Polítiques de joventut

  • Pere Soler Masó

    Pere Soler Masó

    Doctor en Pedagogia i professor titular d'universitat en el Departament de Pedagogia de la Universitat de Girona. La seva activitat docent i de recerca se centra en l'educació en el lleure i l'animació sociocultural, les polítiques de joventut i l'associacionisme infantil i juvenil i ha publicat diversos llibres i articles sobre aquestes temàtiques. És membre del Grup de Recerca en Polítiques, Programes i Serveis Educatius i Socioculturals (GRES) del Departament de Pedagogia. Actualment és també director del màster oficial interuniversitari de Joventut i societat.

PID_00171297
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

Introducció

Les polítiques de joventut, juntament amb el treball en el lleure infantil, han estat tradicionalment un dels sectors que més impuls han donat a la consolidació i al reconeixement de l'animació sociocultural (ASC) en el nostre context. De fet, el lleure infantil i el juvenil han anat lligats en moltes iniciatives sota la denominació genèrica d'activitats en el lleure infantil i juvenil. Aquesta denominació s'ha utilitzat, per exemple, en l'àmbit de la formació en la titulació de monitors i directors i en la major part de la legislació d'activitats i serveis socioculturals per a infants i joves. Els animadors socioculturals han nascut i s'han format en bona part mitjançant aquestes pràctiques i aquests àmbits d'acció i, per això, cal recórrer a aquests termes per a entendre el sentit i l'abast de l'ASC actual.
En aquest mòdul comencem precisament dedicant una primera part a fer un recorregut per la configuració del discurs de les polítiques de joventut des de la transició democràtica fins a l'actualitat. L'objectiu és veure com evoluciona la consideració de les necessitats d'atenció als joves i es passa d'una oferta d'activitats de lleure a la necessitat d'oferir una atenció més integral. En aquest recorregut, l'ASC sempre hi ha estat present. En un primer moment com un àmbit d'atenció explícit a partir de molts dels serveis i programes de lleure juvenil i, posteriorment, a partir d'altres programes que s'afegeixen a les necessitats d'atenció juvenils en el marc de les polítiques de joventut. S'eixampla la consideració de les polítiques de joventut i s'assumeix una dimensió més comunitària, de ciutadania i de resposta a tots els drets que amb aquesta consideració van implícits. L'ASC pot esdevenir en aquest moment una metodologia idònia i òptima per a impregnar la gestió i l'execució d'aquestes polítiques mitjançant la participació juvenil i l'apoderament d'aquests ciutadans.
En la segona part del mòdul es presenten alguns dels principals programes i serveis que tradicionalment s'han vinculat a l'ASC del sector juvenil. Tractem dels plans locals de joventut, com a gran documents de planificació de les polítiques de joventut a escala municipal i ens aturem en els programes d'oci juvenil. Fem referència als casals de joves com a serveis emblemàtics en l'àmbit de l'ASC i comentem també la consideració i el protagonisme que han tingut i tenen les associacions i els grups juvenils en les polítiques públiques de joventut.

Objectius

L'estudi del mòdul ha de permetre a l'estudiant assolir els objectius següents:

  1. Presentar el sentit i la relació que l'ASC té i pot tenir amb les polítiques de joventut.

  2. Evidenciar el recorregut que han tingut les polítiques de joventut d'ençà de la configuració del sistema democràtic actual i comprendre l'evolució que el discurs i la pràctica de l'ASC han tingut en aquestes polítiques.

  3. Presentar els principals programes i serveis d'ASC en el sector juvenil.

1.L'ASC com a metodologia i pràctica en el desplegament de les polítiques de joventut

Després de més de trenta anys de la constitució de l'estat social democràtic de dret actual a Espanya ja hi ha una trajectòria prou llarga per a poder veure amb certa perspectiva l'evolució de determinades polítiques públiques. Les polítiques públiques de joventut en són un exemple clar per l'intens camí que han recorregut. Ens proposem fer una anàlisi breu de l'evolució d'aquestes polítiques a Catalunya amb la finalitat de comprendre com s'han justificat els discursos i les pràctiques sobre tot allò que configura l'atenció als joves.
Per tal de fer aquesta anàlisi hem tingut en compte l'evolució d'aquestes polítiques entre els anys 1975, amb la mort del dictador i l'inici del procés de transició cap a la democràcia, fins a l'actualitat, i hem apuntat i avançat algunes idees amb relació als reptes pendents encara en aquest sector. S'ha partit de diferents aportacions prèvies (Berney i Martínez, 1998; Comas, 2007; Giménez i Llopart, 2002; Llopart i Serracant, 2004; Martín, 2007; Soler, 2005; Subirats, Brugué i Rico, 1998) i s'ha optat per formular una classificació pròpia de les etapes i dels models que han marcat l'evolució d'aquestes polítiques. Configuren aquest recorregut, doncs, quatre grans períodes, cadascun d'ells de deu anys, i en cada etapa comentem els aspectes més rellevants.

1.1.Les polítiques de lleure juvenil (1976-1985)

Es tracta del període d'origen del que seran les polítiques públiques de joventut actuals, ja que es passa d'una situació de manca de polítiques públiques de joventut a una situació en la qual les polítiques de joventut es fonamenten en ofertes de lleure i cultura promogudes, en primer lloc, per les administracions locals i, en segon lloc, també per la Generalitat de Catalunya. El període anterior al 1975 és el període de dictadura franquista en què les polítiques de joventut passen també diferents etapes amb el denominador comú de ser majoritàriament polítiques d'adoctrinament en el nacionalcatolicisme a partir dels moviments del règim: Frente de Juventudes, Sección Femenina, Organización Juvenil Española, entre d'altres (Sáez, 1988).
Aquest primer període inclou els anys de transició democràtica i d'estructuració de les administracions públiques tal com avui les coneixem. Es posa de manifest la voluntat de constituir un estat social i democràtic de dret que parteix de la carta magna que el 1978 s'aprova. En l'article 48 diu:

"[...] els poders públics han de promoure les condicions per a la participació lliure i eficaç de la joventut en el desenvolupament polític, social, econòmic i cultural".

Un any després s'aprova l'Estatut d'Autonomia de Catalunya que fa evident l'inici del procés de traspàs de competències en polítiques de joventut a les comunitats autònomes que s'aniran configurant. En l'article 9 d'aquest Estatut ja es concreta que la Generalitat de Catalunya té competència exclusiva en matèria de joventut.
En aquests anys s'estructuren i s'articulen les bases legislatives i organitzatives que faran possible les polítiques públiques de joventut més endavant. Apareix en l'organigrama autonòmic joventut com un ens específic i es creen les primeres regidories de joventut. S'estructura l'encaix de les diputacions en el nou organigrama de l'Administració pública i es creen els consells comarcals.
Són uns anys de fort creixement del sector juvenil arran del baby boom de les dècades de 1960-1970 i per això aquest col·lectiu esdevindrà un segment de població amb presència creixent.
El discurs sobre joventut que des de l'Administració pública s'estructura entre el 1976 i el 1985 és un discurs fonamentalment assistencialista, centrat en el lleure i l'associacionisme infantil i juvenil. Les polítiques de joventut, com a tals, encara no existeixen i en el seu lloc podem parlar de polítiques –o d'accions– de lleure i cultura juvenil. Les activitats representatives d'aquest període se centren en el desplegament d'activitats de vacances d'hivern i d'estiu, el suport a l'associacionisme juvenil d'educació en el lleure, la formació de monitors i directors de lleure infantil i juvenil, la construcció d'equipaments juvenils i el reconeixement institucional dels canals participatius de què s'havien dotat les entitats juvenils (taules de joves, consells de la joventut, etc.).
L'any 1985 té lloc la celebració de l'Any Internacional de la Joventut. Les recomanacions que van fer les Nacions Unides i els actes que amb aquest motiu es van portar a terme a Catalunya van significar un revulsiu especial per a l'enfortiment de les estructures públiques en matèria de joventut. El primer exemple de l'inici d'aquesta nova etapa es visualitza en el Projecte Jove de l'Ajuntament de Barcelona, presentat el mateix any 1985 i inspirat, pel que fa a metodologia, en les experiències de diverses ciutats italianes com Torí, Forlì i Bolonya. Aquest projecte significa l'origen de les polítiques integrals de joventut a Catalunya i Espanya. Marca un punt d'inflexió en el discurs del que seran les polítiques de joventut de les administracions públiques.

1.2.Les polítiques integrals i transversals de joventut (1986-1995)

Aquesta etapa es caracteritza per taxes d'atur juvenil molt altes, fracàs escolar i desestructuració familiar. Es parla del passotisme dels joves i del seu rebuig a la política. Hi ha alguns esdeveniments importants que tenen una incidència directa sobre la població juvenil i les polítiques de joventut. Per exemple, l'any 1990 s'aprova la nova llei d'educació, la LOGSE, amb l'allargament de l'escolarització obligatòria fins als 16 anys (ESO) i el pas a l'institut de secundària s'estableix als 12 anys. L'any 1991 el Consell de Ministres aprova a escala estatal un pla integral de joventut per donar resposta a moltes demandes del moment: formació, millora de la qualitat de vida, igualtat d'oportunitats, etc. Formen part d'aquest pla integral l'aplicació de la LOGSE, la reforma del servei militar, la contractació laboral, la informació juvenil o l'habitatge.
L'any 1992 tenen lloc els Jocs Olímpics a Barcelona, l'Exposició Universal a Sevilla i la Capital Cultural Europea a Madrid. És un any de culminació de grans projectes. Sembla, però, que les polítiques de joventut toquen sostre amb l'aturada de molts projectes i la crisi econòmica que s'evidencia després de l'eufòria del 1992.
A partir de la dècada de 1990 té lloc un descens significatiu de la població juvenil. Malgrat això, es va reconeixent la necessitat d'allargar l'itinerari de transició dels joves dels 25 als 30 anys.
L'enfocament de les polítiques de joventut des de la perspectiva de la integralitat significa un avenç important en el discurs de les polítiques públiques, en general, i de les polítiques de joventut, en particular. Aquestes polítiques es concreten en els plans integrals de joventut, els plans directors de joventut o els plans interdepartamentals de joventut, documents programàtics i estratègics que pretenen ordenar, coordinar i sistematitzar les diferents accions que cal fer en matèria de joventut. En aquest procés també s'impliquen les entitats juvenils, els consells de joventut, altres administracions i els departaments i àrees afins als objectius proposats. Amb tot això, les polítiques integrals:

  • Es converteixen en un referent i a poc a poc seran assumides per gran part de les polítiques públiques.

  • Esdevenen un revulsiu important, un impuls per a posar en marxa i consolidar molts serveis i programes de joventut.

  • Contribueixen a trencar amb una conceptualització homogènia dels joves, en benefici d'un concepte de joventut entesa com a categoria social heterogènia, amb itineraris de transició diversos.

  • Constitueixen una proposta rigorosa i sistemàtica d'abordatge de les situacions juvenils, i reactiven el professionalisme dels tècnics i les àrees de joventut.

  • Impliquen el disseny d'una metodologia pròpia de treball en l'àmbit sociocultural que posteriorment s'ha exportat a altres àmbits.

En aquest període el discurs predominant considera que fer-se gran és l'adquisició de recursos formatius, laborals, domiciliaris, econòmics, etc. que permeten autonomia. La joventut es determina, doncs, fonamentalment com un temps de transició. Malgrat la força del nou plantejament, es detecten molt pocs exemples d'aplicació real d'aquesta proposta en aquest període. Conviuen un discurs molt innovador amb unes pràctiques rutinàries molt allunyades d'aquest plantejament (Giménez i Llopart, 2002).
La política de joventut d'aquesta etapa considera –en el pla discursiu– que s'ha de posar l'accent en allò que modifica la transició social dels joves (binomi educació i feina). Per això es parla de polítiques nuclears, perquè volen reforçar més les accions destinades al camp econòmic i social que no pas les del camp vivencial i cultural, més pròpies de les polítiques perifèriques.
Sobre el paper predomina el discurs que aposta per centrar-se en els aspectes nuclears de la vida dels joves i per la seva transició a la vida adulta i emancipació: educació i formació professional, polítiques actives d'ocupació, habitatge social i orientació escolar, laboral i sanitària. Amb tot, els resultats no són els esperats. A la pràctica, la complexitat de gestió d'aquests programes i les limitacions i restriccions pressupostàries fan que les accions majoritàries i amb més èxit continuïn sent les pròpies de les polítiques perifèriques, relacionades amb el lleure, el turisme juvenil, l'oci, la cultura, l'associacionisme i la participació juvenil.

1.3.Les polítiques afirmatives de la nova condició juvenil (1996-2005)

La crisi econòmica que pateix Espanya a partir del 1992 posa en qüestió el conjunt de les polítiques socials i obliga a reajustar i a redefinir les polítiques i l'estat del benestar. Aquest escenari de restricció de despesa afectarà d'una manera clara l'àmbit de les polítiques de joventut fins al final de la dècada de 1990. A partir d'aquest moment la bonança econòmica torna a predominar i hi haurà un gran impuls en les polítiques i les accions en matèria de joventut. És així com l'any 2000, el Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya aprova el Pla nacional de joventut "Joves 2010", impulsat per la Secretaria General de Joventut amb el consens del Consell Nacional de la Joventut i de totes les forces polítiques al Parlament de Catalunya. L'objectiu d'aquest Pla és precisament fomentar, d'una manera important i extensiva a tot el territori, l'elaboració i l'execució de polítiques integrals de joventut en totes les administracions que actuen en matèria de joventut.
En aquest període es constata una plena irrupció de la dona al món del treball i la vida social. Hi ha un creixement de la moda i el consum de masses, ara també possible amb un criteri personalitzador. Els agents de socialització tradicionals (família, escola i poders públics) perden pes a favor del mercat, els mitjans de comunicació i les noves tecnologies. Es diversifiquen els models i les fórmules familiars. El retard a la vida adulta no es solament causa de les noves dificultats laborals i socials, sinó també d'unes noves estratègies formatives i d'un nova manera d'entendre la biografia juvenil. Hi ha, doncs, un retard progressiu en l'emancipació familiar fins més enllà dels 29 anys, malgrat que els joves esdevenen cada vegada més precoços en els diferents àmbits de la vida i més autònoms en el procés de fer-se grans. En allargar-se la joventut fins al trenta anys, es configura una etapa amb entitat per ella mateixa, amb valor afirmatiu propi.
La joventut ja no és condicionada pel desig d'inserció social i professional. Ja no és un període de mancances i de limitació d'autonomia. La joventut no és viscuda com una privació, sinó com un autèntic gaudi i per això cal aprofitar-la per a multiplicar experiències. És una etapa plena de vida definida en positiu a partir de l'autonomia individual i el desig de multiplicar experiències vitals. La nova condició juvenil no es defineix a partir d'allò que els joves no tenen (feina, habitatge i família pròpia), sinó com una etapa plena en què gaudir de les experiències per a construir la identitat pròpia (Ajuntament de Barcelona i Diputació de Barcelona, 1999). Per això, aquest període de la vida deixa de ser considerat com un període de privacions o de mancances. Segons l'Oficina del Pla Jove (2002) la nova condició juvenil es caracteritza en aquests anys:

  • Per comportaments socials comuns guiats per una forta autonomia individual (estudi, lleure i oci).

  • Pel desig de canviar experiències vitals i escenaris.

  • Per una mobilitat geogràfica intensa.

  • Per una absència de responsabilitats socials fortes envers tercers persones.

  • Per una emancipació primerenca en aspectes relacionals i afectius.

  • Per una maduresa mental i física ràpida.

Les polítiques de joventut des d'aquesta perspectiva s'han d'ocupar només d'allò que és propi de la gent jove (polítiques explícites) en la mesura que són joves, l'afirmació de la cultura juvenil, de la identitat i l'oci i han de deixar per a les polítiques més generals els afers que pertoquen a la plena ciutadania dels individus o que afavoreixen l'emancipació del col·lectiu (polítiques implícites). No consideren que la transició i la inserció professional siguin una tasca pròpia de les polítiques de joventut. L'educació, la formació professional i el treball, en la mesura que són eixos centrals de la transició social dels joves, s'han de considerar polítiques generals de país a favor de la igualtat d'oportunitats. Es poden definir com a polítiques per a la transició, però no pròpiament com a polítiques de joventut.
El fet de pensar en polítiques afirmatives de la joventut contribueix a reforçar la identitat d'aquest col·lectiu, cosa que també ajudarà i facilitarà el trànsit dels joves cap a la vida adulta encara que no sigui l'objectiu prioritari. S'estableixen com a eixos vertebradors de les polítiques de joventut l'experimentació, la creació, la mobilitat i la ciutadania. Les polítiques afirmatives estan molt més centrades en els aspectes perifèrics que no pas en els nuclears.
Per això, les polítiques afirmatives de la joventut se centren fonamentalment en:
a) Mobilitat: turisme jove, intercanvi juvenil, mobilitat nocturna, etc.
b) Experimentació: ampliació de l'oferta sociocultural durant la nit i serveis educatius i esportius, ampliació d'espais i equipaments per als joves i augment dels recursos per a l'experimentació multimèdia, etc.
c) Creativitat: la creació i el treball simbòlic com a centre de la intervenció cultural i de democràcia cultural.
d) Ciutadania: afavorir el desig de més participació social dels joves mitjançant el diàleg i el pacte, establint fòrums i fent difusió de tot el relacionat amb els joves.
e) Autonomia: sense una autonomia suficient, la nova condició juvenil queda totalment escapçada. Cal, doncs, posar accent en els dèficits formatius, en iniciatives d'autoaprenentatge i autoocupació, en les situacions de risc social i salut, en l'habitatge, en l'educació, etc.

1.4.Les polítiques d'afirmació de la plena ciutadania dels joves (2006-actualitat)

En aquest període entrem en crisi i a partir del 2008 en recessió. Amb tot, el govern catalanista i d'esquerres d'aquests anys fa esforços per a evitar les retallades en l'àmbit de les polítiques socials. Aquest període, encara en curs, vol redefinir les bases de la política de joventut en l'àmbit català. Alguns dels fets que apunten en aquesta direcció són:
a) Els reptes que es proposen en l'àmbit legislatiu. D'una banda, el nou Estatut d'Autonomia de Catalunya (2006), el qual dedica l'article 142 a la joventut i la política de joventut, en què especifica que correspon a la Generalitat la competència exclusiva en matèria de joventut, que consisteix en el disseny, l'aplicació i l'avaluació de polítiques, plans i programes destinats a la joventut: la promoció de l'associacionisme juvenil, de les iniciatives de participació de la gent jove, de la mobilitat internacional i del turisme juvenil. També la regulació, la gestió, la intervenció i la policia administrativa d'activitats i instal·lacions destinades a la joventut. A part d'aquestes competències també es parla de la subscripció d'acords internacionals. D'una altra banda, la Llei de polítiques de joventut, aprovada el 22 de setembre del 2010 pel Parlament de Catalunya, significa la consolidació de la forma de treballar a partir de la integralitat, el treball indeterdepartamental i interinstitucional. En l'exposició de motius d'aquest text es diu que es vol

"[...] apoderar els i les joves per atribuir-los drets que els facin estar en situació de poder exercir plenament la seva condició de ciutadania amb virtut i excel·lència".

b) El nou Pla nacional de joventut de Catalunya amb la perspectiva 2010-2020. L'objecte de les polítiques de joventut no és només donar una resposta a determinades necessitats socials dels joves, sinó que també vol ser un instrument de transformació social a partir de facilitar el projecte de vida dels i de les joves, lluitar contra les desigualtats i promoure la mobilitat social i el paper de la gent jove com a motor de canvi. Tenint en compte això, el nou Pla classifica l'objecte de les polítiques de joventut en dos grans grups de necessitats o espais de transformació social. En primer lloc, les necessitats vinculades a la joventut com a etapa del cicle vital, en què es donen certes transicions o processos d'emancipació a partir dels quals el jove defineix la seva vida adulta (transicions educatives, laborals, residencials, familiars i ciutadanes). En segon lloc, les necessitats que fan referència al moment present i que estan vinculades a la qualitat de vida.
c) El progrés, també col·lectivament, de professionals de les polítiques de joventut, el quals a partir del 2004 creen l'Associació Catalana de Professionals de les Polítiques de Joventut (AcPpJ) amb la finalitat de compartir experiències, millorar el reconeixement d'aquests professionals i reforçar les polítiques de joventut pròpies. Val la pena mencionar un dels darrers estudis que ha promogut aquesta mateixa associació i que consisteix en la confecció d'un cens dels professionals en l'àmbit de la joventut.
d) El treball important que es fa en l'àmbit de la formació en matèria de joventut. En aquest sentit, hi ha diferents iniciatives que s'estan treballant tant des de l'AcPpJ com des de la mateixa Secretaria de Joventut de la Generalitat de Catalunya amb la voluntat de posar ordre a tot el sector i establir un pla de formació que permeti un itinerari ordenat amb uns nivells de formació bàsica i d'altres d'especialitzats. Val la pena esmentar també la iniciativa conjunta de sis universitats públiques catalanes que el 2008 comencen el primer màster oficial en joventut a l'Estat espanyol, el màster interuniversitari de Joventut i societat (MIJS).
La joventut es considera en aquest període una etapa de ciutadania en què les persones adquireixen i posen en pràctica els drets i deures socials. Durant la joventut, cada persona defineix el seu projecte vital dins el context social. Actualment hi ha molta diversitat de trajectòries juvenils i grans dificultats per a posar en pràctica l'exercici de la plena ciutadania. La qüestió és, doncs, poder accedir als recursos socials, polítics, econòmics i culturals necessaris per a exercir aquesta plena ciutadania. El que converteix els joves en ciutadans no és la possessió d'una sèrie de drets, sinó activar-los en la pràctica i exercir-los. Cal buscar, doncs, l'equilibri entre les actuacions perifèriques i les nuclears per a afavorir el desenvolupament de projectes vitals dels joves.
Entrem, doncs, a l'etapa que podríem anomenar d'afirmació de la plena ciutadania dels joves. L'interès se centra en els drets i els deures que aquest col·lectiu ha de tenir per al seu desenvolupament total (Morán i Benedicto, 2002 i 2003). Aquest nou model és conciliador amb els plantejaments anteriors i parteix de la idea que cap política sectorial per ella sola no pot promoure un procés de transició ni assegurar l'afirmació de la nova condició juvenil.
Una aplicació pràctica d'aquest discurs integrador la podem trobar en la proposta de Comas (2007), el qual preveu una aplicació cronològica dels diferents models de polítiques d'afirmació i polítiques de transició, segons l'edat dels joves. En cada moment de l'etapa juvenil hi pot haver uns interessos majoritaris. Per això, sense excloure polítiques específiques per a col·lectius específics, una síntesi orientativa permetria arribar a la següent interpretació del debat de les polítiques de joventut. En els primers anys de la joventut, pràcticament caldrà centrar els esforços en polítiques afirmatives i participatives per a, gradualment, anar introduint polítiques d'emancipació (primer laborals, després residencials, per acabar amb les familiars) a mesura que les polítiques afirmatives i participatives deixaran de ser prioritàries.
També en la direcció d'establir criteris i eines per a l'aplicació pràctica de les polítiques de joventut i els debats que s'han esdevingut, Montes (2008) afirma que hi ha un seguit d'àmbits d'intervenció que constitueixen el nucli dur de les polítiques de joventut, irrenunciables, i que haurien de tractar totes les unitats de joventut. Aquests àmbits es poden dividir alhora en dues perspectives:
a) Els que desenvolupen aspectes de la mateixa condició juvenil: informació, dinamització i oci, promoció de l'associacionisme, participació, lleure educatiu, promoció de la creació i mobilitat en l'àmbit internacional. Són els àmbits que podríem definir com a propis de les unitats de joventut.
b) Els que desenvolupen aspectes de les condicions de vida dels joves, de la seva capacitat d'autonomia i emancipació. Compten pràcticament sempre amb departaments propis amb els quals és també irrenunciable coordinar-se per a oferir una política de joventut completa. Es tracta: d'ocupació, d'habitatge, de suport a l'ensenyament, de mobilitat local i intermunicipal i de salut i d'hàbits saludables.
Al costat d'aquests, es poden trobar els àmbits que es poden treballar amb més o menys intensitat segons les necessitats i particularitats de cada territori. Aquests àmbits són objecte de treball transversal amb altres unitats: polítiques de gènere, medi ambient, immigració, esports, cultura, atenció a col·lectius desfavorits, atenció a drogodependències, atenció a necessitats educatives especials, voluntariat, solidaritat i turisme.

1.5.L'ASC en les polítiques de joventut actuals

Queda clar amb la breu exposició de l'evolució que les polítiques de joventut han tingut a Catalunya que hi ha una relació estreta d'aquestes polítiques amb l'ASC. De fet, és arran de la figura de l'animador sociocultural i d'aquesta metodologia i pràctica que es comença a configurar aquest sector tal com l'entenem avui. Bona part dels actuals professionals de les polítiques de joventut provenen d'entitats i moviments de lleure infantil i juvenil i han estat vinculats a programes o serveis de lleure i d'ASC.
El recorregut fet al llarg de l'evolució del discurs i la pràctica de les polítiques de joventut posa en evidència que les polítiques perifèriques i afirmatives de la joventut són les que més han predominat a la pràctica i, de fet, són les que han donat entitat i perfil als tècnics de joventut. L'ASC ha estat i és un recurs estratègic en l'aplicació d'aquestes polítiques perifèriques i afirmatives i és en aquest sentit que sovint les figures de tècnics i dinamitzadors de joventut s'han identificat i s'identifiquen amb l'ASC.

2.Principals programes i serveis d'ASC en el temps lliure dels joves

En aquest apartat comentem alguns dels principals programes i serveis que han ajudat a fer visible el sector de les polítiques de joventut. Es tracta, com ja hem dit, de serveis i programes que s'identifiquen amb l'ASC i que han contribuït d'una manera molt clara a configurar un perfil de professionals de les polítiques de joventut, ja que és des d'aquesta pràctica des de la qual s'han configurat els principals recursos que s'han vinculat específicament al treball dels tècnics i dinamitzadors de joventut.

2.1.Els plans de joventut i els programes d'oci juvenil

Parlar de joves i ASC obliga, en primer lloc, a parlar dels plans i programes de joventut que les diferents administracions públiques articulen i mitjançant els quals es despleguen la resta de recursos i serveis específics per als joves, entre ells, els relacionats amb el lleure i l'ASC d'aquest col·lectiu. Els plans de joventut esdevenen eines bàsiques i necessàries des de l'Administració per al treball en joventut i permeten posar en relació i coordinació les accions de diferents àrees de l'Administració i, en la mesura del que sigui possible, també les diferents administracions, amb tot el relacionat amb els joves.
En els darrers anys moltes administracions, sobretot a escala municipal, han iniciat el disseny de plans de joventut. Algunes amb més encert que d'altres i amb plans de molt diferent tipologia i projecció. Majoritàriament es tracta de plans integrals que volen abordar la totalitat de necessitats dels joves d'una manera coordinada entre les diferents instàncies polítiques i administratives. És habitual trobar apartats específics dedicats a l'oci juvenil, a la cultura, a l'associacionisme o a la participació, entre d'altres.
Els programes d'oci juvenil
Val la pena esmentar alguns programes pel referent que han representat a tot l'Estat. Gijón comença el 1997 amb el programa "Abierto hasta el amanecer". El 1998 s'inicia a Barcelona també el programa "Barcelona bona nit" i l'any 2000 l'Injuve inicia el programa "Otra forma de moverte" i a Bilbao neix el programa "Bilbao. Gauna". En aquest sentit, es poden consultar les publicacions del Congreso Ocio Joven que des del 2001 es fa cada dos anys a Elx i que el 2009 ha celebrat la seva cinquena edició.
En els programes d'oci juvenil s'intenta donar resposta a les necessitats de lleure de joves des d'una perspectiva no consumista. Hi ha, per tant, una voluntat educativa clara i explícita en el temps lliure que fa que es parli de programes d'oci alternatiu (Comas, 2000 i 2001), amb una voluntat manifesta d'incidir en l'oci nocturn juvenil ja que s'entén que és on es concentra l'oferta més extensa i on hi ha més comportaments de risc entre els joves (Cuenca, 2004, pp. 288-294). Fins hi tot hi ha qui creu que el dia arriba a ser insuficient per a la plena realització personal i la socialització conseqüent dels joves. Per això ocupen la nit i cal una nova oferta de serveis i equipaments públics per als joves. Per mitjà d'aquests programes es volen fomentar pràctiques d'oci col·lectives que trenquin amb el pur consum i evitin els conflictes amb les persones residents en els espais on es duen a terme les activitats.
Un estudi elaborat pel Consell Comarcal del Baix Llobregat (2002) a 21 municipis d'aquesta comarca constata que no sempre s'expliciten els objectius que persegueixen aquests programes d'oci alternatiu i que, fins i tot, es troben casos en els quals les actuacions fetes són contradictòries amb els teòrics objectius perseguits. En aquests casos predomina l'interès per treure programacions al carrer sense atorgar gaire atenció a la construcció d'un projecte sòlid i amb projecció a mitjà o llarg termini. Aquest mateix estudi conclou que els principals objectius que persegueixen aquests programes es poden resumir en:

  • Prevenció de comportaments de risc.

  • Increment i/o millora de l'oferta d'oci.

  • Promoció del territori com a espai d'oci.

  • Promoció de l'associacionisme.

  • Promoció de la participació.

  • Promoció de la transversalitat en el municipi.

  • Foment de l'ocupació (en la mesura que el mateix programa genera una demanda laboral).

Tant els plans de joventut, globalment, com els programes d'oci juvenil pensem que haurien de ser bel·ligerants contra la societat del consum, conformista, individualista, passiva i neoliberal. En aquest sentit, la proposta transformadora i crítica de l'ASC és important. Cal rebutjar, doncs, polítiques de joventut fonamentades en el consum pur de productes sense possibilitat de reflexió i al mateix temps s'ha d'apostar per polítiques de joventut compromeses amb un desenvolupament sostenible.
Una política de joventut que vulgui connectar amb els joves i vulgui fer una proposta de futur per a ells no pot ser imparcial. Ha de ser atrevida i arriscada. Això comporta optar, seleccionar i prioritzar, però també significa aclarir i reforçar la intencionalitat.

2.2.Els casals de joves i els equipaments municipals de joventut

Entenem per equipament municipal de joventut (Vilamalla et al., 2003) un espai de dinamització social i cultural dotat d'infraestructura i recursos per a la participació, l'intercanvi i la programació d'activitats juvenils. És municipal perquè la titularitat de l'edifici és de l'ajuntament i la voluntat de servei és oberta a tothom. Les formes de gestió poden ser diverses i un mateix edifici pot contenir diversos tipus de serveis dedicats a la joventut.
És prou aclaridora la classificació que presenta Vilamalla et al. (2003) a l'hora d'analitzar els equipaments municipals de joventut. Podem parlar així:
a) D'equipaments polivalents: espais destinats a acollir diferents activitats, d'entre les quals n'hi ha algunes relacionades amb joves.
b) De punts d'informació juvenil: espais, normalment dins d'altres equipaments, dedicats a informar i orientar els joves. Es treballa en la recerca i el tractament de la informació.
c) De casals de joves: equipaments dedicats completament a programar activitats socioculturals i a acollir els joves, oferint-los d'una manera permanent diversos serveis (premsa, fonoteca, videoteca, etc.).
d) D'albergs: equipaments dedicats a allotjar joves.
e) De casals d'entitats juvenils: equipament amb diferents dependències, de les quals poden fer ús diverses entitats o diversos col·lectius de joves. L'objectiu és promoure l'associacionisme juvenil oferint-los un espai de gestió i uns recursos tècnics, materials i formatius.
f) De locals d'assaig: sala convenientment aïllada acústicament preparada per a contenir un equip musical per tal que hi puguin assajar els grups de música que ho sol·licitin.
Pel que fa als casals de joves, tal com hem dit, tenen una voluntat de programació i actuació clara en l'oci juvenil a partir de l'ASC. El contingut i la tipologia d'activitats del programa sociocultural que ofereixen, i també la manera com es programen i s'executen aquestes activitats (vinculació i participació dels joves i les entitats juvenils) són aspectes que cal tenir molt presents des de l'ASC. Cal vetllar per fer d'aquests casals autèntics espais creadors d'oci juvenil en la mesura que el temps lliure prengui sentit amb activitats enriquidores i en les quals els joves siguin a tots els efectes els protagonistes.
Amb relació als serveis d'informació juvenil també tenen una funció formativa clara en la mesura que gràcies a l'orientació que proporcionen esdevenen el punt de partida per a determinades pràctiques socioculturals de molts joves. Són importants, per tant, tant la forma com l'estil dels missatges que cal transmetre si es vol arribar a sectors juvenils determinats. La funció d'informació actualment pot quedar molt coberta amb una bona web, amb documentació, enllaços i referències oportuns i, en canvi, la funció d'orientació possiblement és més complexa i requereix un treball més personal i, en molts casos, presencial. En aquest mateix sentit s'ha de plantejar la presència, la relació i la funció que aquests serveis han de tenir als instituts, a les universitats, a les entitats juvenils i a tots els espais i equipaments juvenils del territori. Hi ha una tasca important per fer per tal de promoure el treball en xarxa per tal de: publicar i difondre experiències concretes, gestionar la difusió d'actes juvenils, etc. D'altra banda, el temps lliure juvenil sovint té connotacions negatives perquè no s'ha sabut projectar una imatge que posi en relleu les accions socioculturals i educatives que molts joves fan en aquest temps lliure. Els serveis d'informació juvenil haurien de ser determinants en aquest repte i, per tant, la seva funció no ha d'acabar en els joves, sinó que es pot projectar a tota la població.
La major part dels municipis encara pateix un dèficit d'espais i equipaments per a joves. Moltes de les infraestructures que hi ha són en gran part espais privats que sovint tenen com a finalitat principal el consum. Caldria pensar en la reutilització i la rendibilitat considerable que poden tenir molts equipaments públics que ja existeixen i que funcionen en unes franges horàries molt reduïdes, i que resten la resta del temps tancats i desaprofitats. Es pot plantejar la possibilitat d'obrir, en alguns casos, equipaments com ara les escoles, els centres cívics, els pavellons esportius, els teatres, etc. en horaris que resten tancats o en dies que no tenen activitat, i oferir en aquests edificis projectes atractius per als joves.
Els equipaments juvenils
L'estudi de Vilamalla et al. (2003) proposa una possible distribució d'equipaments i serveis municipals per a la joventut en funció dels habitants de cada municipi. És clar que no poden aspirar a gaudir de les mateixes infraestructures municipis de 1.000 habitants que municipis de 100.000 habitants. En qualsevol cas, s'hauria de garantir igualment la possibilitat de fer satisfactòriament un oci juvenil saludable.
Sanz i Luque (2006) elaboren un estudi sobre els locals de les entitats juvenils i els equipaments municipals per a joves a la ciutat de Barcelona que és un bon exemple de les mancances i necessitats en l'àmbit dels equipaments juvenils.

2.3.La participació a partir d'associacions i grups juvenils

L'associacionisme juvenil és important perquè permet fer possibles molts dels projectes i experiències que d'altra banda no serien possibles d'una manera individual o no organitzada. Gràcies a l'associacionisme juvenil l'oci dels joves s'enriqueix i pot ampliar les seves possibilitats. Les associacions juvenils, doncs, són mitjans a partir dels quals molts joves projectaran el seu temps lliure i viuran experiències d'ASC.
Més enllà de la bondat formativa que pot tenir qualsevol associació juvenil val la pena esmentar especialment les entitats que es declaren fonamentalment d'educació en el lleure perquè la seva finalitat principal és formar persones en el temps lliure per mitjà de la pedagogia del projecte (Trilla, 2000). Justament aquesta és una de les modalitats d'associacionisme juvenil amb més tradició i amb més pes i que a partir de diferents opcions ha donat lloc a molts moviments de joves. Gràcies a aquestes estructures s'han assajat i reflexionat diferents metodologies d'intervenció en el lleure tant infantil com juvenil i s'han format bona part dels educadors i tècnics de joventut actuals.
Vinculades a bona part de les associacions i federacions juvenils d'educació en el lleure hi ha les escoles de formació d'educadors en el temps lliure. Es tracta de centres de formació que atorguen la titulació de monitor, de director o altres formacions especialitzades en la realització d'activitats de temps lliure per a infants i joves. Són, doncs, d'alguna manera escoles de formació en ASC i gràcies a elles s'ha construït discurs, s'han elaborat materials i s'han fet propostes socioculturals de tota mena. Han tingut, doncs, i encara tenen, un paper rellevat en aquest sector.
Paral·lelament a aquest tipus d'associacionisme també hem d'esmentar en aquest cas els grups de joves i colles organitzades –a vegades també amb forma d'associació– que es dediquen d'alguna manera al món de l'esport o l'espectacle artístic i cultural. Moltes vegades aquests col·lectius exerceixen una funció d'ASC important que val la pena considerar. Es pot parlar, així, de clubs esportius, de colles de diables, de grups de teatre juvenils, de grups de música, d'esbarts, etc. No es tracta d'entorns exclusivament juvenils, però sí que és cert que majoritàriament són espais en els quals predomina el públic jove.
Malgrat aquest dinamisme juvenil important, la majoria dels joves no es troba en aquestes estructures organitzades tal com s'entenen en la Llei orgànica 1/2002, de 22 de març, reguladora del dret d'associació. Hi ha, doncs, molts joves que participen de la vida sociocultural d'una manera espontània, puntual o esporàdica. A vegades a partir de modalitats d'associacionisme informal, entès aquest com el tipus d'organització més horitzontal, no legalitzat i que en alguns casos coincideix amb grups naturals de joves. Hi ha pocs estudis que posin de manifest quina és la incidència i els factors que permeten una bona base de participació i associacionisme informal. Aquestes estructures primàries són fonamentals perquè són l'origen de formes organitzatives formals més complexes i estables. Cal, doncs, afavorir-les tenint present, per exemple, l'existència d'espais en els quals fer possible la trobada i l'organització (locals, equipaments, places...) i pensar en maneres més flexibles i àgils d'afavorir el treball en xarxa i entrar en relació amb l'Administració per a poder participar col·lectivament, d'una manera visible i sense complexos, en l'espai públic.
A partir de l'experiència acumulada en aquests anys d'implantació de les polítiques de joventut s'han assajat diferents estructures i formes de participació juvenil. Sellarès (2003) les resumeix en la relació següent:
a) Estructures creades, dirigides i gestionades pels mateixos joves:

  • Els consells locals de joventut, de base associativa i formats per entitats juvenils.

  • Les plataformes mixtes, formades per joves i entitats juvenils.

  • Les assemblees de joves, formades per joves a títol individual.

b) Estructures impulsades per l'Administració pública:

  • Els consells municipals de joventut, com a mecanisme que s'integra en la pròpia estructura de govern municipal.

  • Els fòrums juvenils, com a mecanisme impulsat per l'Administració, dirigit per joves, però sense integrar-se en l'estructura municipal.

c) Altres maneres de promoure la participació:

  • La diagnosi participativa, dirigida i dinamitzada pels mateixos joves.

  • Els nuclis d'intervenció participativa, iniciats i dirigits per l'Administració.

Malgrat la diversitat de formes i estructures de participació s'ha de reconèixer que és difícil assegurar la participació. Més encara quan es busca trobar estructures que garanteixin una continuïtat més enllà del compromís personal de joves concrets. Només cal veure que hi ha poques experiències juvenils impulsades per l'Administració que gaudeixin d'una llarga tradició amb èxit. Sovint la falta de voluntat política, el poc marge d'autonomia que acaben experimentant els joves, els canvis polítics que té la mateixa Administració o la poca concreció de les expectatives per part d'ambdues parts han dificultat la continuïtat d'aquestes iniciatives.

2.4.Els espais juvenils als mitjans de comunicació

La condició juvenil està de moda. Ser jove, com hem vist, s'associa a vitalitat, dinamisme, adaptació al canvi, força, etc. i aquests valors són molt preuats per una societat competitiva, de consum i que vol estar en progrés i renovació constant. Les publicacions i els mitjans de comunicació d'alguna manera reprodueixen aquest model i tenen cura del sector juvenil. Per això apareixen diaris suplements per a joves, revistes especialitzades o canals de televisió pensats per a aquest col·lectiu.
És sabut que els joves són justament el col·lectiu amb més facilitat d'adaptació al nou escenari comunicatiu i de relació que ens proposen les TIC. L'impacte d'aquests mitjans arriba a totes les esferes de la vida, tant personal com professional, i condiciona les pràctiques d'oci. Per això es diu que els adolescents i joves configuren la generació xarxa o "pantalleros" (Buckingham, 2000). La televisió continua sent el mitjà que més hores acapara l'oci dels joves tot i que hi ha un descens significatiu d'hores amb relació a les dades dels adolescents. Segons dades de l'Injuve del 2004, la població juvenil espanyola entre 15 i 29 anys veu la televisió una mitjana de 12,5 hores a la setmana. L'autonomia i la capacitat més grans de consum i la possibilitat que aquest col·lectiu gaudeixi d'altres ofertes fa que les hores davant la pantalla del televisió disminueixin sensiblement ja que han de "competir" amb el poder d'atracció d'altres ofertes, majoritàriament, relacionades amb la colla d'amics i els mitjans electrònics. Aquests nous mitjans electrònics i digitals permeten que els joves siguin productors culturals de ple dret, els permeten escapar del control dels adults i ocupar un espai propi en la dimensió virtual.
L'ordinador i amb ell l'accés a la Xarxa és un dels mitjans que cal considerar en el lleure juvenil. Actualment prop de la meitat dels joves espanyols té accés a la Xarxa personalment o en l'àmbit familiar. A aquesta dada, cal afegir-hi l'accés que molts d'ells tenen gràcies a equipaments públics, la universitat o els cibercafès. Una majoria d'ells, doncs, es comunica i es relaciona per la Xarxa. Els joves són també els grans consumidors de productes per la Xarxa. La música, les pel·lícules o els clips són productes culturals que cada dia més ocupen l'oci dels joves per mitjà de programes com l'Emule, el You Tube. Més enllà de la legalitat de la descàrrega d'aquestes obres a partir de la Xarxa, es constata que les TIC han comportat un revulsiu en el consum d'aquestes productes, especialment entre la gent jove.
A través d'Internet s'han configurat el que s'anomenen xarxes socials virtuals, moltes de les quals són ocupades per joves. Aquestes xarxes han representat una revolució en la comunicació entre els joves. Hi comparteixen continguts d'una manera col·laborativa i hi aprenen també a treballar en equip. Els joves a partir d'aquestes xarxes són els primers que han demostrat la potencialitat d'organització, de mobilització i de dinamització de sectors socials i culturals. Les xarxes socials més populars i amb més presència juvenil són:

  • Live Spaces: és la xarxa juvenil de Microsoft, pensada per als més joves. Es tracta d'una xarxa oberta en què es poden veure les pàgines de tots els usuaris, llevat que aquests indiquin d'una manera expressa el contrari. Té unes clàusules estrictes de control de continguts.

  • MySpace: es tracta d'una xarxa en què s'allotgen molts joves de l'àmbit universitari i artistes. És també una xarxa oberta i molt popular perquè n'han sortit algunes de les estrelles actuals de la música.

  • Facebook: és potser la xarxa més popular entre els joves, caracteritzada per les eines que s'hi fan servir, ja que estan creades pels mateixos usuaris i són molt fàcils d'incorporar a la pàgina personal pròpia. Es tracta d'una pàgina tancada a la qual s'accedeix per invitació expressa de cada contacte.

  • Tuenti: és molt semblant a Facebook però en castellà, amb gran èxit entre els internautes espanyols. Hi ha control de la privacitat i limitació de les relacions entre usuaris per rang d'edat.

L'any 2004, segons l'Informe de la joventut a Espanya de l'Injuve, només un 8% de joves de 15 a 29 anys no disposava de telèfon mòbil. Es tracta, per tant, d'una de les tecnologies de la informació i la comunicació que més s'ha estès i més ràpidament ho ha fet entre la població, en general, i entre els joves, en particular (Lorente, Bernete i Becerril, 2004). Aquest mitjà de comunicació potent ha incidit directament en l'oci juvenil en la mesura que ha facilitat la comunicació entre els joves, ha permès la creació i el manteniment de xarxes de relació potents i de projectes compartits.
Pel que fa a diaris i revistes, hi ha alguns suplements setmanals adreçats específicament al públic juvenil amb la intenció de recollir els temes de més interès per a aquest públic: oci, música, moda, estudis, feina, etc. També en l'àmbit universitari s'han multiplicat les edicions de setmanaris que recullen les vida juvenil en el món universitari mitjançant entrevistes, propostes formatives i altres articles i continguts específics. Al costat d'aquesta oferta general, l'Administració local, provincial o autonòmica en molts casos ha optat per promoure la publicació de revistes amb diferents formats i periodicitats adreçades específicament al sector juvenil. L'objectiu en aquest cas és fer visible les accions públiques adreçades als joves i garantir la informació. Sovint aquesta funció s'ha complementat amb l'activació de pàgines web específicament adreçades als joves (portals joves), en què es pot trobar tot tipus d'informació d'interès per a aquest públic. Al mateix temps, moltes entitats i associacions juvenils centrades en l'educació en el lleure publiquen amb més o menys periodicitat revistes i col·leccions adreçades als membres de l'entitat i de vegades també adreçades al públic interessat en general.

Resum

Aquest mòdul presenta l'evolució que el discurs de les polítiques de joventut ha experimentat al llarg del període democràtic. Constata la necessitat, cada vegada més gran, de donar resposta a diferents demandes juvenils i com aquesta situació contribueix a ampliar i dotar de sentit els diferents programes i serveis d'ASC amb joves. Es presenten alguns d'aquestes programes i serveis que s'identifiquen plenament amb aquesta metodologia i pràctica: els programes d'oci juvenil, els casals de joves, els serveis d'informació juvenil, les entitats i els moviments de lleure juvenil, etc.

Bibliografia

Alegre, M. A. (Coord.). (2009). . Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona-IGOP.
Ajuntament de Barcelona (2006). . Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Regidoria de Joventut.
Ajuntament de Barcelona i Diputació de Barcelona (1999). . Barcelona: Ajuntament de Barcelona / Diputació de Barcelona.
Bernete, F. (Coord.). (2007). . Madrid: Injuve.
Berney, J. i Martínez, R. (1998). La joventut a Catalunya. A Secretaria General de la Joventut. , 35-42. Barcelona: Secretaria General de Joventut de la Generalitat de Catalunya.
Brunet, D. (2002). . Barcelona: Generalitat de Catalunya, Secretaria General de Joventut.
Buckingham (2000). . Cambridge: Polity Press.
Casanovas, J. (2009). . Girona: Documenta Universitaria.
Castañeda, L. (2010). . Madrid: Alcalá de Guadaira.
Castells, M. (2003). . Barcelona: UOC.
Checkoway, B. N. i Gutiérrez, L. M. (2009). . Barcelona: Graó.
Comas, D. (2000). Agobio y normalidad: Una mirada crítica sobre el sector "ocio juvenil" en la España actual. , 50, 9-21.
Comas, D. (2001). . Madrid: Injuve.
Comas, D. (2007). . Madrid: Injuve.
Consell Comarcal del Baix Llobregat (2002). . En línia: https://www.elbaixllobregat.net/joventut/cultura/estudi_oci.pdf
Giménez, L. i Llopart, I. (2002). Per una nova etapa en polítiques de joventut. , 5, 1-34.
Gomà, R. (Dir.). (2002). . Barcelona: Diputació de Barcelona.
Llopart, I. i Serracant, P. (2004). . Barcelona: Generalitat de Catalunya, Secretaria General de Joventut.
Lop, I. i Valls, C. (2006). . Barcelona: Fundació Jaume Bofill (Col·lecció Finestra Oberta, 49).
Lorente, S., Bernete, F., i Becerril, D. (2004). . Madrid: Injuve.
Martín, M. B. (2007). . Sevilla: Alfar.
Martínez, E. (Dir.). (2008). . Madrid: Injuve.
Montes, P. (2008). . Barcelona: Diputació de Barcelona.
Morán, M. L. i Benedicto, J. (2002). . Madrid: Injuve.
Morán, M. L. i Benedicto, J. (2003). . Madrid: Injuve.
Oficina del Pla Jove (2002). . Barcelona: Diputació de Barcelona.
Sáez Marín, J. (1988). . Madrid: Siglo XXI.
Sanz, J. i Luque, S. (2006). . Barcelona: Fundació Francesc Ferrer Guàrdia.
Sellarès, A. (2003). . Barcelona: Generalitat de Catalunya, Secretaria General de Joventut.
Soler, P. (2005). Les polítiques de joventut a Catalunya durant el període democràtic. , 8, 283-307.
Soler, P., Bayot, A., i Vila, J. (2003). Pautas para la elaboración de planes integrales de juventud. Una propuesta desde el contexto de Cataluña. , 18, 60-89. Mèxic.
Subirats, J., Brugué, J., i Rico, G. (1998). . Barcelona: Federació de Municipis de Catalunya.
Trilla, J. (2000). . Barcelona: Edicions 62 / Eumo Editorial.
Vidal, P. (Coord.). (2006). . Madrid: Consell de la Joventut d'Espanya.
Vilamalla, S. . (Coord.). (2003). . Barcelona: Diputació de Barcelona.
Viñas, C. (Coord.). (2010). . Girona: Documenta Universitaria.