Desenvolupament comunitari

  • Ma. Asunción Llena Berñe

    Ma. Asunción Llena Berñe

    Doctora en Pedagogia i professora titular d'una escola universitària en el títol d'Educació Social i en diversos màsters de la Universitat de Barcelona. Premi extraordinari de doctorat. Directora de la col·lecció d'Acció Comunitària editada per Graó. Ha treballat com a experta europea durant els últims cinc anys a Romania com a assessora del Ministeri de Treball, Família i Igualtat d'Oportunitats. Forma part del grup de recerca en infància i família i del Grup de Pedagogia Social (GPS) per la inclusió i la cohesió social. Ha participat en diverses publicacions.

PID_00171299
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

Introducció

Són diversos els factors que han influït en el ressorgiment de les intervencions socials i comunitàries. Possiblement els processos de globalització, l'individualisme, les noves formes de govern, la recerca de seguretats fan que hi hagi un retorn a la idea de comunitat com l'espai en el qual es poden produir conflictes, però també trobar solucions, un espai en què aconseguir les millores necessàries que permetin i/o facilitin el desenvolupament i la transformació social.
El que es vol aconseguir i com es pot aconseguir aquesta transformació social en el si de les comunitats és el que, amb matisos i connotacions diversos, s'anomena desenvolupament comunitari. Hi ha conceptes similars, com ara el d'acció comunitària, que van prenent força. Tenen elements en comú o relacions estretes però de fet no volen dir el mateix, encara que de vegades poden ser termes complementaris. Aquesta diversitat terminològica ens fa plantejar la necessitat d'apropar-nos al desenvolupament comunitari aclarint-ne el concepte, però també explicant com es concreta la seva pràctica.
En aquest mòdul ens proposem aclarir el significat del concepte aproximant-nos als dos termes que el componen: el desenvolupament i la comunitat. També pensem que és important fer referència a dues de les dimensions, la política i l'educativa, que, al nostre entendre, són més rellevants en el desenvolupament comunitari. Per acabar ens referirem a quins són els elements bàsics per a poder dur a terme un procés de desenvolupament comunitari fent referència a les seves fases principals.

Objectius

L'estudi del mòdul ha de permetre a l'estudiant assolir els objectius següents:

  1. Comprendre el significat i l'abast del concepte desenvolupament comunitari.

    • Ser capaç de definir-lo tenint en compte la complexitat del concepte i les connotacions implícites en la seva definició.

    • Saber establir les relacions oportunes entre desenvolupament comunitari i altres conceptes com organització de la comunitat, construcció de la comunitat, animació sociocultural i acció comunitària.

  2. Conèixer quins són els principis i els elements fonamentals que es troben en la base del desenvolupament comunitari per a entendre'n el sentit i la finalitat.

  3. Ser capaç d'identificar els actors que participen en el desenvolupament comunitari i les seves relacions.

  4. Conèixer el procés de posada en marxa d'accions comunitàries que permetin dur a terme el desenvolupament comunitari.

1.Concepte i dimensions del desenvolupament comunitari

1.1.El desenvolupament comunitari un concepte complex

Escollir un terme com desenvolupament comunitari és una opció entre uns quantes per a referir-nos a un seguit d'accions/intervencions socials que apunten a millorar la qualitat de vida de les persones i la cohesió social de les comunitats. Diferents autors s'hi refereixen de maneres diferents: els uns com a disciplina, els altres com a intervenció, però també com a programa o com a model, etc.
S'utilitzen termes diferents per a referir-se al mateix concepte segons el lloc o les tradicions; per exemple, en el context anglosaxó s'utilitzen termes com ara organització de la comunitat, construcció de la comunitat, planificació social, desenvolupament urbà o rural, capacitat de la comunitat, planificació comunitària i molts altres. En canvi, en contextos llatinoamericans o francòfons utilitzen altres terminologies com desenvolupament local, treball en xarxa, dinamització comunitària, etc. De fet, totes aquestes denominacions encara que de vegades s'utilitzen com a sinònims no volen dir el mateix, ja que posen l'accent en punts específics i, per tant, tenen connotacions diferents. De tota manera, no podem obviar que també tenen punts de relació. En aquest apartat explorarem el concepte de desenvolupament comunitari.
Sembla evident que aquest terme és més modern que la seva posada en pràctica i que la seva definició, segurament no seríem on som sense que hagués existit el desenvolupament comunitari. Com molts altres temes vinculats a les ciències humanes i socials el desenvolupament comunitari té diferents definicions i aquestes han estat influenciades per com s'ha anat construint en la pràctica. Una pràctica que també s'ha dut a terme des de mirades i maneres diverses de fer i d'entendre allò que és social i allò que és comunitari. Per tant, ens trobarem que les mirades i les explicacions sobre què és o què hauria de ser també seran diferents.
Val la pena fer una referència breu a l'evolució que ha fet el desenvolupament comunitari. Al segle xviii els primers socialistes buscaven mitjançant la planificació de la comunitat crear la comunitat perfecta especialment als Estats Units i a Austràlia. En les dècades de 1920-1930, els països africans en vies de desenvolupament van utilitzar la planificació com a manera de millorar les seves vides amb el suport indirecte de les autoritats colonials. Estem parlant, doncs, en tots els casos, d'una transformació i millora de la comunitat.
Als Estats Units, en un cert moment, el terme substitueix el de remodelació urbanística. Aquesta estava centrada en projectes de millora dels territoris on residia la classe obrera. Més tard, en la dècada de 1980, les Nacions Unides i el Banc Mundial treballen el desenvolupament comunitari a les zones rurals i centren el seu interès en programes específics, com l'educació d'adults, el suport a dones i joves, la creació i/o el desenvolupament d'empreses o microempreses, l'educació compensatòria, els programes de salut, etc., que més endavant es tindran en compte a l'hora de plantejar accions de desenvolupament comunitari i li serviran de base.
En un altre context, al Canadà se centra molt en l'interès en la creació de cooperatives i en el desenvolupament econòmic. Cap a la dècada de 1990, el desenvolupament comunitari es comença a relacionar amb el capital social. Realment la seva trajectòria és controvertida, molt extensa i molt diversa quant als itineraris seguits.
La gran majoria d'estudiosos, nacionals i internacionals, en aquest àmbit fan referència al fet que els orígens del desenvolupament comunitari, tal com l'entenem en l'actualitat, s'inicien després de la Segona Guerra Mundial vinculats a la reconstrucció d'Europa i dels països menys desenvolupats. Tot i així, alguns autors, especialment provinents del context americà, situen el seu origen en la planificació de la comunitat duta a terme a inicis del segle xx o la tasca de lluita contra la pobresa de la dècada de 1960 (Green i Haines, 2002).
L'element més rellevant que ens aporta la idea de desenvolupament comunitari és el canvi de perspectiva sobre el que és una comunitat. No és només un espai o un conjunt de persones que conviuen en un territori, sinó un conjunt de persones que comparteixen un sentiment de pertinència a un territori i/o es confronten a qüestions comunes i que tenen capacitats per a millorar el seu propi entorn i també per a determinar el seu futur. Fa referència a capacitats com la d'acció i la de presa de decisions, a intencions com la transformació i els canvis socials i la direccionalitat que estan orientats cap a la millora.
Sembla rellevant tenir en compte que el desenvolupament comunitari s'ha convertit en un àmbit d'interès, fins i tot alguns parlen d'una disciplina, i la sociologia, l'economia, la política, l'educació, el treball social, etc. hi tenen força interès. Sigui com sigui, per a poder-nos referir al desenvolupament comunitari és necessari fer una aproximació a alguns aspectes dels dos termes que conformen aquest concepte. Dos termes que no són fàcils de definir i que, moltes vegades, van lligats a altres termes que també tenen certa complexitat.
1.1.1.Apunts sobre desenvolupament
Si fem una aproximació a què entenem per desenvolupament, ens trobem que és un terme força controvertit i la seva definició comporta certa complexitat. L'antropologia ha dedicat i dedica força esforços per a situar-lo. Per aquest motiu, i tenint en compte que no és l'objecte d'aquest mòdul, no farem una definició comprensiva i extensa del terme desenvolupament. Només esmentarem algunes qüestions fonamentals que ens en facilitin la comprensió i després proposarem una definició bàsica que ens permeti avançar en el tema que ens ocupa.
Partirem de l'anàlisi que del terme desenvolupament fan alguns autors vinculats al estudi del desenvolupament comunitari. El desenvolupament com a fenomen i amb l'abast que té avui està situat, segons Ander-Egg (1998), el 1750 en el moment en què es produeix la Revolució Industrial, tot i que és a partir de finals de la dècada de 1940 quan es comença a perfilar tal com l'entenem avui. El desenvolupament està molt relacionat amb les idees de progrés, d'utilització de la tècnica per a la millora de la vida de la humanitat i amb una idea, que avui probablement discutiríem, que el canvi és lineal. A més, està força relacionat amb l'economia i la política. Durant molt de temps el desenvolupament ha estat concebut des d'una perspectiva economicista de creixement, de canvi progressiu i lineal.
Si busquem el terme en qualsevol diccionari, especialitzat o no, sempre el trobaren relacionat amb termes com progrés, creixement, millora, avanç... i moltes vegades el trobarem unit a algun adjectiu, com, per exemple, desenvolupament cultural, econòmic, social, humà, comunitari, etc.
Fruit d'aquesta revisió podríem dir que algunes de les seves característiques són les següents:

  • Es planteja com una concepció lineal dels processos, en què per a arribar a un punt, s'ha d'anar passant per uns llocs determinats, cosa que ens fa pensar en planificació i amb determinisme.

  • Proposa una gradació contínua i ordenada de transformació i canvi, per tant no deixa gaire espai per a la improvisació o pels canvis més espontanis.

  • Fa pensar en una valoració, en què el millor encara ha de venir i, per tant, el que va ser sempre és pitjor.

  • Es proposa en termes de creixement i millora (el que no concreta és respecte de què i com).

És important tenir en compte que en la conceptualització del terme desenvolupament, en el transcurs dels anys, s'han anat prenent en consideració altres qüestions, com són la seva sostenibilitat, la participació dels actors implicats, la definició d'uns objectius més vinculats a la qualitat humana, tenint en compte l'harmonització amb la naturalesa i les necessitats de les persones, elements que han anat perfilant la manera com s'entén el desenvolupament avui.
Si bé és cert que és un terme encara vinculat al progrés i la millora, en aquests moments podem dir que la dimensió cultural, social i humana es prenen més en consideració. Un aspecte que no hem d'oblidar és que el terme desenvolupament s'entén com a resultat (finalitat), però també com a mitjà o com a procés, i en tots els casos els autors fan referència al fet que el desenvolupament és constituït per pràctiques, relacions socials i culturals, valors, normes, accions, persones, institucions, organitzacions, etc.
Proposem la definició d'Olivier de Sardan (1995), que fa servir Tommasoli, de desenvolupament, entès com:

"[...] el conjunto de procesos sociales inducidos por operaciones voluntaristas de transformación de un ambiente social realizadas mediante instituciones o actores externos a ese ambiente" (2003, p. 36).

De fet, és un procés intencionat i volgut per a produir canvis estructurals i que guia els resultats del creixement en una direcció determinada, per tant darrere hi ha voluntats, interessos i desitjos.
Amb referència al tema que ens ocupa, és important tenir en compte algunes qüestions de la conceptualització del terme desenvolupament que influiran en la conformació del concepte de desenvolupament comunitari. Ens referim a qüestions com: la seva vinculació inicial al desenvolupament econòmic, el fet que sempre és intencional, que té a veure amb l'obtenció de resultats (millores) i que hi participen diversos actors. També volem insistir en els elements que fan referència a la idea de procés, de finalitat i sobretot de transformació i canvi social. Aquests temes els reprendrem en definir el desenvolupament comunitari.
1.1.2.Aproximació al concepte de comunitat
L'altre terme que forma el concepte de desenvolupament comunitari és la comunitat. Un terme també complex, encara que potser no tant com el terme desenvolupament. Comunitat es pot referir a un espai, a un territori o a un grup o col·lectiu de persones amb un interès comú o entre els quals hi ha una vinculació. De les definicions contrastades hi ha alguns elements comuns, com, per exemple, les persones i els vincles que les uneixen, els espais geogràfics on persones i vincles es troben i el sentiment de formar part d'alguna cosa.
Mattessich i Monsey (2004) van fer una revisió de definicions del terme comunitat i a partir d'aquesta revisió ens en proposen una de força interessant per la seva senzillesa:

"People who live within a geographically defined area and who have social and psychological ties with each other and with the place where they live" (Mattessich i Monsey, 2004, p. 56).

En el nostre context més proper, Nogueiras (1996) fa referència a un sistema de relacions socials en un espai definit integrat per interessos i necessitats compartits. Marchioni relaciona el terme comunitat amb diferents realitats com: àrea que aglutina diferents elements d'un sistema social complet, població agregada amb una història i unes institucions compartides capaç de fer front a dificultats i crisis, o conjunt de persones que viuen en un mateix territori amb llaços i interessos comuns. D'altra banda, Ander-Egg, després de fer una revisió de les característiques que ajuden a perfilar el concepte, en fa una definició:

"Una comunidad es una agrupación o conjunto de personas que habitan un espacio geográfico delimitado y delimitable, cuyos miembros tienen conciencia de pertenencia o de identificación con algún símbolo local y que interaccionan entre sí más intensamente que en otro contexto, operando en redes de comunicación, intereses y apoyo mutuo, con el propósito de alcanzar determinados objetivos, satisfacer necesidades, resolver problemas o desempeñar funciones sociales relevantes a nivel local" (Ander-Egg, 1998, pp. 33-34).

Amb relació a la mateixa qüestió, Bauman cita Hobsbawm i diu:

"La palabra comunidad nunca se ha usado de forma más indiscriminada y vacía que en las décadas en que las comunidades en sentido sociológico se hicieron difíciles de encontrar en la vida real [...]. Hombres y mujeres buscan grupos a los que puedan pertenecer, de forma cierta y para siempre, en un mundo en que todo lo demás cambia y se desplaza, en el que nada más es seguro" (Bauman, 2003).

És possible que les persones busquin en la comunitat la seguretat i la identitat en un món on no hi ha gaires certeses o potser necessitem sentir-nos part d'alguna cosa en un món cada dia més global però alhora fragmentat i complex. Potser aquesta recerca de seguretat i certeses és el que en els darrers anys ha produït el ressorgiment de la comunitat com un espai o territori al qual pertànyer i on trobar solucions als problemes i a les dificultats quotidians.
En vista de totes aquestes definicions sorgides de la revisió del terme comunitat que fan diversos autors i tenint en compte la mirada de diferents disciplines, en proposem la definició següent:

"[...] supone un espacio común, donde se realizan acciones en común y donde existen relaciones de afectividad entre las personas" (Úcar i Llena, 2006, p. 42).

Més que una definició és interessant retenir els elements fonamentals en la construcció del concepte comunitat, com ara que es tracta d'una agrupació o d'un col·lectiu de persones i institucions/organitzacions que comparteixen un espai (físic i/o virtual) o territori, interessos comuns i lligams socials i psicològics, però sobretot que interactuen i es relacionen.

1.2.Desenvolupament comunitari: procés i resultat

Tenint en compte aquests elements fonamentals del concepte de comunitat i alguns elements que hem apuntat sobre el terme desenvolupament, ens podríem aventurar a parlar del concepte desenvolupament comunitari i els seus elements fonamentals.
Alguns autors, com Nogueiras, Marchioni o Ander-Egg, entenen el desenvolupament comunitari com un procés d'autoajuda, de transformació de la comunitat que mitjançant la identificació de necessitats i problemes pot trobar solucions que ajudin a millorar les situacions de partida; la mateixa comunitat és partícip del procés de detecció, de presa de decisions i de resolució de necessitats i problemes.
Ander-Egg es remunta a l'any 1956 fent referència a un document bàsic produït per un grup d'experts de les Nacions Unides, "Desarrollo de la comunidad y servicios conexos", i ens en presenta la primera definició oficial:

"La expresión desarrollo de la comunidad se ha incorporado al uso internacional para designar aquellos procesos en cuya virtud los esfuerzos de una población se suman a los de su gobierno para mejorar las condiciones económicas sociales y culturales de las comunidades, integrar éstas en la vida del país y permitirles contribuir plenamente al progreso nacional" (Ander-Egg, 1998, p. 63).

Aquesta definició encara és força influïda per les idees economicistes i desenvolupamentistes de les dècades de 1950 i 1960, molt vinculades al progrés, al creixement i al canvi lineal.
Avui, en el context de complexitat social en què vivim, en què els processos ja no són lineals i es planteja la necessitat que el creixement sigui sostenible, és més interessant mirar cap al desenvolupament comunitari des d'altres perspectives.
Proposem dues definicions que ens permetran entendre aquest concepte. Desenvolupament comunitari com un resultat desitjable de l'acció comunitària, si entenem aquesta última com a:

"[...] un conjunto de acciones desarrolladas por multitud de actores, que pueden incorporar o no a profesionales, y que hacen referencia a espacios y a escenarios compartidos. En dichas acciones se consensúan objetivos y se pactan significados de cara a alcanzar unas metas que se orientan hacia la transformación social" (Úcar i Llena, 2006, p. 39).

A més d'aquesta definició es també interessant la proposta que recullen Mattessich i Monsey (2004) perquè fan èmfasi en la idea que hi ha una manera d'entendre el desenvolupament comunitari com un procés educatiu que capacita la ciutadania a confrontar els seus problemes a partir d'un procés de presa de decisions. De fet, es tracta d'un procés per a ensenyar les persones a resoldre els seus problemes; és també una finalitat en si mateix, perquè el que pretén és tenir una ciutadania activa i responsable capaç de fer front a les situacions en les quals es troba i amb capacitat per a millorar la seva pròpia qualitat de vida.
Podem concloure que des d'aquesta perspectiva el desenvolupament comunitari és un procés i també és un resultat. Com a procés en la mesura que és un camí pel qual es desenvolupen i milloren les habilitats de persones i institucions per a actuar col·lectivament. Com a resultat l'entenem com a la millora en totes les àrees compartides (ambientals, socials, culturals, econòmiques, polítiques, etc.) que es produeix fruit de l'acció col·lectiva i que té com a objectiu últim aconseguir la millora de la comunitat.
Aquesta manera d'entendre el desenvolupament comunitari pren en consideració un concepte, el capital social, que tot i tenir també connotacions econòmiques en els seus inicis és molt interessant i cabdal per a afavorir el desenvolupament comunitari. El capital social, o el que alguns anomenen capacitat social, té a veure amb la capacitat de les persones de mobilitzar els seus recursos, siguin els que siguin, per tal de poder aconseguir els objectius que s'han plantejat i consensuat o acordat.
De fet, es planteja la idea de capital i també la de capacitat social des de la perspectiva que els membres d'una comunitat poden treballar conjuntament per desenvolupar i mantenir relacions estables, resoldre problemes i, molt important, prendre decisions col·lectivament. Es fa incidència en la necessitat de col·laborar per a planificar, concretar objectius i actuar tant en grups homogenis quant a estatus, procedència i interessos com en grups heterogenis. Es tracta de crear o enfortir relacions socials i afectives, i també de construir ponts que permetin la creació d'aquests vincles. Per tant, el procés de desenvolupament comunitari ha d'incloure la creació i el desenvolupament del capital o de la capacitat social sense cometre l'errada d'equiparar desenvolupament comunitari amb desenvolupament del capital social, ja que són qüestions diferents tot i que s'influencien mútuament.

1.3.Desenvolupament comunitari i altres conceptes

1.3.1.Construcció de la comunitat i organització de la comunitat
Avui es parla d'individualisme, de canvis socials ràpids i de diversitat cultural a què les nostres comunitats es confronten. Això fa necessari repensar la construcció o, en alguns casos, la reconstrucció de la comunitat. Som conscients de la preocupació que hi ha en alguns sectors en veure com les comunitats es desintegren i la solidaritat i reciprocitat socials van desapareixent. En el context europeu prenen força les polítiques de cohesió social i es planteja la necessitat de retornar a allò que és local. Sembla que hi ha una pèrdua aparent del sentiment de formar part de la comunitat o una necessitat de redefinir-la que fa que es posi sobre la taula la idea d'aconseguir la cohesió social. És en aquest marc en què apareixen pràctiques dirigides cap a la construcció de relacions i de vincles entre les persones; d'aquesta manera, es reforça la idea de pertinença o de formar part d'un grup. És un procés que ajuda a construir significats compartits i desenvolupa el sentiment de pertinença.
D'altra banda, el concepte d'organització de la comunitat és un procés pel qual es pretén aglutinar la gent entorn d'un interès comú amb la intenció que puguin actuar conjuntament. Es tracta d'accions o activitats adreçades a fer interactuar les persones de manera formal (organitzada), a partir de compartir una agenda comú. És una manera d'anar construint relacions, maneres de fer i actuar. És important tenir cura que aquests processos no siguin massa directivistes, de manera que no s'acabi manipulant les persones en lloc de dur a terme pràctiques democràtiques.
1.3.2.Desenvolupament comunitari i acció comunitària
Hem pensat el desenvolupament comunitari com a procés i com a resultat o finalitat sempre dirigit a la transformació i el canvi social. Poder dur a terme aquest procés i obtenir els resultats volguts no és possible sense que hi hagi accions comunitàries. No equiparem acció comunitària i desenvolupament comunitari, però sí que pensem que estan força interrelacionats. Podem dir que el desenvolupament comunitari no existiria sense l'acció comunitària. En canvi, l'acció comunitària és un concepte més ampli i hi pot haver accions comunitàries sense que es produeixi el desenvolupament comunitari.
En referir-nos a l'acció comunitària ho fem d'una manera més genèrica i tal com s'exposa en Úcar i Llena (2006) es pot parlar de diversos tipus d'acció comunitària: la de tipus 1 i la de tipus 2.
1) L'acció comunitària de tipus 1 fa referència a les accions que ocorren a la comunitat, però que no tenen uns objectius dirigits a generar efectes socials o comunitaris, tot i que en un moment concret ho facin. És a dir, no és intencional i normalment forma part de la vida quotidiana de la comunitat.
2) La segona, la de tipus 2, en canvi, és la que té o pot tenir un paper molt rellevant, fins i tot estratègic, dins del si de la comunitat, ja que es produeix en funció d'uns objectius clarament establerts i per tant és intencional. Podríem dir que les accions comunitàries de tipus 2 són les que poden crear contextos favorables per al desenvolupament i apoderament de les persones i de les comunitats. Diem poden, ja que també podrien servir per a crear conflictes. Per tant, és molt important el sentit, el contingut i l'orientació d'aquestes accions, i també ho és com es porten a terme.
L'acció comunitària a la qual ens referim té sentit sempre que es fonamenti en cinc pilars: la participació, la conscienciació, l'educació, l'apoderament i el desenvolupament, els quals són les claus que hi donen sentit i que permetran aconseguir el desenvolupament de la comunitat.
1.3.3.Desenvolupament comunitari i animació sociocultural
L'animació sociocultural (ASC) al nostre país ha estat un punt de trobada per a tradicions teòriques i pràctiques diverses. Podríem dir que potser en els seus inicis estava molt vinculada a la infància i la joventut, però que en el transcurs del temps ha anat ampliant el seu públic, igual que ha anat ampliant el ventall de llocs o espais on tenia cabuda. Durant tot aquest temps l'ASC ha estat entesa com un mitjà i no com un fi.
Entenem, doncs, l'ASC com una metodologia d'acció i intervenció socioeducatives que a partir del protagonisme i la participació de la comunitat busca el seu desenvolupament comunitari i cultural. És també una pràctica social. El caràcter participatiu que defineix la mateixa ASC determina que no es pugui considerar únicament com una tecnologia social, ja que això, en el sentit estricte, implicaria un procés dirigit i determinat prèviament, sense comptar amb les persones. S'imposa, doncs, una metodologia, una pauta que cedeixi protagonisme a les persones que hi prenen part i que les converteixi en autèntics actors del procés de desenvolupament comunitari i cultural que ha d'esdevenir. Entès així, l'ASC esdevé també una pràctica social.
L'ASC i el desenvolupament comunitari tenen tots dos la voluntat d'aconseguir la transformació social. La intervenció o, millor dit, l'acció social amb i des de la comunitat són requeriments essencials tant per a l'ASC com per al desenvolupament comunitari. Aquest últim implica la idea de progrés de la comunitat, de creixement d'un col·lectiu organitzat d'individus, a partir de la seva participació voluntària. Es pretén suscitar entre les persones la participació efectiva i la gestió dels problemes propis. Es tracta, per tant, d'un procés de canvi o millora, en el qual els mateixos subjectes del territori són protagonistes de la transformació de les seves condicions de vida.
El fet que el desenvolupament comunitari s'entengui com a procés i com a resultat fa que de vegades es pugui confondre amb l'animació sociocultural. Ambdós són processos que es cataloguen com a metodologies d'intervenció social, però no són conceptes equiparables. El desenvolupament comunitari posa èmfasi en la finalitat del procés d'intervenció: el desenvolupament integral de la comunitat en totes les seves dimensions, mentre que l'animació sociocultural persegueix també el desenvolupament integral de la comunitat, però posa més èmfasi en la metodologia del procés que es fonamenta en els mecanismes dinamitzadors i mobilitzadors de les persones i grups. Amb tot, però, els conceptes tenen molts aspectes coincidents, tot i que podem dir que l'animació sociocultural posa èmfasi en la metodologia i el desenvolupament comunitari, en el resultat.

2.Diferents dimensions del desenvolupament comunitari

2.1.La dimensió política i social del desenvolupament comunitari

En la revisió conceptual hem fet referència a diversos aspectes del concepte de desenvolupament comunitari, però a més pensem que és important mencionar que el desenvolupament comunitari reapareix en escena vinculat al canvi social i polític. La globalització, la mundialització, els riscos que apareixen en la nostra societat, la inseguretat i fragmentació en les relacions socials tenen com a efecte el sorgiment d'una necessitat de formar part d'alguna cosa, de sentir-se segur en el context més immediat. De fet, es produeix una reacció a l'homogeneïtzació, en què es busca un reconeixement de les identitats més locals (Zúñiga, 2004) i també en entorns més quotidians. El ressorgiment dels individualismes té un impacte en les relacions socials i es converteix en un element més per a reforçar la necessitat de retornar la comunitat a la col·lectivitat com a contrapunt.
D'altra banda, el desenvolupament comunitari té molta relació amb la política i sobretot amb les maneres de governar. Les societats democràtiques necessiten ser més participatives, més horitzontals, més transparents i amb una millor distribució del poder; és important pensar en un model de govern que com proposen Herrera i Castón (2003) hauria de ser més horitzontal, relacional i interactiu i que fes més partícip la ciutadania. En aquest context prenen més força i rellevància les polítiques locals, de manera que es justifica el retorn a la comunitat com a lloc de producció de problemes, font de creació de necessitats, però també lloc de recerca de solucions i de realització de millores.
El model de govern de la nostra societat actual és el model democràtic, una democràcia representativa basada en la delegació de responsabilitats a les institucions i als escollits pel vot. El fet de votar no implicar cedir tot el poder o deixar de tenir responsabilitats. Una de les responsabilitats bàsiques de la ciutadania és exigir el compliment dels drets i també el d'actuar en la seva comunitat per a millorar-la. Les institucions/administracions públiques han de dur a terme un projecte polític, gestionar-lo i organitzar-lo, de fet concretar-lo en els diferents nivells de l'organització social (estatal i local), però sense oblidar, d'una banda, el fet que ells representen el col·lectiu i, de l'altra, el paper que té o ha de tenir la ciutadania.
Cada cop més es posa en qüestió el model democràtic, es parla de la necessitat d'una democràcia més participativa, en què conceptes com bona governabilitat, plans comunitaris, participació, inclusió, etc., estan a l'ordre del dia. Es tracta de compartir el poder i donar a la ciutadania el lloc que li pertoca en la presa de decisions, el disseny i la gestió del model social volgut. No es tracta de treure responsabilitat als gestors (polítics) públics, sinó de construir entre tots el model de societat que volem.
Una advertència: no pensem que el desenvolupament comunitari o l'acció comunitària que es desenvolupen són el remei per a acabar amb la individualització, l'exclusió i la fragmentació. El retorn a la comunitat o a allò comunitari és un pas endavant no una solució.

"La gente que sueña con una comunidad con la esperanza de encontrar una seguridad a largo plazo que tan dolorosamente echan de menos en sus afanes cotidianos, y de liberarse de la gravosa carga de elecciones siempre nuevas y siempre arriesgadas, quedará amargamente desilusionada" (Bauman, 2003, p. 8).

Cal tenir present que el canvi social i polític té molt a veure amb quins són els interessos dels membres de la comunitat, quines són les decisions que es prenen i consensuen o acorden en el si de la mateixa comunitat, qui participa en aquesta presa de decisions i sobretot com es porten a terme. El canvi social només és possible si hi ha una direcció i uns objectius ben establerts i unes accions concretes que el possibiliten.

2.2.El valor socioeducatiu del desenvolupament comunitari

El desenvolupament comunitari permet la participació de molts actors i de diverses disciplines. És important destacar el valor educatiu que té el desenvolupament comunitari i la seva relació amb l'educació. De les qualitats socioeducatives del desenvolupament comunitari, en trobem arrels en la mateixa definició. Parlar d'un procés de millora i de canvi que es produeix a partir de la participació dels actors vol dir parlar d'una manera indirecta de coneixements i d'aprenentatges. És important remarcar aquesta funció o qualitat socioeducativa que té i fer-la evident per a tots els actors.
En un procés de desenvolupament comunitari es duen a terme accions generals que són les que permeten desenvolupar les relacions en el si d'una comunitat, i accions específiques relacionades amb la resolució de qüestions concretes de millora o que serveixen per a organitzar la vida comunitària; ens referim al tipus d'accions que tenen a veure amb la vida quotidiana de la comunitat.
També es duen a terme un altre tipus d'accions que sí que estan pensades per a incidir en el comportament de les persones, de manera que aquestes pugin aprendre noves maneres de fer, de ser i d'estar en la comunitat: tenen l'objectiu d'afavorir el desenvolupament de noves estratègies i competències que els facilitin la presa de decisions i la capacitat d'acció en temes que els afecten.
Quan el desenvolupament comunitari amplia les seves mires i va més enllà de la millora de la convivència, del progrés o de la resolució d'un conflicte, es fa necessari que prevegi l'acompanyament d'aquestes persones, dels organismes i de les institucions. Es tracta que els diferents actors de la comunitat aprenguin a compartir els seus sabers i a construir o generar sabers nous. El contingut socioeducatiu en el desenvolupament comunitari pot ser conscient o bé inconscient, en el sentit que es poden produir situacions d'ensenyament-aprenentatge o d'aprenentatge que no han estat demandes explícites, però que es produeixen durant el procés. De tota manera, pensem que l'aprenentatge té un paper fonamental en tots aquests processos.
S'ha d'aprofitar el procés de desenvolupament comunitari per a adquirir, millorar i promocionar les competències de persones i institucions que conformen la comunitat. No és una tasca fàcil però sí és fonamental per a l'assoliment dels objectius generals que persegueix el desenvolupament comunitari. Per a fer-ho possible es requereix iniciar un treball per a aconseguir que els membres de la comunitat prenguin consciència de la necessitat i de la possibilitat d'aprendre i d'adquirir noves competències que la comunitat, com a col·lectiu que és, té. Això no és fàcil, ja que normalment les pràctiques de persones i d'institucions són repetitives, tothom fa allò amb què es troba més còmode, allò a què està habituat, a més hi ha una resistència a admetre que no tenim prou capacitats o competències.

3.Elements bàsics per a la posada en pràctica d'un procés de desenvolupament comunitari

En parlar de desenvolupament comunitari no hem d'oblidar que si bé és cert que el contingut del que es vol fer i la direcció cap a on es vol anar ho decideix, o ho hauria de decidir, la comunitat, hi ha alguns objectius que són inherents a la mateixa idea d'acció comunitària. Tanmateix, ens hem de referir també a alguns principis bàsics que els actors del desenvolupament comunitari han de prendre en consideració abans d'iniciar l'acció. Dins aquest apartat farem referència als objectius, als principis generals del desenvolupament comunitari i a dues qüestions força rellevants: els actors, fonamentals en el procés, i els aspectes bàsics que cal considerar en la presa de decisions metodològiques.

3.1.Objectius i principis generals del desenvolupament comunitari

Plantejar el desenvolupament de les nostres comunitats ens fa pensar en la necessitat d'aconseguir una vida millor per a les persones i per a les mateixes comunitats. És molt possible que si pensem en un objectiu general per aconseguir i que, probablement, hauria de ser fonamental per a totes les persones i les comunitats estaríem d'acord a aconseguir un ordre social, una organització social internacional, global, que fos justa i que ens garantís les condicions imprescindibles per a una vida digna per a totes les persones fossin on fossin, fos quina fos la seva condició. Tenint en compte aquesta premissa, independentment de la temàtica que calgui treballar, dels problemes detectats, de les necessitats manifestades o dels aspectes per millorar, sempre hi haurà uns objectius que són fonamentals i que serviran de marc de referència general.
1) Recerca d'una qualitat de vida millor. Un dels objectius que ha d'orientar el desenvolupament comunitari és el de buscar una millora de la qualitat de vida. Si tenim en compte la idea de millora i progrés que acompanya aquest concepte és obvi que la qualitat de vida ha de ser un dels objectius. Entenem la qualitat de vida com un estat o una situació fruit de la suma de les bones condicions de vida, de la qualitat de la societat en què vivim (condicions que ens envolten) i del benestar subjectiu de les persones (percepció de com ens trobem en el nostre context).
2) Assoliment del benestar social de les comunitats. Relacionat amb la idea de trobar-nos bé i tenir cobertes aquelles necessitats sentides. El benestar social ha estat un terme molt controvertit, ja que és difícil definir què és, com es decideix, amb quins criteris o on són els seus límits. Però, tot i així, podem dir que les persones tendeixen a buscar un punt d'equilibri, un cert nivell de satisfacció de necessitats en un context determinat.
3) Aconseguir la cohesió social. És important aconseguir la cohesió social de les comunitats com a manera d'assoliment del sentiment de pertinença. Com la promoció de comunitats estables, sostenibles i cooperatives, en la qual els seus membres tenen consciència de pertànyer-hi i en què es construeixen valors compartits.
4) Afavorir la inclusió social. El desenvolupament comunitari no és possible sense la participació ni la implicació de tots els agents, de tots el membres de la comunitat. La inclusió és un procés amb el qual s'assegura que totes les persones tinguin les oportunitats i els recursos necessaris per a participar totalment en la vida econòmica social i cultural i que gaudeixin dels estàndards de vida i el benestar que se considerin normals en la societat en què viuen. A més a més que s'asseguri que les persones puguin prendre les decisions que afecten les seves vides. No es pot pensar en el desenvolupament de la comunitat sense garantir els processos d'inclusió social dels seus membres.
Quant als principis que han de ser a la base de qualsevol procés de desenvolupament comunitari, crec que hi ha dos documents que poden ser interessants: d'una banda, la Declaració de Hong Kong, un document elaborat l'any 2007, i de, l'altra, la Guia operativa d'acció comunitària, elaborada per l'Ajuntament de Barcelona l'any 2009.
Dins del document de Hong Kong es proposen alguns principis entre els quals volem destacar els següents:

  • Promoure una societat civil activa, una pau sostenible, una vida democràtica a partir del desenvolupament de polítiques socials i ambientals basades en les perspectives i decisions de persones i comunitats.

  • Buscar l'apoderament de les comunitats siguin territorials, d'interessos, per temàtiques, etc.

  • Reforçar les capacitat de les persones i de les comunitats com a ciutadans o ciutadanes actius.

  • Reforçar la capacitat de les institucions, organitzacions, agències per a poder treballar d'una manera dialogada amb la ciutadania.

  • Promoure la igualtat, la legitimitat i la competència de tots els actors.

  • Facilitar que totes les persones tinguin veu.

  • Incloure els principis de justícia social, igualtat, respecte a la diferència i a la diversitat.

Quant a la Guia operativa d'acció comunitària elaborada per l'Ajuntament de Barcelona l'any 2009, proposa com a principis els següents:
a) Autonomia i responsabilitat. Els processos comunitaris requereixen la construcció conjunta de problemes i solucions. Es tracta de responsabilitzar tots els actors (individuals, institucionals o de les organitzacions) i que s'impliquin en el procés.
b) Confiança i respecte. És molt important construir relacions de confiança, de respecte, de reconeixement; en definitiva, és necessari construir vincles entre les persones i les institucions que ens permetran construir significats compartits i dur a terme dinàmiques per a la coresponsabilització.
c) Deliberació i transparència. Habitualment la presa de decisions en els processos comunitaris és força complexa i per aquest motiu és molt important que es portin a terme processos de deliberació ben articulats i que hi hagi bons fluxos de comunicació. La transparència en tot el procés, però sobretot en els processos de presa de decisions i d'establiment de prioritats, és fonamental.
d) Conflicte i innovació. En totes les comunitats hi ha dificultats; la nostra societat està organitzada de tal manera que hi ha desigualtats, una distribució del poder no sempre justa. Per tant, és inevitable l'existència de conflictes, encara més si pensem en la diversitat de mirades i interessos existents. En aquest context ser capaç d'innovar i buscar solucions diferents pot facilitar que es trobi l'equilibri.
e) Complexitat i articulació de xarxes. S'han de tenir presents la complexitat i la multidimensionalitat dels processos comunitaris. Requereixen la participació d'una gran diversitat d'actors individuals i institucionals o d'organitzacions; per tant, és important construir nexes, xarxes, relacions de manera que es permetin processos més horitzontals.
f) Dinamisme i aprenentatge. S'ha de permetre experimentar i posar en pràctica les habilitats dels actors. Han de ser processos flexibles que permetin l'adquisició d'aquelles habilitats i competències necessàries. Si bé han d'estar ben organitzats i planificats, han de ser capaços d'adaptar-se als canvis del context.
g) Proximitat i dinàmiques sostenibles. Ha de sorgir de la mateixa comunitat, del territori concret i és important que, quan es dissenyi, es faci pensant en els recursos que té el territori, de manera que les accions siguin sostenibles en el temps i no solament accions puntuals.
Aquests principis han de ser a la base de qualsevol proposta de desenvolupament comunitari; sense ells difícilment s'assoliran les fites que es pretenguin assolir. Veurem que aquests principis són fonamentals a l'hora de prendre decisions metodològiques o a l'hora d'iniciar els processos de treball a la comunitat.

3.2.Els actors: rols, funcions i responsabilitats

Un dels dilemes del desenvolupament comunitari és qui ha d'iniciar l'acció: ha de ser una acció impulsada per l'Administració? Per la ciutadania? Per les entitats socials? Qui inicia l'acció en determina en bona part el procés. És important saber qui és el promotor de l'acció, però també és important determinar com denominem i entenem aquells que hi participen i quin paper els atorguem. No és fàcil decidir-se per un terme a l'hora de parlar dels que formen part d'una acció; hi ha qui parla d'agents, d'altres, d'actors, o bé de participants, etc.
Us proposem fer servir el terme actor perquè és una paraula que comporta l'assumpció d'un paper, d'un rol; en definitiva, la capacitat d'actuar en funció del rol assignat o construït per un mateix i de fer-ho amb altres dins d'un sistema organitzat. L'actor pren decisions en funció del context (escena, text) i del rol assignat o construït. En el sentit que apunta Zúñiga són:

"[...] gente real, activa, capaz de actuar en forma autónoma, actores de su propia vida; gente capaz de tomar conciencia de su propia existencia, de sus posibilidades y de sus potencialidades, sujetos de acción... Esta gente son personas, personas en relación, capaces de ser actores colectivos, sujetos colectivos, activos y conscientes de su propia acción" (Zúñiga, 2004, p. 8).

Hi afegiríem les institucions i les organitzacions que són, de fet, entitats conformades per persones, però en les quals hi ha una doble capacitat d'acció: la que tenen les entitats en si mateixes (objectius que aglutinen més d'una persona, intencionalitats compartides per un col·lectiu, etc.) i la de les persones que les componen.
Parlem d'uns actors i d'unes actrius capaços de prendre decisions i d'actuar en conseqüència. Com veiem, a la nostra vida quotidiana les persones estan constantment prenent decisions, identificant problemes, analitzant-los i trobant solucions en funció dels seus coneixements i dels seus costums. En les comunitats hi ha sabers i coneixements que s'han anat construint i consolidant a partir de la mateixa pràctica, de la reflexió i de les experiències dels uns i dels altres. No solament les persones són rellevants en aquest procés; evidentment, també ho són les institucions públiques i privades i les organitzacions siguin del tipus que siguin.
La manera de presentar els actors o d'intentar-los organitzar és variable i s'haurà d'anar concretant en cada cas. Una manera de presentar els actors seria organitzant-los tal com ho fan Cortés i Llobet (2006), com a agents institucionals, representants de la societat civil i ciutadans afectats. Un altra és la proposada per Llena, Parcerisa i Úcar (2009): comunitat, les persones, els polítics i els tècnics. Les diferents maneres de referir-nos als actors posen l'accent en alguna qüestió que es vol remarcar en un moment determinat. Com que les classificacions tenen algun objectiu, cal explicitar que en aquest cas fem una proposta que pretén remarcar diferents actors en funció del seu rol i la seva responsabilitat en el procés. Encara que hi pot haver altres opcions, nosaltres proposem organitzar-los en quatre grups:

  • les administracions públiques,

  • els agents socials i econòmics del territori,

  • la ciutadania,

  • els professionals/tècnics.

3.2.1.Les administracions públiques
L'Administració pública és un actor molt rellevant, però hem de tenir en compte que parteix d'una agenda temàtica vinculada al seu pla de govern. Posa sobre la taula una sèrie de qüestions que, per raons diverses, s'han convertit en problema o bé són demandes de col·lectius concrets i que els que són al govern fan seus o van fer seus en el programa de govern. Habitualment les administracions públiques posen en marxa plans estratègics, recursos i professionals per a aconseguir donar compliment a algunes d'aquestes qüestions. És important recordar a les institucions i als tècnics que les representen que, tot i que tenen unes responsabilitats definides i unes competències en el territori, és fonamental que per a la seva aplicació dialoguin d'una manera constant amb la ciutadania i li ofereixin la possibilitat de prendre decisions. Les institucions no han d'oblidar que les seves responsabilitats i competències els són delegades per la ciutadania que, en definitiva, és a la qual representen.
A tot això cal afegir que és l'Administració la que disposa dels recursos humans, materials, econòmics i també tècnics que permetran dur a terme el procés, i els administra; per tant, són actors que cal considerar i s'ha de trobar un equilibri entre la seva agenda i la voluntat de la ciutadania. Alhora hem de tenir present que la societat canvia molt de pressa i, en conseqüència, també ho fan les seves necessitats i demandes.
3.2.2.Els agents socials i econòmics del territori
Dins el mateix grup hem unit dos actors que són motors de la dinàmica de les comunitats i que hi tenen un paper molt rellevant. D'un banda, els agents socials, que són els que dinamitzen la vida social i cultural del territori, que vetllen pel desenvolupament social i cultural, el compliment dels drets adquirits i la reivindicació de nous drets o bé que intenten donar sortida o solució a problemes diversos que ocorren en el territori. Els agents socials són agents clau en els processos comunitaris. És molt més fàcil poder participar dels processos comunitaris des del món associatiu organitzat que individualment.
Els agents de l'activitat econòmica també tenen un paper molt rellevant en les condicions de salut, les possibilitats d'educació, l'accés al treball; les oportunitats que hi ha en un territori també tenen molt a veure amb seu el nivell econòmic. No podem oblidar que la idea de desenvolupament comunitari neix molt relacionada amb la idea de progrés i amb les qüestions econòmiques. Per aquests motius, són actors fonamentals dels processos comunitaris.
3.2.3.La ciutadania
És obvi que la ciutadania és la que ha de gaudir de les millores que ocorren en la comunitat. També és evident que és la ciutadania qui té el coneixement més rellevant de què és el que passa, què és el que es necessita i què és el que volen de la seva comunitat. Són els que interactuen en la quotidianitat del territori. El seu coneixement és un coneixement que sorgeix de l'experiència i la vivència diàries, però els seus desitjos són els que es poden convertir en motor de canvi.
Els efectes de la globalització, el creixement de les desigualtats, la mobilitat, les migracions, els canvis tecnològics accelerats, la precarietat laboral i relacional, la percepció de viure en una societat del risc i líquida, fan que cada cop més la ciutadania se senti debilitada i això també té un impacte en el fet que hi hagi una desconfiança cap a les institucions i cap a l'Administració. Aquesta situació pot comportar una pèrdua de poder de les comunitats o tot el contrari, pot fer ressorgir grups que tinguin interès a iniciar processos de millora.
La ciutadania ha de formar part dels processos comunitaris i hauria de ser un actor fonamental, tant des d'organitzacions comunitàries com d'una manera individual. En els processos comunitaris s'han de buscar maneres per a incorporar les persones i fer-les participar des de l'inici del procés i fer que preguin part en tots els moments, especialment en el que fa referència a la presa de decisions. És important, també, que es coresponsabilitzin tant del disseny com de la posada en marxa del procés.
3.2.4.Els professionals/tècnics
Parlar de professionals o tècnics en el procés de desenvolupament comunitari ens fa pensar en la seva participació des de diferents llocs. D'una banda, pensem en els tècnics que formen part de l'Administració pública; de l'altra, pensem en aquells que hi participen formant part dels agents socials o econòmics, i, finalment, en aquells que són professionals o tècnics especialistes independents. És obvi que el lloc on es troben o d'on provenen determinarà com es posicionen, quina funció tenen o poden tenir, quines en són les motivacions i els interessos. Per això, és rellevant prendre en consideració on se situa cada tècnic.
Al marge del lloc de procedència del professional o tècnic, tots ells tenen en comú que aporten uns coneixements, una formació i una experiència que pot venir de camps molt diversos, com, per exemple, l'educació, la salut, el treball social, la psicologia, l'arquitectura, la política, etc. A diferència de la ciutadania, que aporta un coneixement vivencial, els professionals o tècnics aporten un coneixement tècnic de la realitat en què cal intervenir, sobre continguts especialitzats i sobre procediments. És important que els tècnics coneguin el territori i els seus actors i que quedin clars la posició i el rol que tenen en el procés.
En l'actualitat, ens trobem en un moment en què en molts territoris es porten a terme plans de desenvolupament comunitari, molts dels quals per iniciativa de l'Administració, en altres llocs per iniciativa de la societat civil, però en la majoria els tècnics hi tenen un paper molt rellevant. Si bé és cert que és important tenir un acompanyament tècnic, hem de tenir cura que no siguin els tècnics els propietaris del procés, sinó que la seva funció sigui la d'acompanyar-lo, la de fer d'intermediaris en diverses situacions i la de facilitar a la comunitat l'adquisició de les competències necessàries perquè el puguin dur a terme.

3.3.Aspectes tècnics i metodològics

Tirar endavant un procés de desenvolupament comunitari requereix la predisposició d'uns actors que comparteixin interessos comuns i que defineixin on volen anar, però també és molt important que ho facin d'una manera determinada. La metodologia és un element clau per a facilitar o limitar aquest procés.
Per a dur a terme un procés de desenvolupament comunitari és important respondre a les preguntes següents:
On volem anar?
Objectius
Què fem?
Accions
Per què ho fem?
Sentit
Des d'on ho fem?
Metodologia
Amb qui?
Actors
Amb què?
Recursos
Quan?
Temporalització
La resposta a aquestes preguntes no és tan senzilla com pot semblar, ja que unes influencien les altres, però sigui quina sigui la resposta a les preguntes hi ha algunes qüestions tècniques i metodològiques que s'han de tenir en compte:
1) Les relacions entre els actors. En qualsevol procés comunitari les relacions són fonamentals. D'elles dependrà, en gran manera, el que es pugui tirar endavant o no. És fonamental poder construir relacions de confiança i reciprocitat que permetin treballar conjuntament i facilitin arribar a acords o consensos. Si no hi ha relacions de confiança, s'hauran de construir.
2) L'estructura o el sistema i les relacions de poder. És evident que l'estructura també té un paper rellevant i sobretot les relacions de poder que hi ocorren. Per això és molt important buscar metodologies participatives i que permetin el desenvolupament de relacions horitzontals.
3) Els nivells de participació i la diversitat d'actors. Tenir un nivell alt de participació i diversitat d'actors amb interessos diferents però amb objectius compartits requereix una metodologia que sigui capaç d'oferir informació i canals de comunicació que permetin que tothom sigui coneixedor del procés, del que està passant i com està passant. Per tant, és important que es generin espais de trobada que aglutinin els membres de la comunitat i que permetin que circuli la informació, i que serveixin també per al seguiment del procés i per a la creació de coneixement.
4) El grup motor. Independentment de la metodologia emprada, si no es crea una estructura que sigui capaç de sostenir el procés serà molt difícil arribar a bon port. Qualsevol metodologia que proposem ha de tenir en compte que s'ha d'afavorir la incorporació i implicació de tots els sectors i a partir de la seva predisposició ser capaç de crear un grup motor que dinamitzi el procés i hi doni forma.
5) La flexibilitat. Sigui quina sigui la proposta tècnica i metodològica que es faci, ha de ser flexible i capaç d'adaptar-se als canvis que es vagin produint en el context. La metodologia és el camí per a aconseguir els objectius, no es un fi en si mateix. Per tant, és susceptible de ser canviada si es produeixen canvis d'orientació o si els actors no s'hi senten còmodes.
6) La recerca d'un punt de partida compartit. És important crear contextos que permetin compartir mirades i significats. L'elaboració d'una avaluació inicial o diagnòstic, i també una presa de decisions compartida, són un bon punt de partida i ambdós són fonamentals per a orientar la presa de decisions metodològiques. La metodologia ha de permetre identificar i consolidar un grup motor i permetre que es vagin afegint altres actors.
7) Definir el tipus de suport tècnic i organitzatius que es requereix. És important que quedi clar des del principi el rol i el paper dels tècnics i que sigui la comunitat la que el determini. També és important definir com s'organitza la comunitat per a tenir el reconeixement que la legitima per a decidir com es constituirà i com treballarà i el nivell de representació que es té.
8) Els espais, els ritmes de treball, la temporalització i els recursos. Aquests són elements que cal tenir en compte a l'hora d'establir la metodologia, ja que aquesta en depèn en alguns casos i, en d'altres, en funció del ritme que es proposi serà limitadora o facilitadora de la participació.

3.4.Planificació de les fases i el procés de desenvolupament comunitari: la seqüència formativa

És cert que el desenvolupament comunitari podria sorgir per una situació concreta que aplegués un grup de persones o d'organitzacions o ambdues entorn d'un problema. També és cert que es podrien dur a terme accions que milloressin o fessin progressar la comunitat. Si féssiu un recorregut i reviséssiu aquestes situacions, veuríeu que a la llarga aquestes accions acaben sent organitzades i a mesura que evolucionen i s'estructuren necessiten la planificació. La planificació ens ajudarà a sistematitzar la presa de decisions, la determinació i la consecució d'objectius. La planificació és molt important, però no l'hem de convertir en el centre del nostre interès; no oblidem que és una eina.
Dur a terme accions comunitàries que permetin el desenvolupament de la comunitat porta implícit que els membres de la comunitat comparteixin definicions de què és el que passa, de quina és la situació actual del seu context específic i també conèixer els recursos de què disposen. Els actors s'han de posar d'acord respecte a quin és el diagnòstic o l'avaluació inicial, què es vol fer, com es farà, què es necessita i quan es necessita, i també qui s'encarregarà de cada pas. Aquestes i altres preguntes s'han de respondre d'una manera organitzada, documentada i informada. Aquest és un treball de planificació i organització previ necessari per al seu bon desenvolupament. La planificació és necessària en totes les fases del procés.
Planificar és estudiar d'una manera anticipada quins són els objectius i quins són els procediments i les accions més adequats per a aconseguir-los. La planificació serveix de guia per a les accions i ajuda a prevenir els efectes no volguts, i també per a conèixer les nostres potencialitats per a, d'aquesta manera, estar preparats per a l'inesperat. Permet identificar i analitzar d'una manera sistemàtica les oportunitats i les dificultats, i també prevenir o preveure les que pugin aparèixer en un futur.
Alguns dels valors que ens aporta la planificació:

  • Permet mirar enrere per a poder aprendre de nosaltres mateixos i de les nostres errades i així desenvolupar la capacitat per a aprendre de les experiències pròpies i oferir eines per a adaptar-nos amb facilitat als canvis.

  • Dóna sentit a les accions i dóna suport a les pràctiques quotidianes que es porten a terme en el si de la comunitat.

  • Saber explicar la realitat en la qual ens trobem.

  • Capacita per a elaborar propostes fins i tot en moments d'incertesa.

  • Permet pensar estratègies per a actuar conjuntament i concretar les idees.

  • Afavoreix el desenvolupament de la capacitat de canvi i adaptació a situacions inesperades en moments concrets, que siguem més eficaços i fa que la improvisació sigui una mica més organitzada.

Si tenim en compte la importància de la planificació en els processos de desenvolupament comunitari, ens plantejarem la necessitat d'establir fases per a dur a terme aquest procés d'una manera ordenada. Hem de ser conscients que no es tracta d'un procés lineal i que ha de ser flexible, igual que succeeix en moltes intervencions socials i educatives. Per aquest motiu, la proposta que fan Giner i Parcerisa (2003) en parlar de seqüència per a analitzar els processos educatius és interessant i molt útil per a la planificació i per a l'anàlisi del desenvolupament comunitari.
Seqüència
La idea de seqüència ens permet tenir una visió més global i holística de tot el procés. El desenvolupament comunitari comporta adquisició i construcció de coneixements, objectius, activitats, continguts, estratègies metodològiques, decisions... que s'interrelacionen i es produeixen en un moment i en un lloc determinats. Entendre el procés de desenvolupament comunitari en forma seqüència ens facilita tant la seva planificació i organització com la seva anàlisi.
La seqüència ens és útil per a construir o determinar els diferents moments del procés i els continguts de cadascun d'aquests moments o fases. A l'hora de pensar en les fases, és molt fàcil distingir tres fases fonamentals en qualsevol intervenció o actuació social i/o educativa: la fase inicial, la fase de desenvolupament i la fase de tancament. El més rellevant per al tema que ens ocupa és el contingut i l'estructuració de cadascuna d'aquestes fases.
Com ja hem dit, pensar en termes de seqüència implica una successió, però no implica necessàriament linealitat; s'associa a temps i ordre, però pot ser i ha de ser flexible. Comporta planificació i previsió, però no és previsible. La planificació és important, igual que ho són, tal com hem mencionat en el subapartat anterior, el perquè, el per a què i el que de les accions que es duen a terme.
En l'àmbit del desenvolupament comunitari, proposarem les tres fases següents:

  • Fase inicial de desenvolupament de la coresponsabilitat i avaluació inicial.

  • Fase de desenvolupament.

  • Fase de tancament.

3.4.1.Fase inicial de desenvolupament de la coresponsabilitat i avaluació inicial
Moltes vegades no som conscients de com s'ha iniciat un procés o de quins han estat els orígens del treball de la comunitat o amb la comunitat i aquest és un moment molt rellevant: conèixer aquesta informació ens pot ajudar a entendre el procés. Hem de ser conscients que és aquí on es construeixen els fonaments que sustentaran tot el procés. És important tenir en compte qui ha iniciat i com s'ha iniciat el procés. No és el mateix si és una iniciativa dels membres de la comunitat, si ho és d'un tècnic o de l'Administració. No és igual si és a partir d'una situació problemàtica o si es tracta d'una millora general. Per tant, és important dedicar temps a aquesta fase. Podríem dir que aquesta fase s'estructura en tres moments o subfases. Una que és la d'inici del procés i que té a veure amb el coneixement inicial del context; una altra que té a veure amb la construcció/constitució d'un grup inicial de treball, i una tercera que té a veure amb l'elaboració de l'avaluació inicial.
a) Inici del procés-coneixement inicial. Tal com ja hem anunciat, l'inici del procés és molt important i és condicionat per qui l'inicia. Les motivacions, els interessos i els desitjos de qui es troba a l'origen del procés en marcaran la direcció. Sigui qui sigui l'iniciador del procés, tothom necessita tenir algun element detonant que serveixi d'aglutinador o de motor per a iniciar-lo. Les accions per a aconseguir el desenvolupament de la comunitat o per a fer projectes comunitaris haurien de partir del coneixement de la comunitat, de les seves possibilitats i dels seus recursos, dels seus límits, dels seus interessos, d'on es troba, de qui són els actors i actrius rellevants, etc. Per actuar hem de tenir un coneixement.
És important que aquells que inicien el procés tinguin coneixement del context, de la seva estructura, de les relacions i interaccions que s'hi produeixen, de les relacions de poder, dels actors existents i les seves possibilitats; com a mínim, un primer coneixement que els permeti començar. És aquest coneixement inicial el que permetrà fer els primers passos:

  • Identificar quins són els temes rellevants o les necessitats o els problemes (en general) sobre els quals les persones i institucions mostren interès.

  • Concretar el tema sobre el qual es vol treballar, i també les diferents mirades i els interessos que se'n tenen.

  • Conèixer les persones interessades en el tema i quina lectura en fan.

  • Començar a construir un coneixement sobre el tema o sobre alguns temes de manera que puguem començar a crear un grup d'interès.

  • Identificar possibilitats de treballar conjuntament.

  • Identificar els actors i la seva posició i construir-hi relacions de confiança.

Un cop fet aquest primer pas i assolida aquesta primera subfase, es pot iniciar el procés de treball conjunt i constituir un grup de treball o un grup motor, com proposa Marchioni (1999). Constituir un grup de treball requereix comptar amb persones que estiguin interessades a iniciar el procés.
b) Construcció-constitució del grup inicial de treball o grup motor. Per a poder dur a terme aquesta subfase és necessari fer tota una sèrie de contactes, d'entrevistes, de relacions que ens permetin estructurar els actors i les actrius entorn d'un tema i d'una dinàmica de treball. Es tracta d'anar desenvolupant una cultura de treball conjunt que ens permeti ser capaços de definir com s'ha de dur a terme l'avaluació inicial, quins objectius tindrà, decidir si es tractarà d'una avaluació general que ens permeti fer una foto (dinàmica) de l'estat de la qüestió de la comunitat o si es treballarà sobre algunes qüestions estratègiques. En aquest moment el paper d'acompanyament dels tècnics és molt interessant. De fet, aquest és el moment d'assumpció de compromisos del que es vol fer.
Un cop assolits uns compromisos mínims, estem preparats per a l'última de les subfases, concretament la d'elaboració de l'avaluació inicial. Es tracta d'obtenir coneixement sobre la comunitat en funció de temàtiques i d'objectius prèviament fixats. Això inclou observar els problemes, les necessitats, les potencialitats, els límits, al mateix temps que es prenen en consideració aspectes econòmics, socials, històrics, culturals i ambientals. Aquest coneixement és el que permetrà millorar la situació trobada o progressar en la direcció volguda. No es tracta de conèixer per conèixer, sinó que és un conèixer per a valorar possibilitats, límits, interessos, desitjos, per a després poder prendre decisions i actuar d'una manera eficaç.
Les persones que conformen el grup hauran de conèixer el seu context. Quan parlem de context ho fem entenent-lo com a referent i també com a camp de treball. Podem parlar de diversos contextos que s'influeixen els uns als altres i que, al mateix temps, tenen diversos nivells d'influència. D'una banda, el context macro. Aquí situarem el marc jurídic, la cultura dominant, les situacions sociodemogàfiques globals, les tendències a escala global, etc. que hem de tenir com a referents generals a l'hora d'apropar-nos a una comunitat. De l'altra, també hem de considerar el mesocontext, lloc en què s'articulen i concreten alguns elements del macrocontext, és a dir, les polítiques estatals i locals, les lleis específiques o les normatives, l'organització social i administrativa immediata. Per acabar, el microcontext, en el qual es produeixen les relacions de la vida quotidiana. Per tant, hem de ser conscients que el context és dinàmic i canviant i que va més enllà de la quotidianitat.
Pensar en la influència existent entre els diferents contextos fa que sigui important incorporar tècnics en els processos de desenvolupament comunitari, sense que això impliqui que siguin aquests els que determinin el procés. Els tècnics han de tenir una funció d'acompanyament i han de ser els que aportin els coneixements específics i el saber fer de la seva disciplina. El desenvolupament comunitari dóna cabuda a una gran diversitat de professionals del camp social, de l'educació, de la psicologia, de la salut, de la sociologia, etc.
c) Elaboració de l'avaluació inicial. Arribats a aquest punt es tracta d'obtenir coneixement sobre la comunitat en funció de les temàtiques i dels objectius prèviament fixats. Això inclou observar els problemes, les necessitats, les potencialitats, els límits, alhora que es prenen en consideració aspectes econòmics, socials, històrics, culturals i ambientals. Aquest coneixement és el que ens permetrà millorar la situació trobada o progressar en la direcció volguda. Com ja hem dit, no es tracta de conèixer per conèixer, sinó que és un conèixer per a valorar possibilitats, límits, interessos, desitjos, per a després poder prendre decisions i actuar d'una manera eficaç.
Durant l'avaluació inicial s'ha d'afavorir, d'una banda, que les persones de la comunitat, les entitats i organitzacions que formin part del grup motor es coresponsabilitzin del procés en què participen i, d'una altra banda, potenciar que construeixin una visió compartida de la seva realitat. Si aconseguim un bon nivell de participació es facilitarà el desenvolupament o la construcció d'una visió compartida sobre la situació de la comunitat i de les dificultats i potencialitats que tingui. Aquesta visió compartida és el que ens permetrà avançar.
Una qüestió molt important és decidir si aquesta avaluació la fa la mateixa comunitat o si la fan persones externes. La mirada dels membres de la comunitat aporta un coneixement des de dintre que és molt rellevant. La mirada des de fora aporta un altre tipus de coneixement; encara que intenti recollir la mirada i la veu dels membres de la comunitat, sempre aporta una visió diferent. Es pot optar per qualsevol de les dues formes, fins i tot es poden combinar. És una decisió que la comunitat ha de prendre. Els passos que se seguiran per a dur a terme l'avaluació inicial són els que es poden fer servir en qualsevol anàlisi de necessitats i que es podran adaptar en funció de com decideixi treballar cada grup.
3.4.2.Fase de desenvolupament
La fase de desenvolupament és la que ens prepara per a l'acció. Es tracta de posar en marxa les accions que ens permetran assolir els objectius. Té una part de planificació i una altra de posada en pràctica. El disseny dels projectes que es duran a terme es farà com qualsevol altre projecte. Aquí us proposem d'una manera breu alguns d'aquests passos. Al mateix temps, us indicarem altres aspectes que el disseny de projectes generals pot incorporar, o no, però que els projectes comunitaris han de tenir en compte.
1) Passos que es duran a terme en qualsevol disseny de projectes
a) Formular els objectius i principis que orientaran l'acció. Els objectius serveixen per a orientar l'acció. Per a poder desenvolupar els objectius s'ha de tenir una visió acurada de la situació i s'han d'haver pres decisions estratègiques sobre la situació. Es poden redefinir en el transcurs del temps per a evitar que perdin el sentit. Els objectius han de ser realistes, s'han de poder assolir amb els recursos disponibles, dins d'un marc general determinat. Han de ser compartits i comunicats a tots els actors implicats i/o afectats en el procés, de manera que tothom els entengui.
b) Establir una estratègia. Un cop es té una visió d'on som i on volem anar, s'ha d'iniciar un camí per a saber com aconseguir-ho plantejant una estratègia que permeti orientar el treball posterior.
c) Concretar les accions/activitats que es volen dur a terme. Es tracta de definir els passos que grups o persones han de dur a terme d'una manera individual o col·lectiva per a poder aconseguir els objectius. Permet establir i distribuir tasques, responsabilitats, calendari, recursos, concretar els indicadors.
d) Determinar els responsables. Per cada cosa, per cada activitat o projecte, ha de quedar clar qui en serà el responsable. És a dir, s'ha d'establir qui fa què i quin nivell de responsabilitat té. És important tenir clar que si un se sent "propietari" del procés i hi participa amb algun nivell de responsabilitat des de l'inici és més fàcil assolir els objectius. Per això, és important incorporar als actors en el disseny.
e) Proposar un cronograma o calendari. Establir quan es duran a terme les activitats i en quin ordre es faran. Han de quedar clars els passos i l'ordre de les activitats. Ha de ser un calendari viable.
f) Determinar els recursos necessaris i com s'han d'aconseguir. Pensar en recursos ens permetrà establir el cost i les fonts de finançament, i també saber què es allò que hem d'aconseguir. Permet veure si les activitats o accions estan ben establertes. Les activitats s'han d'ajustar a les possibilitats.
g) Establir el seguiment i l'avaluació. El seguiment i l'avaluació són dues eines que ens ajuden a veure que anem per bon camí, el nivell d'assoliment dels objectius i si el procés ha estat adequat o no. Ens permet fer ajustos durant l'execució i a prendre decisions de futur.
h) Proposar metodologies adequades que garanteixin la participació. Amb referència a la metodologia, ja hem proposat algunes qüestions en el subapartat anterior; només cal recordar que la metodologia és molt important: aporta les indicacions de com hem de fer les coses i ens ajuda a estructurar l'acció.
2) Qüestions que els projectes comunitaris han d'incorporar
a) Identificar capacitats i possibilitats dels diferents actors i del capital social existent. Dur a terme accions comunitàries requereix conèixer quin és el potencial de cadascú i quin és el capital social o les capacitats socials acumulades per a veure com es poden utilitzar.
b) Promoure la confiança i la cooperació. És necessari que tothom comparteixi la idea que totes les persones tenen alguna cosa per aportar i que cadascú s'implicarà i participarà en la mesura de les seves possibilitats. En definitiva, els objectius i les prioritats són compartits i, per tant, és important entendre que l'altre, igual que nosaltres, forma part del mateix projecte i que podrem compartir emocions, dificultats èxits i fracassos. Aquesta confiança i cooperació es guanya en el treball conjunt.
c) Establir processos formatius i xarxes d'intercanvi. Si bé és cert que tothom té coses per aportar i que hi ha coneixement en tots els participats, també és cert que tothom pot aprendre i millorar. Els processos comunitaris han de servir per a poder crear espais de formació en què les persones puguin compartir el saber i aprendre els uns dels altres. També és important que els tècnics ofereixin formació específica i especialitzada, posada a l'abast de la ciutadania per a millorar les pràctiques.
d) Afavorir els espais per al diàleg i per a la presa de decisions conjuntes. En els processos comunitaris és molt important el diàleg per a poder arribar a acords i incorporar les diferents perspectives i també per a prendre decisions. S'ha de posar una atenció especial en la qüestió del diàleg i la presa de decisions creant contextos, oportunitats i oferint el temps per a fer-ho possible.
En el desenvolupament comunitari és tan important el procés en si com el resultat, els objectius que es marquen. Per tant, és important dedicar temps al procés i com aquest es duu a terme. Moltes vegades hi ha resultats no previstos fruit del desenvolupament del procés i de la posada en marxa de les accions.
3.4.3.Fase de tancament
La fase de tancament, a més de clausurar un procés, pot ser un inici. Inclou dos moments. Un d'avaluació del procés seguit, és a dir, de com han anat les coses, i un altre d'avaluació dels resultats obtinguts, és a dir, si hem assolit o no els objectius plantejats o en quin nivell. També es podria avaluar l'impacte de les accions, però podria semblar que, un cop fetes les avaluacions del procés i dels resultats, es podria donar per tancat el procés. És evident que aquest moment és el tancament d'un període, però pot servir per a obrir-ne un altre, la fase de tancament es pot convertir en l'avaluació inicial per a un altre procés.
Les avaluacions poden ser externes o internes, o ambdues, però és important que recullin la percepció que els actors han tingut del procés i que tothom pugui expressar la seva mirada sobre el nivell d'assoliment dels objectius. L'avaluació objectiva i tècnica aporta unes coses, però l'avaluació dels actors és fonamental i, en definitiva, és la seva percepció la que més ens interessa.
L'avaluació també aporta o hauria d'aportar coneixements sobre la comunitat, sobre les seves capacitats, sobre les seves possibilitats i sobre les seves mancances. És important fer una avaluació dels aprenentatges assolits durant el procés i d'on ens trobem pel que fa a capacitats i competències socials. És una fase de reconeixement dels actors que hi han participat i que han posat a disposició de la col·lectivitat el seu saber i el seu temps.

Bibliografia

Ander-Egg, E. (1998). Buenos Aires: Lumen Humanitas.
Bauman, Z. (2003). . Madrid: Siglo XXI.
Bauman, Z. (2006). . Barcelona: Paidós Ibérica.
Bauman, Z. (2007). . Barcelona: Paidós.
Beck, U. (1998). . Barcelona: Paidós.
Bourdieu, P. (1985). The Forms of Capital. A J. Richardson (Ed.), . Nova York: Greenwood.
Carmona, M. i Rebollo, O. (Coords.). (2009). . Barcelona: Ajuntament de Barcelona.
Coleman, J. S. (1990). . Cambridge, Mass.: Belknap Press.
Cortés, F. i Llobet, M. (2006). La acción comunitaria desde el trabajo social. A X. Úcar i A. Llena. . Barcelona: Graó.
Delanty, G. (2003). . Barcelona: Graó.
Durston, J. (1999). Construyendo capital social comunitario. , 69 (desembre). Santiago de Xile.
García Roca, J. (2004). . Madrid: Síntesis.
Giner, N. i Parcerisa, A. (Coord.) (2003). . Barcelona: Graó.
Green, P. G. i Haines, A. (2002). . Thousand Oaks, Califòrnia: Sage.
Herrera, M. i Castón, P. (2003). . Barcelona: Ariel.
Llena, A., Parcerisa, A., i Úcar, X. (2009). . Barcelona: Graó.
Marchioni, M. (1999). . Madrid: Popular.
Martí, J., Pascual, J., i Rebollo, O. (Coords.). (2005). . Madrid: Iepala / Cimas.
Mattessich, P. i Monsey, M. (2004). . Sant Paul, MN: Wilder Foundation.
Navarro, S. (2004). . Madrid: CSS.
Nogueiras, L. M. (1996). . Madrid: Narcea.
Subirats, J. i Albaigés, B. (2006). . Barcelona: Fundació Jaume Bofill.
Tommasoli, M. (2003). . Madrid: Iepala Ediciones.
Touraine, A. (2005). . Barcelona: Paidós.
Úcar, X. i Llena, A. (Coords.). (2006). . Barcelona: Graó.
Zúñiga, R. (2004). . Mont-real: Escola de Treball Social.