Polítiques culturals

  • Anna Planas Lladó

    Anna Planas Lladó

    Doctora en Pedagogia per la Universitat de Girona des de 2009. Ha treballat com a tècnica de cultura i joventut per a l'Administració local i ha desenvolupat funcions de coordinadora pedagògica en el sector privat i el tercer sector. En l'àmbit docent, la seva activitat principal és als Estudis d'Educació Social i al màster interuniversitari de Joventut i societat. La seva activitat de recerca se centra en l'animació sociocultural i les polítiques de joventut i és membre del Grup de Recerca en Polítiques, Programes i Serveis Educatius i Socioculturals (GRES) del Departament de Pedagogia.

PID_00171298
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

Introducció

Una de les finalitats de l'animació sociocultural (ASC) és el desenvolupament cultural. En aquest sentit l'ASC estarà estretament lligada a les polítiques culturals i als models de polítiques culturals que tenen les institucions i els equips de govern que despleguen aquestes polítiques. De fet, hem de remetre a la vinculació entre les polítiques culturals i l'ASC en el mateix context d'emergència de l'ASC, i concretament a la França de la dècada de 1960 on es desenvolupa el terme sociocultura o animació sociocultural sota un fons de canvi polític significatiu, amb les protestes de la guerra amb Algèria i el moviment del maig del 68 (Kiwan, 2007). És durant les dècades de 1960 i 1970 quan els activistes o animadors socioculturals lluiten per la fi de les desigualtats i denuncien com a eina de dominació l'art i la "cultura legitimada". Com a contrapartida, aposten per la capacitat innata de creació que tenim totes les persones.
La mateixa emergència de l'ASC parteix d'un concepte ampli de la cultura i treballa a partir d'algunes interpretacions de la cultura popular. Així mateix, l'ASC es vincula amb la dimensió més social de la cultura, i es presenta com a metodologia per a fomentar la participació ciutadana i el pluralisme de la diversitat d'accions i opcions dels membres de la comunitat. El concepte de cultura que adoptem i els objectius que es plantegen en l'ASC són els que ens definiran sota quins models de polítiques culturals tenen més cabuda els programes i projectes d'ASC.
En aquest mòdul plantegem el concepte de política cultural i repassem els diferents models o paradigmes de polítiques culturals per a vincular-los amb l'ASC. Així mateix, plantegem els objectius i els elements que haurien de preveure els governs municipals que vulguin apostar per unes polítiques culturals que impulsin el desenvolupament cultural en termes de progrés i de transformació global de les societats i col·lectivitats i, com a conseqüència, impulsar processos tant de democratització de la cultura com de democràcia cultural.

Objectius

L'estudi del mòdul ha de permetre a l'estudiant assolir els objectius següents:

  1. Saber analitzar les característiques i els paradigmes de les politiques culturals que cohabiten en la pràctica política i la seva vinculació amb l'ASC.

  2. Conèixer els diferents models d'acció dins les polítiques culturals.

  3. Identificar els models de polítiques culturals més afins a l'ASC.

  4. Diferenciar els elements per a identificar els objectius i aspectes de les polítiques culturals municipals que afavoreixen polítiques basades en el model de la democràcia cultural i la democratització de la cultura.

  5. Identificar l'aportació de l'ASC dins aquests objectius i aspectes.

1.Una aproximació a les polítiques culturals

1.1.Concepte i instrumentalització

Per a definir el concepte de polítiques culturals trobem diversitat de posicionaments i perspectives teòriques que hi confereixen una certa ambigüitat. Pel nostre enfocament en aquest mòdul, considerarem la política cultural com:

"[...] un conjunto de prácticas sociales conscientes y deliberadas, de intervenciones que tienen como objetivo satisfacer ciertas necesidades culturales mediante el empleo óptimo de todos los recursos materiales y humanos de que dispone una sociedad en ese momento" (Fernández Prado, 1991, p. 19).

Entendrem, doncs, que qualsevol política cultural implica l'existència d'unes finalitats, d'uns objectius i d'uns significats explicitats a partir d'un marc d'acció, uns recursos econòmics i infraestructurals i un marc legislatiu determinat. Així, la política cultural seria la suma de les estratègies i activitats de la intervenció pública vinculades a la conservació, creació i producció, disseminació, mercantilització i educació en tots els béns i serveis les àrees de les quals han estat tradicionalment: patrimoni cultural, arts plàstiques, mitjans de comunicació, arquitectura, arxiu, biblioteques, publicacions i premsa, arts escèniques, àudio i multimèdia audiovisual, etc.
Vegem que aquestes polítiques es presenten com un gran contenidor dins el qual hi ha components molt diversos que en dificulten la definició i concreció. Part d'aquesta manca de definició pot ser deguda, també, al mateix dinamisme de la cultura (en transformació i moviment constants) i a la diversitat i amplitud de manifestacions que es recullen sota el seu paraigua. Probablement, tampoc no hi ha ajudat que països com la Gran Bretanya o els Estats Units hagin preferit parlar d'arts policy en lloc de cultural policy, i que en altres casos s'hagin utilitzat conceptes com oci, recreació, comunicació o entreteniment (Bianchini, 1993). Així mateix, pot dificultar la concreció de les polítiques culturals el fet que aquestes estiguin condicionades per les tradicions i la cultura política de cada país, la població i les característiques del territori que ocupen, els recursos financers, la dinàmica social a més de les estructures administratives i legislatives.
La cultura i els seus sectors han esdevingut complexos i mercantilitzats (cada cop més el sector de la cultura obeeix als principis del mercat, amb multiplicació d'intermediaris), amb multiplicitat de tendències contraposades (tradició vers renovació, academicisme vers popularització, etc.), diversitat d'agents (creadors, gestors, indústries culturals, associacions, etc.) i amb forta relació i dependència de factors econòmics, educatius, urbanístics, etc. Davant aquesta situació, quin paper han de tenir les polítiques culturals de les administracions públiques?
Les administracions públiques representen un agent més entre tots els que hi ha a l'àmbit. L'Administració no té el monopoli ni l'exclusivitat de la cultura, per tant serà important que cerqui sinergies i complementarietat amb els altres agents implicats –sector privat, tercer sector i ciutadania en general–; només a partir del treball conjunt i la complementarietat es podran millorar les dinàmiques del sector. Les administracions públiques han d'assumir, doncs, un cert rol d'arbitratge i d'intermediació entre els diferents col·lectius del sector, i han de cercar l'equilibri entre l'interès públic i el privat, i fomentar la rica diversitat i pluralitat del món cultural.
Les administracions públiques haurien d'influir en la cultura, però no controlar-la ni dirigir-la. Les administracions públiques han de trobar l'equilibri entre tres maneres diferents d'intervenir: la reglamentació i tutela, la intervenció directa, que creï els seus propis serveis i ofertes, i la intervenció indirecta, de promoció o foment (López de Aguileta, 2000).
A més de la funció intermediadora, també destaquem el paper que haurien de tenir les polítiques culturals de les administracions públiques vers els monopolis culturals, la preservació i el foment de les cultures minoritàries, i el patrimoni històric. Les polítiques culturals haurien d'incidir en tots els àmbits de la cultura i sobretot vetllar pels més desprotegits. Haurien de contribuir, doncs, en els diferents aspectes del procés cultural, des de la formació fins a la difusió, passant per la creació i producció, i cercar l'equilibri i la compensació entre els diferents sectors (des de les indústries culturals fins a l'animació sociocultural). O sigui, haurien d'incloure la totalitat de necessitats culturals col·lectives i individuals, respectant i estimulant la llibertat d'expressió i creació.
La política cultural, en incidir en el món simbòlic de la comunitat, també contribueix al desenvolupament social, millorant la cohesió social, el capital social i el relacional. A més d'aquesta aportació al desenvolupament social, les polítiques culturals també contribueixen al desenvolupament econòmic, urbanístic, mediambiental, turístic, etc. dels territoris, malgrat que, de vegades, han servit de coartada davant els interessos immobiliaris i eines importants per a la legitimació política. Des d'aquest punt de vista més general del desenvolupament,

"[...] la política cultural deja de ser entendida como mera intervención ornamental de la acción de gobierno o como respuesta para satisfacer requerimientos específicos de determinados grupos de creadores o demandantes de la cultura para devenir en un elemento sustancial en la política pública. Estamos hablando de una política cultural proyectiva que puede vehiculizar a través de su articulación las posibilidades de desarrollo en aspectos tan relevantes como la vertebración simbólica del territorio, el impacto económico de un sector con tasas de crecimiento muy superiores a la media del resto de los sectores económicos y, lo que es más importante, la dimensión de la calidad de vida de los ciudadanos en aspectos tan vitales como sus posibilidades de desarrollo integral personal a través de las capacidades expresivas o estéticas de la práctica o el consumo cultural" (Rausell, 2007, p. 51).

Per tot el que hem dit és important que les polítiques culturals siguin contemplades com a sectors rellevants de les polítiques municipals i, en conseqüència, és necessari incloure-les en la perspectiva global del desenvolupament del territori.
Cal considerar les polítiques culturals no solament pels resultats immediats que puguin donar, sinó per la seva inversió per al futur. Cal ser perseverants i pacients en els resultats. Són polítiques a llarg termini, que requereixen temps per a la visualització de resultats. Haurien de transcendir els canvis electorals o els capricis dels governants de torn. Només així podran ser efectives pel desitjat desenvolupament social i cultural.

1.2.Models per a l'anàlisi de les polítiques culturals

Com diuen Meny i Thoenig (1992) qualsevol política pública encobreix una teoria de canvi social. Per a observar aquestes polítiques i deduir les finalitats que es proposen, es poden analitzar els objectius que persegueix, els subjectes afectats, els executors a qui es confia l'aplicació de les mesures governamentals, etc. Vegem, doncs, alguns d'aquests elements que conformen diferents models de polítiques culturals.
Entendrem aquests models polítics culturals com a idees, més que com a paradigmes que podem trobar en estat pur a la pràctica. Tot i que les polítiques que es construeixen al dia a dia depenen de posicionaments teòrics, també són condicionades per la realitat contextual, els recursos i els agents implicats (López de Aguileta, 2000).
Podem trobar un cert consens respecte d'aquestes tendències polítiques, sobretot per la coincidència amb diferents etapes històriques de les polítiques culturals. Tanmateix, observem una certa diversitat en les nomenclatures dels models, principalment en les darreres etapes de les polítiques culturals.
a) Mecenatge estatal. Es podria considerar un antecedent de polítiques culturals i, actualment, s'hauria d'utilitzar com a complement i no com a eix de les polítiques culturals. Basat en la vinculació directa del poder amb els creadors i amb l'alta cultura o notorietat cultural. Representa una font de finançament per a projectes culturals davant la manca de recursos públics en cultura. En l'aspecte privat, el mecenatge cultural representa una via d'impacte i de creació de bona imatge, bàsicament d'ençà del reconeixement del valor social de la cultura que s'ha potenciat en les darreres dècades.
Algunes d'aquestes noves formes de mecenatge formen part d'altres models o tendències (il·lustració o impacte econòmic). Entre els límits que poden tenir destaquen: font de finançament inestable, alienació als gustos canviants del públic o a les modes, atenció en la imatge més que en el contingut.
b) Democratització de la cultura (il·lustració). Va ser desenvolupat a partir de la dècada de 1950 a l'Europa occidental dins el marc de l'estat del benestar amb l'objectiu d'ordenar i d'orientar els poders públics. Considerat el primer paradigma de política cultural. Darrere aquest model trobem André Malraux, que va ser ministre francès en la dècada de 1960 i va desenvolupar arreu de França les Maisons de la Culture. Seguint les línies dels il·lustrats del segle xviii, aquesta aproximació aposta per l'educació i la cultura com a elements per al desenvolupament democràtic. Té com a objectiu principal l'abast dels béns culturals (cultura com a art i patrimoni) a tota la població, a partir de mecanismes de difusió cultural. La política, per tant, se centra en l'oferta i en el desenvolupament d'audiències per tal de millorar el nivell cultural de la població i compensar desigualtats socials. Amb aquests objectius, el model també contribueix a la distribució i a la creació d'infraestructura cultural a partir de la descentralització. Zallo (1995) esmenta, a més, dos objectius més: fomentar que les decisions en temes de cultura es facin per representació política i no d'una manera unilateral a càrrec dels grups socials dominants, i fomentar el nacionalisme cultural lligat a la tendència política del govern de torn.
Entre les seves limitacions es destaca el mateix concepte de cultura, entès com a art o patrimoni i lligat a "l'alta cultura", l'excés d'intervencionisme públic i l'homogeneïtzació de la cultura, i la visió passiva de la ciutadania, considerada com a receptora, espectadora o consumidora dels béns culturals.
c) Democràcia cultural (apoderament). Paradigma que es desenvolupa al final de la dècada de 1960, amb la revolució del maig del 68, però sobretot durant la dècada de 1970, quan els polítics de l'Europa occidental l'utilitzen per al desenvolupament polític i la inclusió social. Augustin Girard, amb la seva obra Cultural Development: experiences and policies publicada el 1972, i Duhamel serien dos dels pensadors vinculats a aquest model. En aquest, els ciutadans passen a tenir un paper actiu en la creació cultural, ja que són els creadors o actors de la seva pròpia cultura. Parteix d'un concepte antropològic de la cultura, que introdueix l'acceptació de la diversitat i la necessitat de participació cultural, en la qual són més importants els processos que els productes culturals. Fomenta pràctiques que vinculen la societat civil i els poders públics en la promoció cultural. Així, la cultura i les arts són vistes com a elements per a aconseguir un gran nombre d'objectius com: cohesió social, apoderament, autodeterminació comunitària, creació d'imatge i d'identitat local, benestar, etc. Aquest model va ser especialment visible en la política cultural britànica, en què institucions culturals es van reinventar com a "centres de canvi social". Entre els límits d'aquest model trobem un cert populisme i demagògia, la sobrevaloració de la creativitat ciutadana i la negació dels creadors professionals. L'antropologització de la cultura no ha de limitar la diferenciació del valor de les pràctiques culturals que es porten a terme des de l'àmbit professional de les que es fan des de l'àmbit amateur (López de Aguileta, 2000).
d) Impacte econòmic i entreteniment. Nascut en la dècada de 1980 de les mans de Jacques Lang (ministre de Cultura francès), el model economicista presenta la cultura com a element clarament instrumental i pragmàtic. Denota la importància estratègica de la cultura fonamentalment en l'àmbit econòmic i, en menor mesura, en el polític i social. Es tracta, doncs, d'emfatitzar la rendibilitat i l'eficàcia de la cultura davant les necessitats socials i territorials. Així mateix, l'èmfasi de les polítiques culturals es desplaça cap a la gestió i la millora de la qualitat cultural. Davant la recerca de nous espais de desenvolupament econòmic, es posa accent en la dimensió econòmica de les arts i la cultura: creació de llocs de treball, capacitat d'atracció turística i desenvolupament conseqüent dels sectors implicats, creació d'imatge i projecció internacional a partir d'activitat cultural, etc. Aquesta vinculació entre inversió cultural i desenvolupament territorial ha estat potenciada tant pel sector cultural, que buscava nous arguments per a defensar l'art i buscar recursos econòmics, com pel sector polític, a la recerca de noves àrees de desenvolupament en moments d'aferrissada competició global per a l'atracció de negocis, treballadors i turistes a les ciutats (Robinson, 2005).
Entre els límits d'aquest model cal destacar el fet que moltes vegades els objectius culturals passen a un segon pla, i fins i tot a ser únicament l'excusa per a la intervenció urbanística o econòmica.
Amb relació al model d'impacte econòmic, Skot-Hansen (Robinson, 2005) planteja una altra orientació que anomena entreteniment. Aquesta està vinculada a la capitalització del mercat i a la necessitat de diversió de la població. Aquesta tendència prioritza l'entreteniment en diferents equipaments i programes culturals per a donar resposta a les expectatives d'una audiència que, cada cop més, cerca experiències instantànies, actes estel·lars, shows i diversió. Així, doncs, la política cultural apostaria també per experiències de divertiment i recreació com circs, parcs temàtics, rampes de skate, etc. Els límits els trobem en la dificultat d'equilibri entre la il·lustració o democratització cultural i l'entreteniment i en com es poden trobar fórmules adients per a treballar des de l'entreteniment, la democratització i la democràcia cultural.
A Eurocult 21 (Robinson, 2005) es planteja una darrera raó de ser de les polítiques culturals: experiència. Es planteja com a proposta de futur sota les idees de Joli Jensen. Considera la cultura com a experiència de vida, conformada per les experiències estètiques significatives de tots els grups i estils de vida de la ciutat, i s'allunya d'aquesta manera de la visió instrumental de les altres orientacions. Les accions que s'han de dur a terme des d'aquest model haurien d'anar dirigides a aprendre sobre com i per què a la gent li agrada el que li agrada i tria el que tria. S'enfoca com a model que abraçaria la resta de paradigmes de les polítiques culturals.
En la taula 1 se sintetitzen les característiques de les orientacions o dels models plantejats. No incorporem el model del mecenatge atesa la seva vinculació amb la democratització cultural i l'impacte econòmic.
Taula 1. Models per a l'anàlisi de polítiques culturals
 
Democratització cultural – il·lustració
Democràcia cultural – apoderament
Impacte econòmic
Entreteniment
Antecedent
André Malraux-Maisons de la culture
Augustin Girard, Duhamel
Jack Lang
Jack Lang
Agenda política
Dècada de 1960
Dècada de 1970-1980
Dècada de 1980 i 1990
Dècada de 1980 i 1990
Inspiració
Democratització de la cultura
Democràcia cultural
Beneficis econòmics. Extracultural
Consum. Capitalització del mercat i oci
Cultura
Elit
Popular
Masses
Masses
Objectiu
Igualtat política i econòmica. Beneficis de l'alta cultura. Accés de tothom a la cultura
Promoure l'autoexpressió de les subcultures. Cultura com a base de la identitat i l'autoestima de comunitats i individus
Cultura com a eina estratègica en els àmbits econòmics, polítics i socials. Els objectius culturals d'aquest model passen a un segon pla, entesos d'una manera instrumental i posant-los paràmetres de cost i rendibilitat per sobre dels plantejament culturals
Priorització a la diversió davant l'aprenentatge atesos els canvis en les expectatives de l'audiència
Pràctiques
Difusió
Educació
Creació i consum
Diversió i entreteniment
Accions generals
Accés a partir de la descentralització i formes de desenvolupament d'audiència. Messianisme
Apoderament com a via per a assolir la inclusió social i la ciutadania local
Perfeccionament de la gestió i els aspectes instrumentals de la cultura. Cultura com a element de legitimació política. Atracció de negocis, treballadors i turisme cultural a les ciutats
Activació de determinats mercats de consum a partir de la diversió i el gaudi
Accions culturals
Subvencions per a producció artística, preservació del patrimoni, accés alta cultura, educació artística per a infants i joves i educació artística per a professionals
Varietat de projectes de base local en diferents espais i institucions
Projectes "insígnia", estratègies d'especialització de les ciutats (any Gaudí), regeneració de les ciutats
Circs, parcs temàtics, subvenció d'experiències de divertiment i recreació
Tots els autors coincideixen a reconèixer que actualment hi ha una convivència de programes i d'iniciatives que corresponen als diferents models i que les fronteres no sempre són clares; per tant, podem trobar molts espais de confluència entre ells. Vegem-ne alguns exemples.
Exemple 1. Democratització cultural i democràcia cultural
Entre aquestes dues tendències podem situar tots els artistes o grups de joves que amb aspiracions professionalitzadores contribueixen a la cohesió social i a la creació d'identitat comunitària (grups de rock, associacions d'artistes plàstics, etc.), o bé les associacions que a més de gestionar centres d'educació artística promocionen l'art tant en el camp professional com amateur.
Exemple 2. Democratització cultural i entreteniment
El punt de confluència entre aquestes dues orientacions el trobem en activitats o serveis que amb objectius de difusió cultural, prioritzen l'entreteniment a l'aprenentatge o el coneixement, molts cops impulsats per la captació d'audiència o participants (programació d'espectacles de massa a teatres, visites culturals teatralitzades a municipis o elements patrimonials, etc.). També hi podríem incloure els serveis d'entreteniment, com parcs d'atraccions que incorporen activitats educatives o de difusió cultural.
Exemple 3. Democràcia cultural i entreteniment
Activitats com carnavals, fires, celebracions o festivals locals, que molts cops sorgeixen de la mateixa societat civil, i són activitats que contribueixen tant a la cohesió i a la identitat comunitària com a l'entreteniment dels seus participants i visitants (festes medievals, pessebres vivents, carnavals, etc.). Generalment aquestes activitats també acaben generant impacte econòmic en el territori, amb la qual cosa a més de confluir l'apoderament i l'entreteniment també són punt d'intersecció amb el model d'impacte econòmic.

1.3.Els models de polítiques culturals i l'animació sociocultural

Els models de polítiques culturals més vinculats a l'ASC serien els de democràcia cultural i el de la democratització de la cultura i tota la seva àrea d'intersecció amb els altres models. Com hem apuntat anteriorment, l'ASC la vinculem amb la sociocultura, o sigui amb la dimensió més social de la cultura, que contribueix a la transformació i al desenvolupament personal i col·lectiu a partir d'un procés participatiu, cercant el diàleg i la diversitat creativa de la pluralitat de necessitats, interessos i cultures. Aquests elements, els podem situar en el paradigma de la democràcia cultural, en què la promoció de l'autoexpressió de la diversitat de veus presents a una comunitat i l'apoderament de la ciutadania en el procés de transformació i desenvolupament són eixos fonamentals. Tanmateix, per tal que aquests s'esdevinguin calen mecanismes d'inclusió social i d'accessibilitat als béns culturals i educatius que són propis del paradigma de la democratització cultural. Una democratització que ha de facilitar la igualtat d'oportunitats per a una millora de la qualitat de vida.
Considerarem, per tant, que l'ASC tindrà un paper rellevant en les polítiques culturals que impulsen propostes culturals formulades en termes socials, o sigui destinades al desenvolupament de la comunitat, i en les quals s'aposti per un concepte ampli de cultura, en el qual no solament s'incloguin productes, sinó també processos (intel·lectuals, relacionals, creatius, etc.).
Polítiques en què els ciutadans esdevinguin protagonistes més que espectadors, creadors en lloc de consumidors, facilitadors en lloc de receptors. O sigui, unes polítiques d'oci constructiu i enriquidor que generin dinàmiques participatives i d'implicació ciutadana, i que podrien compensar el fort desenvolupament que tenen actualment les polítiques de "l'entreteniment" o "d'impacte econòmic" (en les quals impera el consumisme, la immediatesa de la seva visibilitat, el benefici a curt termini i la cultura de masses). Polítiques en les quals l'animació sociocultural, com a metodològica i pràctica social, pot ser un recurs importantíssim.

2.Les polítiques culturals municipals: camp d'acció per a l'animació sociocultural

A l'Administració pública de la majoria de països europeus, els protagonistes en matèria de política cultural són, d'una banda, l'estat (responsable dels grans equipaments culturals) i, de l'altra, els poders locals, i més específicament els municipis (centrats en polítiques culturals de cohesió i desenvolupament). A Espanya, la despesa pública cultural més important correspon als municipis.
El govern local té un paper privilegiat per a la promoció i facilitació de polítiques culturals que apostin per un model basat en la democratització de la cultura i de la democràcia cultural que plantegem. Com s'apunta en l'Agenda 21 de la Cultura:

"Les ciutats són un marc privilegiat de l'elaboració cultural en evolució constant. Les societats locals constitueixen els espais de la diversitat creativa, en què la perspectiva de la trobada de tot allò que és diferent i distint (procedències, visions, edats, gèneres, ètnies i classes socials) fa possible el desenvolupament humà integral. El diàleg entre identitat i diversitat, individu i col·lectivitat, es revela com una eina necessària per a garantir tant una ciutadania cultural planetària com la supervivència i el desenvolupament de les cultures" (Agenda 21 de la Cultura).

La proximitat dels governs locals amb el ciutadà facilita la participació, la interrelació i el diàleg, alhora que el coneixement dels seus problemes i la capacitat de donar resposta a les seves necessitats. Així mateix, les seves dimensions també faciliten la interrelació amb altres polítiques locals, indispensable en models que parteixin d'un treball transversal.
En aquest apartat proposarem els objectius i els elements que caldria que es plantegessin i que preveiessin les polítiques culturals municipals que se centren en la dimensió més social, de cohesió i de desenvolupament.

2.1.Objectius per a les polítiques municipals culturals

Un cop situada l'ASC dins els models de polítiques culturals (democratització de la cultura i democràcia cultural), a continuació definirem el que per a nosaltres serien els set objectius bàsics que s'haurien de proposar aquestes polítiques. Aquests objectius pateixen dels principis ideològics dels models als quals ens situem i de les reflexions de diferents acadèmics i professionals entorn de la sociocultura i les polítiques culturals. Vegem, doncs, aquests set objectius.

  • Crear i vetllar per la qualitat d'equipaments i serveis municipals amb interrelació entre ells.

  • Afavorir i fomentar l'oferta sociocultural municipal.

  • Fomentar l'assistència i les polítiques d'accés a les activitats socioculturals municipals.

  • Dissenyar programes que parteixin de la transversalitat.

  • Donar suport als creadors locals i apostar pel foment de la creativitat en la ciutadania.

  • Afavorir la diversitat cultural i ciutadana present al municipi en l'ús, la creació i l'expressió de les activitats socioculturals.

  • Fomentar una ciutadania activa a partir d'accions específiques de promoció de l'associacionisme i de participació ciutadana.

2.2.Elements de concreció de les polítiques municipals culturals

Aquest subapartat se centra en la descripció i concreció dels elements, estratègies i recursos que, segons el nostre parer, han de facilitar el desenvolupament de programes d'ASC des de les polítiques municipals. Els nou blocs que plantegem no pretenen ser exhaustius. Entenem que aquesta proposta de continguts és una llista bàsica que es podria ampliar amb altres continguts i elements complementaris. Aquests nou blocs deriven dels objectius plantejats en l'apartat anterior, i alguns d'ells poden respondre a diferents objectius pel seu caràcter transversal.
2.2.1.Equipaments municipals: diversitat i qualitat
Un dels primers passos per al desenvolupament de les polítiques culturals és disposar d'equipaments i de serveis municipals. Cal que els municipis tinguin els equipaments necessaris per a fomentar espais de trobada entre la ciutadania, i que impulsin la formació, la dinamització, la creació i la difusió cultural necessàries per a la inclusió social i el desenvolupament comunitari.
Entenem per equipaments els edificis o les instal·lacions del municipi que tenen un ús col·lectiu o comunitari i que estan orientats al compliment de funcions o prestació de serveis per a cobrir determinades necessitats. Solen anar acompanyats de la dotació de recursos materials, econòmics i humans per al desenvolupament de les seves funcions.
A continuació, presentem una relació d'equipaments (1) que poden desenvolupar objectius propis de les polítiques culturals:

  • Equipament o espais escènics: teatres, auditoris, centres d'audiovisual, sales i tallers per a la pràctica i assaig d'arts escèniques.

  • Equipament o espais expositius: espais per a fer exposicions d'arts visuals (pintura, escultura, fotografia, etc.) i exhibicions temporals de divulgació cultural (història, ciència, naturalesa, medi ambient, etc.). S'hi inclouen també els museus.

  • Equipaments de caràcter polivalent proximitat/espais cívics: edificis de titularitat municipal amb un cert grau de polivalència que presten serveis amb un cert grau d'integració, de caràcter educatiu, cultural, social, d'atenció al ciutadà, esportiu o de participació ciutadana, amb independència del seu model organitzatiu.

  • Equipaments/espais d'educació cultural: escoles de música, dansa, teatre, circ, etc.

  • Equipaments o espais per trams d'edat: clubs de temps lliure per a infants i joves, ludoteques, cases de joves, punts i oficines d'informació juvenil, centres oberts, programes d'extraescolars, serveis de menjadors escolars, albergs i residències d'estudiants, casals de gent gran, centres per a adults, centres per a dones, universitats populars.

Segons el seu ús, aquests equipaments poden ser equipaments d'ús exclusiu/especialitzat i equipaments d'ús polivalent. Els exclusius o especialitzats són espais utilitzats només per a fer o desenvolupar un tipus d'activitat. Els equipaments d'ús polivalent són espais no especialitzats que combinen dues o més de les funcions que poden fer els equipaments o espais especialitzats. També s'inclouen dins els espais polivalents els equipaments esportius o d'altre caràcter que siguin utilitzats per a activitats socioculturals en períodes o moments determinats de l'any (festa major, fires, etc.) com sol passar a molts municipis petits.
No descartem, com a espais per a impulsar objectius de les polítiques culturals, altres recursos urbans com: espais i mobiliari urbà, zones lúdiques o esportives, centres d'informació, mitjans de comunicació i noves tecnologies de la informació, etc.
El govern municipal no solament ha de dotar el municipi d'equipaments i serveis, sinó també dels mitjans necessaris perquè aquests puguin desenvolupar les funcions de la manera més adequada. Mitjans tècnics (com, per exemple, equipament audiovisual, equips de llum i so, etc.) i infraestructurals també són necessaris per a donar resposta a les polítiques socials, culturals i educatives del municipi.
2.2.2.Tècnics i personal: especialització i polivalència
Entenem per tècnics especialitzats o personal qualificat per a la dinamització de serveis o equipaments socioculturals els professionals amb formació en l'àmbit educatiu, cultural o social que s'hagin especialitzat en la dinamització o gestió dels serveis socioculturals (bibliotecaris, gestors cultuals, animadors socioculturals, pedagogs, educadors socials, etc.).
Tenir tècnics especialitzats (contractats directament o indirectament pel govern local) que gestionin els serveis municipals és un altre element cabdal per a enfortir i fomentar l'animació sociocultural del municipi. En municipis petits, probablement, cal pensar en tècnics que facin funcions més generalistes que especialitzades. En el terreny pràctic trobem municipis petits on un sol tècnic generalista implementa polítiques socioculturals i desenvolupa funcions vinculades a les àrees de cultura, joventut, educació, etc. L'important és que el municipi pugui disposar d'alguna figura professional que vetlli pel desplegament d'aquestes polítiques. Hem de recordar, d'altra banda, que a efectes legals els ajuntaments no tenen l'obligatorietat de tenir en plantilla aquestes figures tècniques.
2.2.3.Oferta sociocultural municipal: tipologies i agents
Un element important per a potenciar polítiques culturals enriquidores és potenciar una oferta sociocultural diversa i de qualitat al territori. Diversa quant a continguts i tipologies d'activitats per tal de satisfer i cobrir les necessitats i els interessos de tota la ciutadania. En aquest sentit, pensem que l'oferta sociocultural d'un territori ha d'incloure:
a) Actes escènics. Esdeveniments o activitats que inclouen representacions teatrals, concerts de música en viu, representacions de dansa, representacions de circ, òpera, espectacles folklòrics, projecció de pel·lícules, etc.
b) Activitats educatives culturals. Activitats de divulgació i educació cultural com jornades, seminaris, conferències, taules rodones, cursos, tallers, etc., de caire cultural en un sentit ampli (història, patrimoni, pensament, innovació, etc.).
c) Activitats educatives artístiques. Activitats en les quals s'aprèn i es practiquen activitats artístiques (música, arts visuals, dansa, circ, teatre, literatura, etc.), artesania i folklore, etc.
d) Actes d'exposició. Exposicions temporals de divulgació cultural (arts visuals, història, ciència, etc.) que solen tenir lloc a sales d'exposicions, galeries d'art, centres artístics, museus, etc.
e) Activitats civicosocials. Inclou les activitats que se centren en el treball social i el grup com: festes, quines, sessions reivindicatives, activitats de cooperació i solidàries, festes de carnaval, cavalcada de reis, etc.
f) Activitats de lleure. Activitats socioeducatives fetes en el temps lliure que no queden recollides en les activitats anteriors: casals, activitats a ludoteques, colònies, activitats a centres oberts, etc.
Així mateix, l'heterogeneïtat d'agents organitzadors i de fórmules de gestió (gestió directa, indirecta o compartida) són factors importants que cal tenir en compte. Per tant, el govern local ha d'actuar:

  • Donant suport a les iniciatives del teixit social, estimulant l'autoorganització i escoltant els interessos i les necessitats ciutadans.

  • Liderant projectes innovadors.

  • Garantint i estimulant la qualitat de l'oferta.

  • Fomentant un equilibri entre programes efímers i programes permanents.

Apostem per la complementarietat i el treball conjunt entre els diferents sectors socials que actuen en l'àmbit sociocultural: el sector públic, el sector privat, el tercer sector i quart sector o sector informal conformat per les xarxes informals (grups constituïts per les relacions d'amistat, veïnatge, etc.), com apunta Úcar (2008). Per això, el govern local caldrà que estableixi coordinacions amb els diferents agents (altres administracions públiques, organitzacions sense ànim de lucre i empreses privades), i fomenti la seva oferta sociocultural a partir tant de l'externalització de serveis (pot contribuir a la millora de la qualitat dels serveis per l'especialització que poden oferir), com del suport i finançament de projectes i propostes provinents del tercer i quart sector.
2.2.4.Recursos econòmics: fonamentals per a potenciar la sociocultura
El desplegament de polítiques ha de comptar amb assignacions pressupostàries públiques específiques per a desenvolupar-les. La sociocultura no s'ha de desenvolupar només amb el voluntariat i la participació ciutadana. Uns bons equipaments, tècnics qualificats, projectes innovadors, desenvolupament de programes interculturals, etc. requereixen inversió econòmica. Una inversió que podríem considerar com preventiva: com més invertim en formació, creació de teixit social, diàleg intercultural, inclusió, etc., menys haurem d'invertir en un futur en programes pal·liatius, compensatoris i/o de contenció.
En aquests sentit, els recursos en polítiques culturals poden anar adreçats a la creació i al manteniment de serveis, projectes i activitats d'oferta d'animació sociocultural, el suport a les iniciatives socioculturals ciutadanes, la creació i el manteniment d'equipaments, la dotació de recursos tècnics i personals, la creació de mecanismes d'accés a l'oferta: beques, subvencions, convenis, etc.
2.2.5.Estratègies d'accés a l'oferta sociocultural: un repte sempre present
Emparant-nos en la consideració de l'accés a la cultura i a l'educació com a drets de qualsevol persona, els ajuntaments, com a elements d'organització municipal encarregats de vetllar pels interessos generals dels ciutadans del seu territori, tenen l'obligació de garantir l'accés a l'oferta social i cultural. L'accés a aquesta oferta implica potenciar estratègies perquè cap tipus de col·lectiu, ja sigui per motius econòmics, culturals, físics i/o de qualsevol altre tipus, quedi exclòs de l'oferta i de la possibilitat de participar activament. És important, doncs, que les polítiques municipals impulsin estratègies que incloguin:

  • Diversitat d'oferta sociocultural.

  • Promoció de les iniciatives del teixit social: aportant subvencions, beques, establint convenis, etc.

  • Política de reducció de costos de l'oferta sociocultural adaptada a la diversitat dels col·lectius del territori: gratuïtat de serveis, descomptes per a grups, abonaments, beques, preus diferents segons públics, promoció a partir del regal d'entrades, etc.

  • Eliminació de barreres arquitectòniques.

  • Descentralització i distribució d'equipaments al territori.

  • Estratègies que permetin recollir l'opinió i les propostes de la ciutadania amb relació a l'oferta sociocultural: consultes a partir de mecanismes participatius permanents puntuals com, per exemple, consell local, web municipal interactiu, enquestes periòdiques, bústies de suggeriments, etc.

2.2.6.Treball en xarxa i transversalitat: metodologies per a una societat complexa
L'heterogeneïtat social, econòmica i cultural en la qual estem immersos ens planteja un nou tipus de societat en la qual es fa necessari treballar per a la inclusió i la cohesió social. Per a afrontar els nous reptes ja no són vàlides les fórmules aplicades fins ara i que han comportat una delegació passiva dels assumptes col·lectius a l'Administració, la manca d'integració, el corporativisme gremial i la sectorialització estimulada per la política de subvenció, la privatització de l'estat del benestar i la manca de projectes globals i col·lectius. Conceptes com participació, responsabilitat col·lectiva, treball en xarxa, transversalitat, integralitat, etc. són cada cop més presents en l'agenda dels nostres polítics.
Per a garantir una oferta sociocultural diversa, coherent i amb rendibilitat d'esforços, també és necessari que el govern local impulsi mecanismes de coordinació entre els agents implicats. Una bona coordinació entre els tècnics especialitzats del municipi és important per a la coherència i la qualitat de l'oferta. També és important la coordinació entre tècnics, tant públics com del sector privat o del tercer sector, que treballin al territori. Aquest tipus de coordinacions són, alhora, bàsiques per a establir treball i projectes conjunts entre els equipaments i serveis comunitaris.
La creació i la implantació de plans transversals és una manera de materialitzar aquest treball integrat i compartit. L'efectivitat del treball en xarxa i dels plans o programes transversals passa per:

  • Disposar d'un fort suport polític.

  • Tenir un lideratge clar i visible tant en l'àmbit polític com tècnic.

  • Disposar d'una sistematització metodològica explicitada i una avaluació constant del procés.

2.2.7.Suport als creadors locals i foment de la creativitat en la ciutadania: identitat i transformació
Qualsevol persona és potencialment creativa i tothom, d'una manera o altra, necessita comunicar les experiències, els desitjos, les pors, les opinions sobre l'entorn, etc. Moltes iniciatives locals ens poden ajudar a expressar-nos creativament sense la necessitat de plantejar la pràctica com a creativa i/o artística. Aquesta expressió creativa permet la innovació social i el canvi cultural davant una simple adaptació als canvis, alhora que estimula la creació d'identitat.
Per al desenvolupament cultural i social és fonamental que les polítiques apostin per la innovació i la creativitat en continguts i en metodologies d'acció. També cal una política de suport als creadors locals (artistes, actors, ballarins, escriptors, dissenyadors, etc.), que cerqui un equilibri entre la promoció de l'art amateur i l'art de projecció nacional o internacional. Per això, és necessari fomentar la creació i la circulació dels béns culturals a partir del suport a la producció artística individual, a les associacions d'artistes i a la creació d'ambients creatius. Així, doncs, els governs locals han de potenciar diferents projectes i accions per a afavorir la creació, entre els quals podem trobar:

  • Ajuts a la creació cultural: beques de formació, premis i concursos, cessió d'espais, subvencions a projectes, etc.

  • Accions per a apropar els nous llenguatges creatius a la ciutadania: cursos de formació artística, comunicació de l'oferta creativa, utilització d'espais urbans per a la difusió de la nova creació, etc.

  • Innovació com a criteri per a donar suport als projectes culturals.

2.2.8.Diversitat cultural i ciutadana en l'ús, la creació i l'expressió de les activitats socioculturals: diàleg i pluralitat
Un dels grans reptes de bona part de les administracions locals catalanes és la inclusió al municipi de l'onada de nouvinguts, de procedències i cultures molt diverses. Les polítiques culturals poden ser cabdals per a estimular l'intercanvi cultural entre les cultures locals i contribuir al desenvolupament comunitari. Tanmateix, la diversitat no s'acaba només en el fet cultural, sinó que cal també preveure i incentivar la inclusió i expressió d'altres tipus de diversitat (grups d'edats diferents, col·lectius de joves alternatius, discapacitats, grups de dones, etc.).
Si s'aposta per un desenvolupament social i cultural de la comunitat, haurem de cercar inevitablement el diàleg, l'intercanvi i l'expressió de la diversitat ciutadana present al nostre territori i, en conseqüència, impulsar estratègies adequades a les necessitats i als interessos de cadascun dels diferents col·lectius. Entre les estratègies per a assolir aquest objectiu destaquen:

  • Foment de programes de socialització educativa i de promoció cultural que busquen la integració del màxim nombre de persones.

  • Desenvolupament de programes interculturals.

  • Diversificació de l'oferta sociocultural.

  • Suport a les iniciatives ciutadanes provinents de col·lectius culturalment minoritaris.

  • Programes d'accessibilitat de col·lectius en risc de pobresa o de persones amb discapacitat a l'oferta sociocultural.

2.2.9.Participació ciutadana: autoorganització i expressió
La participació és indispensable per a l'autooganització i la implicació en projectes comunitaris. També és un procés educatiu que permet la transformació individual i col·lectiva, i d'aquesta manera contribueix a la millora de la qualitat de vida.
Les associacions són probablement les entitats més visibles de participació ciutadana. Aquest tipus de participació l'anomenem comunitària, i considerem que té un paper fonamental en la creació del sentiment comunitari.
La participació, però, no s'acaba amb la comunitària. Les institucions públiques han de potenciar també la participació individual, de caràcter més informal i que té a veure amb les aportacions i actuacions individuals dels ciutadans en diferents espais i temps. Per a aquesta participació, també cal que les administracions facilitin espais, activitats i instruments perquè lliurement els ciutadans la puguin exercir: centres culturals, centres cívics, cursos de formació entorn de la cultura i de l'oci, museus, teatres, etc.
Les polítiques culturals poden ser un bon espai d'assaig per a la participació institucional, de tal manera que la ciutadania pugui contribuir, d'una manera o altra, en la planificació, en la gestió, en la implementació o en l'avaluació de les polítiques públiques.

2.3.Apunts finals: reptes que cal tenir en compte

Volem acabar aquest mòdul apuntant algunes resistències i dificultats d'aplicació que es poden produir en aquest model de polítiques culturals. Vegem-ho.
1) En primer lloc, ens trobem davant una cultura política i tècnica, molt acostumada al control i al poder, en què la transparència i la claredat informativa que requereix la gestió dels béns públics no sempre és present.
2) En segon lloc, el foment de la participació i l'apoderament implica la multiplicació de demandes i l'expressió d'opinions diverses, que requereixen estar disposat al diàleg, a l'intercanvi i a les cessions, per les quals no tots els polítics estan disposats a passar. També implica apostar per polítiques amb resultats a llarg termini, polítiques probablement amb resultats més lents, menys visibles per a les quals no juguen a favor els canvis de govern que es produeixen cada quatre anys.
Quant al terreny tècnic, tot i que en els darrers anys, tant en l'àmbit públic com en el privat, hi ha hagut un procés de qualificació dels recursos humans, encara continua sent insuficient. Cal més formació i professionalització en aquest àmbit per tal d'amplificar l'impacte de la cultura en els territoris. D'altra banda, el treball transversal que requereix el model de polítiques culturals que hem plantejat no sempre és vist amb bons ulls davant una tradició de treball sectorial tan arrelada a casa nostra. També cal fomentar la cultura de l'avaluació dels programes i les polítiques, i abandonar l'activisme que ha imperat en el sector. L'avaluació ens ha d'ajudar a transformar les nostres pràctiques per a millorar-les i adaptar-nos constantment a les necessitats del territori. En aquest sentit, cal invertir recursos per a millorar, no solament els processos metodològics, sinó també els instruments i les eines d'avaluació que, més enllà de la comparació, permetin la reflexió de la pròpia acció.
Quant a la ciutadania, cal emprendre accions per a minimitzar la cultura de delegació de responsabilitats als poders públics que impera actualment. Des del plantejament que fem, considerem necessari fomentar la participació i el debat de la ciutadania, una ciutadania massa acostumada a l'assistencialisme de la gestió dels béns públics i poc acostumada a la implicació en la solució de problemes conjunts. Estem convençuts que l'ASC pot tenir un paper rellevant en la millora de la implicació ciutadana en els afers públics.
Finalment, apuntar que malgrat que les administracions locals han estat un dels agents culturals més significatius d'ençà els ajuntaments democràtics, les competències que tenen assignades en matèria de cultura continuen sent poques, poc regulades i amb finançament escàs. En conseqüència, corren el risc de ser una de les polítiques més afectades en èpoques de crisi.

Resum

El mòdul se centra en les polítiques culturals i la vinculació d'aquestes amb l'ASC. Es presenten dos apartats diferenciats.
En el primer apartat hem fet una aproximació al concepte i als diferents models de polítiques culturals. Hem fet una aproximació instrumental de les polítiques culturals públiques i hem repassat el sorgiment cronològic dels diferents models o paradigmes. Hem constatat que en les polítiques culturals actuals coexisteixen els diferents models. La combinació entre els models de democratització de la cultura i de democràcia cultural és on situaríem prioritàriament els projectes i programes d'ASC.
En el segon apartat ens hem centrat en les polítiques municipals culturals i hem apuntat els objectius i els elements que un govern local hauria d'impulsar si vol partir d'un concepte ampli de cultura i apostar pel desenvolupament social. En el desenvolupament d'aquestes polítiques, hi poden tenir un paper destacat els projectes i programes d'ASC. Entre els elements que haurien de preveure aquestes polítiques hi ha: diversitat d'equipaments municipals culturals, tècnics i personal especialitzat, diversitat d'oferta cultural i d'estratègies d'accés a les activitats socioculturals, suport als creadors, participació social, etc.
Per acabar, hem apuntat alguns dels reptes i de les dificultats que cal tenir en compte per a la implementació d'aquestes polítiques.

Bibliografia

Adams, D. i Goldbard, A. (2005). . Nova York: Rockefeller Foundation.
Andrew, C., Gattinger, M., Jeannotte, M. S., i Straw, W. (2005). . Ottawa: University of Ottawa Press.
Bianchini, F. (1993). . Paper presented at the first conferene of the Network of European Area-based Arts Admnistrators. Irlanda: Kilkenny.
Bouzada, X. (1993). . Madrid: Universitat Complutense de Madrid (Col·lecció Tesis Doctorals).
Caride, J. A. (Coord.). (2000). . Santiago de Compostela: Faculdad de Ciencias de la Educación de la Universidad de Santiago de Compostela.
Caride, J. A. (2005). La animación sociocultural y el desarrollo comunitario como educación social. , 336, 73-88.
Caride, J. A. (2008). Profesionalizar la animación sociocultural, nuevas realidades y viejos desafíos para las políticas culturales y la democracia cultural. A V. Ventosa (Coord.), (pp. 155-182). Madrid: CCS.
Caride, J. A. i Meira, P. A. (2000). La educación social en las políticas culturales: hacia una construcción pedagógica de la democràcia cultural. A J. A. Caride (Coord.), (pp. 19-42). Santiago de Compostela: Faculdad de Ciencias de la Educación, Universidad de Santiago de Compostela.
Casacuberta, J. (2007). Retorn al concepte "socio"?. , 9, 7-14. Barcelona: Col·legi d'Educadores i Educadors Socials de Catalunya.
Diversos autors (2000). . Lleida: Diputació de Barcelona / Editorial Milenio.
Essomba, M. A. (2009). . Barcelona: Fundació Jaume Bofill.
Fernández Prado, E. (1991). . . Gijón: Trea.
Figueres, J. M., Ponsa, A., i Reig, A. (Coords.). (2007). . Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Periodisme i de Ciències de la Comunicació.
Fundación Kaleidos.red (2003). . Gijón: Trea.
Gascó, M. (2003). . Barcelona: Escola de l'Administració Pública de Catalunya, Generalitat de Catalunya.
Gómez de la Iglesia, R. (Ed.). (2007). . Vitòria-Gazteiz: Grupo Xabide.
Gray, K. (2010). Analysing cultural policy: incorrigibly plural or ontologically incompatible? , 16 (2), 215-230. Londres.
Kiwan, N. (2007). A critical perspective on socially embedded cultural policy in France. , 13 (2), 153-167. Londres.
Landry, L., Greene, L, Matarasso, F., i Bianchini, F. (1996). . Stroud: Comedia.
López de Aguileta, I. (2000). . Gijón: Trea.
Matarasso, F. i Landry, C. (1999). Balancing Act: 21 Strategic Dilemmas in cultural Policy. , 4. Estrasburg.
Meny, I. i Thoenig, J. (1992). . Barcelona: Ariel.
Miller, T. i Yúdice, G. (2004). . Barcelona: Gedisa.
Posé, H. M. (2006). . Barcelona: Graó.
Puig, T. (2004). . Buenos Aires: Paidós.
Puig, T. (2006). La responsabilidad social en la cultura agotadas las politicas culturales. , 30, 67-71. Deusto: Universidad de Deusto.
Rausell Köster, P. (2007). . Madrid: Agència Espanyola de Cooperació Internacional. Ministeri d'Afers Exteriors i de Cooperació.
Ricart, M. i Saurí, E. (2009). . Barcelona: Edicions del Serbal.
Robinson, J. (Ed.). (2005). . Hèlsinki: Eurocult21.
Santcovsky, H. (1994). . Barcelona: Hacer.
Serra, A. (2004). . Barcelona: Diputació de Barcelona.
Throsby, D (1997). The relationship between cultural and economic policy. , 8 (1), 25-36. Austràlia: Australian Key Centre for Cultural and Media Policy.
Trilla, J. (Coord.). (1997). . Barcelona: Ariel.
Úcar, X. (2000). De qué cultura hablamos cuando hablamos de cultura. A J. A. Caride (Coord.), (pp. 259-273). Santiago de Compostela: Universidad de Santiago de Compostela, Facultad de Ciencias de la Educación.
Úcar, X. (2008). Animación sociocultural y política: el papel de la Administración en los procesos de ASC. A V. Ventosa (Coord.), (pp. 55-83). Madrid: CCS.
Unesco (1998). . Barcelona: Centre Unesco de Catalunya.
Ventosa, V. J. (1993). . Madrid: Popular.
Zallo, R. (Dir.). (1995). . Bilbao: Universidad del País Vasco.