El repte d'envellir. Una mirada des de l'animació sociocultural

  • Assumpció Ros i Florenza

    Assumpció Ros i Florenza

    Llicenciada en Psicologia. Des del 1988 és directora de la Fundació Santa Susanna (Caldes de Montbui, Vallès Oriental). Des del 2003 és presidenta de la Federació d'Entitats d'Atenció a la Tercera Edat (FEATE), sense ànim de lucre. També és vicepresidenta de la Confederació d'Entitats Catalanes d'Atenció a la Dependència (CEDAD) des de la fundació. En el camp de la gerontologia s'ha especialitzat en temes d'animació sociocultural per a gent gran.

PID_00171300
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

Introducció

La vellesa a Catalunya s'ha convertit en una àmplia, llarga i heterogènia etapa vital. Àmplia pel gran i creixent nombre de persones que actualment arriben a ser velles; llarga perquè l'augment de l'esperança de vida en les darreres dècades fa que sigui cada dia més freqüent la presència de persones nonagenàries i fins i tot centenàries a la nostra societat; heterogènia per la diversitat creixent de maneres d'envellir i ser gran.
Durant aquesta etapa s'identifiquen diverses necessitats individuals i socials que cal tenir en compte i cal dissenyar programes adreçats a satisfer-les: atenció sanitària, atenció a la dependència, atenció social, projectes d'animació sociocultural (ASC)...
En aquest mòdul, ens proposem conèixer les característiques de l'envelliment, i ens aturarem especialment en tres etapes: la jubilació, la promoció de l'autonomia i l'atenció a la dependència, i també el paper que l'ASC hi pot tenir i algunes propostes d'intervenció.
Sense dubte, el paper de l'ASC en el repte d'envellir és una aposta per la normalitat d'aquesta etapa i també per les seves oportunitats creixents. Mai com ara el col·lectiu de persones grans del nostre entorn ha tingut tantes expectatives sobre la seva vellesa, temps i possibilitats de plantejar-se aquesta etapa com una més del seu desenvolupament personal i mai com ara el paper de l'ASC amb gent gran ha tingut més sentit i oportunitats.

1.L'animació sociocultural amb gent gran

1.1.Els reptes de l'animació sociocultural en gent gran

Els objectius de l'ASC poden ser, entre d'altres:

  • Posar en contacte les persones, facilitar trobades i punts de relació.

  • Motivar processos de grup a partir d'iniciatives concretes.

  • Ajudar el grup a estructurar-se i organitzar-se.

  • Afavorir les relacions personals, aportar seguretat, establir un clima afectiu, ajudar personalment...

  • Dinamitzar la vida del grup: facilitar la comunicació, afavorir la cooperació i la possibilitat d'anàlisi, motivar-lo, ajudar-lo a centrar les seves opcions i actualitzar els seus recursos personals.

És evident que l'ASC promou i facilita treballar amb les persones grans per a desenvolupar un envelliment actiu, saludable i satisfactori.
La gerontologia afirma que s'envelleix com s'ha viscut. Les persones quan envelleixen porten amb elles l'adult que han estat. Segons Erickson (1980), l'adultesa és una etapa vital que té com a repte la generació enfront del seu vessant negatiu, l'estancament. Poden ser moltes les causes de l'estancament: una vida centrada en la feina, la manca de formació, la manca de participació social, el consumisme, la manca de preparació a la jubilació i a la vellesa...
L'ASC aporta la possibilitat de desenvolupar a la vellesa les capacitats que en altres etapes poden haver quedat enrere, i ofereix noves oportunitats a les persones grans, en el marc grupal i associatiu.
Els objectius específics de l'ASC per a gent gran poden ser els següents:

  • Contribuir a prevenir l'aïllament i la passivitat.

  • Fomentar l'educació permanent.

  • Promoure una imatge positiva de la vellesa, tant dels seus valors com de la seva participació social entre el mateix col·lectiu i també d'una manera intergeneracional.

  • Ajudar a adaptar-se als canvis que pot comportar l'envelliment.

  • Crear xarxes d'intercanvi i cooperació entre les persones grans.

  • Potenciar la lliure expressió, l'autorealització i la creativitat de la persona gran.

  • Evitar i, si és possible, contradir els estereotips sobre la vellesa.

1.2.L'animador sociocultural de gent gran

Quan treballem amb persones grans ens enfrontem a una situació curiosa: el professional té menys edat que els usuaris, per tant treballarem amb persones que es troben en una etapa que no coneixem vivencialment. Aquesta circumstància ens obliga a estar molt atents a desenvolupar les habilitats següents: escolta activa, respecte a d'altres valors, experiències i formes de vida, empatia i paciència (en el sentit d'adaptar-nos a un ritme més lent).
També és molt important evitar: donar un tracte paternalista, generar dependència i infantilitzar les persones grans (que no són com nens!).
La relació amb persones grans és una experiència molt enriquidora que cal valorar i aprofitar, tant des d'una perspectiva professional com personal.

1.3.Activitats per a gent gran

El programa d'activitats és un pilar del projecte d'ASC, però no és la finalitat que cal aconseguir, sinó que ha de ser l'instrument que ens ha de permetre assolir la participació i la relació de les persones grans, veritables objectius de l'animació.
Les activitats que es porten a terme han de ser fruit d'un procés en què les persones han identificat els seus interessos i han treballat conjuntament per portar-los a terme, amb l'ajuda de l'animador sociocultural. Qualsevol programa d'activitats adreçat a gent gran pot ser o no d'animació, només dependrà de com s'hagi dissenyat i amb qui s'hagi comptat. L'ASC és el camí, no és el punt d'arribada.
Considerem útil disposar d'una classificació d'activitats per a despertar l'interès de les persones a qui s'adreça. Ander-Egg (1989) en proposa una de molt adequada:
1) Activitats de formació. És molt interessant plantejar la vellesa com una etapa per a l'aprenentatge. La participació en un grup pot facilitar aquesta decisió que a vegades va tenyida d'estereotips que cal superar: la falta de memòria, les dificultats en l'aprenentatge, la por al fracàs... Afortunadament en comencem a tenir exemples satisfactoris: les aules d'extensió universitària, les escoles d'adults, l'aprenentatge d'idiomes... són espais en què dia a dia augmenta la presència de persones grans, amb tot el que significa de molt positiu per a la imatge de la vellesa com a etapa de desenvolupament personal.
2) Activitats de difusió cultural. Promoure visites culturals, conferències, tallers... que permetin l'accés, el gaudi i la comprensió dels béns culturals.
3) Activitats d'expressió artística. Promoció de l'artesania, la música, el teatre, la dansa, la literatura, la fotografia... Bones propostes per a desenvolupar la creativitat i la llibertat de les persones.
4) Activitats lúdiques. Excursions, viatges, activitats físiques, jocs esportius, festes tradicionals... Les més indicades per a iniciar un projecte sociocultural perquè afavoreixen la convivència, milloren l'estat físic i permeten gaudir de la companyia dels altres i d'activitats divertides i agradables.
5) Activitats socials. Promoció de l'associacionisme, el voluntariat, la participació de la gent gran en la comunitat, evitant l'exclusió i el paternalisme i valorant les capacitats de les persones.
En definitiva, qualsevol activitat que aplegui les persones grans perquè l'organitzin i la portin a terme, i això afavoreixi que entre elles parlin, cooperin, riguin, s'ajudin, resolguin dificultats i tinguin ganes de tornar, és una bona activitat.
Mereix un comentari a part la incidència que té en el temps de lleure de les persones grans la dedicació a tasques domèstiques i familiars que els poden ocupar un espai tan gran en la seva vida que els invalidi la possibilitat de participar en propostes d'animació sociocultural. És evident que les obligacions poden ser ineludibles: cuidar d'un familiar malalt, ajudar els fills en la cura dels néts, col·laborar en el negoci familiar, però caldria reflexionar individualment i socialment sobre la necessitat de deixar espais propis a les persones grans que permetin la seva participació en projectes socioculturals que els ajudaran a compartir les seves inquietuds amb altres persones i els permetran desenvolupar aspectes personals encaminats al seu desenvolupament individual i social propis de la seva edat i en el seu entorn.

1.4.Els espais de l'ASC per a gent gran

L'ASC creix i es desenvolupa amb més facilitat en espais oberts i lliures per tal de promoure la relació i la participació de les persones a qui s'adreça. Prioritàriament, ha de comptar amb la motivació, els interessos comuns, la il·lusió d'un grup de persones i, després i en segon pla, és necessari preocupar-se per l'espai o espais en els quals portar a terme el projecte.
Paradoxalment, en l'àmbit de la gent gran és freqüent que es plantegin projectes d'animació des de la posició contrària, ja que se situen en espais destinats a l'atenció a la vellesa amb un caire institucional i que estan destinats gairebé exclusivament a l'ús de les persones grans: casals d'avis, residències, centres de dia... Aquesta condició deriva d'una visió funcional i assistencial de la vellesa que, tot i presentar molts avantatges per la seva uniformitat i especialització, no pot escapar d'un plantejament de protecció a les persones grans que a vegades pot generar marginació i que sempre limita. No sempre tenir en comú més de 65 anys i utilitzar el mateix espai serà el millor motiu per a aplegar persones entorn d'un projecte. Això no vol dir que no sigui possible, però cal estar atent a les dificultats que poden aparèixer.
Actualment aquesta observació es fa més evident, ja que el col·lectiu de persones grans s'ha tornat molt heterogeni. L'arribada a la vellesa de les darreres generacions amb un estat de salut destacable, una autonomia excel·lent i un nivell socioeconòmic, professional i cultural millors, fa que sovint aquest nou grup no s'identifiqui gens amb els estereotips que van donar lloc als equipaments per a gent gran sorgits fa quaranta anys.
En les dècades de 1970 i 1980 l'Administració (primer central i després autonòmica) va començar a construir casals d'avis, cosa que va esdevenir tot un avenç social que altres organitzacions van copiar; qualsevol barri lluitava per tenir el seu equipament per a gent gran per modest que fos. Els casals d'avis van ser pensats per a les persones grans de les ciutats que, sovint desplaçades del seu entorn habitual, no tenien cap lloc de referència on adreçar-se. Els casals d'avis (també anomenats casals de jubilats i pensionistes) es van dissenyar com un espai d'acolliment per a evitar que es trobessin desvalguts al carrer o sols a les seves cases, i oferien serveis de suport (perruqueria, bar...) a preus molt econòmics i els agrupava al voltant d'un televisor o un joc de dominó.
L'evolució de la societat ha anat obligant a revisar aquest plantejament inicial. Els casals d'avis han anat canviant de nom (esplais per a gent gran, equipaments socioculturals per a gent gran...) i sobretot d'objectius. La realitat de cada moment ha anat introduint noves necessitats que han arraconat les velles. L'oferta cultural ha anat augmentant, s'ha cedit l'organització als mateixos usuaris i les activitats del principi (homenatges a la vellesa, campionats de cartes, tallers de macramé...) s'han modernitzat i han cedit pas al tai-txi, les aules d'informàtica i les xerrades sobre temes d'actualitat. A poc a poc s'han anat retirant els serveis assistencials que s'hi oferien, com la perruqueria o la podologia, per tal de reintegrar-los a la comunitat i normalitzar l'accés de les persones grans a aquests serveis.
Els professionals que han treballat en aquests equipaments han liderat aquests canvis. Treballadors socials, educadors socials, animadors socioculturals, pedagogs... han col·laborat a saber interpretar les noves necessitats i transformar la realitat: escoltant les persones, introduint petits o grans canvis, fent d'intermediaris en els conflictes i atrevint-se a equivocar-se, acceptant que és el camí necessari per a avançar.
Des de l'ASC queden molts reptes per assolir. En primer lloc, és necessari, tot i que es valori tot el camí que s'ha recorregut, reflexionar sobre la vigència d'aquesta separació dels equipaments de lleure de les persones grans de la resta de la comunitat. Cal preguntar-se si està justificat l'esforç per mantenir la convivència en espais on cada dia s'apleguen persones més diverses i també sobre el grup creixent de persones grans que no s'hi troben identificades i no hi participen mai, cosa que genera fins i tot un sentiment de rebuig.
En segon lloc, cal valorar si l'augment de la quantitat i la qualitat de les activitats que s'ofereixen en aquests espais ha estat paral·lel a un augment de la convivència, de la participació i del compromís social.
Però sobretot cal mirar amb molt detall si tots aquests anys d'evolució dels equipaments per a gent gran del nostre país han permès la integració de tot allò que significa ser vell en la societat actual:

  • sa/malalt,

  • autònom/dependent,

  • inclòs/exclòs,

  • benestant/pobre,

  • aprenent/oblidant,

  • actiu/passiu.

Afortunadament, en els darrers anys estan apareixent en el nostre entorn alternatives associatives que responen a interessos propis de la gent gran. També creix un nombre molt important de persones grans que participen en activitats socioculturals comunitàries i fins i tot equipaments definits prèviament com a intergeneracionals. Aquestes són bones iniciatives per a la participació de les persones en l'espai comunitari independentment de la seva edat. I la presència d'animadors socioculturals sempre és necessària i ben rebuda per a desenvolupar projectes innovadors amb i per a la gent gran.

2.Moments de l'ASC per a gent gran

2.1.Inici de l'envelliment: la jubilació

La vellesa és una etapa que comença en un període incert, sovint definit per la conjuntura econòmica i/o social del moment, si acceptem que la jubilació és el límit oficial per a entrar en aquesta etapa vital, tot i que com a límit és artificial i difícilment s'adequa a les persones que probablement viurien millor un descens lent de l'activitat laboral, de manera que s'anessin adaptant a poc a poc a un altre ritme de vida.
També es tracta d'un moment molt heterogeni; en aquests moments, trobem persones de 50 anys i escaig que s'han prejubilat que estan convivint amb el debat polític sobre l'ampliació de l'edat de jubilació als 67 anys per motius purament econòmics, al costat de molts professionals que prefereixen continuar indefinidament amb la seva vida laboral, i tots aquells que entre els 60 i 65 anys accedeixen al seu dret de pensionistes (és a dir, amb dret a cobrar una pensió de l'Estat a canvi de tots els anys de cotització a la Seguretat Social).
Paral·lelament a cadascuna de les circumstàncies sociolaborals de cada persona que es jubila i que es comença a considerar una persona gran, és molt freqüent que la jubilació es visqui com un alliberament de la càrrega de treballar després de tota una vida d'esforç, d'acompliment d'horaris, de rutina i fins i tot de manca de motivació, acompanyada aquests darrers temps de l'alleugeriment d'un món laboral que cada dia introdueix canvis més ràpids en el desenvolupament de les feines, sovint vistos com a una dificultat afegida al pes dels anys. Això fa que els primers temps de la jubilació siguin un període més llarg de les vacances habituals que s'aprofiten per a portar a terme un munt de coses que s'havien ajornat fins llavors. Passat aquest període, serà necessari instal·lar-se amb comoditat en aquesta nova manera de viure el temps i les seves activitats, i també les relacions amb l'entorn.
A l'inici d'aquesta etapa algunes coses continuaran igual i contribuiran a donar estabilitat a aquesta nova vida. Seran pròpies de cadascun i és important reconèixer-les i després d'un examen breu sobre la seva vigència va bé reforçar-les i consolidar-les.
Molts altres aspectes patiran canvis que va bé preveure i conèixer per tal de posar en marxa els mecanismes d'adaptació necessaris: la utilització del temps, amb el canvi obligat d'uns horaris que eren altament determinats per la vida laboral, les relacions familiars, especialment amb la parella, el canvi de rols, la crisi de valors anteriors i l'assumpció d'alguns de nous...
És un clàssic parlar de la importància de la preparació a la jubilació. Aquesta preparació és un instrument molt útil per a iniciar un període de reflexió sobre com ens plantegem viure aquesta nova etapa que encetem. Citant Skinner (1986) en el seu llibre Disfrutar la vejez, per envellir satisfactòriament hem de fer com si ens preparéssim per anar a viure a un país estranger del qual sabem poca cosa; abans de partir voldríem saber quin idioma s'hi parla, quins són els seus costums, quina n'és la gastronomia... D'aquesta manera estaríem preparats per a gaudir del canvi, i evitaríem els aspectes desagradables derivats de la nostra ignorància o manca de reflexió.
Pensar individualment o col·lectivament sobre com volem que sigui la nostra vellesa és una activitat molt recomanable.
Desvetllar en un grup l'interès per un programa de preparació a la jubilació és una bona manera de començar a dinamitzar un col·lectiu de persones properes a aquesta nova etapa. Es tracta d'un espai privilegiat en què les persones poden reflexionar sobre les seves il·lusions, els seus desitjos, les seves pors i preocupacions, i compartir-los amb els altres participants. Per al projecte d'animació és un punt de partida excel·lent, tan pel que comporta de creació i cohesió del grup, com per la informació que aportarà per a dissenyar activitats futures.
És molt important que els continguts d'aquest programa incloguin:

  • Espais de formació sobre temes d'interès: aspectes físics, psicològics i socials de l'envelliment.

  • Espais participatius per a l'expressió d'emocions i per al diàleg dels participants.

  • Espais per a la reflexió sobre la necessitat de la participació de la gent gran en espais col·lectius.

  • Espais per a la reflexió de la continuïtat en l'aprenentatge i el creixement personal de les persones grans.

2.2.La promoció de l'autonomia en la gent gran

En gran part, l'èxit dels programes per a gent gran té a veure amb tots els continguts que promouen l'autonomia de les persones grans.
2.2.1.L'envelliment actiu i saludable
La millora de la quantitat i especialment de la qualitat de vida de les persones grans del nostre país ha permès incorporar nous objectius per desenvolupar en aquesta etapa vital en el marc de les polítiques socials:
a) Alguns d'aquests objectius tenen a veure amb la prevenció i l'atenció en l'àmbit de la salut. Si hem de viure més anys serà important aconseguir que siguin lliures de malaltia i de dependència.
b) En l'àmbit social, és important promoure espais de dinamització de la gent gran, de promoció social, de vinculació de les persones grans al conjunt de projectes de desenvolupament de la seva comunitat i també d'impuls a les dinàmiques i a les relacions intergeneracionals.
c) Per a la promoció de l'autonomia serà necessari potenciar i articular el conjunt de serveis de proximitat com a base de suport a una vida quotidiana amb els graus més alts de qualitat i d'autonomia possibles en l'entorn habitual de la gent gran.
Molts d'aquest objectius poden assolir-se d'una manera individual, però és en el marc de l'ASC, treballant amb grups, on és més fàcil i creatiu desenvolupar aquestes propostes. L'animació esdevé l'eina adient per a proposar a les persones grans projectes de participació en què siguin les protagonistes del seu desenvolupament. En el grup es troba i s'ofereix suport, suport a les iniciatives individuals que esdevenen grupals i la identificació necessària per a trobar-se acompanyat i amb ganes de compartir.
2.2.2.Llocs i propostes per a la promoció de l'autonomia per a les persones grans
Els projectes d'animació sociocultural adreçats a la promoció de l'autonomia de la gent gran s'emmarquen en un territori i unes estructures determinats:
1) Oferta sociocultural adreçada a la comunitat. Afortunadament cada dia és més freqüent la presència de persones grans a escoles de música, tallers d'art, corals, centres excursionistes, cursos d'idiomes, grups de teatre, universitat oberta... Aquesta participació aporta uns elements molt positius que cal tenir en compte:

  • Visió integradora i normalitzadora de l'aprenentatge en gent gran.

  • Possibilitat d'integrar les diferents aportacions dels membres de diferents edats, afavorint la convivència i l'intercanvi d'opinions, experiències i valors.

L'animador sociocultural que treballa en un territori (barri, districte, poble...) ha de voler conèixer les persones grans que participen en activitats adreçades a totes les edats. Afavoreix la seva tasca que ja estiguin sensibilitzades per a desenvolupar els seus interessos en espais intergeneracionals i és probable que aquesta predisposició afavoreixi el disseny de projectes en què es valori la cooperació entre persones de diferents edats i la transmissió de valors entre elles.
2) Centres cívics. Els centres cívics són equipaments municipals ubicats en un barri o poble. La seva funció és organitzar activitats culturals, socials i associatives per a totes les edats. La majoria de les seves activitats són adreçades a tothom per a qui puguin ser interessants. Aquesta organització pot afavorir la relació entre grups d'edat i és un espai molt favorable per a plantejar projectes intergeneracionals.
Les possibilitats de dissenyar projectes intergeneracionals en un espai com un centre cívic són molt àmplies i enriquidores. Es poden plantejar a partir de les aportacions individuals de persones de diferents edats o des de les aportacions que es poden plantejar entre diferents grups ja organitzats.
Iniciatives de voluntariat, banc del temps, treballs sobre la memòria històrica, exposicions de fotografies de diferents èpoques, reculls d'experiències: cuina, tradicions... són projectes que posen en comú allò millor de cadascun dels participants i que generen molta satisfacció a les persones que en gaudeixen.
A vegades en la seu del centre cívic hi ha espais reservats a l'esbarjo de les persones segons la seva edat: per a joves, nens o persones grans. Llavors, aquesta estructura, independentment d'estar situada en un centre comunitari faria les funcions de casal d'avis, en el cas d'acollir persones grans. Reservar aquests espais en el marc d'un equipament comunitari pot generar contradiccions en el seu ús i sobretot desaprofita, amb la seva compartimentació, les oportunitats de la convivència i dels seus valors com són: compartir, consensuar i col·laborar.
3) Associacions de gent gran. Les associacions de gent gran poden tenir el seu origen en funció:

  • D'agrupar persones en funció de la seva edat.

  • D'agrupar persones en funció dels seus interessos comuns.

És habitual que les associacions del primer grup (en funció de la seva edat) ocupin un espai propi com un casal o un esplai.
Les associacions del segon grup (en funció dels seus interessos comuns) comencen a augmentar en els darrers anys. Són múltiples els motius d'associació entre les persones grans, que, entre d'altres, poden ser:

  • Defensar els seus drets i interessos com a col·lectiu.

  • Promoure valors propis de les persones grans.

  • Donar suport als associats afectats per alguna de les malalties pròpies de l'envelliment (per exemple, l'Alzheimer) i també promoure l'ajuda mútua.

Els projectes d'animació en aquestes organitzacions són molt interessants, ja que hi ha persones que tenen clars els seus interessos i les seves motivacions. La presència de l'animador pot ajudar a definir més bé el projecte de l'associació, i també pot ajudar a portar-lo a terme i avaluar-lo.
També cal estar atent al manteniment del grup, ajudant a integrar els canvis inevitables de les persones que el formen.
Les obligacions tècniques i administratives de les associacions són cada dia més exigents. Això fa que les persones que participen en aquestes entitats puguin tenir dificultats per a assolir-les. Cal plantejar-se la manera d'obtenir suport en el desenvolupament d'aquesta tasca, sense que això representi un augment de la burocratització i la jerarquització de l'organització, ja que són tendències que aporten seguretat i control als seus membres, però que resten espontaneïtat a les seves activitats i fins i tot en poden afectar la finalitat. És tasca de l'animador evitar aquestes dificultats inherents a tots els grups, i també donar suport tècnic.
4) Casals d'avis, esplais de gent gran, etc. Aquests equipaments tenen com a objectiu oferir a les persones grans del seu entorn un espai d'ocupació del temps de lleure i de promoció de les relacions socials.
La seva promoció i el seu manteniment acostumen a dependre de l'Administració autonòmica o municipal o d'ONG com obres socials d'una caixa d'estalvis, parròquies, associacions de veïns...
És freqüent la presència de professionals de la intervenció social (preferentment animadors socioculturals), tot i que altres adopten el model de l'autogestió mitjançant una associació de gent gran.
En els últims temps aquests equipaments dependents de l'Administració estan experimentant canvis per tal d'adequar-se a les noves necessitats de les persones grans que tenen dependència i estan integrant en els seus espais professionals i serveis adreçats a la seva atenció com són: treballadors socials, treballadors familiars, gestió dels serveis a domicili, centres de dia, menjadors socials, programes de formació per a cuidadors de persones dependents...
La integració d'aquests serveis assistencials en aquests espais pensats per al lleure necessita una bona gestió de la convivència entre persones autònomes i persones dependents, a càrrec de professionals (com animadors socioculturals) que dissenyin i apliquin bons programes d'intervenció.
La bona convivència en aquests equipaments és un objectiu prioritari. Les persones grans que tenen autonomia i bona salut poden manifestar dificultats per a conviure amb persones que tenen algun grau de dependència; la presència de persones amb alguna discapacitat o limitació ens recorda la línia tan prima que separa la salut de la malaltia i això és una realitat que a la nostra societat ens costa d'acceptar.
Aquesta realitat, lluny de ser un obstacle, pot ser material de dinamització sociocultural de primera qualitat. El disseny d'un projecte d'integració de les persones dependents al casal d'avis pot tenir les línies de treball següents:
a) Coneixement de les persones grans dependents de l'entorn, especialment les que anteriorment participaven en activitats del casal.
b) Promoció d'un grup de voluntaris entre les persones del casal que puguin donar suport a la mobilitat i acompanyin les persones dependents.
c) Programar activitats que no presentin barreres arquitectòniques: excursions amb autocars adaptats, reserva d'espais per a usuaris amb cadires de rodes, ajudes tècniques a l'abast...
d) Programar activitats grupals que donin espai a l'expressió d'emocions i de dificultats que es deriven de la dependència, tan del qui la pateix, com de les persones que la viuen com una amenaça.
e) Programar espais de formació per a conèixer i comprendre les causes i les conseqüències de la dependència per a les activitats de la vida diària i els seus efectes en les persones grans.
f) Promoure activitats en què es pugui convidar i tenir en compte els familiars de les persones grans dependents. Aquesta estratègia és molt valuosa, ja que permet procurar espais de lleure a persones que poden estar immerses en l'obligació diària de la cura dels seus familiars dependents i participar en activitats lúdiques i relacionals pot oferir l'oportunitat de trobar, encara que sigui puntualment, altres maneres de relacionar-se, lliures, encara que sigui una estona, de la dependència.
5) Habitatges amb serveis per a gent gran. Els habitatges amb serveis per a gent gran són promocions adaptades a les seves necessitats. Els usuaris d'aquests pisos poden participar en els equipaments abans esmentats.
6) Llar residència per a gent gran. Són places residencials substitutòries de la llar per a persones grans autònomes. Aquest recurs, tot i ser molt útil per a persones grans amb alguna dificultat social, està disminuint a causa de la reconversió d'aquestes places a residència assistida.
Els usuaris d'aquest recurs són candidats a projectes d'ASC que promocionin l'autonomia.

2.3.Atenció a la dependència de la gent gran

En els darrers anys ha augmentat el nombre de persones grans que adquireixen dependència per a les activitats de la vida diària. Per aquest motiu, cal pensar sobre com cal treballar-hi des de l'animació.
2.3.1.Definició
No hi ha cap edat determinada per a esdevenir una persona dependent per a les activitats de la vida diària, però és segur que a mesura que envellim augmenten les possibilitats de patir-ne. L'augment de la longevitat i de la qualitat de vida de les persones grans a l'actualitat fa que l'aparició de la dependència pugui ser viscuda com alguna cosa imprevista i injusta que fa perdre de cop i volta tots els beneficis que s'havien acumulat en el procés d'envelliment.
Convertir-se en una persona dependent és un procés difícil que necessita temps i suport per tal d'assolir l'adaptació a la nova situació, tant per a qui la pateix com per al seu entorn més proper (sobretot la seva família).
Seria necessari que en el conjunt d'activitats de promoció de l'autonomia que es duguin a terme amb persones grans provinent de l'apartat anterior, es pensi a incloure-hi espais de reflexió i preparació a la dependència. Ben segur que aquests no són temes ben acceptats entre les persones grans que són independents perquè els generen inquietud i preocupació, però parlar-ne i normalitzar aquesta situació és una activitat de prevenció excel·lent per a etapes posteriors i previsibles. Els últims treballs que s'estan desenvolupant per a la difusió del document de voluntats anticipades poden ser útils per a iniciar la reflexió, tot i que és recomanable que aquesta informació no se centri únicament en aspectes relatius a disposicions al final de la vida, sinó que també inclogui diàleg sobre les voluntats de la persona sobre quina atenció a la dependència tant física com cognitiva voldria rebre.
L'atenció a la dependència és un projecte complex i que inclou moltes persones grans al nostre país. Per això, la iniciativa de l'Estat espanyol amb la Llei 39/2006 és molt valuosa pel que comporta de reconeixement del dret de les persones a l'atenció mitjançant l'accés a serveis especialitzats o a l'ajuda econòmica necessària per a fer-ne front.
La valoració de la dependència a càrrec d'un equip de professionals experts és l'inici del procés que donarà pas al sistema a totes les persones que tinguin reconegut algun grau de dependència, tot i que l'accés a prestacions té un calendari que garanteix la cobertura de tots els graus a partir de l'any 2015.
La dependència crònica en una persona gran pot ser adquirida d'una manera gradual o després d'una malaltia aguda i pot ser funcional i/o cognitiva. La dependència funcional es relaciona genèricament i d'una manera crònica amb diagnòstics de degeneració osteomuscular i/o neurològica i, d'una manera aguda, amb accidents vasculars cerebrals, tot i que moltes altres malalties poden cursar amb dependència: insuficiència cardiorespiratòria, fractures òssies... La dependència cognitiva es deriva prioritàriament de la malaltia d'Alzheimer i altres demències, que és una de les malalties neurològiques més freqüents a la vellesa i que en etapes avançades també causa una dependència funcional important i inevitable.
El diagnòstic de dependència serà el punt de partida per a iniciar un conjunt de decisions relacionades amb la cura de la persona gran afectada i que sempre tenen a veure amb la idea de trobar la dedicació d'una altra persona o persones que substitueixin les activitats de la vida diària que la persona gran, a causa de la seva dependència, no pot fer per ella mateixa. La persona que cuida un dependent s'anomena cuidador i pot ser formal o informal. Gairebé sempre el cuidador informal és un membre de la família de la persona dependent i un cuidador formal és un professional que pot prestar els serveis d'una manera individual o en equip.
En la cartera de serveis d'atenció a la dependència, hi figuren els serveis següents:
a) Atenció a domicili:

  • Suport econòmic i formació al cuidador informal.

  • Cuidador professional a domicili.

b) Atenció a institucions:

  • Centre de dia.

  • Hospital de dia sociosanitari.

  • Residència assistida.

  • Llarga estada sociosanitària (places temporals).

Sempre que es recull l'opinió de les persones grans sobre com els agradaria ser ateses en el cas d'esdevenir dependents, la resposta més freqüent és la voluntat de romandre a casa seva. La base de la Llei de promoció de l'autonomia i atenció a la dependència (LAPAD) és adaptar el pla d'atenció a les necessitats de la persona i també a les seves preferències, de manera que en els darrers anys l'atenció a domicili, formal i informal, ha augmentat considerablement. Aquesta circumstància fa que moltes persones grans siguin ateses al seu domicili, però sovint tinguin dificultats per a participar en activitats comunitàries adreçades al col·lectiu a què pertanyen a causa de problemes en el desplaçament, de la tendència a l'aïllament de la persona afectada i/o del temps insuficient de dedicació dels cuidadors.
És molt important dinamitzar en els grups de gent gran la necessitat de pensar en les persones dependents que són a casa seva, especialment en aquelles que abans participaven en activitats socioculturals i ho han deixat de fer a causa de la seva dependència. Aquest projecte, que formaria part de la promoció del voluntariat en la gent gran, té un contingut molt valuós tant per a les persones receptores de l'ajuda, que d'aquesta manera podrien continuar participant com abans en les activitats socioculturals que organitza el seu entorn, com per a les persones que el porten a terme pel que significa de reflexió, promoció de valors i també d'apropament a una realitat que cal conèixer i comprendre.
Seria recomanable pensar aquest projecte amb el col·lectiu de persones grans, tot i que també podria ser molt enriquidor adreçar-se a persones adultes, tant pel que significa d'aprenentatge vital, com per la seva identificació en el rol de fills i filles cuidadors/es.
Com sempre en aquest projecte serà molt important prioritzar la solidaritat, el respecte a la diferència i la promoció de l'autonomia de les persones ateses.
Tot i que com s'ha vist l'atenció a domicili és un recurs preferent en l'atenció a la dependència, hi ha un seguit de raons que fan necessari l'ingrés en un centre de dia o en una residència com són, per exemple:

  • Dificultat o impossibilitat d'atenció continuada al domicili.

  • Manca parcial o total de cuidador.

  • Difícil maneig del pacient: per mobilitat, per trastorns del comportament...

  • Necessitats continuades d'atencions de salut (cura de nafres, oxigenoteràpia...).

2.3.2.L'atenció a la dependència a les institucions de gent gran
L'ingrés a un centre residencial (sigui diürn o permanent) és una decisió molt important i a vegades difícil per a la persona afectada i també per a la seva família. Seria desitjable que no fos fruit de la precipitació i la urgència d'una situació de crisi, sinó que formés part de tot un seguit de reflexions prèvies del projecte vital de cada persona. Malauradament no sempre és així i sovint es produeix precipitadament, i afecta fins i tot l'elecció del centre on ser atès. Aquestes circumstàncies condicionen el procés d'adaptació al centre que pot esdevenir llarga i complexa.
L'atenció a les persones ingressades en un centre residencial està a càrrec d'un equip multidisciplinari regulat per la normativa del Decret 284/1996 de la Generalitat de Catalunya. Les disciplines d'atenció directa que l'integren són: infermeria, auxiliar de geriatria, fisioteràpia, teràpia ocupacional, medicina, psicologia, treball social i educació social (o ASC per a persones que treballen en la institució procedents de normatives anteriors).
Altres categories professionals contribueixen al bon funcionament del centre: recepció, manteniment, cuina, neteja, administratius, responsables... La suma del treball diari de tots els treballadors d'un centre residencial tenen un objectiu comú: el benestar dels residents i les seves famílies.
Tot i que s'ha pensat molt sobre la importància del treball en equip, no sobra mai repetir que en l'atenció a les persones grans institucionalitzades és imprescindible. Adaptar-se a viure en una institució és una tasca complexa per a una persona gran, que a canvi espera rebre prou assistència per a cobrir les necessitats derivades de l'envelliment i la dependència. El conjunt d'activitats que duen a terme els professionals ben coordinats garanteixen la qualitat de l'assistència.
La piràmide de les necessitats de Maslow és un bon punt de partida per a pensar en l'organització de l'atenció en una residència (o un centre de dia):

  • Necessitats fisiològiques: alimentació, cura de la salut, higiene, confort...

  • Necessitats de seguretat: instal·lacions adequades, prou recursos econòmics, continuïtat en l'atenció...

  • Necessitats afectives: suport familiar, voluntariat, atenció psicològica, religió...

  • Necessitats de relació: sentit de pertinença a un o més grups, clima de confiança, convivència, participació en un projecte comú...

  • Necessitats d'autoestima: adaptació a la vellesa, promoció de valors propis, confiança en un mateix i en els altres...

  • Necessitats d'autorealització: creixement personal, projecte vital, revisió de vida...

Fàcilment s'identifica la relació que molts professionals de la residència tenen en cadascuna de les necessitats prèviament definides. Professionals de la salut i de l'assistència tenen al seu càrrec l'atenció prioritària a les dues primeres necessitats: metges, infermers, fisioterapeutes, auxiliars de geriatria i també terapeutes ocupacionals i treballadors socials treballen diàriament per garantir-ne l'acompliment. Com més dependents són els residents, més dedicació requereixen i més intensa i cara és l'atenció necessària.
A vegades queda poc espai per a les altres necessitats. Els treballadors socials i els psicòlegs vetllen per les necessitats afectives dels residents i treballen amb les seves famílies, cosa que promociona el voluntariat, l'atenció religiosa i ajuda a resoldre conflictes personals i relacionals. Sense oblidar que promoure entre tots un entorn respectuós amb les persones i amb les seves emocions farà que l'estada a la residència sigui un espai familiar i afectuós per a tothom.
2.3.3.L'ASC a les institucions de gent gran dependent
La satisfacció de les tres últimes necessitats (relació, autoestima i autorealització) és territori natural, encara que no exclusiu, de l'ASC:

  • Promoure la relació entre les persones.

  • Cuidar i potenciar la convivència.

  • Desvetllar interessos, il·lusions, projectes...

  • Ocupar el temps amb activitats lúdiques, formatives, artístiques.

  • Donar valor a l'ús del temps de la persona gran institucionalitzada.

  • Crear espais d'opinió i de participació.

  • Donar continuïtat als projectes vitals dels residents.

  • Evitar l'exclusió social dels residents i els efectes de la institucionalització.

  • Promoure un entorn adequat per a desenvolupar les activitats socioculturals i facilitar la participació dels residents.

Els centres residencials són llocs on les persones viuen, sovint indefinidament, de manera que acaben esdevenint la seva llar. Una llar plena de persones no elegides amb qui compartir el temps, les preocupacions i alegries, les necessitats i les capacitats i amb l'assistència d'un equip de professionals que vetllen pel seu benestar. La presència dels professionals és necessària, però pot impregnar la vida a la residència de seguretat i d'ordre fent que les propostes d'animació, a vegades, contrastin significativament amb la resta d'atencions.
La presència de l'animador sociocultural als centres residencials és gairebé casual, derivada d'un temps en què les residències encara no es deien assistides i hi vivien persones grans que tenien força autonomia i havien substituït la seva llar per una vida en una institució còmoda i segura, com a previsió de futur, i s'entenia que era necessari organitzar-hi activitats de lleure i de relació. Sortosament, quan el perfil dels residents va canviar i han anat augmentant vertiginosament les seves necessitats derivades de la dependència funcional i cognitiva, l'animador sociocultural ja hi era i s'hi ha quedat fins avui. Això no impedeix que aflorin algunes contradiccions de la seva presència en el model actual:

  • L'augment de la cultura sanitària als centres: diagnòstic, dèficit, teràpia, tractament, millora, consentiment informat...

  • La priorització en la cobertura de les necessitats assistencials.

  • La nova cultura de la seguretat, de la prevenció de riscos, del control.

  • La tecnificació de l'atenció: registres, protocols, quadres de comandament...

  • La pèrdua d'autonomia dels residents pot generar pèrdua d'apoderament, passivitat, inhibició...

  • La persistència d'estereotips vers la gent gran i els centres residencials, especialment quan s'atenen persones dependents.

  • El prestigi inferior de les professions socials vers les sanitàries.

Malgrat les dificultats, l'ASC en un centre residencial és imprescindible per a la seva humanització. Per a progressar s'ha de basar, en primer lloc, en la filosofia del centre i tenir algunes d'aquestes condicions favorables o tenir-les totes:

  • Manifestar la voluntat de ser un centre obert que afavoreix la comunicació i la relació amb l'entorn.

  • Promoure la presència de familiars i visitants dels residents.

  • Estimular i facilitar l'activitat de persones voluntàries al centre.

  • Fomentar la participació dels col·lectius que integren la institució.

  • Practicar la cultura de la transparència.

  • Permetre i/o afavorir el "desordre" que aporta l'ASC en una institució.

  • Destinar prou recursos econòmics i estructura als projectes d'animació.

Els grups a qui va adreçada l'ASC
La intervenció de l'animador sociocultural a les institucions geriàtriques es basa en:
1) Acció individual: és imprescindible conèixer les persones amb qui volem treballar, fer una recollida d'informació, valoració, pla de treball i avaluació. És útil dissenyar la documentació necessària per a recollir tota la informació i compartir-la amb altres membres de l'equip, i també tenir-la actualitzada.
2) Acció grupal: és la base del treball de l'animador sociocultural. Ha d'incidir en diversos grups i treballar-hi d'una manera conjunta o separada.
a) Residents: són el centre de qualsevol projecte d'animació que es plantegi. Totes les propostes s'han d'adreçar a millorar la seva qualitat de vida. Fruit del bon coneixement individual dels membres del col·lectiu es podrà desenvolupar un bon programa d'animació sociocultural, pensant en les preferències, il·lusions i capacitats de tothom.
b) Familiars: és molt important incloure els familiars en el projecte d'animació sociocultural del centre. Hi ha diferents motius que ho justifiquen:

  • Els familiars aporten a cada resident un suport afectiu insubstituïble que el permet sentir-se identificat amb la resta de persones de la institució i separat d'elles. És necessari respectar aquesta funció i promoure la presència activa dels familiars al centre.

  • La inclusió dels familiars en el projecte d'animació afavoreix la participació dels residents, especialment dels més dependents, ja que els permet viure la institucionalització amb més normalitat i menys segregació i també els anima a viure moments conjunts de diversió i relació, a vegades poc freqüents de gaudir en el marc de la institució.

  • També la relació entre els diferents familiars afavoreix el sentit de pertinença a un grup, fet que proporciona suport i identificació dels seus components, i ajuda a normalitzar la situació que estan vivint.

El projecte d'activitats amb les famílies és convenient compartir-lo especialment amb els professionals de treball social i amb la resta de l'equip.
c) Voluntaris: igual que els familiars, els voluntaris aporten afecte, companyia i suport als residents. És molt important la seva promoció i la seva participació al centre. Poden col·laborar directament en les activitats socioculturals i ajudar al seu desenvolupament (excursions, festes, tallers...) i també acompanyar individualment a un resident per tal que pugui participar activament en l'activitat.
L'animador sociocultural pot col·laborar en el programa de voluntariat del centre en aspectes formatius i relacionals, juntament amb els professionals de treball social i altres membres de l'equip.
d) Comunitat: en els projectes d'ASC d'un centre geriàtric és molt important incloure les persones i els grups de la comunitat que l'envolten. Els grups que ja estan estructurats (com, per exemple, corals, grups de teatre, escoles, etc.) poden compartir objectius i activitats que ajudaran les persones a sentir-se integrades i acompanyades. També les persones que individualment vulguin i puguin col·laborar amb el centre per portar a terme alguna tasca han de ser benvingudes.
Aquesta convivència afavoreix que les persones ingressades se sentin menys lluny de la comunitat a la qual pertanyen i també que les persones de la comunitat sentin la institució i les persones que la integren més a prop i menys segregades.
e) Equip de professionals: l'animador sociocultural forma part de l'equip multidisciplinari del centre. L'aportació de cadascun dels professionals que hi treballen i el treball conjunt permeten una atenció integral que garanteix el benestar dels residents. És funció de l'animador conèixer els residents, definir un pla de treball per a cadascun d'ells i compartir-lo amb els altres membres de l'equip.
Les aportacions de l'animador a la dinàmica de l'equip han d'afavorir una mirada respectuosa, positiva, humana i activa dels residents, que minimitzi les dificultats que pot representar la seva participació i engresqui la resta dels professionals a contribuir en el seu desenvolupament, ja que l'animació és un espai de tothom i per a tothom. Cal generar un espai de participació i relació en què tots els professionals se sentin implicats i puguin veure el resident com una totalitat.
L'estructura del programa d'activitats
És recomanable que el programa d'activitats del centre tingui els paràmetres següents:
1) Activitats periòdiques. Aquestes activitats donen continuïtat i estabilitat al programa i afavoreixen la normalitat en la seva participació. Per al seu bon desenvolupament és necessària la seva avaluació periòdica (com a mínim una vegada l'any), la perseverança i la supervisió en el seu desenvolupament i el registre metòdic i seguiment dels seus participants, i també la solució a les possibles dificultats que vagin sorgint.
2) Activitats puntuals. És convenient fer-ne una planificació anual que destaqui totes les activitats puntuals i les combini amb les periòdiques. Són les activitats en les quals és més fàcil implicar altres grups, com familiars, voluntaris, l'equip de professionals i de la comunitat. Acostumen a tenir sentit per si mateixes i formen part de la cultura de la institució i el seu entorn.
S'ha de fer una bona difusió del programa d'activitats entre tots els col·lectius de la institució i de l'entorn, i també fomentar la participació de tothom.
Les tècniques de grup a les institucions d'atenció a la gent gran dependent
Les tècniques de grup no són exclusives de l'ASC, sinó que hauria de ser una pràctica comuna a diferents professionals que treballen al centre. Terapeutes ocupacionals, fisioterapeutes, psicòlegs, infermers... poden aconseguir alguns dels seus objectius assistencials mitjançant la dinàmica de grups.
Les tècniques de grup en una institució presenten molts avantatges que cal tenir en compte:

  • Amb el mateix temps de dedicació dels professionals es poden atendre més persones.

  • Es potencia la relació entre les persones, tant entre els residents com amb els professionals.

  • En el marc grupal es pot promoure un espai privilegiat d'escolta, de respecte, de confiança i d'ajuda mútua en què les persones integrants aportin el millor d'elles mateixes.

  • En el grup, superades les dificultats inicials, podem conèixer aspectes (records, valors, opinions...) de les persones que en altres circumstàncies no seria possible. El grup és un espai privilegiat que cal valorar.

Cada professional podrà definir els objectius del grup que promou. Aquests poden ser terapèutics (atenció al dol, rehabilitació, estimulació cognitiva, gimnàstica de manteniment...), formatius (hàbits saludables, introducció a l'entrenament de la memòria...), d'animació (recuperació de tradicions, teatre, preparació de festes...), socials (voluntariat, reunions de residents, reunions de familiars...), però sempre han de tenir en comú:

  • Potenciar la relació entre els participants.

  • Reconèixer cada persona i potenciar-ne la voluntat de participar i beneficiar-se del treball de grup.

  • Promoure la solidaritat, el respecte, la vàlua de cadascú i la confidencialitat en el marc del grup. Valorar l'esforç que el treball grupal representa per als participants i per als professionals que el porten a terme, i també els resultats que en deriven.

Proposem aquest esquema que pretén ordenar la intervenció grupal dels diferents professionals d'un centre geriàtric, i també les relacions que hi poden ocórrer, i entenem que hi ha espais d'intersecció que fomenten la col·laboració entre temes i entre professionals. Finalment, s'esmenta cita la comunitat ja que és important que l'activitat dels grups socioculturals del centre estigui estretament relacionada amb les activitats de grups de l'entorn (per exemple: corals, escoles, cultura tradicional...).
Figura 1. Relacions entre els diferents grups que es poden dur a terme
La intervenció segons el perfil del resident
Actualment a les residències podem trobar diferents perfils de residents que determinen una manera específica de treballar-hi des de les propostes de l'ASC.
1) Persones amb autonomia o baixa dependència. Malgrat que aquest perfil de residents va disminuint als centres geriàtrics a causa de la implantació de la LAPAD (1) , encara hi són presents i és molt important tenir-los en compte en el projecte d'animació del centre. Els objectius més importants en aquest grup serien:

  • Promoure la seva solidaritat vers els residents més dependents.

  • Promoure la seva participació i apoderament, desenvolupant conjuntament el seu projecte d'animació.

  • Promoure activitats que contribueixen al seu desenvolupament personal i en facin créixer el projecte vital.

  • Relacionar-los amb l'entorn per tal d'evitar l'aïllament i la institucionalització.

2) Persones amb dependència funcional. Els residents amb dependència funcional presenten dificultats en la seva mobilitat, però conserven les seves capacitats cognitives. Això fa que sigui necessari continuar-hi treballant el projecte d'animació del centre, per a minimitzar els efectes que poden causar les seves discapacitats. Cal col·laborar amb altres professionals del centre per tal de trobar les ajudes tècniques necessàries per a mantenir la participació dels residents dependents en el projecte d'animació, i evitar així la tendència a reconvertir les activitats d'animació en terapèutiques.
La presència de persones que tenen malalties que cursen en deteriorament cognitiu a les residències està augmentant. Aquesta circumstància fa que molts centres es plantegin la necessitat de crear unitats especialitzades per a aquest tipus de residents. La intervenció de l'animador sociocultural en aquests espais es veu molt reduïda, ja que l'animació necessita persones conscients que col·laborin en el projecte. També cal que l'animador s'abstingui de derivar la seva tasca cap a aspectes assistencials i/o terapèutics, ja que altres professionals de l'equip tindran eines més específiques per donar l'atenció necessària.
Aquestes dificultats i limitacions no impedeixen plantejar alguns objectius prou valuosos per a treballar amb aquest col·lectiu:

  • Col·laborar en l'ambientació de la unitat de demències entorn de les activitats festives i lúdiques del centre, com, per exemple, les festes nadalenques, la festa major, carnestoltes...

  • Facilitar la participació dels familiars en les activitats festives de la unitat: festes, aniversaris, sortides...

  • Promoure activitats de difusió, comprensió i col·laboració amb la malaltia, tant a nivell intern (amb residents d'altres unitats) com amb l'entorn de la residència (escoles, col·lectius...), fent campanyes de sensibilització, activitats conjuntes...

Tot i que cal tenir en compte aquestes diferències en els perfils dels residents, és molt important no perdre de vista la globalitat del projecte d'activitats del centre en què tothom se senti representat.

3.Cloenda

Quan hauria de començar la preparació a l'envelliment? Aquesta és una pregunta crucial per a la pràctica de l'ASC i la seva relació amb l'envelliment, en el marc de la nostra societat.
Si hem acceptat que l'augment de l'esperança de vida i també del col·lectiu de persones grans són guanys substancials del nostre temps, serà necessari reflexionar sobre com els podem dotar de sentit i de significats positius per a aquests nous referents socioculturals.
En primer lloc, cal treballar intensament amb les persones que s'acosten a la jubilació per tal que puguin definir el seu projecte d'envelliment al costat d'altres persones que són en el mateix camí, pensant en els seus desitjos i possibilitats i també afrontar les dificultats que seran inevitables.
En segon lloc, cal dissenyar projectes ambiciosos que fomentin la participació de les persones grans en la nostra societat, de manera que s'aconsegueixi un envelliment actiu i saludable, i una imatge positiva de la gent gran.
En tercer lloc, és imprescindible integrar les persones grans dependents en la nostra societat, i aprofitar les seves capacitats i superar sentiments de fracàs o d'impotència.
I, finalment, és necessari que al llarg de tota la vida afavorim espais intergeneracionals en què les persones de totes les edats es coneguin, convisquin i comparteixin el seu temps, les seves il·lusions, els seus interessos i les seves capacitats, sense barreres ni separacions, per tal que aprenguin les unes de les altres i cap edat ni situació els sigui estranya ni aliena.
Són molt bons encàrrecs per a l'ASC que no podem deixar d'assolir perquè cal que tots creiem que ser vell val la pena.

Resum

Aquest mòdul explica les etapes i les característiques de l'envelliment en la nostra societat i els recursos i serveis en funcionament. Aquest coneixement permetrà entendre els objectius de l'ASC amb gent gran en cadascuna de les etapes, i també en els recursos adreçats a cada circumstància.
L'augment de la longevitat i de la diversitat de persones que envelleixen a l'actualitat són una oportunitat perquè els projectes d'ASC siguin cada dia més enriquidors i creatius i representin un pilar per a l'envelliment actiu i saludable.

Bibliografia

Alcalá, E. i Valenzuela, A. E. (2000). . Madrid: SL Dikynson.
Ander-Egg, E. (1989). . Madrid: Narcea.
Ballesteros, S. (2004). . Madrid: Universitas.
Bases per a un envelliment actiu i saludable a Barcelona. En línia: https://www.aspb.es/quefem/docs/Envelliment%20a%20BCN.pdf (consulta: 11-07-2010).
Beauvoir, S. de (1983). . Barcelona: Edhasa.
Díaz Mínguez, J. i Bedmar, M. (Coords.). (2002). . Madrid: SL Dikynson.
Erikson, E. (1980). . Buenos Aires: Ediciones Hormé.
Gil Calvo, E. (2003). . Barcelona: Mondadori.
Kalish, R. A. (1983). . Madrid: Pirámide.
Martínez de Miguel, S. (2009). . Madrid: SL Dikynson.
Maslow, A. (1989). . Barcelona: Kairós Psicologia.
Pérez Serrano, G. (2005). . Madrid: Narcea.
Quintana, J. M. . (1986). . Madrid: Narcea.
Senpau, C. i Turón, A. (2002). . Girona: Col·lecció Educació Social.
Skinner B. F. (1986). . Barcelona: Martínez Roca.
Wallis, V. (1997). . Barcelona: Biblioteca de Bolsillo.