era tot... Com sempre, els mateixos interns del taller d'informàtica van millorar la proposta. Van proposar de crear un lip dub en què participessin totes les persones del centre (administració, funcionaris, educadors, interns, direcció, etc.).
Després de rebre l'aclariment oportú d'en Pere que un lip dub consistia en la gravació en un sol pla d'un playback col·lectiu d'una manera escenificada, la Maria es va quedar sense paraules. Un projecte que implicava totes les persones del centre! En dècimes de segon a la Maria li van venir al cap només que objeccions i inconvenients. Faltava molt poc temps i dubtava de la resposta massiva que es requeria per a fer una activitat d'aquella mena. I a més caldria solucionar el tema dels drets d'imatge, tant de reclusos com de funcionaris. Notava que se li escapava tot una mica de les mans. Per sort, va reaccionar de pressa i va veure que era el moment de continuar confiant amb en Pere. De fet, sabia perfectament que si ell ho veia clar era una garantia d'èxit assegurat. No cal dir que en Pere ja s'havia avançat, per exemple, en la qüestió dels drets d'imatge i el respecte a voler sortir o no amb el rostre destapat. Amb disfresses, màscares o jugant amb la mateixa càmera se solucionava la possible exclusió que hauria comportat el condicionant de l'exposició pública i per tant prenia la màxima importància la plena participació de tot el centre.
I va arribar el gran dia. A banda de tot el treball en grup amb els interns, cal dir que paral·lelament hi va haver un gran desplegament mediàtic per tal que l'entorn social tingués coneixement de l'acte i, així, garantir l'èxit de la jornada. Tot estava preparat. Per qüestions de seguretat es va decidir fer la filmació del lip dub a porta tancada, just abans de començar tots els actes. L'eufòria es va desbordar. La Maria va deixar per uns instants la visió més allunyada que havia adoptat aquells últims dies i va passar a implicar-se d'allò més, cantant i ballant com no ho havia fet mai. Després de la filmació, cadascú es va posar en el lloc que s'havia establert i es van obrir les portes...
Uns quants familiars dels interns ja feia estona que esperaven per poder entrar. No obstant això, les expectatives inicials es van anar esvaint de mica en mica. Anaven passant els minuts i només havien entrat una vintena de persones. Dels mitjans de comunicació cap notícia. Les cares dels educadors que presagiaven el pitjor delataven la preocupació. Van esperar un temps prudent en el qual va anar arribant gent d'una manera molt esporàdica i van decidir començar els actes. A pesar de tot, la jornada havia de tirar endavant. Si no fos per això, es podria dir que l'acte hauria estat un èxit aclaparador. Els interns estaven increïbles i es notava molta complicitat entre ells. Els pocs espectadors que hi van assistir van poder gaudir d'un treball molt acurat i fins i tot en el moment del refrigeri final els interns van rebre la felicitació unànime de tots ells. L'anècdota la va protagonitzar un intern quan relatava amb gran entusiasme el fet d'haver rebut la felicitació del director del centre i del mateix alcalde de la ciutat.
L'endemà de la jornada a la reunió de coordinació es va començar a fer l'avaluació de tot el projecte. Tothom coincidia que el treball fet i la mateixa diada havien estat un èxit, llàstima tan sols que la resposta no havia estat l'esperada. La Maria, en aquest sentit, va recordar que no calia perdre el nord i en aquells moments més que mai calia valorar, per damunt de tot, el procés que s'havia seguit, i aquest havia estat impecable. La manca de reconeixement extern no podia tapar l'enorme treball dut a terme. Al capdavall, potser, també havia estat molt utòpic pretendre que la primera vegada que s'organitzava una jornada d'aquelles característiques la resposta hauria estat massiva. Per contra, un dels fets per destacar de la reunió de coordinació va ser que es va considerar necessari incloure els interns en el mateix procés d'avaluació. Per un exercici de simple coherència no podia ser que els implicats en tot el projecte en quedessin exclosos. Calia sentir la seva veu i, per tant, la seva vivència si es volia continuar creixent en la mateixa línia i endegant nous projectes.
En aquells moments es va plantejar un nou dilema. Com es podia fer que tothom pogués participar en el procés d'avaluació i se sentís escoltat? L'equip de coordinació el formaven pocs membres i sempre s'utilitzava la tècnica del debat obert, però, en canvi, ara aquesta tècnica es mostrava ineficaç precisament pel gran nombre d'interns. Si no es volien limitar a escoltar només l'opinió dels líders dels diferents tallers, calia buscar una alternativa. Aquí va ser quan la Maria va veure que aquesta vegada havia de proposar una tècnica centrada exclusivament en el rendiment de la tasca. Va creure que la tècnica de Philips 66 era la més adequada per a aquell moment. La tècnica en qüestió consistia a fer grups de sis persones que durant sis minuts parlarien d'un tema concret. Això implicaria que cadascú parlaria durant un minut i que per tant es garantia la participació plena de cadascun dels interns. En Joan, el psicòleg, tot i que va trobar molt encertada la proposta de la Maria hi va introduir un matís. Resulta que havia practicat multitud de vegades aquesta tècnica i considerava que calia un pas previ com era la reflexió personal. En Joan comentava que sovint el fet de no haver reflexionat d'una manera conscient sobre un tema concret feia que algunes persones es deixessin portar una mica per la pressió del grup i adoptessin la posició de la majoria. La solució era molt simple, es passaria una mínima enquesta a tots els interns agrupat pels blocs de què es tractaria més tard i així cadascú elaboraria primer de tot la seva pròpia opinió. Ara ja tan sols quedava escollir bé els ítems que calia valorar.
Tècniques de grup orientades en la tasca

Taula rodona: diferents ponents expressen oralment la seva visió sobre un tema concret. Després, es fa un debat col·lectiu obert per tal que puguin participar tots els assistents.

Phillips 66: es divideix el gran grup en subgrups de 6 persones que discuteixen durant 6 minuts un tema i llavors s'efectua una posada en comú a partir de les conclusions de cada grup. Especialment indicat quan el grup és gran ja que fomenta la participació de tots els membres.

Assemblea: discussió en gran grup d'un o diversos temes de manera que tothom pugui expressar la seva opinió. Al final es fa una recapitulació dels acords presos.

Altres tècniques: simposi, seminari, roda d'opinions, mètode de cas, grup d'intercanvi d'experiències, pluja d'idees, etc.

(M. L. Fabra, 1994)

L'avaluació va anar segons el que s'havia planificat. Tan sols calia destacar l'absència del grup d'interns que participaven al taller d'informàtica. Aquests havien demanat d'assistir-hi més tard, ja que volien presentar com a sorpresa el muntatge en vídeo de tota la jornada al final de l'avaluació. El motiu s'ho valia. Quan tots els grups ja havien discutit tots els temes de l'avaluació i el portaveus de cada grup començaven a exposar en gran grup les conclusions extretes, van arribar els informàtics amb un gran enrenou. Per la cara d'exaltació dels interns i del mateix Pere s'intuïa que alguna cosa havia passat. Durant uns minuts el desconcert i l'expectació van ser presents a la sala. En Pere mig nerviós va anar a la taula del moderador i dels portaveus del debat i va prendre la paraula. Va explicar a tots els assistents que mentre feien el muntatge del vídeo i, per a optimitzar el temps, havien penjat el lip dub a la Xarxa. Feia només tres hores d'això i l'allau de visites ja era monstruosa. Havien rebut multitud de comentaris de felicitació de totes les parts del món. Llavors va ser quan l'eufòria i l'alegria desbordant es va contagiar a tots els assistents. I per acabar-ho d'arrodonir aquell migdia sortirien al telenotícies. L'avaluació? Ja l'acabarien un altre dia, ara calia gaudir del moment.
La repercussió mediàtica encara va durar uns quants dies. De fet, es podria dir que encara que es tornés a la normalitat, aquell fet havia marcat un punt d'inflexió molt important. A més, amb l'excusa del lip dub havien creat una pàgina web en què s'havia penjat tot el treball fet fins aquell moment. Els quadres, les escultures, els castellers, l'obra de teatre i els grups musicals havien trobat el seu propi canal de comunicació. De ben segur que això repercutiria en una afluència més gran de gent en una possible jornada festiva l'any següent.
La Maria estava molt contenta, considerava que per ser la primera vegada que treballaven amb aquella metodologia havia estat un gran èxit. Recordava, com si fos ara mateix, quan va anar a veure l'espectacle de circ de la companyia francesa i com aquell fet va canviar completament la seva visió. Com sempre va escriure a la seva estimada professora...
Exemple
Estimada Judit,
T'escric des de casa tota relaxada i contenta. Tal com et vaig comentar en l'últim correu, al final tot ha anat molt bé. La gent, tant el personal com els interns, estem submergits en un núvol d'alegria col·lectiva que es fa difícil fins i tot d'explicar. Només et puc dir que ha estat una gran vivència. Com et pots suposar jo ja estic agafant una altra vegada el rol de mirar-me les coses amb més distància i veure així com es pot evolucionar el projecte pedagògic. Tot i l'èxit aconseguit, magnificat en gran part pel gran ressò mediàtic, no cal oblidar que el dia a dia al centre és molt dur i, per tant, caldrà tornar a tocar de peus a terra per a poder fer volar novament la imaginació i, així, crear nous projectes que consolidin la tasca feta al llarg de tot aquest any.
D'idees, no en falten... des de donar continuïtat a tots els tallers creats, fins a donar sortida a l'exterior del centre diferents propostes que ajudin a dinamitzar la mateixa societat. D'alguna manera, aquest any hem fet el pas del jo al nosaltres (o de la interdependència tal com l'anomenes tu), però ara potser estaria bé fer el pas del nosaltres als altres. O sigui que fins ara el treball cooperatiu ens ha servit per a ajudar a fer créixer com a persones i com a col·lectiu, però crec que fer que els interns experimentin que poden aportar alguna cosa a la societat en la qual no es van saber adaptar pot provocar novament una transformació radical. D'altra banda, no cal oblidar tampoc que darrere d'aquest èxit aparent queda amagat que no tots els interns van participar en el projecte. Crec que és aquí precisament on haurem de posar un èmfasi especial el pròxim any i analitzar els diferents problemes i les situacions personals per tal de donar la resposta més adequada per a cada intern. Encara que el treball cooperatiu estigui consolidat, cal que no perdem l'atenció personalitzada, que crec que també és un fet cabdal en la nostra intervenció educativa.
No sé, però de vegades tinc la sensació que sóc en un pèndol. De vegades, com ara, em sento enèrgica i molt optimista, i ratllo la utopia pura, i es quan visualitzo projectes futurs per tots cantons, però d'altres vegades em deixo emportar per aquella sensació de qüestionar-me si realment valen la pena les petites intervencions que fem al centre davant l'allau de problemes socials amb els quals tractem. En aquests moments penso com d'insignificants són els nostres tallers i, com a conseqüència, la nostra intervenció. Tan sols surto d'aquest estat quan m'arriben notícies de persones que havien estat al centre i que han refet la seva vida, i penses que en alguna cosa hi hem contribuït.
Un altre fet que m'ajuda a ser optimista, i aquí he de reconèixer que potser és per l'edat i l'experiència que ja porto acumulada, és quan miro endarrere i recordo com estava el nostre centre penitenciari fa vint anys. En aquella època la discussió era si calia donar un tracte i una atenció personalitzats a cada intern. En aquest sentit, em vaig sentir molt identificada amb el llibre que em vas recomanar. Les autores d'aquest llibre diuen que hi ha tres models d'intervenció davant la violència i els conflictes: el model disciplinari, el model mediador i el model comunitari. Recordo precisament les grans discussions que vam tenir per a introduir la mediació al centre i passar de la disciplina estricta al model mediador. Tal com argumenten les autores del llibre, el model disciplinari no sols no fa disminuir els conflictes sinó que els pot arribar a augmentar. Del model de mediació he de dir que va ser un pas endavant, però que també presentava les limitacions que es descriuen en el llibre: la necessitat sempre d'una persona experta i externa als conflictes, amb les reticències que això podia comportar en alguns interns. I a sobre, el que passava molt sovint era que aparentment se solucionaven els conflictes però continuaven latents de vegades d'una manera més accentuada en el dia a dia del centre. En canvi, he d'admetre, perquè així ho he constatat, que en el model comunitari es fa innecessària la mediació, ja que és el mateix projecte i les relacions que s'estableixen entre els participants que anticipen i eduquen per a solucionar els problemes d'una manera dialogada i pactada. No sé, en definitiva crec que sempre ens han educat per veure qui és el més bo en tot i per guanyar sempre i, en canvi, aquest model educa perquè puguem guanyar tots. No sé si m'explico...
Bé, ara m'adono que t'estic fotent una pallissa considerable i encara no t'he comentat el vertader motiu del missatge. Resulta que tenia la intenció de fer una reunió properament amb tots els educadors per tal de planificar el pròxim any i així començar a dissenyar, tal com t'he comentat, els nous projectes. Però tot d'una me'n vaig adonar, fruit segurament per la intensitat tan elevada d'aquest curs passat, que potser la gent estava contenta però una mica cremada. O sigui que vaig pensar que abans de tornar a parlar de nous projectes i per tant de centrar-nos en el rendiment del grup, potser estaria bé fer una parada amb alguna activitat més lúdica i així augmentar la cohesió grupal de tot l'equip d'educadors i de passada carregar les piles, que ja ens convé. En vam estar parlant en una reunió de coordinació i vam acordar d'anar a passar tot un dia en una casa de colònies i entre tots faríem el dinar (paella inclosa). I aquí és on tu intervens... l'equip d'educadors em va demanar que et digués que hi estaves convidada i que seria un plaer comptar amb la teva presència. Bé, em sembla que com a incitadora de tot aquest show no t'hi pots negar (ha, ha).
Ui, et deixo (i no és una excusa) perquè acaben de trucar a la porta. Ei, ja em diràs alguna cosa de la proposta...
Gràcies per toooot!!
Una abraçada!!
Maria

"El modelo comunitario facilita los espacios y las condiciones necesarias para que todas las personas dispongan de las mismas oportunidades para expresar su voz y encontrar soluciones pactadas para los diversos problemas" (Aubert et al., 2004).

En obrir la porta la Maria es va emportar una nova sorpresa. Era en Jaume, el veí del bloc de pisos del costat, amb una cara d'alegria desbordant que portava una ampolla de cava en una mà i dues copes a l'altra. Resulta que al bloc on viu en Jaume la relació entre els veïns és molt dolenta. Ho han provat tot, des d'una normativa molt estricta fins a la mediació de la mateixa agència per tal de solucionar els conflictes. I res. Resulta que un dia la Maria li va proposar que potser estaria bé que pintessin l'escala entre tots els veïns i així fomentar una nova relació entre tots ells. Doncs bé, resulta que pel que sembla aquest petit projecte cooperatiu ha funcionat a la perfecció. Un bon motiu per a una bona celebració...

Resum

Tal com es comentava en la introducció del mòdul, l'animació en grups forma part intrínseca de la feina de qualsevol educador social. El coneixement i l'experiència en la conducció de grups es fa imprescindible si es vol fer una intervenció educativa eficaç. Senzillament, no en podem defugir, cal una formació i sobretot una posada en pràctica per anar adquirint les habilitats necessàries.
Per aquest motiu, s'ha optat per explicar i detallar aquest mòdul a partir d'un cas hipotètic. A banda de ser un recurs literari per tal de fer més amens la lectura i l'estudi, el cas pràctic ens aporta una contextualització i una aplicació del marc teòric concret. Tal com podreu comprovar en la bibliografia, hi ha multitud de llibres teòrics sobre tècniques i dinàmica de grups que us ajudaran a aprofundir en el tema. No obstant això, cal dir que moltes vegades en la formació inicial aquesta teoria queda bastant allunyada de la realitat quotidiana precisament per la manca d'experiència dels estudiants. Estudiar l'estructura d'un grup, els tipus de lideratge o bé l'anàlisi de les diferents tècniques per fer pot quedar en un no res si no es té un context en què ubicar els nous aprenentatges.
A partir d'aquí us convidem a posar-vos en la pell de la Maria i que de mica en mica aneu experimentant i prengueu consciència de les diferents fases que aneu passant quan estigueu al capdavant d'un grup. Que adopteu en definitiva una mirada més allunyada, tal com deia la seva professora, per tal d'anar millorant les vostres habilitats. Al principi, és com aprendre a conduir un cotxe, estem pendents exclusivament que l'activitat funcioni: control de l'espai, el material i poca cosa més. Com podeu suposar en aquest moment l'important és que l'activitat funcioni. De mica en mica i sense adonar-vos-en, i potser fent la mateixa activitat, us adonareu un dia que a més podeu estar atents a cadascun dels usuaris d'una manera personalitzada. És un camí d'experimentació fascinant i, que també cal dir-ho, ple d'encerts i d'errades que caldrà revisar per tal de continuar aprenent. Només d'aquesta manera podrem entendre i comprendre que el cas de la Maria és un cas hipotètic però no utòpic. Molta sort!

Bibliografia

Aguilar, M. J. (2004). (11a. ed.). Madrid: CCS.
Antons, K. (1990). (4a. ed.). Barcelona: Herder.
Anzieu, D. . (1997). . Hi ha una versió espanyola [de] Sofía Vidaurrazaga Zimmerman. Madrid: Biblioteca Nueva.
Aubert, A. . (2004). . Barcelona: Graó.
Ballenato, G. (2005). . Madrid: Pirámide.
Ballesteros, S. (2005). . Madrid: CCS.
Borrell, F. (2001). (2a. ed. rev. i ampl.). Barcelona: Gestión 2000.
Canto, J. M. (1998/2000). . Màlaga: Aljibe.
Covey, S. (1997). . Barcelona: Paidós.
Eales-White, R. (2000). . València: Ciss Praxis.
Espada, J. (2003). . Madrid: CCS.
Fabra, M. L. (1994). . Barcelona: Ceac.
Francia, A. (1992). . Madrid: CCS.
Fritzen, J. (1992). (4a. ed.). Santander: Sal Terrae.
Fuentes, P. . (2002). . Madrid: Pirámide.
García, D. (2001). . Buenos Aires: Espacio Editorial.
García, R., Traver, J. A., i Candela, I. (2001). . Madrid: CCS·ICCE.
González, P. (1995). . Barcelona: EUB.
Luft, J. (1986). (6a. ed.). Barcelona: Herder.
Marín, M. (2006). . Madrid: Pirámide.
Marina, J. A. (2006). . Barcelona: Ariel.
Omeñaca, R. (2005). . Barcelona: Paidotribo.
Oviedo, O. (2006). . Màlaga: Aljibe.
Parlebas, P. (1996). . Màlaga: Instituto Andaluz del Deporte / Junta de Andalucía.
Parlebas, P. (2001). . Barcelona: Paidotribo.
Rovira, A. (2008). . Barcelona: Ara Llibres.
Sáez, S. i Pérez, R. (2002). . Lleida: Milenio.
Shaw, E. (1989). (4a. ed.). Barcelona: Herder.
Tschorne, P. (1993). . Salamanca: Amarú.
Vargas, L. i Bustillos, G. (1997). (6a. ed.). Buenos Aires: Lumen-Humanitas.
Wilson, G. L. (2007). . Mèxic: Ed. McGraw-Hill.